La Providència

A meitats dels anys vuitanta, vaig trobar una narració molt interessant en una col.lecció de contes (El cuento anarquista, 1880-1911. Antologia. Per Lily Litvak, Taurus ed., Madrid, 1982), que portava el títol La Providencia. És un conte d’autor anònim, publicat per primera vegada a El Porvenir del Obrero, núm. 81, Mahó, 16 de novembre de 1901, pàg. 3. Ara en faig una traducció al català i amb una redacció més adaptada al temps actual.

Com que les coses han anat canviant, potser caldria explicar què és la Providència. La Providència, la Divina Providència, és un terme teològic que indica la sobirania, la supervisió, la intervenció o el conjunt d’accions divines que Déu fa per ajudar la Humanitat.

LA PROVIDÈNCIA

A dalt de tot d’una elevada torre, una mare tenia el seu fillet en braços. De cop, en una distracció, el nen se li va esmunyir avall i va caure pel precipici.
Al mateix temps també va caure un altre objecte. El seu volum era com el del nen. El pes específic, també. L’atracció de la Terra, la resistència de l’aire, tot allò que pot influir en la caiguda d’un cos, era igual tant per a l'objecte com per al nen.
Però el nen vivia i tenia una mare que s'estirava els cabells i cridava tant com podia. L’altre objecte no importava ningú.
- Déu meu! Déu meu! El meu fill! Fill meu estimat! – la mare gemia-. Déu meu, salveu al meu fill!

Ningú va pregar per l’altre objecte.
I els dos cossos van caure paral.lelament i a igual velocitat.
I la Natura –això va passar abans que nasqués Newton, cosa que tampoc va ser obstacle per a què ja sabés com havien de caure els objectes-, la Natura, repeteixo, va fer allò que havia de fer. Va calcular tranquil.lament els quadrats, no va tenir en compte la major resistència del terra, ni de si l’aire era més o menys dens, ni del mal que podia ocasionar.
Una vegada més, la mare va cridar al cel, suplicant, demanant ajuda, pregant al Déu salvador.
Quan el nen va arribar al sòl, es va estavellar contra el terra. La mare, que tan inútilment va pregar, presa de la desolació i de la desesperació, va morir. El pare es va tornar boig, etcètera.
Però el sac de roba, el pernil o l’objecte que va caure al mateix temps que el nen, fos el que fos, va continuar sent el mateix, com si no hagués passat res.
I tanmateix, ningú havia pregat per aquell objecte.
Si està bé? –pregunteu- Certament; el menor desordre, la més petita desviació causarà un dany mil vegades superior que la mort d’un nen.
Narro aquesta història, no per criticar la Natura, sinó per a demostrar d’una manera evident que el fet de pregar a Déu no serveix per a res, i que, quan s’està a dalt d’una torre i es té un nen en braços, és necessari subjectar-lo bé, ja que d’aquesta manera no cau.

_____________________________________________

La imatge de més amunt correspon a una fotografia de títol L’home que cau, feta per Richard Drew, durant els atemptats de l’11 de setembre de 2001 contra les torres bessones del World Trade Center, a las 9:41:15 del matí, hora de Nova York.

A la imatge s’hi pot veure com un home cau des d’una de les torres, acció que segurament va escollir abans de morir dins l'edifici per la calor i el fum. La publicació del document poc després dels atemptats va molestar a certs sectors de l’opinió pública nordamericana. De seguida, la majoria dels mitjans de comunicació es van autocensurar i van passar a mostrar únicament fotografies d’actes d’heroisme i sacrifici. Un documental va tractar d’esbrinar la identitat d’aquell home, sense massa resultats, pures conjectures.