L'aigua, un bé escàs. Dades.

La Terra està coberta per grans masses d’aigua que anomenem oceans. N'hi ha cinc: l’Àrtic, l’Atlàntic, l’Índic, el Pacífic i l'Antàrtic, i cobreixen més del 70% de la superfície del planeta. Per això, la Terra rep el nom de Planeta Blau.
Dels oceans, n’emergeixen grans extensions de terra ferma: els continents. Se’n solen assenyalar sis: Europa, Àsia, Àfrica, Amèrica, Oceania i l’Antàrtida.

Sabem que la superfície de la Terra és de 510.100.000 km2. I els continents: Europa, 10.400 000 km2; Àsia, 44.450.000 km2; Àfrica, 30.250.000 km2; Amèrica, 42.220.000 km2;; Oceania, 8.950.000; Antàrtida, 13.180.000 km2. En total: 149.450.000 km2, un 29,29 % de tot el planeta. La resta, un 70,7 %, és mar.

Encara que el 70,7 % de la superfície del món està coberta d’aigua, només el 2,5 % de l’aigua disponible és dolça, mentre que la restant 97,5 % és aigua salada, no apte per al consum humà. D’aquest 2,5 % d’aigua dolça, una gran part (gairebé el 70 %) està congelada als glaciars, i la major part de la resta es presenta com humitat al sòl o es troba en profundes capes aqüíferes subterrànies inaccessibles. Menys de l’1 % dels recursos d’aigua dolça del món és accessible per a la Humanitat.
A l’Antàrtida hi ha el 90 % dels gels superficials i el 70 % de l’aigua dolça del planeta Terra. Aquest continent està cobert per una capa de gel, anomenada islandsis, que té una espessor mitjana de 2.500 metres; en alguns punts pot arribar a gairebé 5 km. Si l’inlandsis de l’Antàrtida es desgelés, el nivell dels oceans s’elevaria entre 45 a 60 metres de mitjana.

En el món, el sector agrícola és el major consumidor d’aigua dolça, amb un 65 % (altres dades parlen d'un 70 % de consum per a usos agraris). El segueixen el sector industrial, que requereix el 25 % i el consum domèstic, comercial i d’altres serveis urbans municipals que consumeixen un 10 %. El consum pròpiament domèstic és considerat d’un 5 % del total de l’aigua potable consumida.
Tanmateix, el consum urbà d'aigua augmenta amb la renda per càpita, amb la millor qualitat de vida i, sobretot en usos recreatius (camps de golf, parcs, jardins, piscines) i derivats del turisme.

Ja s’ha dit que més del 65 % del líquid disponible mundialment s’utilitza en l’agricultura. Tanmateix, la majoria dels sistemes d’irrigació són ineficients: és perd al voltant del 60 % de l’aigua per l’evaporació o el reflux als rius i a capes aqüíferes. El consum d’aigua per a l'agricultura en algunes àrees ha tingut un impacte dramàtic sobre el medi ambient. En àrees d’Estats Units, la Xina i l’Índia, s'està consumint aigua subterrània amb més rapidesa de la que es reposa, i els nivells hidrostàtics estan minvant constantment. Alguns rius, com el Colorado a l’oest dels EUA o el Iant-Tsé a la Xina, amb freqüència s’assequen abans d’arribar al mar.

La distribució dels recursos d’aigua potable és molt desigual. Les zones àrides i semiàrides del món constitueixen el 40 % de la massa terrestre; i només disposen del 2 % de la precipitació mundial. Actualment el 20 % de la població no té accés a l’aigua de qualitat suficient i en el 50 % està mancada de sanejament. Àfrica i Àsia occidental en són les zones de major carència. A Europa es calcula una despesa mitjana per habitant d’entre 150 i 200 litres d’aigua potable al dia, encara que de beguda només se’n consumeixen entre dos i tres litres.

Una altra dada. D'aigua n'hi ha. I sempre és la mateixa. Allò que s'ha d'aconseguir és reduir-ne el consum inútil i no malmetre-la. Si es contaminen els aquïfers i les aigües subterrànies, malament. Si en són els rius o els llacs els perjudicats, tampoc anem bé. S'ha d'estalviar tota l'aigua possible i augmentar l'aigua potable de què es disposa. Hi ha mitjans per fer-ho i els governs, les noves tècniques i tecnologies i les innovacions han de perseguir aquest objectiu.
Es calcula que en els propers anys, en els territoris on hi ha manca d'aigua potable i on aquesta s'hagi de compartir, hi haurà conflictes bèl.lics per al seu control i el de les seves fonts.