Primera anàlisi dels equips del Mundial de Sudàfrica 2010

Ahir vaig veure Argentina-Mèxic (3-1). Bon partit; sí, senyor. Els mexicans, molt bé; com a conjunt potser millor que els argentins. Deixant de banda el primer gol, concedit per l'àrbitre en clar fora de joc de Tévez, i el segon, amb errada monumental del defensa mexicà Osorio, l'Argentina ha merescut guanyar l'eliminatòria i passar a quarts de final. Per què, si Mèxic ha jugat millor com equip? És d'allò que us volia parlar i que en parlaré en següents blogs.
He seguit, d’aquella manera (o sigui, poc), els diocesaus de final del Mundial de Sudàfrica 2010. Estic parlant de la lligueta classificatòria composta per vuit grups, amb quatre seleccions a cada grup, en les quals és classifiquen els dos primers classificats de cada un dels vuit grups. O sigui, setze equips passen a disputar els octaus de final, seguint l’esquema classificatori que vam explicar uns blogs amunt.

De cara als octaus, ho estic seguint més. Tanmateix, llevat de l’Alemanya-Anglaterrra i Espanya-Portugal (bons partits; sí, senyor), i dels encontres que disputin Brasil i Argentina (per elles mateixes, no pels rivals), no hi ha massa res a veure; no ens enganyem. Per què la resta (Uruguai-Corea Sud; EUA-Ghana, Holanda-Eslovàquia, Paraguai-Japó), ja em direu allò que poden oferir futbolísticament. I això no vol dir que siguin capaços d’oferir grans espectacles futbolístics. Però no es tracta d’això. El futbol és una cosa diferent i els partits han de ser competitius. És la salsa del futbol. La resta és com anar a prendre el sol a la platja. El futbol és competició i guanyar o perdre és el que fa que cadascun dels jugadors que disputen el matx treguin el millor de si mateixos. Encara que també es pugui empatar: és l’altra sort que té el món del futbol.

Ahir, diumenge, es van veure dos bons partits: Alemanya-Anglaterra (4-1) i Argentina-Mèxic (3-1). El dia abans, dissabte, es van veure dos encontres mediocres: Uruguai-Corea Sud (2-1) i Ghana-EUA (2-1). Aquests darrers, molt disputats, tremendament correguts, amb molt de nervi, coratge i disciplina; guardant les posicions i anant endavant amb ganes. Pur “GLADIATOR”. D’això en tornarem a parlar
Avui, dilluns, a la tarda, Holanda-Eslovàquia: i a la nit, Brasil-Xile. Semblants a la jornada d'ahir, però inferior totalment en el primer. I dimarts, Paraguai-Japó i Espanya-Portugal: molt interessant el segon i totalment intranscendent i poc interessant futbolísticament el primer.

Allò que dèiem en començar. En octaus, dos partits prou bons per veure (Alemanya-Anglaterra i Espanya-Portugal) i, de la resta, veure les seleccions que puguin interessar (Brasil, Argentina; fins i tot, Holanda). De les altres, poca cosa, per més bé que puguin jugar.

Aquest és l’altre aspecte que vull tractar. De moment, és un Mundial decebedor. Ja m’ho esperava pel que fa a l’inici del campionat. Amb 32 equips, més de la meitat dels quals no tenen un nivell futbolístic massa enlairat, no es podia esperar gran cosa; malgrat les sorpreses que hi ha hagut i puguin haver-hi. És futbol, és normal que sorgeixin coses inesperades i sempre han passat. No es pot evitar.
Per entendre’ns, per parlar d’uns quants equips que no han arribat al Mundial de Sudàfrica: Suècia, Rússia, Turquia, Croàcia o Txèquia, tenen prou nivell per classificar-se sobradament per a octaus de final amb les seleccions que ara hi ha. Noruega, Romania, Colòmbia, Bulgària, eliminen sense problemes a la meitat dels equips que han arribat a Sudàfrica. Noruega, Bèlgica, Equador i algun altre que em deixo, poden disputar l’eliminatòria amb qualsevol dels equips que han quedat eliminats a la primera fase classificatòria. I encara em deixo les seleccions de la resta del Regne Unit (Gal.les, Escòcia, Irlanda del Nord). I Irlanda del Sud.
Per dir-ho d’una altra manera, és més interessant veure un Suècia-Rússia, un Txèquia-Croàcia o un Gal.les-Escòcia que no pas la meitat de les eliminatòries que s’estan disputant a octaus de final; ja no parlo de les dues primeres setmanes del Mundial.

I manca Egipte, la millor selecció del continent africà dels darrers anys i amb jugadors boníssims i prou interessants. Ha estat campiona de la Copa Africana de Nacions les tres darreres vegades (2006, a la final contra Costa d’Ivori; 2008, contra Camerun; 2010, contra Ghana). Aquest mena de copa africana de seleccions es disputa cada dos anys, després de Nadal (Àfrica és a l’hemisferi sud, aleshores és l’estiu i han acabat els campionats normals).

Del que es porta vist al Mundial, què hi ha hagut d’interessant? No massa. Fem-ne uns quants comentaris.
Tots els equips juguen d’una manera semblant. Inclosa Espanya. Contra Xile, amb deu jugadors, des de finals del primer període, els espanyols van jugar a la contra, sense tocar-la i dominats. Haguessin pogut quedar eliminats si la “Roja” (ho eren els xilens, “maldita injusticia”) haguessin marcat el segon gol. Que en van tenir l’ocasió; Espanya, no.

Com juguen els equips? Amb una defensa, estoica, espartana, sense massa floritures. Fins i tot, es comencen a perdre els laterals ofensius, llevat de Brasil i Alemanya. Un mig del camp lluitador, físic, amb molt de nervi; gladiador, com he dit més amunt. I amb figures a davant que decideixen. No es tracta ni de jugar bé. A aguantar i els de davant que decideixin. És el que està passant. Les úniques que fan alguna cosa diferent són Brasil i Alemanya; i Espanya en el primer partit.

De moment, què tenim? No parlaré de tots els equips que han participat en el Mundial de Sudàfrica 2010, senzillament perquè no n’he vist prou partits i en el cas d'alguns ni tan sols els he vist a jugar. Parlaré dels setze que han quedat i han passat a octaus de final.

Uruguai, bé, seriosa, amb defensa, amb una bona davantera, especialment en Forlan, decisiu en totes les competicions que ha jugat els darrers anys. També l'ajaccied Luís Suárez. Tanmateix, els “xàrrues” no tenen massa res a fer. Poden arribar a semifinals (a quarts, contra Ghana). Si ho assoleixen, aleshores serà el seu moment de la veritat: contra Brasil, abans de la final.
Corea del Sud, existeix futbolísticament? Bons nois, treballadors, molt valents i lliurats a la causa. Però es necessita bastant més de futbol per arribar a aquestes alçades del campionat. El seu gran mèrit ha estat passar a octaus de final i haver deixat Grècia i Nigèria pel camí. Amb Argentina, el primer classificat, ja no va poder (4-1). I Urugai l’ha deixat fora a la eliminatòria següent, a octaus de final (2-1).
Estats Units, la veritat esperava més d’ells. El fet d’haver eliminat bé a Espanya en el Mundialet de Sudàfrica i haver jugat la final amb Brasil, li donava un cert “prestigi”, es podia confiar en ells per anar a quarts. A la fase de classificació, no va perdre cap partit (empat contra Anglaterra i Eslovènia, i victòria nordamericana contra Algèria). Però, contra Ghana, ja a octaus, va fallar. Va fer un bon partit, però no va poder. Amb en Donovan no en va tenir prou; li va mancar algun altre jugador de prou classe. Gairebé s’ho va haver de fer solet.
Ghana podria ser una de les sorpreses del Mundial. Porta una bona trajectòria. Al darrer Mundial va arribar a octaus de final (Brasil la va eliminar). A la Copa d’Àfrica de Nacions, al 2010, va jugar la final contra Egipte i la va perdre; i a l’anterior, havia arribat a semifinals i va quedar tercera (guanyant a Costa d’Ivori). Em sembla un equip ferri, molt seriós, motivat i fort (quina planta que fan!). Estan molt bé físicament, amb un conjunt ben estructurat i amb jugadors prou bons. No sé si tindrà prou qualitat a davant (en Gyan és bo), però pot fer quelcom a poc que les coses li vagin bé. A quarts, se les haurà de veure amb l’Uruguai. Potser un bon partit en quant a tensió i una de les sorpreses del campionat. Si passés, s’envalentonaria molt i jugaria una de les dues semifinals, contra Brasil, segurament.
Anglaterra, en Rooney no ha aparegut. Sense ell, tenia poques opcions. Amb en Gerrard i les aportacions d’en Lampard, no n’hi havia prou. Ha passat pel Mundial sense pena ni glòria (més aviat, amb pena). Capello, dimissió (nascut el 1946, té 64 anys, fets el 18 de juny). Impresentable la proposta futbolística que ha portat a Sudàfrica. Per menys, en foten fora molts més.
Alemanya, una de les sorpreses del Mundial. Ja vaig comentar-ho en un blog, en aquesta mateixa pàgina, després del matx que va fer contra Austràlia, 4-1 (Ha començat el Mundial de futbol a Sud-àfrica, 14 de juny de 2010). Disposa de bons jugadors, lluita molt, va molt bé a darrere, és ofensiva, busca el desmarcatge i la sorpresa, entra molt en parets ràpides i mortals, i en passades al buit pel centre per a jugadors que venen de darrere (especialment Klose; també Müller, el turc Özil i el polac Podolski). Compta amb bons xutadors, com Schweinsteiger, i amb altres jugadors que poden ajudar a resoldre els encontres (Mario Gómez, Cacau).
Té una bona plantilla. Potser li manca més desbordament a davant, en l'un contra un. Si no falla abans, la seva prova de foc la tindrà contra Argentina a quarts, a la següent eliminatòria. La pot guanyar i després contra Espanya, potser. És una de les favorites per fer-se amb el Mundial, amb Brasil, Espanya i Argentina.
Mèxic, bona selecció. Ha jugat molt bé, però li ha mancat qualitat a davant. La que li ha sobrat a l’Argentina. Futbolísticament, li ha donat un bany a Argentina, però els matadors argentins (amb la col•laboració de l’àrbitre), han decidit l’encontre. Amb més gol a davant, hagués pogut aspirar a quelcom; tanmateix, ha deixat un bon gust de boca.
Argentina, defensa fèrria i forta i una gran davantera. Mig del camp: ah! és que en tenen? Tanmateix, en Mascherano, Maxi López, Verón i Bollatti poden donar prou solidesa, lluita i valentia en aquesta zona. El que fa fredar és la davantera, potser la millor del Mundial: Messi, Higuaín, Agüero, Milito, Tévez, Di Maria (i Palermo). Si el joc defensiu aguanta i és ferotge, que ho serà (ho dic per en Demichelis, Heinze, Samuel, Otamendi, Mascherano, Burdisso i d’altres), pot arribar lluny. Fins i tot, a guanyar el Mundial. El punt flac el té al mig del camp i a la banqueta. Però, si els de davant, com han fet fins ara, resolen el tema, cap problema. I no oblidem que tenen en Messi, capaç de resoldre qualsevol encontre ell tot sol i que serà, a poc que les coses li vagin bé, el millor jugador del Mundial.

Em temo, però, que en Maradona l’acabarà liant. Està malalt i és boig, per més medicat que ara vagi. Amb alguna victòria més, “morirà” d’èxit. No es podrà aguantar, sempre ha fet igual. A veure si els que té al costat, l’acaben aguantant i no el deixen anar. A veure si fan tal com es veu per la TV, que l’equip veritablement el porten ells. En Maradona només hi posa la cara i les beneiteries. No ha entrenat mai ningú i no crec que, fins i tot, tingui el carnet d’entrenador. Si el té, li deuen haver regalat. Que ja no li queden ni neurones al cervell...

De la resta d’equips (Holanda, Eslovàquia, Brasil, Xile, Paraguai, Japó, Portugal i Espanya), ja en parlarem més endavant. Potser demà o demà passat. Ara, ja en tinc prou.