Avui, dimarts, 8 de juny, a la tarda, han repetit el documental: Adéu, Espanya?, que TV3 ja havia emès el dijous, 3 de juny. En ell s’expliquen diverses coses. Es passa revista a tres països que tenen unes relacions complexes amb els estats que els dominen. A més de la història, s’intenta que hi quedin reflectides les relacions polítiques, principalment, però també les econòmiques i les socials, especialment pel que fa a les relacions entre les dues societats diferenciades i/o enfrontades. No es tracta ara de valorar si Grenlàndia-Dinamarca, Escòcia-Regne Unit o Quèbec-Canadà, tenen raó o no; o qui en té més i qui en té menys... Fins i tot, si tenen alguna cosa a veure amb Catalunya-Espanya.
Tanmateix, alguna cosa hi ha quan se’ls posa d’exemple per examinar les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol. Sens dubte, que el documental té coses encertades; però també se n’ha deixat d’altres en el tinter. Diríem que, com un primer contacte, suau, està bé. És com el Memorial de Greuges, del 1885, però aquesta vegada no ha estat presentat davant el rei de les Espanyes (ho dic perquè aleshores era el segle XIX i encara es tenien colònies a les Amèriques), sinó que ho ha estat davant els espectadors de TV3 (només de TV3) en un horari de màxima audiència.
No us vull pas parlar del documental, no. Us vull parlar de quan comença la història d’Espanya i les circumstàncies que l’envolten. Primer de tot, us demano que feu una diferenciació clara. És quan esmenti Espanya o Estat espanyol. Això m’agrada explicar-ho.
Quan es parla d’Estat espanyol s’entén una mera divisió administrativa, política, amb un govern i unes institucions, però que no té perquè tenir una personalitat pròpia. La pot tenir, sens dubte; però, pel mateix concepte en si, no li cal. És allò que es pretén quan els catalanistes (i d’altres nacions de l’Estat espanyol) fem servir aquest concepte. La intenció és negar a l’Estat espanyol una personalitat pròpia. En definitiva, negar-los allò que tant els hi agrada: que són una nació, amb un sentiment comú, un poble, una unitat, una llengua (el castellà o l’espanyol; aquí tenen un problema important), etc., etc. Se’ls nega, amb el terme Estat espanyol, que són una nació i se’ls repeteix, per enèsima vegada, que són una pura divisió administrativa i política que governa un territori en el qual hi han encabides diverses nacions amb personalitat pròpia.
Per això es diu que l’Estat espanyol és un Estat plurinacional, format per diverses nacions que tenen una història, una cultura, una manera de ser, una economia, un dret, una llengua, completament diferenciades unes de les altres. Potser tot l'Estat no pensa el mateix, ni tampoc cal. Però, als territoris de l'Estat espanyol que ens considerem una Nació, una gran part, sí. Molts dels seus habitants no consideren l’Estat espanyol una nació, sinó un Estat del qual formen part, sigui per unes circumstàncies o altres. Però mai s’hi han sentit identificats ni mai s’hi sentiran. I no és odi. Encara que sigui una cosa molt diferent és com ser del Madrid o de l’Atlético; del Barça o de l’Espanyol; del Sevilla o del Betis. És qüestió de sentiments, de raó, d’història, de proximitat, de cultura; al capdavall, de la mateixa vida i trajectòria que s’ha portat al llarg dels segles. Si es vol, és tan fàcil d’entendre...
I Espanya, quin concepte vol transmetre aquest vocable en relació amb l’altre, el de l’Estat espanyol. Quan es parla d’Espanya, se li vol donar al territori un sentiment de nació, que tots formem part d’un sentiment, d’un país, d’una cultura, d’una història. Dient Estat espanyol els neguem que són una nació. Per això, els espanyols es molesten quan ho diem i ens neguem a dir Espanya. Els pica. Però, a nosaltres ens agrada.
Anem a la Història, que d’això ja en sé una mica més. Espanya, com a tal, existeix des del 1716 (Decret de Nova Planta). Fins aquell moment no trobareu cap mapa del territori peninsular, europeu o mundial que englobi Espanya en un sol territori. N’hi anireu trobant de diversos, però mai units com un sol Estat o Nació. No és fins el 1716 que no s’aconsegueix la unitat administrativa i política del territori (sempre exceptuant-hi Portugal, que és una altra història).
Algú em dirà: però la unió del territori espanyol no es va produir amb els Reis Catòlics, ja a finals del segle XV? No, mentida. És una fal•làcia històrica. Aleshores es van casar els dos hereus de les Corones de Castella i d’Aragó, però els territoris no es van unir. Cadascun va continuar sent rei de la seva corona i, quan Isabel va finir, el 1504, els nobles castellans van fer fora de la Corona de Castella a Ferran.
Ferran II, de la Corona d’Aragó, es va tornar a casar amb Germana de Foix, el 1505, i va tenir un fill amb ella, Joan, que si hagués sobreviscut, les dues corones s’haguessin tornat a separar, potser definitivament. Però les qüestions dinàstiques i successòries de les monarquies d’aquells temps van fer que ambdues Corones anessin a recaure finalment amb el net dels Reis Catòlics, Carles I, pocs anys després.
El 1516 va morir Ferran II i les seves possessions van anar a recaure a Carles, a través de la seva filla, la reina Joana, la Boja. En Ferran no tenia descendents directes; només tres fills bastards. El 1518 les Corts castellanes van jurar com a rei a Carles, també com a descendència a través de la seva mare Joana. Carles I va venir de Flandes a Barcelona el febrer de 1919. Es va convertir en el rei de la Monarquia Hispànica (mai d’Espanya).
La Monarquia Hispànica és un concepte fàcil d’entendre. És com el Regne Unit (Kingdom’s United) actual: diversos estats i nacions que tenen un mateix rei (en el cas britànic, reina), però amb lleis diferents, cadascú amb els seus parlaments, personalitat jurídica, estat propi, etc. L’únic que tenen en comú els diversos regnes que en formen part es que tenen el mateix rei (o reina). El mateix va passar amb la Monarquia Hispànica dels segles XVI i XVII.
El tema va canviar amb la derrota de l’11 de setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta del 1716. Amb aquest decret es van anul•lar totes les institucions dels diversos regnes de la Monarquia Hispànica i aquests (Navarra, País Valencià, Aragó i Catalunya) van haver d’agafar el model castellà obligatòriament. Es va intentar per tots els mitjans possibles de suprimir la llengua, la cultura, la personalitat de Catalunya. No ho van aconseguir. Però sí que van assolir la uniformitat política, territorial i una gran centralització a la capital, cosa que fins aleshores no havia existit mai.
O sigui, Espanya, com a màxim, encara no fa tres-cents ays que existeix. Ho farà el 2016, en tot cas. I existeix perquè ha conquerit els territoris i s’ha imposat. L’Estat espanyol és terra de conquesta (ja abans, amb la Reconquesta), mai d’acord o de solidaritat amb els territoris que en formen part. Malgrat allò que ens vulguin fer pensar. Recordem la Guerra Civil: vencedors i vençuts. Com es van comportar els vencedors i què els va passar als vençuts? I a Catalunya, com ens va anar? I havia dret a fer el que van fer? La història és repeteix. L'Estat espanyol és terra de conquesta i per això es comporten així.
En una altra ocasió ja parlarem dels temps prehistòrics, dels ibers, grecs, romans, visigots, musulmans, regnes cristians. En aquelles èpoques Espanya tampoc va existir. Van ser territoris separats i mai units. La Hispània romana mai va ser una unitat administrativa: van ser dues, tres i, al final, cinc províncies dins l’Imperi romà. Podeu veure-ho en qualsevol atles històric editat per qualsevol editorial, per més espanyola que sigui. La que vulgueu, si es que han fet les coses amb rigor històric. No em vull allargar més. En una altra ocasió, en una “reminiscència”, en parlarem.
TV3. Vídeos a la carta. Documental íntegre: ADÉU, ESPANYA? 1h 27m 47s
ODA A ESPANYA, De Joan Maragall (més de moda que mai)
ResponEliminaEscolta, Espanya, -la veu d´un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en´questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra massa.
T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la patria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang.
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tragica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes. -no tens ningú.
Espanya, Espanya. - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!,salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua-que et parla entre perills?
Has desaprès d´entendre an els teus fills?
Adéu. Espanya!
(1898)