La Roja: abans del partit contra Portugal

Què en podem dir de la Roja? Seria millor fer aquest blog després del partit contra Portugal, no tan sols pel resultat que pot haver-hi, sinó pel joc desplegat. I és que fins ara, contra Suïssa, Hondures i Xile, l’espanyola és una selecció poc aclarida i que presenta dubtes. El partit d’octaus de final contra la nació veïna, Portugal, pot ajudar a refermar molts conceptes i eliminar-ne d’altres que poden semblar més superflus. Si, a més, es donés la circumstància que fos un partit èpic, heroic, emocionant, amb la incertitud en el marcador fins a l'acabament del matx, i que acabés amb la classificació d’Espanya per a quarts, amb un estat agònic total (com va ser el cas de l’eliminatòria a quarts de final contra Itàlia, 0-0 i per penals, en l’Europeu 2008), aniria molt bé i acabaria per quallar un conjunt que, ara mateix, té massa dubtes.

Quins problemes té la selecció espanyola? Més que de problemes, parlaria de canvis. Alguns han estat naturals pel pas del temps i les lesions, altres ho han estat per les baixes o millores de forma d’alguns jugadors, i, per últim, pel canvi d’entrenador, el més fonamental de tots. Diuen que en Luís Aragonés volia continuar, però que la plataforma del Reial Madrid a la Federació Española de Futbol (Hierro i altres que no són tan coneguts) no va voler. Han canviat l’equip tècnic (ara manen tècnics madridistes: Del Bosque i Grande, entre d’altres). I això es nota.
Va quedar palès, després de la gran victòria de la Roja, a l’Europeu del 2008, que un dels artífexs principals de l’èxit va ser la direcció de Luís Aragonès. La segona base de l’èxit va ser basar-se en el joc, la filosofia de conjunt i en els jugadors del Barça; afegir-hi dos bons davanters i un bon porter, i algun complement per les bandes. Però l’esquema i l’estil de joc era el del Barça de Guardiola del primer any.
Això ha canviat en part. Que no? Que sí, home, no badis. A part del tècnic, hi ha hagut més canvis: Marchena, Senna, Cazorla i Güiza; i Cesc i Silva (fa dos partits que no juga), que han perdut protagonisme.

A veure, que us esteu fent un embolic. L’alineació tipus a l’Europeu del 2008 va ser: Casillas, Ramos, Puyol, Marchena, Capdevila, Senna, Xavi, Iniesta, Silva, Torres i Villa; amb en Cesc, Cazorla, Güiza i Alonso, com a primers recanvis. Ara l’equip base és dubtós. Hi ha: Casillas, Ramos, Piqué, Puyol, Soldevila; Busquets, Alonso, Xavi, Iniesta, Torres i Villa, com a teòric equip titular. Amb en Cesc, Navas i Javi Martínez, de revulsius. Perquè en Silva i en Pedro han desaparegut de moment del mapa. D’aquesta relació de jugadors són nous en relació amb l’Europeu 2008: Piqué i Busquets; i en Xabi Alonso és titular, que aleshores no ho era. De suplents, gairebé tots estan canviats, menys en Cesc.
Dels que sortien com a revulsius, s’han perdut en Güiza i Cazorla, dos bons jugadors que complien a la perfecció amb aquesta tasca. Ara, qui surt? Fora d’en Cesc i en Navas, manquen altres bons revulsius.

Passem a la dialèctica del joc que practica la selecció espanyola. S’ha de reconèixer que ha perdut identitat. Analitzem el perquè.
L’estil de joc. Es juga amb un davanter menys i un centrecampista, sense penetració, més. Això és més greu si es comparen els jugadors que poden arribar bé a davant. A l’Europeu 2008 (el model en el qual s’ha de mirar Espanya, no ens enganyem), a davant hi havia en Torres i en Villa (canviats per en Güiza, majoritàriament), amb en Silva i l’Iniesta per entrar des de darrera, escortats per en Xavi Hernández i ben protegits des de darrere per en Senna i la defensa, que s’avançava.
Ara, no se sap. S’havia començat amb un davanter (Villa); en el segon i tercer partit han estat dos (Villa i Torres, però aquest darrer substituït sempre a l’inici de la segona part: en el segon encontre per Mata i en el tercer per Cesc). Es perd potencial ofensiu. I és que per jugar clarament a l’atac, a la banqueta, només resta en Llorente. Però, d’això, ja en parlarem d’aquí una mica.

També és greu el fet de jugar amb dos mitjos centres. Resta potencialitat a davant. Si es fa, es pot compensar amb els defenses carrilers que arribin bé des darrere a davant, com fa el Brasil (Maicon, Bastos) o Alemanya (Lahm, Batstuber); que no és el cas d’Espanya. No té laterals d’aquestes característiques. En Del Bosque ha de decidir si juga amb en Busquets o amb en Xabi Alonso; però, amb tots dos, no; si més no, des de l’inici del partit. Ara, contra Portugal, amb en Xabi basc lesionat, vol jugar amb en Javi Martínez. Un altre error.
En Xavi Hernández és un bon jugador, però no té jugada individual ni penetració; pot arribar alguna vegada bé entre línies, però convé algú amb més qualitat individual en l’un contra un. Si, per exemple, al mig del camp hi ha en Busquets (per tapar i fer la feina bruta) i en Xavi Hernández, per al “tiqui-taca”, els altres dos han de ser jugadors bons entrant des darrere i en l’un contra un. Un indiscutiblement ha de ser l’Iniesta, si esta bé físicament; i l’altre, no sé, potser en Cesc (si en Silva no està bé). A davant en Villa i en Torres, de qui parlaré tot seguit.

“El Niño” ha arribat curt de forma al Mundial. Operat fa dos mesos al genoll, li manca, és lògic, aquell ritme de competició i la recuperació del genoll. A veure, si en les dues setmanes que resten, acaba d’agafar la forma. Però, poden haver-hi dubtes. No és gens clar. I aquí és on Del Bosque ha tornat a errar.
Tenint present que podia passar allò que ha passat, que a en Fernando Torres li manquessin dues bones setmanes de rodatge, havia d’haver triat millor els davanters en punta. No és el mateix un punta, o un semipunta, o un que entri bé per banda. Per entendre’ns, dins els seleccionats de la Roja: Llorente, Pedro, Mata, Navas; o més endarrerits, Cesc, Iniesta, Silva i Xavi Hernández. En Xabi Alonso, Busquets i Javi Martínez ja són jugadors més centrecampistes, sense aquesta possibilitat de fer tan de mal a davant.
Manca un davanter mòbil, tipus Güiza, capaç de barallar-se amb les defenses. En Llorente pot fer-ho, però li manca més mobilitat i obertura per les bandes. En Pedro, Mata, Navas, no responen a aquestes característiques. Allò que havia dit feia uns blogs endarrere: en el lloc de Pedro, en Güiza; o algú de semblant. És un jugador que es trobarà a faltar i més si en Torres no agafa la forma.

Una altra qüestió tàctica. Recordo el 1982, quan el Barça va fitxar en Maradona i ja tenia en Schuster, lesionat la temporada anterior a San Mamés. Dues figures diametralment oposades pel que fa al joc de conjunt. En Schuster, el mestre en el joc llarg, en passades llargues i al buit; en obertures on no hi havia ningú. En Maradona, el mestre en el joc curt; volia totes les pilotes al peu i millor aturat, d’esquenes, per ell fer la jugada; avorria les pilotes llargues i n’hi anava. Com es podien entendre? I així els va anar. L’argentí, amb hepatitis a la primera temporada que va jugar amb el Barça i amb lesió al turmell a la segona, el Barça va quedar quart i tercer de la Lliga a les temporades 1982-83 i 1983-84. En Núñez el va traspassar al Nàpols. A la temporada següent, 1984-85, sense Maradona i amb Schuster com a figura, el Barça guanyaria la Lliga sobradament (després d'onze anys de no fer-ho); i, a la 1985-86, arribaria a la final de la Copa d’Europa, per segona vegada a la seva història, i que va perdre malauradament, per penaltis, contra l’Steaua de Bucarest, a Sevilla, en un ambient molt enrarit dins l’equip.
Ho explico perquè en Xabi Alonso, molt bon jugador i amb un excel•lent joc en llarg, trenca l’esquema de joc del conjunt de la selecció espanyola, allò del “tiqui-taca”. Estaria bé com a revulsiu a la segona part, però, a la primera part crec que en Del Bosque s’equivoca, ja que interromp l’harmonia del conjunt. Si tots juguen en curt i un altre juga en llarg desestabilitza el conjunt i les línies poden quedar massa separades. Es trenca allò de tots amunt, tots avall, tots fem pressió, tenim el control de la pilota, no hi ha perill si recuperem ràpid... Tot plegat, això es trenca i fa que es jugui diferent, amb no tanta harmonia.

Una altra qüestió és la de trencar les dinàmiques que funcionen bé. Això ja ho he explicat en un altre blog, anterior a aquest. No es poden trencar dinàmiques positives. Comentaré dos d’aquests casos. Un, és el cas de Guardiola de la temporada que acaba de finalitzar. No m’estendré en el tema. En el segon, sí: el Barça, campió de Lliga de la temporada 1973-74, després de catorze anys de sequera.
En la primera temporada de Cruiff com a jugador del Barça, després d’un mal inici, l’equip culer es va proclamar campió de Lliga algunes jornades abans del final del campionat, amb 8 punts d’avantatge (aleshores la victòria valia 2 punts). L’equip base era: Mora, Rifé, Torres, Costa, De La Cruz, Juan Carlos, Marcial, Asensi, Reixac, Cruiif, Sotil. A la temporada següent, 1974-75, després del Mundial d’Alemanya, l’equip blaugrana va fitxar l’holandès Johann Neeskens, el brasiler Francisco Marinho i l’espanyol Manolo Clarés. Es va arraconar en Sotil, en Neeskens va passar al mig del camp, en Marinho de lliure, es va integrar en Migueli com a central i en Clarés a davant (també l’argentí Heredia, cedit la temporada anterior a l’Elx). Quatre o cinc canvis, mig equip. Un gran conjunt trencat per la poca consideració, a la recerca d’una possible millora que mai va arribar. El Barça va quedar tercer, a tretze punts del primer. Es va trigar a muntar un altre bon equip; fins que no va arribar en Schuster, ja a la dècada dels vuitanta, i no es va tornar a guanyar una Lliga fins onze anys després d'aquesta de l'any de l'arribada de Cruiff al Barça com a jugador.

Podria explicar més casos: el Brasil del Mundial d’Alemanya del 1974 o el Madrid d’en Del Bosque, a començaments d’aquest mil•lenni. S’ha de tenir seny i no trencar les coses quan funcionen bé. Tal com ha fet ara en Del Bosque, encara que no ho sembli: Marchena, Senna i Silva, ja no hi són (o juguen poc); Cesc, Güiza i Cazorla, aleshores com a primers suplents. I l’estil de joc: sobra un centrecampista, s’ha de ser més ofensiu. A part, d’altres detalls.
A més, en perdre el primer encontre contra Suïssa, tot s’ha complicat i no s’ha pogut fer jugar els altres jugadors, com va passar a l’Europeu de 2008, en el tercer partit contra Grècia que van jugar tots els suplents. Aleshores aquest fet devia servir per a relaxar els suplents i deixar-los contents, satisfets i més integrats al conjunt. Cosa que ara no ha pogut ser.