Som un poble civilitzat que té fam de justícia i de llibertat

SOM UN POBLE CIVILITZAT QUE TÉ FAM DE JUSTÍCIA I DE LLIBERTAT
Josep Sunyol i Garriga (1898-1936), el president “màrtir” del Barça

Ha començat el Mundial de Sud-àfrica. Ahir, divendres. No vaig veure la inauguració ni n’he vist encara cap partit. Ara, dissabte, cap al tard, estic pendent de l’Anglaterra-EUA. Fins al moment es porten quatre encontres i no n’he mirat cap, massa dolents. La primera fase del Mundial, la de la lligueta classificatòria, no m’interessa. Les diferències entre els diversos equips del grup són molt grans i, encara que salti alguna sorpresa, tampoc s’ha d’exagerar. La meitat dels conjunts que inicien el Mundial són bastant impresentables en un campionat del món, en el qual se suposa que hi ha les millors seleccions del planeta.
No hi ha color. Passa el mateix que amb la primera fase de la Champions League. Encara que hi ha alguna excepció, normalment es classifiquen per a la fase següent els dos equips favorits de cada grup. Ara bé, cada any n’hi algun d’aquests favorits que queda eliminat. Un, dos, tres com a màxim. És inevitable; així és el món del futbol.

Però no us vull parlar del Mundial del Futbol. Ja hi haurà prou ocasió. Fins al diumenge, 11 de juliol, que a les 20.30 es jugarà la final, ja em direu. Un mes complet de temps. Sortiran prou temes i no cal precipitar-se.
Doncs, tot esperant que comencés el matx, llegeixo en pantalla, a la part superior esquerra, i amb el resultat vigent de l'encontre, ENG-USA (o sigui, England - United States American). Té la seva gràcia: en anglosaxó, escrit d’aquesta manera; en castellà, Inglaterra-EE.UU; i en català, Anglaterra-EUA. I tothom ho troba normal; no passa res. Ara bé, quan els catalans reclamen alguna cosa d’aquest tipus, és l’hòstia; la que s’arma.
Recordeu les famoses frases de Josep Lluís Carod-Rovira en directe per televisió ara fa dos-tres anys. No les escric textuals; tampoc estaven escrites. Més o menys, deia: “No me llamo José Luís, si no Josep Lluís, aquí i en la República Popular China”; ...“si ustedes saben decir Schwarzenegger o Txebernatxe, también pueden saber decir Josep Lluís”; "...después de trescientos años"; “...si no, es que ustedes tienen un problema, no yo”. És increïble que es vulguin justificar accions en les quals de seguida se’ls hi veu el llautó. Només es queixen d’allò que els hi fa mal. De les altres, molt més importants i transcendents, ni els preocupa.

Doncs, allò que deia. Estava esperant que comencés l’encontre entre les dues nacions anglosaxones, tan properes i abans tan rivals, i com que encara mancava prop de mitja hora pel seu començament, fent una revisió de canals, vaig acabar connectant amb BarcaTV. Molt bé els documentals que normalment presenta aquest canal. N’estaven fent un, sobre el president “màrtir” del Barça, Josep Sunyol, afusellat a Guadalajara al començament de la Guerra Civil espanyola, el 6 d’agost de 1936.
Sunyol era un industrial català, jove, bastant notable, d’ERC, diputat a les Corts espanyoles a les tres legislatures de la Segona República; havia estat escollit president del FC Barcelona el 1935. Degut a les seves activitats polítiques, aquells dies, el president blaugrana estava visitant les tropes republicanes ubicades prop de Madrid. Sense adonar-se’n, el seu cotxe va entrar en una zona controlada per l’exèrcit franquista a la Serra de Guadarrama. Sunyol va ser identificat i detingut, i sense judici previ, ell i els seus acompanyants van ser afusellats allà mateix. La seva mort, de la qual no se’n va saber res a Barcelona fins una setmana després, va causar una gran commoció en tots els àmbits de la societat.

Talment com en Josep Sunyol, van ser afusellades moltes persones. La majoria eren bellíssimes persones, civilitzades, cíviques, permissives; però amb idees diferents, contràries, als militars que es van aixecar il•legalment contra el govern democràticament elegit; i que van portar al país, d’una manera egoista, a una guerra civil, molt cruenta. Sagnant, no pas només pels joves que van morir al front de batalla, sinó també pels que van morir a la reraguarda, especialment pel tema de les represàlies.

En Història es comenta sovint que la Segona Guerra Mundial és el primer enfrontament armat en què van morir més civils que no pas militars. No és veritat. La primera guerra en què va passar això va ser la Guerra Civil espanyola (1936-1939). I no pas pels que va matar el bàndol republicà (8.500 a Catalunya; uns 25.000 a tot Espanya); sinó pels que va matar el bàndol franquista (cap a 200.000 persones), amb penes i afusellaments sumaríssims. A aquests s’hi hauria d’afegir els morts pels bombardejos, lluny del front (només per minar la moral republicana) i per les penúries, la fam i la manca de medicaments.

Aquestes 180.000 – 200.000 persones afusellades pel bàndol franquista, la majoria eren bona gent, com cal, d’aquelles de tota la vida i de confiança. Els dolents, els que no tenien seny i estaven dominats per l’odi i els ànims de revenja, eren els franquistes. La majoria, curts com una sola de sabata, però molt violents i amb ganes d’actuar i de fer mal. Així les coses van com van anar. I ara ens trobem un país ple de fosses comunes i anònimes, assassinats al costat de la carretera o al mig del bosc, o en qualsevol descampat. I és que se’n van matar prop de 200.000, només pel bàndol franquista. Que no són pocs!

I pel bàndol republicà? Ja ho he dit, prop de 25.000. Però d’aquests no hi ha fosses comunes ignorades. Sabeu per què? Acabada la Guerra Civil, el règim franquista es va dedicar a descobrir tots els morts i assassinats que havia ocasionat el bàndol republicà. Tots els morts franquistes van ser investigats, es va intentar descobrir els culpables i aquests van ser castigats. Pel que es diu no va quedar cap crim comès pel bàndol republicà sense ser investigat. Es van desenterrar totes les fosses i tots els cadàvers del bàndol franquista.
I el culpables van ser castigats, amb penes de tota mena, des de la presó a l'ajusticiament. I el règim franquista es va dedicar a propagar aquests crims comesos des del bàndol republica. D’aquí ve la fama de les matances dels republicans, “dels rojos”, en deien. Quan ells en van matar bastant més: unes vuit vegades més aproximadament. Com ara Israel i Palestina, els morts per un bàndol i altre. I encara es fan les víctimes. Devia ser perquè uns eren els "bons" i els altres els "dolents". Com els indis americans i el Sèptim de Cavalleria. Però els que tenien raó eren els indis.

Tanmateix, dels morts republicans a les cunetes o enterrats en fosses comunes, no es va investigar res i s’hi va córrer un “tupido velo”. I, ara, ha arribat al moment dels altres. Però no se’ls permet investigar. Recordem el jutge Garzón, castigat per aquest tema. Però, ells sí que van passar per les armes a qui els va semblar. Més justament o més injustament. Per què ara ningú és capaç d’acusar de res a qui va assassinar o va ordenar l'afusellament de persones com en Frederic Rahola, Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera o el president del Barça Josep Sunyol, només per posar uns exemples? I en podríem dir molts menys, de gent impunement assassinada sense cap motiu legal ni no legal.
Tampoc s’ha revisat el judici o s’ha demanat perdó per la mort d’aquestes il•lustres personalitats, que no van fer cap mal, ans al contrari. L’únic mal que van tenir era ser catalans; i per això van morir. Ells no eren assassins, per l’amor de Déu; però els que els van matar, o van ordenar les seves morts, sí que ho eren. No pot ser d’una altra manera. No es pot pas matar tan injustament, sense tenir present qui eren les víctimes o allò de dolent que havien fet? I matar-los així, d'aquesta manera, com gossos o pressumptes delinqüents. Fa fredar que et puguin matar impunement per aquestes coses gent totalment impresentable.

I a aquests no se’ls podrà fer justícia. Impossible. Però, com pot ser que gent que va fer tant de mal, i sense motiu, només per qüestions purament ideològiques, no se’ls pugui jutjar i demanar responsabilitats per les malifetes que van fer anys endarrere? Si ha existit el judici de Nuremberg contra els criminals nazis, si es busquen responsabilitats a les dictadures militars de l’Argentina o de Xile, si hi ha un Tribunal de La Haia pels crims contra la Humanitat; per què no es pot fer el mateix amb els franquistes i falangistes de la Guerra Civil i de la postguerra?

Malgrat que costi, i molta gent no vulgui, s’haurà de fer justícia algun dia. Si no, mai serem un país normalitzat políticament. Els culpables campen a les seves amples, amb una aurèola de persones honrades (cosa que no han estat mai); i els innocents (i més perjudicats) encara viuen amb una capa de culpabilitat a la qual encara sempre s'intenta tirar-hi més merda al cim per part dels seus assassins. Deu ser perquè no s'analitzin les seves culpes ni s'investigui res. Només mancaria que se sabés allò que van fer.

El 3 de novembre de 2009 es van iniciar els treballs per localitzar les restes de Josep Sunyol, afusellat el 1936.