10 reaccions de la premsa al “ho sento molt” del rei Joan Carles.

L'acceptació de les disculpes del rei admet matisos i interpretacions. Els editorials dels diaris actuen de baròmetre per valorar el grau de condescendència que hi ha amb les actuacions del monarca espanyol. Fins a quin punt és suficient una disculpa personal de Joan Carles I per deixar de qüestionar el paper de la monarquia? 10 postures i punts de vista de la premsa sobre el "ho sento molt" del monarca espanyol:

1. A 'La Razón', un editorial rendit a l'"exemplaritat" del monarca espanyol, que subratlla el fet que Joan Carles I no tenia "ni l'obligació moral ni la constitucional" de disculpar-se i carrega contra "una esquerra radical" que qüestiona "injustament" el rei, va precedit d'una enquesta de NC Report segons la qual el 80,1% de la ciutadania espanyola considera que les disculpes del rei "l'ennobleixen", i el 49,5% opina que s'ataca la Corona "amb qualsevol pretext". El diari aplaudeix la postura comuna del PP i el PSOE per defensar el monarca espanyol.

2. 'El Mundo', en el seu editorial, considera les disculpes del rei com "un gest que l'honora", i titlla aquesta acció com una evidència de la capacitat del monarca per valorar els seus propis errors. No estalvia les crítiques pel desafortunat viatge a Botswana, però insta la ciutadania a "deixar de banda aquest incident" i a concedir "el marge de confiança" que el monarca "s'ha guanyat a pols durant 37 anys".

3. 'El País' subratlla en el seu editorial el "gest sense precedents" de Joan Carles I, reforçat pel fet d'haver optat per una declaració directa a càmera en comptes d'un comunicat oficial, un fet que "aporta versemblança" al missatge transmès, segons el diari. No obstant això, fa una crida directa a la modernització del funcionament de la institució i insta la casa reial a ser més transparents amb les activitats que envolten la família reial. Tanmateix, es guarda per al final una defensa acèrrima a la institució monàrquica: "Només el populisme de la premsa groga pot confondre la necessitat de censurar els comportaments il·lícits amb el fet de qüestionar el futur d'una monarquia que va protagonitzar la devolució de les llibertats i la sobirania al poble espanyol".

4. Gregorio Peces-Barba, en l'article 'Una afirmación sabia', a 'El País', emmarca les disculpes del monarca en el "sentit de la realitat" que ha demostrat històricament en moments clau de la història espanyola, com la gestió del 23-F, subratlla. No obstant això, situa el debat en el fet de si n'hi prou amb aquest gest per esmenar l'error comès. Peces-Barba diu que "sí", sempre que Joan Carles I "compleixi amb el seu compromís", i insta tots aquells que opten per un "canvi profund" a abandonar una idea que titlla de "minoritària" a l'Estat.

5. Julián Casanova defuig, també a 'El País', un auge dels corrents republicans i situa el qüestionament de la institució monàrquica en "l'ensorrament d'alguns dels pilars bàsics en els quals es basava la construcció positiva i no subjecta a l'escrutini popular de l'edifici reial". Reconeix el paper de la monarquia en temps pretèrits, però insta a fer un replantejament del que ha de tenir en l'època actual, "abans que el somni d'una monarquia perpètua i neta d'ombres acabi en un malson".

6. Els articles moderats de Casanova i Peces-Barba contrasten amb el de Maruja Torres a la contra d''El País', que titlla de "tiroteig covard i criminal" les caceres del rei, i evita valorar les disculpes del monarca espanyol per dirigir les seves, directament, als "orfes de la selva i la sabana". "Que sapigueu que estem indignats i farts de tanta misèria ètica i estètica". I sentencia: "Si la caça hauria d'haver desaparegut amb el neolític, la monarquia hauria de desaparèixer ara. Farem el possible".

7. 'La Vanguardia' evita l'editorial i l'article del vicedirector tampoc aborda el tema. Les firmes destacades habituals, com la de Pilar Rahola, tampoc parlen d'aquesta qüestió. Ara bé, Fernando Ónega, a l'article 'El príncep', assenyala que "per un accident, per un error s'ha passat de la veneració i el rei intocable al monarca vituperat [...] I com que és persona, i bàsicament bona persona, no és estrany que s'hagi decidit a demanar disculpes". Després de defensar el rei, enfila la lloança del príncep Felip, que serà el seu successor: "Allò que el 23-F ha significat per al rei ho serà, per al príncep, una conducta i preparació irreprotxables. I, si fem cas d'alguns rumors, fins i tot el fet d'haver-se casat per amor", conclou.

8. José Antonio Zarzalejos, també a 'La Vanguardia', lloa el gest del rei de demanar disculpes "amb humilitat i senzillesa", però reclama una "llei orgànica que exigeix l'article 57.5 de la Constitució, un Estatut per a l'hereu i una sèrie de disposicions normatives que regulin la naturalesa de les activitats del monarca". "L'autoregulació actual de la Corona s'ha estat justificant fins ara en l'excepcionalitat de la figura i la gestió del rei Joan Carles. Des de dissabte passat, i més encara des del gest inèdit d'ahir, és exigible que la norma substitueixi el sempre subjectiu carisma del cap d'estat".

9. La visió crítica de 'La Vanguardia' l'aporta la tira còmica de Toni Batllori. El rei Joan Carles es converteix en un nen que demana "perdó" davant d'un pare impassible, metàfora de la ciutadania, que li pregunta: "Això és tot?", i li reclama que li "passi la pilota" per poder "controlar quan i on juga".

10. 'El Periódico', en el seu editorial 'La disculpa del rei', destaca l'excepcionalitat del fet que els polítics demanin disculpes, i aquest gest demostra "una rapidesa de reflexos i una percepció del sentit de la realitat que no sempre han acompanyat les activitats de la monarquia", subratlla. Tanmateix, recorda que "el deteriorament exigeix canvis en la seva manera de procedir [...] des de la política de comunicació fins a una més gran transparència". "La continuïtat del regnat d'una dinastia passa invariablement per saber-se guanyar dia a dia el respecte i l'afecte dels ciutadans. La casa de Borbó ha de recordar-ho més que mai després del sisme amb epicentre a Botswana", sentencia.

ARA. 19/04/2012. http://www.ara.cat/politica/condescendencia-reaccions-sento-Joan-Carles_0_685131590.html

Un 'missatge sandvitx' i imatge de fragilitat: el 'mea culpa' del rei en 5 claus

L'expert en comunicació pública Aleix Cuberes analitza la compareixença de Joan Carles de Borbó, pressionat per l'opinió pública per la cacera a Botswana

La declaració de disculpa del rei Joan Carles I és la primera en la història contemporània de la monarquia en què s'admet una conducta impròpia. La temperatura ambient, el context i la pressió ciutadana l'han provocat. 

El cert, però, és que sense la democratització de l'espai informatiu amb les eines digitals no hauria estat possible arribar a condicionar l'opinió pública fins a forçar una disculpa del rei.
 És oportú recordar les maniobres que va arribar a fer la Casa del Rei per per amargar i posar la sordina al cas de l'ós Mitrofan, emborratxat amb vodka perquè el cacés el rei. Avui, això ja no seria possible. També és cert que s'ha anat preparant l'opinió pública per a la petició de disculpa, amb filtracions de persones properes al rei que admetien l'error.
Fem atenció, però, a les cinc claus de la breu declaració del rei:

1- El rei s'ha mostrat molt fràgil, caminant amb crosses, amb moviments molt lents –exagerats o no– que transmeten sensació de feblesa perquè la sentència pública de "culpable" sigui atenuada.

2. La pregunta preparada –"Com es troba?"– per afavorir el que seria un missatge sandvitx: un primer missatge positiu –"Molt millor... agraeixo molt a l'equip mèdic i a la clínica com m'han tractat"–; un altre de negatiu, d'assumpció de l'error, al mig –"Ho sento molt. M'he equivocat i no tornarà a passar"–, i un altre missatge positiu per acabar –"Gràcies pel vostre interès tots aquests dies i per haver estat aquí tant temps"–. Amb aquesta fórmula busca el control de danys i dilueix el missatge negatiu amb dos de positius.

3. Pel que fa al llenguatge corporal, en demanar disculpes mira a terra, com a mostra d'humilitat i cerca de refugi. Defuig el contacte visual, mostra penediment i manté una mirada pretesament càndida, amb ulls envidriats, per reforçar la imatge d'innocència.

4. És una intervenció controlada del primer a l'últim segon, estudiada fins al darrer detall i amb marge zero per a la improvisació.

5. Només ha rebut una sola pregunta, i la resposta ha durat 21 segons –el temps just per a un tall televisat–. Brevetat calculada per no donar més espai.

ARA. 18/04/2012. http://www.ara.cat/politica/missatge-sandvitx-imatge-fragilitat-culpa_0_684531684.html

Llum a la vida privada del Rei.

Jaume Clotet. 18/04/2012

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/04/llum_a_la_vida_privada_del_rei_83708.php

Aquest afer sòrdid i sinistre de la cacera de Botswana pot tenir un vessant positiu. Ja ho diuen, que totes les crisis són, en realitat, unes grans oportunitats. Aquesta pot servir-nos per donar un cop de timó amb la hipòcrita norma no escrita segons la qual la vida privada del rei és privada i, en conseqüència, els mitjans no en parlen i nosaltres, el poble menut, no ens assabentem de res. Ja és hora de canviar tot això i saber què fa la nostra monarquia; si els nostres mitjans ens explicaven al detall la vida privada del príncep Carles de Gal•les i totes les infidelitats amb Camilla Parker-Bowles, per quins set sous no es pot fer el mateix amb un aristòcrata al qual li paguem esmorzar, dinar i sopar? És una qüestió, i mai millor dit, d’Estat.

Per això hi ha una sèrie de preguntes que necessiten resposta urgent. Viu la reina Sofia a la ciutat de Londres de manera permanent i només es desplaça a Espanya quan té algun acte oficial on es requereix la seva presència? És la senyoreta Corrina zu Sayn-Wittgenstein l’amant principal del rei Juan Carlos? És cert que viu en una caseta a Madrid les despeses de la qual paga el mateix rei? És cert que el rei té o ha tingut una llista d’amants amb les quals podria omplir mig autobús? És veritat que les infantes Elena i Cristina no poden veure la intrèpida Letizia, a qui acusen obertament de filtrar els afers d’Iñaki Urdangarín? És veritat que la intrèpida Letizia vol l’abdicació ràpida del vell rei per tal que el seu marit esdevingui rei d’Espanya amb el curiós nom de Felipe VI? És veritat, com diu l’exdirector de l’ABC, José Antonio Zarzalejos, que la família reial està totalment desestructurada i que els reis viuen separats?
Tot això no és un tema menor. Als Estats Units la vida privada dels seus representants es considera un bon termòmetre de la seva ètica personal i, en conseqüència, és un afer públic. En el cas de la monarquia borbònica l’interès està encara més justificat: com que el seu únic mèrit consisteix en formar part d’una determinada família, és lògic que els seus afers familiars siguin un afer públic. Pura lògica cartesiana. A més, la seva única feina consisteix a donar exemple i ser un model social i de bon comportament per als seus súbdits, de manera que necessitem elements objectius per saber si saben fer la feina o no.
I si amb tot el que estan fent aquests mesos veiem que són incapaços de fer la seva feina i que no es guanyen el sou; si comprovem que la inconsciència és el seu patró de comportament; si arribem a la conclusió que el mal rotllo familiar afecta el seu bon comportament social; i si comprovem que situen Espanya com a riota mundial, la nostra resposta ha de ser senzilla i acomiadar-los per pura incompetència. Perquè, a sobre, hauran demostrat no ser gaire intel•ligents, i mira que ho tenien fàcil!

Un Príncipe en funciones de Rey que está por descubrir

Antonio Casado.- 18/04/2012

http://www.elconfidencial.com/opinion/al-grano/2012/04/18/un-principe-en-funciones-de-rey-que-esta-por-descubrir-9063/

Dos trazos para el comentario de hoy. En uno trataré de razonar por qué el Rey debe disculparse por su furtiva escapada (furtiva, al menos para la ciudadanía). En el otro se trata de poner en valor la parte positiva del escándalo. Gracias al repugnante vídeo sobre la caza del elefante y la cadera de don Juan Carlos, la opinión pública española tendrá ocasión de descubrir a don Felipe de Borbón, que está llamado a convertirse en Felipe VI.

Con un grupo de periodistas forjados en la memoria de la transición he tenido el privilegio de tratar en la distancia corta al Príncipe de Asturias en varias ocasiones. Y de todas ellas guardo -guardamos- la misma impresión que, según las referencias informativas a la primera audiencia de don Felipe en sustitución del Rey lesionado, tuvieron el pasado lunes los cincuenta y siete abogados del Estado a los que recibió en su residencia. Estos jóvenes funcionarios, comprometidos con la permanencia del sistema, al igual que la Corona, se mostraron “impresionados” por el rigor, el conocimiento y la capacidad comunicadora de don Felipe en una intervención “larga consistente, articulada” y “sin papeles”. Nada nuevo para quienes ya tenemos ciencia propia sobre su personalidad.

Hijo del Rey en funciones de Rey durante las próximas semanas. Algunas tan mediáticas como la final de Copa. Estamos, pues, ante un ensayo general con casi todo lo necesario para que la opinión pública española no sucumba a la cantinela de quienes no distinguen entre personas e instituciones. Dicho en otras palabras: censurar la conducta privada de don Juan Carlos o esperar que pida disculpas por lo ocurrido no equivale a reclamar el fin de la Monarquía.

Claro que debería pedir disculpas. Por descuidar sus deberes oficiales. Con la que está cayendo sobre España, con la cantidad de gente que está sufriendo a consecuencia de la crisis económica, esta accidentada evasión del Rey fue cuanto menos inoportuna. Además de inoportuna, irresponsable, por las ostensibles limitaciones físicas que padece, y así se lo debieron hacer ver tanto el presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, como el máximo responsable de Zarzuela, Rafael Spottorno.

Aunque don Juan Carlos hubiera estado en excelentes condiciones físicas en una España bonancible y encantada de haberse conocido, su comportamiento hubiera sido poco ejemplar desde el punto de vista ético y estético. Como ya escribí el otro día, al no estar afectado por el principio de igualdad ante la ley, o sea, al ser ventajosamente desigual ante la ley, también está obligado a ser desigualmente ejemplar. Más que el resto de los ciudadanos, incluidos los dirigentes políticos, que sí están sometidos a dicho principio.

No verán ustedes jamás a don Felipe practicando la caza del elefante. A la altura de ese rango no se pueden hacer cosas que hieren la sensibilidad de las personas en un el marco sociocultural al que pertenece el Rey, donde está mal visto matar de ese modo a un animal indefenso. Lo que le faltaba es que ayer saliera en la tele su amigo, Sánchez Mariño, cazador de elefantes, arremetiendo contra quienes muestran sensibilidad por matar a un elefante y “no por matar a miles de niños con el aborto”. Con amigos así se entienden muchas cosas.

El PP sobre el Príncipe: “Ha llegado su hora, no la de ser Rey, sino la de salvar la Corona”

Federico Quevedo.- 18/04/2012

http://www.elconfidencial.com/opinion/dos-palabras/2012/04/18/el-pp-sobre-el-principe-ha-llegado-su-hora-no-la-de-ser-rey-sino-la-de-salvar-la-corona-9060/

El accidente sufrido la semana pasada por el Rey Juan Carlos mientras participaba en una cacería privada en Botsuana ha levantado una fuerte polémica en la sociedad española. Algunos políticos que hasta ahora guardaban un escrupuloso silencio han dejado caer, con más o menos contundencia, críticas a la actitud del Monarca, llegándose a cuestionar en algunos casos su propia continuidad e, incluso, la continuidad del modelo de Monarquía Parlamentaria.

La cuestión preocupa, y mucho, en el Gobierno de la Nación, presidido por Mariano Rajoy, que bajo ninguna circunstancia quiere que este asunto contribuya a desgastar más la imagen de España y sirva como excusa para reabrir el debate Monarquía sí, Monarquía no, primero porque el Gobierno cree que, a pesar de las circunstancias y salvo una posición determinada en sectores sociales muy concretos, la inmensa mayoría de la sociedad no está por la labor de modificar el modelo de Estado que los españoles votaron con la Constitución de 1978. Sin embargo, el Gobierno sí que es consciente del enorme desgaste que en los últimos meses está sufriendo la institución monárquica, especialmente debido a la crisis que en el seno de la Familia Real ha supuesto el llamado ‘caso Urdangarín’, y es consciente también de que en adelante el comportamiento del Rey y de los demás miembros de la Casa Real va a ser observado con lupa por parte de los ciudadanos.

De ahí que en el Gobierno, con una absoluta discreción que pretende alejar ese debate de la luz pública, se estén planteando algunas soluciones que vendrían a servir de contrapeso a la actual pérdida de credibilidad de la Monarquía y evitar el debate sobre su continuidad. De hecho, fuentes del Ejecutivo señalan que, para que esas propuestas tengan verdadero efecto, deberían ser lideradas por el propio Príncipe Felipe -“ha llegado su hora, no su hora de ser Rey, sino su hora de salvar la Institución”, dicen estas fuentes-, que debería ser quien propusiera estos cambios tanto al PP como al PSOE, para buscar el máximo consenso posible dado que los mismos supondrían una reforma de la Constitución que requiere, si no la unanimidad, sí al menos la concurrencia de una mayoría muy cualificada de la sociedad española.

¿Cuál sería esa aparente solución? De lo que se trata, según estas fuentes, es de hacer frente a las principales críticas que dirigen los ciudadanos a la Corona: su falta de transparencia, su inmunidad y su falta de control. “Durante todos estos años se ha protegido en exceso a la Corona, incluso lo hace la propia Constitución en su artículo 56.3”, en el que se dice que el Rey es inviolable y no está sujeto a ninguna responsabilidad. Eso debería cambiarse, y parece haber consenso en las dos principales fuerzas políticas en que eso sea así. La propuesta que, insisten estas fuentes, debería liderar el Príncipe Felipe, es la aprobación por parte de las Cortes de un Estatuto de la Casa Real que estableciera algunos límites que ahora mismo no existen, básicamente en tres frentes:

El primero, dotando de absoluta transparencia a las cuentas de la Familia Real, de tal modo que las asignaciones presupuestarias aparezcan completamente pormenorizadas en los Presupuestos Generales del Estado, y puedan ser además objeto de auditoría contable por parte del Tribunal de Cuentas. Además, en sede parlamentaria, el Jefe de la Casa Real debería dar cuenta detallada del grado de cumplimiento de estas partidas.

El segundo, estableciendo por ley la prohibición de que los miembro de la Familia Real puedan dedicarse a negocios privados en nombre de la misma, de tal modo que su manutención provenga directamente de la asignación real y de sus trabajos directamente retribuidos por las empresas que los contraten, y siempre bajo una estricta supervisión por la correspondiente comisión parlamentaria.

Y el tercero, exigiendo al Monarca su comparecencia anual ante la comisión correspondiente del Congreso y el Senado para dar cuenta de sus actividades como Jefe del Estado. El Estatuto establecería, además, los límites a la agenda privada del rey, e incluiría criterios muy concretos en lo que a los regalos se refiere.

Obviamente, para llevar adelante esta iniciativa sería necesaria una reforma de la Constitución, que además serviría también para modificar el artículo 57.1 en el que se establece la primacía del varón sobre la mujer en el orden sucesorio, de ahí que bajo ninguna circunstancia el Gobierno se plantee que una iniciativa de este tipo vaya a llevarse a cabo en la primera parte de esta legislatura, ya que al contrario de lo que ocurrió con la reforma del pasado mes de agosto referida al límite del déficit, en este caso sería necesaria la sanción vía referéndum y la convocatoria de elecciones. De lo que está convencido el Gobierno es de que “algo de todo esto tendrá que hacerse en el futuro, porque si no el cuestionamiento de la Monarquía podría llevarnos a un debate mucho más peligroso y mucho menos seguro para nuestro país, a la vista de las experiencias pasadas”. La figura del Príncipe podría, de esta manera, salir muy fortalecida de esta crisis y ganarse de nuevo el favor de la sociedad española para mantener vivo el espíritu constitucional.

La cacera del Rei a Botswana.

Historia de cómo la Corona ha entrado en barrena.

José Antonio Zarzalejos.- 15/04/2012

http://www.elconfidencial.com/opinion/notebook/2012/04/15/historia-de-como-la-corona-ha-entrado-en-barrena-9048/

El Rey ha hecho que el vaso de muchas paciencias haya rebosado. La opinión pública -y publicada- recibió ayer con perplejidad la noticia de que Don Juan Carlos había sido operado en la Clínica San José de Madrid durante la madrugada del sábado de una fractura múltiple de cadera a consecuencia de una caída en Botsuana (África central) mientras participaba en una cacería de elefantes. Se desvelaba así la razón por la que el Jefe del Estado no había aparecido en público desde el pasado domingo de Resurrección, ni siquiera para visitar a su nieto mayor, Felipe Juan Froilán, primer hijo de la infanta Elena, ingresado en la clínica Quirón de la capital tras propinarse accidentalmente un disparo en el pie cuando pasaba en Soria sus vacaciones de Semana Santa con su padre, Jaime de Marichalar. El entorno del Rey había lanzado la especie de que estaba “muy afectado” por el accidente que le evocaba el que protagonizó él mismo y que acabó accidentalmente con la vida de su hermano, el infante Don Alfonso en Estoril en 1956. La realidad era muy otra: el Jefe del Estado -al parecer, invitado- se había trasladado a Botsuana, país al que se desplazó también en 2005, para practicar la caza mayor -de elefantes- ocultando el viaje bajo el eufemismo de su “carácter privado”.

El desplazamiento del Rey al país africano -en el que España no tiene representación diplomática y con un sistema de comunicaciones precario- se producía después de que el 3 de abril viajase a Kuwait para “impulsar las relaciones políticas y económicas con aquel país”, sin que tampoco este desplazamiento constase en su agenda oficial ni se diese noticia previa del mismo. Lo más llamativo es que Don Juan Carlos viajó al pequeño Estado árabe sin la compañía de un ministro de jornada, como manda no sólo la tradición, sino como también exige el refrendo -a efectos de cualquier tipo de responsabilidad- de los actos y palabras del Jefe del Estado según el artículo 64 de la Constitución.

La agenda del Rey tampoco fue desvelada por su Casa para saber con exactitud cuántos días de la Semana Santa pasó Don Juan Carlos en Palma de Mallorca. Según entornos próximos al monarca, el Rey parece sumamente renuente a dar conocimiento de sus actividades. Así sucedió cuando, a petición suya, se reunió en la sede de Telefónica el pasado 20 de marzo, con dieciséis de los diecisiete miembros del Consejo Empresarial de la Competitividad, que agrupa a los principales dirigentes de las grandes compañías españolas. El almuerzo se conoció por una filtración a El País y El Mundo que publicaron el domingo 25 de marzo en primera página una fotografía del acto a cinco columnas. A lo largo de la mañana de ese día, y ante el revuelo causado por la inédita exclusiva, la Casa del Rey -que asumió el error de considerar privado el encuentro pero que negó la autoría de la filtración- distribuyó a través de la agencia EFE las imágenes del monarca y los empresarios pero ya pasadas las 11 horas de la mañana.

Estos comportamientos del monarca se producen, además, después de la exclusión de la Casa del Rey -y por lo tanto, de las actividades del Jefe del Estado- del anteproyecto de Ley de Transparencia que aprobó el Consejo de Ministros el pasado mes de marzo. La vicepresidenta del Gobierno salvó esta omisión refiriéndose a la ambigua naturaleza jurídica de la estructura de apoyo a la Jefatura del Estado, cuyas cuentas, aunque sometidas al control de un interventor del Estado en excedencia, sólo son conocidas en sus partidas generales, sin detalle, y sobre las que el derecho de petición de conocimiento de los ciudadanos no será efectivo. Tanto en los círculos gubernamentales como parlamentarios, se reconocía que el monarca había perdido “una oportunidad de oro” para seguir impulsando el acercamiento de su Casa a los ciudadanos, más aún después de la incorporación a la misma de nuevo director de comunicación -Javier Ayuso- y la determinación con la que el Jefe de la misma -Rafael Spottorno- manejó la descalificación de la conducta (“poco ejemplar”) del yerno del Rey, Iñaki Urdangarin, imputado por varios delitos -prevaricación y falsedad, entre otros- en el llamado caso Palma Arena. Para librar a la institución de la Corona del desgaste de la presencia del Duque de Palma y de su mujer la Infanta Cristina, ambos han sido apartados del protocolo real, suspendiéndose así las asignaciones que la hija del Rey percibía por la representación que ostentaba en actos y eventos.

De hecho, según fuentes de toda solvencia, “Don Juan Carlos se encuentra abrumado por los problemas familiares” en alusión, no sólo a la delicada tesitura en la que le han dejado los Duques de Palma, sino también por el público y notorio fracaso de su matrimonio con Doña Sofía, de la que vive prácticamente separado. Su estrecha e íntima amistad con Corinna zu Sayn-Wittgenstein ha dejado de constituir un rumor para convertirse en una certeza, hasta el punto de que existe ya documentación acreditativa de que acompaña a Don Juan Carlos en viajes al extranjero y asume funciones de representación oficiosas. El apartamiento de la infanta Cristina de los actos oficiales y protocolarios, y la ruptura del matrimonio de los reyes, ha convertido a la familia Borbón Grecia en “desestructurada y mal avenida, con frecuentes enfrentamientos más o menos explícitos”, según fuentes de su entorno.

La Reina, sin embargo, entiende que “su condición personal de madre del heredero de la Corona y esposa del Rey” le compromete a seguir manteniendo las formas y asumir sus obligaciones oficiales, pese a los gestos crispados del monarca hacia ella. Especialmente evidentes cuando el Papa visitó España el pasado mes de agosto o cuando el pasado 15 de marzo su marido le instó abruptamente con un “¡déjame terminar!” en un acto celebrado en la Fundación La Caixa durante el que Don Juan Carlos dijo que “el paro juvenil me quita el sueño”. Doña Sofía se ausenta habitualmente de España para trasladarse a Londres donde “se encuentra a gusto con su hermano Constantino y sus sobrinos”. Ayer, la Reina estaba en Grecia a donde había viajado para celebrar la Pascua ortodoxa y no está previsto su regreso hasta mañana.

Por otra parte, Don Juan Carlos atribuye a su esposa buena parte de la responsabilidad en los “matrimonios poco idóneos” de sus hijos. Doña Elena, divorciada de Jaime de Marichalar, sometido ahora a una investigación policial por posible imprudencia al permitir a su hijo Felipe Juan Froilán manejar una escopeta de caza; Doña Cristina, casada con Iñaki Urdangarin, en un trance penal gravísimo, y el propio Príncipe de Asturias esposado con Doña Letizia Ortiz, divorciada, matrimonio que se le planteó por su hijo como un ultimátum en octubre de 2003: o aceptaba su enlace o renunciaba a la sucesión. Para acreditar ante su padre la firmeza de su decisión, Don Felipe no asistió el 12 de octubre de ese año al desfile militar que celebra, como todos, la fiesta nacional de España. El primero de noviembre de ese año se anunciaba oficialmente el enlace del heredero.

"Es necesario un cambio de rumbo"

Fuentes tanto del Partido Popular como Socialista creen que el Rey “no ha entendido los gestos de adhesión que ha recibido”, primero el 27 de diciembre pasado con motivo de la apertura en el Congreso de la X Legislatura de la democracia y, después, el pasado 19 de marzo en el oratorio de San Felipe Neri de Cádiz con motivo de la conmemoración del bicentenario de la Constitución allí aprobada en 1812. “No le estábamos ofreciendo patente de corso, sino reconociéndole sus méritos en estos años de reinado y transmitiéndole apoyo para el necesario cambio de rumbo que debe emprender la institución” manifiestan estas fuentes, ayer “desoladas” ante lo que consideran “una pésima imagen del Rey y de la Corona”.

Porque lo que se estima gravísimo es que Don Juan Carlos haya estado cazando en Botsuana cuando se ha desatado una grave crisis internacional con Argentina a propósito de Repsol-YPF y se ha incrementado la ofensiva de los mercados contra la deuda soberana española (ha escalado por encima de los 430 puntos básicos). El Ibex 35 registraba la pasada su peor semana del año y se situaba en niveles de hace tres. A mayor abundamiento, el Rey debía estar pendiente de la Cumbre de las Américas que se celebra en Bogotá, ya que la representación de España con los países hispanos le es encomendada de manera especial por la Constitución. Y en los países americanos se juega nuestro país una enormidad de intereses económicos, financieros y empresariales.

El apoyo que ha recibido Don Juan Carlos no ha sido sólo el institucional de las Cámaras. También de otras instancias. Las fuentes citadas aluden a “cómo se mojaron algunos medios de comunicación” en la defensa de la Corona y, “especialmente, el diario El País, con bastante coste editorial”. Efectivamente, el diario de Prisa publicó el pasado 4 de marzo un editorial que arrancaba de la primera página titulado El caso Urdangarin y el futuro de la Monarquía. El texto se apoyaba en las palabras del mensaje del Rey del pasado 24 de diciembre (“necesitamos rigor, seriedad y ejemplaridad en todos los sentidos”) y sostenía que “sólo la frivolidad, el populismo y el amarillismo periodístico, o la mezcla de los tres, permiten confundir la crítica que merece el comportamiento no ejemplar de Iñaki Urdagarin con un debate sobre el futuro de la monarquía”, añadiendo que España “no necesita de un debate artificial sobre la Jefatura del Estado (…)” porque “el Rey y la Corona han rendido y seguirán prestando servicios impagables a la libertad de nuestros ciudadanos, a la democracia española, a su construcción y desarrollo y a su prestigio e influencia en la escena internacional”. El periódico de referencia de la izquierda española señalaba, no obstante, la necesidad de superar “corsés y rigideces” en la institución, “cuando no el oscurantismo” que atribuía a “quienes adulan” al Rey. El diario, además, se inclinaba, por mejorar la transparencia de la institución y la protección del heredero, competencias que corresponden a las Cortes.

Todo este amparo institucional y mediático ha quedado en entredicho con los últimos comportamientos del Rey que, según fuentes del entorno de la Zarzuela y de los dos principales partidos, "ha de elegir entre las obligaciones y servidumbre de la Jefatura del Estado y una abdicación que le permita disfrutar de una vida diferente”. No se maneja la hipótesis inmediata de la abdicación de Don Juan Carlos, pero sí la necesidad de aprobar lo antes posible la ley orgánica que prevé en el apartado 5º del artículo 57 de la Constitución: “las abdicaciones y renuncias y cualquier duda de hecho o de derecho que ocurra en el orden de sucesión a la Corona se resolverán mediante una ley orgánica” y de materializar la reforma de ese mismo artículo para suprimir la prevalencia del varón sobre la mujer en la sucesión.

Además, según insisten estas fuentes, “la irresponsabilidad del Rey con este viaje a Botsuana, no es solamente institucional y política, sino también personal, porque es evidente que su estado físico desaconseja esas aventuras cinegéticas”. Efectivamente, el Rey ha sido sometido en pocos años a ocho intervenciones quirúrgicas, siendo las más serias las de extirpación de parte de un pulmón, una artroscopia de rodilla y reparación del talón de Aquiles. Ahora, la fractura de cadera -que a su edad, 74 años, podría presentar complicaciones- requerirá de una muy larga convalecencia que pondrá a prueba las capacidades bien contrastadas del Príncipe de Asturias que ya ha cubierto precedentes ausencias.

A mayor abundamiento, existe cierto “bochorno” por la falta de sensibilidad del Jefe del Estado al desvelarse que caza elefantes, especie en recesión cuyos colmillos son mercancía de valor en las transacciones negras de marfil, en detrimento de países pobrísimos como Botsuana que están siendo esquilmados. Sin olvidar el “alto coste material de estas cacerías que superan los 25.000 euros por escopeta, más desplazamientos, alojamiento y manutención, todo ello incompatible con un mínimo criterio de austeridad”.

En medios gubernamentales se teme que la tendencia de baja valoración de la Monarquía que se empezó a comprobar, primero entre los jóvenes, desde el inicio de este siglo, y luego generalizada, se agudice con acontecimientos como el de Botsuana. En 2006, los consultados por el CIS sobre la Corona (entre 18 y 24 años), la suspendían con un 4,77 y en 2008 con un 4,93. En el último registro demoscópico del CIS sobre la Jefatura del Estado, que data del pasado mes de octubre, registró, en el conjunto, un inédito suspenso: 4,89. “El asunto concierne al Gobierno también” indican fuentes del entorno de La Zarzuela. Efectivamente: el Rey asumió criterios más disciplinados con González y, especialmente, con Aznar, pero no así con Rodríguez Zapatero. “Rajoy a este respecto, está inédito”. Pero parece claro que si España ya tenía un grave problema con su modelo de Estado -el autonómico-, a partir de ayer -81º aniversario de la proclamación de la II República Española el 14 de abril de 1931-, el país tiene un muy serio problema con la forma de Estado, es decir, con la Monarquía parlamentaria porque la Corona ha entrado en barrena con un más que preocupante diagnóstico político y social.

Campanya 'No vull pagar les autopistes'.

Alguns ciutadans han començat a fer visible la indignació per haver de continuant pagant peatges a les autopistes catalanes perquè el govern espanyol rescati les autopistes de Madrid. Com a mínim dos ciutadans, a títol individual, s’han filmat arribant al peatge i negant-se a pagar, explicant que ho fan pel greuge.

El primer en fer-ho ha estat en Josep Casadellà, que diu al cobrador: ‘Bona nit, no vull pagar. Fins que ells no paguin o tots deixem de pagar, en principi no penso pagar’. El cobrador li demana el carnet d’identitat i després li acaba baixant la barrera. Casadella mostra al seu Facebook una foto amb els tiquets que ha deixat de pagar. En el seu YouTube, on ha publicat el vídeo , afegeix un text en què diu: ‘Si només ho faig jo, no passarà res; si ho fem tots, no sabran què fer’. Aquest vídeo ha rebut en dues setmanes més de 60.000 visites. Enllaç per veure el vídeo.

Seguint el seu exemple, uns dies més tard, un altre conductor, que no revela el nom (signa amb el pseudònim CatalàGirona), feia el mateix. En aquest vídeo, que titula ‘Jo tampoc no vull pagar’, es veu com diu al cobrador: ‘Hola, bona tarda. No vull pagar. Quan els de Madrid i els andalusos paguin autopistes jo també pagaré’. I permet al cobrador que prengui nota de la matrícula del cotxe, però recordant-li: ‘Els ho expliques, eh?’.

Ahir, dissabte 14 d’abril de 2012, a la tarda, Josep Casadellà va quedar blocat entre dues barreres d’un peatge a la sortida de Massanet, a l’autopista AP-7, segon va relatar ell mateix al seu twiter. Casadellà explicava que li havien dit que ja es podia esperar el temps que volgués. Els responsables del peatge van avisar els mossos d'esquadra i la grua per retirar-li el cotxe, però finalment el van deixar passar.

Així ho va explicar a VilaWeb: 'Al voltant de les set del vespre m'han tancat i m'han dit que no m'obririen fins que pagués, m'han dit al cap d'una estona que si no pagava em retirarien el cotxe amb una grua de l'autopista, han avisat els mossos, he comunicat als mossos que faria el que em diguessin però que no pensava pagar. Passada una hora i mitja, han pres nota de la matricula i m'han deixat sortir.'

Casadellà ja fa temps que havia començat aquesta iniciativa, d'arribar a la guixeta de pagament del peatge, saludar i dir que no volia pagar pel greuge que pateixen els catalans respecte d'altres ciutadans de l'estat. Fins i tot havia publicat al seu Facebook fotos dels tiquets que havia deixat de pagar. Ahir, però, just el dia després que en diversos mitjans es fes pública la seva iniciativa, el van retenir en un peatge entre dues barreres.

Just ahir vespre, arran d'aquest incident, ja es va fer pública una pàgina de Facebook i un compte de Twitter amb el nom de 'No vull pagar', per donar suport a tothom qui vulgui afegir-se a la iniciativa de Casadellà. La primera acció que han convocat és una caravana de cotxes el 20 de maig al peatge de Martorell per cridar alhora 'no vull pagar' (enllaç).

Podeu llegir notícies relacionades amb el cas a VilaWeb i al diari ARA; també una altra pàgina de Facebook.

L'existència de Déu.

Després d’anys i anys de religiositat extrema, tot fa pensar que la societat avança cap una laïcitat ben evident. És un signe del progrés. La religió, sent molt important per un nombre considerable de persones, va perdent protagonisme i va quedant reduïda a certs grups socials i a un sector que la margina dels seus aspectes vitals i no engloba en els seus comportaments les actituds morals que els seus capitostos prediquen.

Quan penso en la meva infantesa i en la meva adolescència (durant la meva joventut les coses van anar canviant) i recordo la importància que aleshores tenia la religió, principalment el catolicisme, amb tota la incidència que tenia en el comportament dels individus i la societat, me n’adono de seguida de com han canviat les coses des d’aquells anys.

Ara que ha passat la Setmana Santa, que haig de reconèixer que l’he passada sense cap actitud religiosa (i és que ni hi he pensat!), i em venen a la ment les Setmanes Santes dels voltants dels anys seixanta del segle passat, em faig creus de l’evolució esdevinguda en la societat, tant pel que fa al seu capteniment com en les seves creences i actituds.

No faré ara un recordatori de les coses que es feien en aquelles Setmanes Santes tan sacres d’ara fa uns cinquanta anys. No explicaré tot allò que aleshores es feia, se sentia, es predicava, tant a l’Església com fora d’ella. No vull semblar nostàlgic. Només esmentar que eren uns dies tristos i negres i durant els quals tot estava prohibit, fins i tot riure, especialment durant el Divendres Sant. No. No explicaré allò que es feia tant a l’Església com fora d’ella.

Altres ja ho han fet. He llegit dos o tres articles, per cert molt ben escrits, en què es remembraven les actituds religioses, tant internes com externes, d’aquells temps. Ara tot això s’ha deixat enrere. Queden algunes processons i altres cerimònies d’aquell passat, però semblen més aviat revestides d’un cert folklore i de conservació de tradicions seculars que no pas d’una exacerbada religiositat, com semblaven que eren durant la meva infantesa i la meva adolescència. O si més no, és allò que ens volien fer creure i ens posaven com exemples a seguir.

Diuen que la religió en el món occidental civilitzat i avançat està en crisi. Més que en crisi, jo diria en retrocés i qui sap si ja camí d’una desaparició definitiva, si més no com un fenomen social majoritari i seguit per una bona part de la població. Com a un vestigi del passat suposo que durarà algun segle més.

Parlaré de la religió que aquí coneixem més, de la que en un principi hi pot participar més gent: el catolicisme. No em posaré amb la seva història, plena de clarobscurs; una història cruel, farcida de fets romàntics i comportaments indignes, totalment contraris a la doctrina que predica. No em posaré amb aquells fets que l’Església segurament voldria que quedessin en l’oblit perquè no dignifiquen la seva història. Com diuen en castellà, “corramos un tupido velo”, com si fos un dia talment emboirat per no deixar-nos veure la seva evolució i tot allò que ha protagonitzat.

Parlaré de l’Església més actual, d'aquella que no accepta ni admet els avenços de la ciència, ben clars i evidents i que ningú amb un mínim de coneixements pot contradir. Doncs, l’Església, per tal de salvaguardar els seus principis més bàsics, els nega amb les raons més inversemblants, raons que, per cert,  no s’aguanten per enlloc. I les jerarquies eclesiàstiques, “erre que erre”; sort que ara no poden cremar ningú (recordem només l’existència de la nefasta Santa Inquisició, presidida i regentada per clergues oficials de l’Església), però sí que amenacen amb excomunions i altres “penes de l’infern”.

Però no és solament la defensa numantina i fora de tota lògica científica d’alguns dels seus principis, sinó la mateixa organització interna de l’Església, amb els seus Sant Pares, cardenals, bisbes, canonges, capellans, frares i monges. No s’aguanta per enlloc i està plena d’interessos, de corrupcions, de flaqueses i de la resta de pecats capitals, venials i de tota mena que regeixen la vida humana de tots els individus del planeta.

Els casos que van sortint a la llum pels mitjans de comunicació; i especialment aquells que no apareixen, però que tothom coneix i endevina, certifiquen una organització totalment corrupte, inepte i desprestigiada per regir els destins dels sentiments religiosos de la Humanitat.

I ells van de posseir l’única veritat i que només hi ha un déu, el seu. Com hi ha món! Què s’han cregut? Jo penso que no hi ha Déu. No hi ha res que em demostri la seva existència. Tot són teories i escrits. No hi ha cap acte en el món que ens faci veure o que ens demostri la seva existència. Ans al contrari.
Si és veritat que Déu existeix, hauria de ser un ser totalment injust i despietat, ple de malvestat i que es dedica a premiar més el mal que no pas el bé, si més no aquí a la Terra, que és el que interessa a la majoria de gent. Encara mai ningú ens ha vingut a explicar què hi ha després de la mort. Ningú ha tornat a la Terra per dir-nos quelcom. Segurament perquè no hi ha res més; després de morts, ben morts i enterrats, com la resta d’animals, plantes i tots els éssers vius de l’Univers.

Que no em diguin ara que aquí a la Terra ens hem de guanyar el Cel i que hem vingut a patir. Això ja ho deien a l’obscura Edat Mitjana: “la vida és una vall de llàgrimes”. No. No hem vingut a la Terra a patir. Si, per casualitat, Déu ens hi hagués enviat per això, ja ens indicaria plenament quina mena de mentalitat tindria.

No hi ha dret amb això que molta gent ha de patir aquí a la Terra. Només pensar en la fam, les penúries, la guerra, els crims, els actes criminals, les injustícies; amb els infants, les nenes, els pares que pateixen pels seus fills, les infermetats, els accidents... Només pensar en tot això, i en tot allò que hi ha darrere aquestes situacions, ens fa veure l’existència d’un Déu injust i cruel, que no estima i que només ens vol fer patir, suposo que per la seva pròpia diversió i grandesa, perquè ens n’adonem del seu poder i de la seva majestuositat, com qualsevol altre dictador cruel i tirànic, que té apavorits i totalment sotmesos els seus súbdits i que, de tant en tant, els premia amb alguna magnanimitat perquè es vegi el seu poder omnímode i ningú es mogui i protesti contra ell. Una manera com una altra de tenir atemorida i immobilitzada la societat.

Cada vegada que miro, especialment per la televisió, les cerimònies públiques i religioses dels representants de l’Església m’esgarrifo i els veig cada cop més com una secta amb els seus ritus, la seva parafernàlia, els seus precs i discursos, les vestimentes que porten, amb els colors i els símbols que representen la seva jerarquia. Fan el mateix efecte que els cultes antics, com aquelles religions atàviques que es poden veure en pel·lícules i documentals amb sabor a antiguitat. Només que els d'ara van més vestits, ostenten més riqueses i gaudeixen de grans i bells edificis, ricament ornamentats.

L’arribada dels seus jerifaltes, especialment del seu líder, aquell que va vestit de blanc (crec que és l’únic al qual se li està permès aquest color) i que diuen que és elegit pel mateix Déu; doncs, la visita d’aquest personatge, el Sant Pare, és rebuda a tots els països on va amb un fervor, amb una devoció, amb un fanatisme que no es veu pas en els actes presidits per les altres autoritats de l’organització religiosa. Suposo que deu ser el famós “culte a la personalitat”, propi de les grans dictadures i dels poders teocràtics que han regit la Humanitat fins avui.

Les cerimònies religioses que practiquen estan farcides de frases fetes que els feligresos, els seus seguidors, saben i van repetint fins a la sacietat, la majoria de vegades encapçalats i dirigits pels seus capitostos o pels caps de cada parròquia, que és la cèl.lula més petita en què està organitzada aquesta comunitat de creients.

Els capellans, els bisbes, el Papa, intenten dirigir la vida dels seus seguidors, dels creients, en la majoria dels aspectes de la seva vida. No solament els diuen allò que han de fer en l’aspecte religiós (l’únic que haurien de tocar), sinó en l’aspecte moral, social i fins i tot s’atreveixen ja amb els aspectes econòmics i polítics. Sort que la majoria dels creients passen de les directrius que els manen els seus superiors, perquè si no, ja seria massa. Poca diferència hi hauria amb els integristes de la religió musulmana.

Parlant dels creients catòlics no costa gaire veure que l'Església està mancada d'un relleu generacional important. Quan aquestes persones de cinquanta, seixanta, setanta anys, o més, desapareguin per qüestions d’edat, a l'organització li espera un futur molt magre. El Papa, els cardenals, bisbes, capellans, frares i monges, la gran majoria són d’edat avançada. Però no parlem només dels seus jerarques; els feligresos, també. I després, què? Diuen que el futur d’aquesta religió està a Sudamèrica i a l’Àfrica. És possible. Però penso que a l’Àfrica tenen la batalla una mica perduda, més que res per l’auge de l’islamisme entre la població negra d’aquest continent.
Tampoc no em vull posar en temes com la igualtat de gènere en el si de l'Església (i això que  es critica el masclisme de la religió musulmana), els drets i la gestió democràtica, el repartiment de la riquesa, la defensa dels febles i desprotegits, la seva immersió soterrada en política i en economia, el medi ambient, les noves tecnologies... Temes importants, greus, que necessiten actualitzar si volen tenir una organització vàlida, moderna i al dia. I no ho fan; i en algunes coses s'hi posen totalment de cul. Hauran de canviar, i molt, si no volen entrar en una decadència definitiva.

Crec que a mitjans de segle, cap allà el 2050-60, sabrem on està realment aquesta religió, com s’ha mantingut i cap on ha derivat. Tanmateix, amb l’immobilisme secular que porten, gairebé sempre a més d’un segle de distància del coneixement, de la ciència, de la tècnica i del progrés, no els auguro un esdevenidor gaire esperançador ni optimista.

A vegades m’agrada fer una broma entorn del seu Déu. En el seu llibre sagrat, que el tenen com totes les religions i sectes, la Bíblia, en el seu llibre primer, Gènesi, s’explica com Déu va crear el món en sis dies i al setè va descansar. Per la necessitat i pressa que hi havia podria haver-hi estat més temps, per exemple, sis anys o sis segles; potser tot plegat li hagués sortit millor. Amb tantes presses, amb sis dies li va sortir un món molt defectuós. La culpa és seva, no nostra. Amb més temps, amb la seva perfecció, li hagués sortit tot de manera ideal i la Humanitat, i tots els éssers, fins i tot els que van existir abans de l’Home, no haurien hagut de patir tant. I costava tan poc. Mare de Déu!

El Barça pot guanyar la Lliga.

Després de l’empat d’ahir del Reial Madrid, al Bernabeu, davant el València (0-0), l’avantatge que duia l’equip madrileny al Barça s’ha vist reduïda a quatre punts. En les cinc darreres jornades, el Madrid s’ha deixat sis punts (tres empats: dos a casa, contra el Màlaga i el València, i un al Madrigal, davant el Villarreal). Entremig dues bones victòries: una a casa, contra la Reial Societat (5-1), i l’altra, al Reyno de Navarra, davant l’Osasuna (1-5).

Resten set jornades per al final del campionat i els desplaçaments que té pendents el Reial Madrid són molt complicats. D’aquí dos dies, el dimecres vinent, al Vicente Calderón contra l’Atlético de Madrid, del Cholo Simeone; d’aquí dos caps de setmana, el dissabte 21 d’abril, al Camp Nou, contra el FC Barcelona, la seva bèstia negra dels darrers anys; i en l’antepenúltima jornada a San Mamés, contra l’Athletic. Entremig rebrà al Bernabeu l’Sporting, el Sevilla i en la darrera jornada el Mallorca; i a la penúltima visitarà Los Cármenes, davant un Granada que pot estar lluitant per salvar-se del descens.

Si el FC Barcelona vol guanyar la Lliga ha de fer-se amb tots els punts dels set partits que li resten: a casa, contra el Getafe, demà, el Reial Madrid, el Màlaga i l’Espanyol; i a fora, contra el Llevant, el Rayo i el Betis a la darrera jornada. De moment, des de la derrota al camp de l’Osasuna, ha encadenat nou victòries consecutives a la Lliga. A casa, quatre: contra el València (5-1), l'Sporting (3-1), el Granada (5-3) i l'Athletic (2-0); i a fora, cinc: contra l'Atlético (1-2), el Racing (0-2), el Sevilla (0-2), el Mallorca (0-2) i, abans d'ahir, el Saragossa (1-4). Amb els set encontres que falten, serien setze victòries seguides. Important i molt complicat; pot fallar en algun.
Però no té cap més remei. Si els guanya tots pot fer-se amb la Lliga. Si més no, té moltes possibilitats, ja que, si el Barça s’imposa al seu etern rival al Camp Nou d’aquí dos caps de setmana, només necessita que el Madrid falli en un altre partit. És possible.

En el Reial Madrid s’hi nota una mica el cansament. Són un gran equip, amb un ritme trepidant i un poder golejador enorme. No s’ha d’oblidar que porten cent gols en trenta-un encontres de Lliga, deu més que els blaugrana. Però hi ha partits en què perden pistonada i juguen massa accelerats, buscant el gol pel centre i mancats de pausa. El mig del camp no fabrica prou les jugades i el Madrid cerca les envestides dels seus davanters, de Cristiano, d’Higuaín, Benzema, Di Maria, Kakà, Özil, Callejón i Marcelo, per tal de doblegar el rival. I no sempre els acaba sortint bé. En els darrers vint-i-dos dies han fallat tres vegades i s’han deixat sis punts en el camí. Encara poden tenir més ensurts.
A més, tenen problemes a la plantilla, amb el seu entrenador i amb les relacions amb els mitjans de comunicació. Mourinho tensa sempre molt la corda i no hi ha bon ambient. L'entrenador, el cos tècnic i els jugadors encaixen malament els revessos. Es pot dir que no saben perdre o que tenen un mal perdre. Tot això va en contra seva. A la Casa Blanca, si no es guanya cap títol aquesta temporada, es pot originar un huracà d'imprevisibles conseqüències.

En una de les darreres anàlisis que havia fet de la trajectòria del Barcelona en aquesta temporada, concretament el 9 de febrer, ara fa dos mesos exactes (amb el títol Què li passa al Barça?, al final del Comentari 3), havia afirmat que si l’equip culer guanyava tots els partits que restaven des d’aleshores fins al final de la Lliga, es faria amb el títol del torneig de la regularitat per quarta vegada consecutiva. Aleshores tenia el Madrid a set punts; encara no havia perdut al Reyno de Navarra contra l’Osasuna. Si ho comptem ara, i si no hagués perdut aquell encontre, veuríem que el Barça només estaria a un punt i amb el clàssic del Camp Nou esperant.

Continuo pensant el mateix. Si el Barça guanya tots els partits que resten guanyarà la Lliga. El Madrid ja fallarà, perquè, com dèiem aleshores, agafarà una baixada o una petita crisi (o irregularitat) i perdrà més punts durant el trajecte. Però cal que l’equip blaugrana no falli i sumi tots els punts d’aquí al final del campionat.

Pot ser una altra temporada gloriosa per al club blaugrana. Li resten onze partits per a la glòria: els set de la Lliga, els dos de la semifinal de la Champions contra el Chelsea, la final de Munich, si hi arriba, i la final de la Copa del Rei, davant l’Athletic el 25 de maig. De moment porta tres títols (Supercopa d’Espanya, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs); el mes vinent pot sumar-ne tres més (la Lliga, la Champion’s League i la Copa del Rei). A l’estiu, nou o deu jugadors del seu planter poden guanyar amb la selecció espanyola l’Eurocopa de Polònia-Ucraïna; si més no, de moment són els màxims favorits.

En cas de guanyar tots aquests títols no hi ha cap dubte que els jugadors del Barça tornarien a copar tots els premis individuals del Planeta Futbol, que hi hauria una majoria de jugadors blaugrana en els equips mundials ideals i que el FC Barcelona tornaria a figurar com el millor equip del futbol mundial de l’any i potser el millor de la història. Sense dubtes que pot ser un any inoblidable i gloriós com cap altre. Només cal guanyar els onze encontres que resten abans no finalitzi la temporada. Aquest equip pot fer-ho.

Legislació antiterrorista? I per què no camps d'extermini?

La deriva totalitarista dels poders econòmics i polítics en les societats occidentals era previsible. Contra l’esclat i la consolidació de formes d’autoorganització social emancipadora i de l’arrelament d’un bagatge polític subaltern, en molts casos fonamentat en la precarització gradual de les condicions de vida de les classes populars, la recepta de l’estat esdevé una cantarella rovellada: militaritzar el conflicte social i fer-ne invisibles les causes.

Als Països Catalans i a l’estat espanyol, el circ mediàtic i polític apel·la al concepte de violència urbana per justificar l’empresonament de manifestants. Paradoxalment, tant els governants com l’oposició institucional fan que siguin invisibles les veritables dimensions d’una violència estructural dirigida contra la majoria social. Per la precarització de les condicions de vida: impossibilitat d’accedir a l’habitatge –desnonaments, lloguers alts, hipoteques– o a la feina assalariada; augment del cost dels serveis bàsics –aigua, gas, telèfon, electricitat–; reducció i/o supressió i/o privatització dels serveis públics (educació –escoles on ja no serveixen els dinars cada dia, únic àpat de molts alumnes–, sanitat, serveis socials, transports); paranys bancaris (participacions preferencials, etc.)–; desbaratament dels mitjans d’integració d’una societat abocada a la pobresa i a l’exclusió, etc. I també per la precarització de les condicions laborals: desaparició dels convenis col·lectius i de les meses de negociació, reducció de salaris, acomiadament lliure, anul·lació pràctica de drets sindicals, etc. Són les gangues de la societat de classes.

Les autoritats se sorprenen que això que en diuen 'antisistemes' –perquè el mot 'anticapitalistes' deu tenir connotacions polítiques massa explícites– ja no siguin dos-cents, sinó dos mil. I, tot seguit, tracten tots aquells qui som al carrer de paraterroristes perillosos.

Dels continus casos d’absolució de policies amb sentència condemnatòria ferma per maltractaments i tortures, dels morts sota custòdia policíaca que s’acumulen, les amnisties fiscals, la impunitat de la màfia política (tant de l’associada directament com indirectament als aparells polítics i institucions públiques) que malgrat la successió escandalosa de robatoris de diners públics continuen rodant en llibertat, d’una desigualtat social que ha situat al llindar de la pobresa una quarta part de la societat i que en el cas de Catalunya resulta indissociable del fet que prop del 70% dels assalariats cobren menys de mil euros mensuals, de tot plegat no se’n diu violència urbana. I resulta que aquests polítics que haurien d'investigar, reconèixer, analitzar, comprendre i resoldre quines són les fonts d’aquestes expressions de violència o de lluita al carrer, ens amenacen amb anys de presó per..., per què? Per insultar, escopir, protegir-se instintivament, bolcar un contenidor? Insultar un home que afirma que no és policia secreta i que després apareix a comissaria en qualitat de secreta serà tipificat com a desacatament i resistència a l’autoritat? Ens prenen per esclaus, per imbècils?

I tot plegat en nom de què? D’aquest concepte tan poc jurídic nascut a l’Alemanya nazi dels anys 1930 anomenat 'alarma social', tan fàcilment instrumentalitzable des de qualsevol concepció totalitarista del dret jurídic i de la societat? S’aplicarà potser la legislació antiterrorista als polítics que fa anys que ens neguen el dret de manifestació?

Els fets del 29 de març es repeteixen, un cop i un altre, de fa anys: mossos –agents de carrer i membres de la Brigada Mòbil– infringint la llei del Parlament de Catalunya de l’octubre del 2008 que els obliga a anar identificats visiblement; ús d’armes il·legals (porres extensibles); llançament indiscriminat de bales de goma dirigides al cap; estomacades dins i fora de les furgonetes de transport dels detinguts (dues melses rebentades a puntades de peu, ossos fracturats a dojo, ulls petats); informes mèdics de policies ferits que, a diferència dels altres països, mai no es fan públics. Impecable, sí.

Però la cosa més greu, president Mas i conseller Puig, és curtcircuitar la marxa de centenars de milers de persones que baixaven per la plaça de Catalunya. Què pretenen, que s’han begut l’enteniment? Si volen protegir contenidors, arrenglerin els seus policies i furgonetes a les voreres, davant els aparadors, i deixin que la gent flueixi pels carrers. Perquè blocar la ronda de Sant Pere, el carrer de Fontanella i la plaça de Catalunya és completament delirant, cosa que cap mitjà periodístic no ha denunciat encara. Convertir la plaça de Catalunya en un cul d’ampolla, amb una densitat extrema de gent –amb infants i gent gran i de mobilitat reduïda– tancades per la policia i per la presència multitudinària de gent, i alhora dur a terme càrregues indiscriminades ja no és incompetència, és pur deliri. Vostès saben què són les allaus humanes fugint de les bales de goma i els gasos lacrimògens? Només la capacitat de la gent d’autogestionar l’ordre públic va evitar una tragèdia molt més gran que la dels centenars –centenars, sí– de ferits. En democràcia haurien de dimitir i ser jutjats presidents, ministres, consellers, directors d’operatius i tothom implicat en aquesta catàstrofe. La gent n’està tipa. No se n’adonen o no se’n volen adonar?

Construeixin camps d’extermini, els serà més barat. I els pagarem nosaltres, no s’amoïnin. Però no en diguin democràcia, si us plau, diguin-ne feixisme.

És un article de Gerard Horta, antropòleg, publicat a Vilaweb el 3 d'abril de 2012. Podeu llegir l'original clicant aquí.

Manifestacions i violència: el 29-M.

La violència, del tipus que sigui, mai es defensable i s’ha de criticar tothora, en qualsevol ocasió. L’ús de la violència genera més violència i palesa manca de solucions davant una situació complicada. En la societat civilitzada actual cada vegada és més criticada i refusada. Es cerquen altres solucions menys agressives i més pràctiques, que sí que poden acabar arranjant una situació de conflicte i no agreujar-lo com sol derivar l'ús de la violència.

Parlo d'això pels fets ocorreguts aquesta setmana, el dijous 29 de març a Barcelona, durant les manifestacions relacionades amb la vaga general organitzada pels sindicats oficials davant la reforma laboral aprovada pel govern espanyol de Rajoy. La vaga és un dret dels treballadors que s'ha de poder usar amb tota legitimitat quan es cregui necessari per defensar tal de defensar els seus interessos. A Catalunya, el govern de la Generalitat ja fa mesos que ha aplicat les retallades, principalment en els sectors més socials (sanitat, educació, benestar), que han provocat múltiples protestes i manifestacions dels sindicats i dels treballadors catalans.

Tot això és lícit i hi estic plenament d’acord. Els treballadors estan rebent gran part de les conseqüències de la crisi econòmica que ens aclapara ja fa cinc anys o més. L’obrer, la dona o l’home de carrer, es troben en un alt grau de susceptibilitat pel que fa a aquest tema i s’esveren davant les mesures que contínuament estan prenent tant el govern de la Generalitat com el govern de l’Estat.
Avui mateix he escoltat pel Telenotícies de TV3 l’augment de preus de productes tan bàsics com el llum, el gas i l’aigua. En canvi, els salaris estan congelats o retallats, en el cas dels funcionaris. Això per no parlar de l’alta taxa d’atur que ja supera el 20% de la població activa. Els problemes són greus i no s’han de defugir. És una qüestió gens teòrica i afecta molta gent, segurament la majoria de la població.

I els polítics, els governs, sigui pel que sigui, cada vegada que prenen alguna mesura, aquesta normalment va en contra del treballador i gairebé sempre és favorable a les empreses i als rics i poderosos. Cert que tothom està patint molt la crisi, però sempre n’hi ha més uns que no pas altres, i no descobreixo res si afirmo que els humils sempre són els més perjudicats, els més ofesos i els més castigats. Això ha passat en tots els moments històrics i ara una altra vegada més.

Per això, el poble, els treballadors, part d’aquesta població ha sortit al carrer a manifestar-se per protestar contra els seus dirigents i les mesures que han pres, que pensen que els perjudiquen. I què volen que facin? Si més no, ningú els pot treure el dret “al pataleo”. No sabem si el govern els escoltarà. Penso que no, perquè fer-ho aniria en contra de la seva ideologia i en contra de les directrius que han rebut de la Unió Europea.

I tornaran a sortir a protestar. I com que no els faran cas, i la crisi i les retallades continuaran, cada vegada les protestes seran més dures i qui sap si més violentes. Les vagues i les manifestacions s’encadenaran perquè no hi ha cap altre remei i ni el govern ni els sindicats ni els obrers troben o cerquen un altre camí per intentar solucionar els seus problemes. Per tant, s’ha d’estar preparat i mentalitzat per allò que ha de venir i no escandalitzar-nos tant ni dir tantes bajanades que no porten enlloc. Cal parlar menys i cercar solucions al conflicte. No fer-ho és parlar per parlar i posar-se una vena als ulls per tal de no entendre res i per tant poder protestar de tot i ben alt.
També cansa quan se senten els jerifaltes polítics i les veus autoritzades criticar l’ús de la violència en aquestes manifestacions. Cert que és criticable i que no es poden permetre, però el que fins ara he escoltat i llegit no m’ha servit de gaire res. Són frases i discursos fets, amb significat o sense, però que per la seva repetició ja fa temps que han deixat de ser eficaços. Jo prou feines els escolto ja que m'imagino tot allò que diran. Mai hi ha cap novetat.

S’ha dit pels mitjans de comunicació que la manifestació dels sindicats del dia de la vaga general va ser ben feta, pacífica i que no va haver-hi problemes d’ordre social; que el conflicte i l’impacte negatius van venir de petits grups de radicals que van actuar amb una extrema violència i de manera organitzada. Es van produir actes vandàlics greus, alguns dels quals van quedar registrats per les càmeres, imatges que han donat la volta al món i que han ofert una imatge de Barcelona i d’Espanya que no convenia. Sembla que sigui això que els molesti. Diuen els mitjans de comunicació que aquests grups de vàndals van voler convertir Barcelona en una altra Atenes i que va ser un assaig de cara als actes que pensen protagonitzar a la vaga mundial del proper mes de maig. Fins i tot, sento a dir que Barcelona pot ser la capital europea del moviment antisistema i dels violents.

Tanmateix, s'ha de reconèixer que l’ús de la violència en les manifestacions es un acte força corrent. No defenso la violència, hi estic en contra. Però, no ens hem d’enganyar i és un fet que sol ocórrer en la majoria d’ocasions. No vull esmentar gaires casos perquè suposo que tothom els té presents. Crec que la gent, els governants, sabien que en un moment o altre de les manifestacions del dijous passat, durant la vaga general del 29-M, ocorrerien actes vandàlics provocats per grups d’incontrolats i per grups antisistema. Potser els ha sorprès la violència, la radicalització, la magnitud o potser que han estat gravades i que han donat la volta al món. No ho sé. Però els governants estan preocupats i escandalitzats i es prendran mesures polítiques i legals contra aquests grups i contra aquestes accions.

La ciutat de Barcelona té un ampli historial anarquista i violent. Fa poc més d’un segle, a la darrera dècada del XIX, la ciutat comtal va ser coneguda com la “ciutat de les bombes” pels nombrosos atemptats, de tipus anarquista, que va haver-hi, alguns de gran magnitud (les bombes orsini a la platea del Liceu, contra la processó de Corpus, l’atemptat contra el general Martínez Campos). El govern d’aleshores, del conservador Cánovas del Castillo, va decidir prendre mesures contra el moviment anarquista i es van obrir els “processos de Montjuïc” contra els seus militants amb el resultat de diverses condemnes a pena de mort. El mateix president del govern espanyol va patir les represàlies dels llibertaris quan va ser assassinat per Angiolillo, un anarquista italià, que, quan va ser detingut, va confessar que ho havia fet “en venjança pels seus germans de Montjuïc”.

Els fets de la Setmana Tràgica, al 1909, no s’han d’encabir dins el moviment anarquista (tanmateix, sí que va intervenir-hi de manera fehacient), però sí dintre dels actes violents protagonitzats per les classes populars. Barcelona, i alguna altra ciutat catalana, van viure una setmana de caos, extremadament violenta, que només va poder ser controlada per l’acció de l’exèrcit provinent de València. No es va voler fer servir les guarnicions de la capitania general de Barcelona perquè no s’estava segur de la seva fidelitat i que actuessin en contra del poble. No van voler córrer riscos i es van fer arribar de València els reforços militars per tal de controlar la situació. Al final dels aldarulls el govern del conservador Maura va voler trobar els culpables i va encausar el moviment anarquista i a un dels seus ideòlegs, Francesc Ferrer i Guàrdia, com els organitzadors del moviment. Va haver-hi cinc condemats a mort.

Al primer terç del segle XX va ser molt important el sindicat anarquista de la CNT, fundat el 1910-11, que va aconseguir nombrosos afiliats a Catalunya (i a Andalusia). A partir del 1917 i fins el 1923 es van produir nombrosos assassinats entre dirigents sindicalistes, la majoria de la CNT, i les organitzacions patronals, que van contractar pistolers a sou per assassinar sindicalistes i que van comptar amb el suport de les forces de seguretat de l’Estat espanyol i del governador civil de Barcelona, el militar Martínez Anido, que més tard va ser ministre en els governs de Primo de Rivera. En aquests anys es van produir més de quatre-cents assassinats (en història és un període conegut com “l’època del pistolerisme”) i moltes vagues, moltíssimes, potser com mai més, la més important de les quals va ser la de “la Canadenca”, que va deixar Barcelona sense llum durant dos mesos.
Un altre moment important d’esclat de violència d’aquesta mena és al juliol del 1936, al començament de la Guerra Civil i durant els primers mesos. Van ser nombrosos els actes violents i els comitès antifeixistes, de forta implantació anarquista, van controlar políticament el país davant la inèrcia del govern de la Generalitat. Al setembre es va poder controlar la situació i els anarquistes violents van ser relativament apartats de les esferes de poder. Els assassinats d’aquells primers mesos de la Guerra Civil van deixar una emprempta molt forta en la societat catalana. Tanmateix, res a veure amb la quantitat davant la repressió que va significar la implantació del règim franquista. Es calcula que a la República d’esquerres, els anomenats “rojos”, van haver-hi uns 25.000 assassinats de gent de dretes, ja sigui per motius ideològics, polítics o religiosos. A la zona nacional va haver-n’hi 200.000 o més; no hi ha xifres prou exactes perquè encara moltes morts no han estat investigades o els seus cossos no han estat trobats o desenterrats. En molts casos aquestes víctimes també podrien ser víctimes d’aquest tipus de violència de la qual estem parlant en aquest escrit.

Acabada la Guerra Civil, la repressió del règim franquista va acabar amb totes les protestes obreres, manifestacions, aldarulls, etc. Només els maquis, a Catalunya la majoria d’ideologia anarquista, van continuar la resistència i van protagonitzar actes violents. Van ser contínuament delmats per les forces de seguretat de l’Estat i el 1960 va ser abatut a Sant Celoni un dels darrers, en Quicu Sabater.
Amb l’arribada de la democràcia va haver-hi un rebrot inicial del moviment anarquista. Sembla que els mateixos serveis de seguretat de l’Estat van voler acabar amb aquesta incipient organització i al gener de 1978 van passar els fets de la sala de festes Scala de Barcelona, al passeig de Sant Joan, en el qual es va incendiar l’edifici i van morir quatre treballadors de l'empresa que no van poder escapolir de les flames. Tot això va servir per desprestigiar el moviment anarquista i va marcar la fi del creixement espectacular de la CNT i del moviment llibertari i l’inici de la seva accelerada decadència.

I fins ara. Aquests grups antisistema que en diuen, formats per un grup heterogeni de joves, serien els sucessors d’aquells grups anarquistes d’altres èpoques. I això no ho diu gaire ningú. Jo almenys no ho he sentit pas. S'hauria d'explicar més què pretenen aquests grups, qui són, com estan organitzats; i no només presentar-los com una banda de brètols i vàndals. Segur que n'hi ha alguns que ho són i que són mers delinqüents. Però altres segur que no ho són i segur que tenen una ideologia i uns objectius; sinó no tindrien tants coneixements i no estarien organitzats.
Però penso que mai ho sabrem. Aquests grups fan molta por a tothom, tant a la societat, com a l'estat, com a la religió, al poder, als diners, en definitiva, a tot l'establisment. Vaja, que estem com sempre. No hem pas avançat amb poc més d'un segle. Estem igual en aquest sentit.