LA ROJA ME LA TRAE FLOJA

La veritat és que sí. No m’hi agrada aquest “tufillo” patriòtic, exacerbat, excloent i poc respectuós amb els contraris; que quan s’han aconseguit un o dos resultats positius es comencen a menjar el món i van d’una prepotència insultant que avorreix tothom i fa mal per la manca d’esportivitat i la ignorància que se’n transllueix. S’ha de ser més humil i empatiu amb els que han perdut i no refregar-los per la cara una derrota que, segur, fa mal.

Com tantes vegades li ha passat a la Roja. Aleshores aquests “patriotes” es queixaven dels rivals, que, en general, es portaven bé: celebraven la seva victòria, sense posar-se amb l’adversari vençut. En canvi, els “vermells” (crec que no quedaria bé “rojos”; valga’m Déu, quin pecat!) denigraven contra tot, només per la frustració de l’eliminació o de la derrota. I és que havien xerrat tant i havien dit tantes beneiteries, que, quan arribava la realitat i el moment d’assumir tot allò que havia sortit de la seva boca, o de la seva ploma, costava tant de pair-ho...
S’ha de ser humil, no parlar i treballar molt. I amb això, l’esforç de tots, la unió i el bon joc s’aconseguirà quelcom. Les paraules se les emporta el vent: els homes són esclaus de les seves paraules i lliures del seus silencis, diuen els savis. Pensar en Villaratos o en confabulacions internacionals, és no acceptar que no sempre es pot guanyar i que pot haver-hi algun equip millor o que estigui més encertat i que deixi fora la selecció espanyola, o al club dels teus amors.

La Roja és una de les seleccions favorites per guanyar el Mundial de Sudàfrica, juntament amb el Brasil. També compten Alemanya i Argentina. I la clàssica selecció sorpresa de sempre, plaça per a la qual hi ha diversos aspirants. Sense dubte, que la Roja, per joc, per la trajectòria dels darrers anys i, especialment, pel seu èxit a la darrera Eurocopa del 2008, és una de les elegides per tal de guanyar el Mundial del 2010.
Però, compte! Evidentment, té una primera fase classificatòria fàcil. Fins i tot, pot aconseguir uns bons resultats. Però, després, la resta d’eliminatòries són dificilíssimes i en alguna, per passar, serà com tirar una moneda a l’aire. Gens fàcil i sí molt complicat i difícil. Res a veure amb l’eufòria que ara hi ha i que porta a parlar d’una final Brasil-Espanya. I, per descomptat, que Espanya la guanyarà.

Si heu seguit l’esquema classificatori dels partits del Mundial, a octaus de final, la Roja haurà de jugar segurament contra Portugal (o Brasil). Déu n’hi do! Si passa, a quarts de finals es trobarà Itàlia, o una altra selecció de nivell semblant (heu de pensar que només quedaran vuit equips). A semifinals, Argentina o Alemanya. I a la final, Brasil o una altra selecció que hi hagi arribat per l’altre part del quadre classificatori; que, no ho dubteu, serà un equip molt bo, potent, en forma i amb la moral molt crescuda després d’haver superat tantes eliminatòries difícils.
D’acord que pot guanyar aquestes seleccions, però estareu d’acord també amb mi que qualsevol d’elles la pot deixar fora del Mundial. El camí no serà pas de roses. Hi haurà lesionats, expulsions, cops, arbitratges, remuntades, emprenyades, pròrrogues, penals, gols a darrera hora... I, a més, s’haurà de tenir sort, molta sort, la sort que millor que no tinguin els rivals.

Si s’aconsegueix per primera vegada el títol de Campió del Món, felicitaré de veritat la Roja, perquè s’ho haurà merescut. Però, compte amb l’optimisme primerenc i fora de mida. No serà gens fàcil i, a mesura que es vagin superant eliminatòries, el rival serà cada vegada més difícil. Una altra cosa: sempre és complicat obtenir quatre victòries consecutives, i a partit únic; i més contra aquest tipus d’adversaris, tan potents i amb tanta experiència internacional en encontres decisius.

La selecció espanyola forma un bon grup de jugadors, ara ja amb l’experiència necessària com per ser campions. El joc del Barça, la seva filosofia de conjunt i del futbol, i mig equip del club blaugrana en l'onze titular en són la base. Si no fos per això, no crec que la Roja pogués tenir les aspiracions de les quals ara n'està tan ufanosa; i, a mi, tampoc em diria ni m’aixecaria massa res. És allò que he posat en el títol: LA ROJA ME LA TRAE FLOJA.

Però, amb set jugadors del Barça, més un altre acabat de fitxar (Villa) i un que pot acabar sent-ho (Cesc), ja poden ser nou jugadors blaugranes a la selecció. En Reina, amb passat blaugrana; un altre de català (Capdevila); quatre més que juguen al País Valencià (Albiol, Marchena, Silva, Mata); i tres d’Euskadi (Alonso, Javi Martínez, Llorente); només en queden cinc d’espanyols a la Roja, nets de “polvo i paja”: Casillas, Arbeloa, Sergio Ramos, Navas i Torres.
Si no fos pel fet de ser una selecció tan poc "espanyola" i sí molt "perifèrica", catalana i culer, la veritat, tal com he dit en l'encapçalament: la vermella me la porta fluixa.
Que no fa gràcia? Doncs, no. És com l'himne del Barça cantat en castellà. Tampoc no en fa.