Visió històrica de Palestina al segle XX.

EL MANDAT BRITÀNIC (1918-1948).

Des de 1516, d'ençà de l'ocupació otomana, Palestina havia format de l'Imperi otomà. Durant la I Guerra Mundial, en aquesta zona s'hi van enfrontar els britànics i els turcs. El 30 d’octubre de 1918, l’Imperi otomà va signar l’armistici i Palestina va ser ocupada per l’exèrcit britànic.
La conferència de pau reunida a París (gener de 1919) va decidir constituir cadascuna de les províncies àrabs de Síria, Líban, Palestina i Iraq, com una entitat diferent administrada segons el règim de mandat. La Conferència de San Remo (abril de 1920) va confiar el mandat de Palestina a Gran Bretanya. El Consell de la SDN ho va ratificar (22 de juliol de 1922) i va ajuntar-hi la Declaració de Balfour (de 1917, que estipulava “l’establiment a Palestina d’una pàtria per al poble jueu”).

L’oposició palestina àrab al mandat britànic i a la implantació jueva sionista va provocar alguns motins (1920, 1921, 1929) i la guerrilla de 1936-1939. El Consell Legislatiu juevo-àrab previst pel Llibre Blanc britànic (juny de 1922) no va poder ser creat. Com a desgreuge, les dues comunitats van crear institucions pròpies. Pel costat jueu, el sindicat Histadruth (1920), l’organització militar de la Haganà (1921) i l’Agència Jueva (1922). Pel costat àrab, el Comitè Executiu Àrab (1920) i el Consell musulmà (1921-22), de tendència intransigent.
La comunitat jueva, que augmentava lentament (1880, 24 000 jueus; 1918, 65 000 jueus establerts a Palestina, un 10 % de la població; a partir de 1933, en tres anys, 135 000 jueus van entrar a Palestina; el 1935 hi havia 355 000 jueus per a una població d’1,3 milions d’habitants), va gaudir d’una autonomia en matèries com sanitat, educació i hisenda; en canvi, els àrabs no van rebre més que jurisdicció religiosa.

A la dècada del 1930 la tensió va anar en augment. El 1936 la població àrab de Palestina va començar l’acció guerrillera. El maig de 1939, el govern britànic va publicar un nou Llibre Blanc, que contenia tres disposicions essencials: durant cinc anys la immigració jueva quedava limitada a 15 000 persones per any, les compres de terres es restringien i, fins i tot, es prohibien en una gran part del territori, i en trenta anys havia d’instituir-se l’estat palestí. Això va suscitar l’oposició del moviment sionista, que va organitzar xarxes d’immigració clandestina a Palestina i algunes organitzacions es van dedicar al terrorisme antibritànic.

Al final de la Segona Guerra Mundial, es va anunciar la constitució d’un comitè nord-americà, que va proposar l’admissió immediata de 100 000 jueus. Per la seva banda, Egipte, Iraq, Líban, Aràbia Saudí, Síria, Transjordània i el Iemen, van formar a Alexandria la Lliga Àrab (1945) per defensar l’establiment d’un Estat àrab palestí.
Els britànics, incapaços de controlar la regió, van transferir les seves competències a les Nacions Unides, que el 29 de novembre de 1947 van acordar el repartiment de Palestina entre els dos Estats, àrab i jueu, i la internacionalització de Jerusalem. El refús de la partició per part dels Estats àrabs i els enfrontaments entre sionistes i àrabs palestins, a principis de 1948, van provocar la primera guerra àrabo-israeliana. Després en van arribar unes quantes més.

LA CREACIÓ DE L'ESTAT D'ISRAEL.

L’Estat d’Israel es va crear el 14 de maig de 1848 (Ben Gurion), hores abans que finalitzés el mandat britànic a Palestina. Reconegut per les potències mundials, Israel es va veure enfrontat de seguida a l’ofensiva dels països àrabs, que no acceptaven la partició (primera guerra àrabo-israeliana). Malgrat la intervenció de l’ONU, la guerra es va perllongar fins l’armistici de 1949. Durant el transcurs de deu anys, Israel va acollir més de 950 000 immigrants, procedents de 74 països diferents. La integració dels immigrants, en molts casos desprovistos de tot, va ser portada a terme fins al 1960 i va suposar la realització de grans esforços col•lectius.

SITUACIÓ DELS PALESTINS.

Arran de la divisió de Palestina entre Israel, Jordània i Egipte, i com a conseqüència de la primera guerra àrabo-israeliana, va començar la dispersió de la població àrab palestina i la presa de consciència de la identitat palestina.
El nombre de palestins va augmentar d’1,3 milions el 1947 a més de 5 milions el 1990; 760 000 palestins resideixen a Israel i 1,5 milions viuen els territoris ocupats de Cisjordània i Gaza.

A Jordània els palestins constitueixen més del 60 % de la població i, jurídicament, són ciutadans, però des dels enfrontaments entre l’exèrcit i les organitzacions de resistència (1970), les activitats polítiques pròpiament palestines han estat prohibides o estrictament controlades.
En els altres països àrabs, els palestins són tractats com a refugiats: han de posseir un permís de residència i generalment tenen els mateixos drets socials i professionals que els àrabs autòctons.
El Líban compta amb més de 400 000 palestins, la meitat dels quals viuen a Beirut o als voltants. Aquesta comunitat, estretament vinculada a l’OAP, està ben integrada a l’economia del país.
Els 250 000 palestins que viuen a Síria estan sotmesos a un rigorós control polític i estan obligats a fer el servei militar.
Més de 700 000 palestins s’han establert als països del Golf Pèrsic (la meitat a Kuwait).
Fora dels països àrabs també hi ha una diàspora palestina de 300 000 membres, una tercera part dels quals es troben a Amèrica del Nord.

L'OAP. ARAFAT. LA INTIFADA.

El Moviment per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és una organització creada el 1964 en el marc de la Lliga Àrab pel primer Consell Nacional Palestí, amb l’objectiu bàsic de crear un estat palestí dins les fronteres històriques de Palestina. Va agrupar deu moviments guerrillers existents, entre els que destacava al Fatah. Va crear un Exèrcit d’Alliberament de Palestina (EAP).
Després de la guerra dels Sis Dies (juny del 1967), al Fatah i el seu cap Yasir Arafat es van imposar al capdavant de l’OAP, que es va convertir en una coalició d’organitzacions político-militars autònomes i va adoptar una carta nacional (1968), que predicava la prioritat de la lluita de guerrilla contra l’OAP (que van provocar una sèrie d'atemptats que van commocionar el món). Tanmateix, el 1974 va abandonar la violència i va apostar per la via de la negociació amb Israel.

La Lliga Àrab va donar a l’OAP la mateixa consideració que a un Estat (1976) i la va reconèixer com a única representant legítima del poble palestí. El 1974, l’ONU la va admetre en qualitat d’observadora i com a membre d’una comissió especialitzada en els drets dels palestins.
El 1987 Yasir Arafat va aconseguir unificar les diferents tendències de l’organització. Després de l’esclat de la inserrucció popular palestina (Intifada: aixecament popular palestí contra l’ocupació militar d’Israel dels territoris de Cisjordània i Gaza, i contra la creació en ells de nous assentaments de colons jueus) dins dels territoris ocupats per Israel (desembre de 1987) i la ruptura de relacions entre Jordània i Cisjordània (juliol de 1988), l’OAP va proclamar, al novembre de 1988, la creació d’un Estat independent a Palestina.

ELS DARRERS ANYS DEL SEGLE XX.

La diplomàcia internacional va aconseguir reunir una Conferència de Pau per a l’Orient Pròxim, celebrada en dues fases (Madrid, octubre del 1991, i Washington, desembre del 1991), amb delegacions d’Israel, Líban, Síria, Egipte i una jordano-palestina. Les negociacions van ser llargues i van suposar el desenvolupament de la fórmula “pau per territoris”.
El 1993 es va fer públic l’acord històric per a l’autonomia política de la franja de Gaza i de Jericó, a la Cisjordània, obrint-se la porta a una futura devolució de territoris. Però el més important d’aquella data històrica va ser el reconeixement explícit i mutu entre Isaac Rabin, primer ministre israelià, i Yasir Arafat, líder de l’OAP i representant del poble palestí. El 1995, a Washington, es va aprofundir en el procés de pau i es va acordar la retirada de l’exèrcit israelià dels territoris autònoms i ampliant-se l’autonomia a set municipis més de Cisjordània.

Tanmateix el procés de pau ha tingut nombroses alteracions, degut sobretot a l’existència d’un sector de la societat israeliana fortament contrària als palestins. En aquest grup hi ha els colons de les zones ocupades que se senten desprotegits per la nova situació, i els fonamentalistes hebreus, extremistes religiosos igualment contraris a qualsevol entesa amb l’enemic secular.
Aquest tensió interna en l’àmbit israelià va desembocar en l’assassinat d’Isaac Rabin, cap visible del procés de pau, a mans d’un ultradretà (1995), i en el triomf subsegüent (1997) de Benjamí Netanyahu, un conservador recolzat per les minories religioses ortodoxes.

El 1998, sota els auspicis del govern dels EUA, es va acordar una nova cessió de territoris de Gaza i Cisjordània (13 %) a les autoritats palestines, a canvi d’un reforçament de les mesures de seguretat contra el terrorisme fonamentalista islàmic dels grups oposats al govern d’Arafat.
Un nou clima d’esperança es va obrir després de les eleccions del 1999, en les que el laboralista Barak va obtenir una significativa victòria amb un programa basat en assolir un acord de pau estable entre les autoritats palestines i la resta de països veïns, encara que el pessimisme va tornar a planejar després de la ruptura de les conversacions de pau i un nou ressorgiment de la intifada, durament reprimida per l’exèrcit israelià.

A l’inici del segle XXI la situació s’ha tornat a complicar amb la victòria de l’ultranacionalista Ariel Sharon a les eleccions del 2001. Les represàlies de l’exèrcit israelià contra la intifada i els atemptats palestins han sovintejat cada vegada més, arribant-se a un clima de pre-guerra, quan no de guerra oberta, però no declarada, en què les accions terroristes i de represàlia, especialment per part d'Isarel, han estat constants.