Símbols de Catalunya

El símbol català més antic és l'escut de Catalunya que es un dels emblemes heràldics de més antigüetat d'Europa. La Senyera, inspirada en l'escut, és potser el símbol de Catalunya més representatiu. Aquest símbol s'afegeix a d'altres amb connotacions polítiques o reivindicatives, com la Diada Nacional de Catalunya (l'Onze de setembre).
Algunes institucions catalanes, com ara Constitucions catalanes, els Usatges, el Consell de Cent i les Corts Catalanes son valorades com a símbols històrics de Catalunya. La llengua catalana i el dret català són d'aquelles coses que més identifiquen el poble català de la resta del món, i com no de les altres nacions de la Península Ibèrica.
A causa de la història i de les vicissituds compartides a través de molts segles, una gran part dels símbols tradicionals de Catalunya coincideixen amb els d'Aragó, València i les Illes Balears. Això és sovint causa de controvèrsies que provenen de les dificultats de conciliar certes percepcions culturals, històriques i lingüístiques d’allò que era l'antic Regne d'Aragó i de les zones culturalment catalanes. El Monestir de Poblet, a on estan enterrats els antics reis, és un important i molt respectat referent simbòlic dels països de l'antiga Corona d'Aragó des de l'edat mitjana.
Apart de l'escut, altres símbols, com Otger Cataló (el Pare de la Pàtria), Jaume el Conqueridor, els Almogàvers, els Nou Barons de la Fama, commemoren les guerres contra els musulmans. El Sometent, Rocafort i les lluites de "moros i cristians" a les festes populars, també son símbols d'evident caràcter bel•lic.
L'himne Els Segadors i la falç provenen de la Guerra dels Segadors (1640-1652). El Timbaler del Bruc es un símbol de les Guerres Napoleòniques a Catalunya (1808-1814), aquí "Guerra del Francès". Altres fets històrics destacats, són el Memorial de Greuges (1885), les Bases de Manresa (1892), Solidaritat Catalana (1906) i la Setmana Tràgica (1909). En Francesc Macià i en Lluís Companys, com a presidents de la Generalitat, també són símbols importants. I ho serà en Jordi Pujol, si ja no ho és.
Símbols catalans religiosos, com la Mare de Déu de Montserrat i d’altres verges i sants, així com el pessebre, la Nit de Reis i les celebracions del Nadal, es van derivar de la doctrina cristiana. Els noms de molts pobles, ciutats i muntanyes de Catalunya, com Santa Bàrbara, Sant Sadurní d'Anoia, o Sant Llorenç del Munt, així com moltíssimes ermites i santuaris dispersats arreu de la geografia catalana, romanen com a testimoni de la fe ancestral dels catalans. Ja a l'any 1905 Josep Torras i Bages (1846-1916), convençut de que la nació catalana havia de ser cristiana per tal d'establir-se com quelcom de perdurable i sòlid (“Catalunya serà catòlica o no serà”), va criticar el laïcisme del "nacionalisme militant" d'Enric Prat de la Riba (1870-1917). Per a Torras i Bages, el seny, un altre símbol català, es basava en les tradicions cristianes ancestrals.
A part dels símbols de caràcter històric i religiós hi han altres símbols populars catalans més o menys seriosos segons el cas i el context. Molts símbols populars catalans venen del folklore local, com la sardana, les havaneres (i en particular l'havanera El meu avi), els castellers, els gegants, el drac, Sant Jordi (Patró de Catalunya)... L'elecció de la "Pubilla" a les festes populars prové d'una tradició molt antiga basada en la transmissió de l'herència a la Catalunya rural. Igual que l'hereu, o la separacions de béns en el matrimoni, elements importantíssims en el dret català.
Mentre que altres nacions o pobles tenen un "ocell nacional" o una "flor nacional", Catalunya no té gaires símbols d’aquest tipus. El ruc català o "burro català" i el gat /cat català són creacions relativament recents per contraposar quelcom de català al brau d'Osborne. Com a símbols tradicionals i "típics" cal destacar en Patufet, el Dia del Llibre i de la Rosa, la barretina, el porró, el caganer, el tió i molts altres de prou coneguts.
Gràcies als mitjans de comunicació, el Futbol Club Barcelona és potser el símbol de Catalunya més fàcil i universalment reconegut arreu del món i ha servit d’integració per als nouvinguts a Catalunya. El Camp Nou, els colors blaugrana i els valors que té com a representant d'un país i una nació l'han convertit en quelcom “més que un club” (sempre hi ha més banderes quadribarrades que blaugranes en els partits que disputa el Barça).
Com a símbols geogràfics, hi ha muntanyes com el Canigó, Montserrat i el Pedraforca que tenen una importància quasi bé mítica en el folklore local com a llocs venerats. També espais geogràfics, com el Cap de Creus, el delta de l’Ebre, la fageda d’en Jordà i la Costa Brava s’han endinsat en la imaginaria popular. Igualment que edificis o monuments històrics, com la Sagrada Família, el Museu Dalí de Figueres, l’aqüeducte de Tarragona, les ruïnes d’Empúries o Ullastret.
Dins la gastronomia, el pa amb tomàquet es potser el plat més emblemàtic de Catalunya. Altres plats que hom podria qualificar de "molt de la terra" són les faves a la catalana, l'escudella i carn d'olla i la botifarra amb mongetes.