Explicació dels símbols catalans

En el bloc anterior, s’ha parlat dels símbols catalans d’avui. No hi són tots, en manca algun, però la majoria sí que hi estan presents. Que per què exposo aquesta temàtica? Ha estat per parlar dels signes d’identitat que ens són propis i que caracteritzen el país en un moment en què es debat el futur de l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, pel Congrés de Diputats el 10 de maig de 2006 i en el referèndum del 18 de juny de 2006 pels ciutadans de Catalunya.
Aquest Estatut, que ja fa quatre anys que està en funcionament, ara el Tribunal Constitucional el vol menystenir i retallar diversos articles "anticonstitucionals", o sia, que no s'apleguen a allò que diu la Constitució Espanyola de 1978. El que s'hauria de fer és canviar la Constitució estatal perquè, després de 32 anys, ni el món, ni l'Estat espanyol, ni Catalunya són les mateixes d'aleshores. Que és tota una vida! I hi ha una realitat nova, la Unió Europea, institució importantíssima per a l'actualitat, que aquella Constitució no contempla. A veure si ens posem al dia; i no només amb l'Estatut.

En l'article 8 de l'Estatut d'Autonomia de 2006 es diu:
1. Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne.
2. La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc i ha d'ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya.
3. La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre.
4. L'himne de Catalunya és Els segadors.

La configuració del sistema simbòlic a través del qual s’expressa la ideologia nacionalista catalana constitueix un “invent” recent, d’ara fa poc més d’un segle, i és el resultat directe d’un procés històric prou conegut: la Renaixença, el gran moviment cultural català del segle XIX.
La creació dels signes d’identitat catalans, a la segona meitat d’aquesta centúria, no ha estat només propi de Catalunya, sinó que també va estar present en els Estats europeus per la mateixa època. Espanya, França, Portugal, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, van crear els seus símbols identitaris també en aquests anys.
El fet s’ha d’inscriure en el context històric dels nacionalismes i les revolucions burgeses del segle XIX. En desaparèixer el poder absolut del monarca (que concentrava tots els poders i era l’únic propietari de la Nació) i obrir-se la via liberal en la política, amb els parlaments elegits pel poble, es va voler identificar més aquest sentiment de pertinença (el principi de sobirania popular : el poble és el sobirà de la Nació), i, per això, es van anar creant aquests símbols que representaven i identificaven la Nació per a tots els ciutadans (abans aquest símbol era el rei, la Monarquia).

Cada grup nacional o ètnic disposa d’un registre relativament limitat de clixés mentals i d’imatges culturals (que anomenem símbols), mitjançant els quals els seus membres afirmen la seva consciència de pertinència i d’autoafirmació amb el propi grup.
Prenent com a base estudis rigorosos, trobem els següents com a més representatius i genèrics:
- la llengua catalana i el seu ús;
- la bandera de les quatre barres o senyera;
- els patrons celestials Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat;
- el Cant dels Segadors (himne nacional de Catalunya);
- la sardana, considerada com la dansa nacional dels catalans;
- L’Onze de Setembre, la Diada o festa cívica;
- el seny, un treta de caràcter, propi de Catalunya;
- l’hereu, una institució jurídica pròpia del dret català;
- i alguna més.
M’agradaria explicar l’origen d’alguns dels símbols que s’han esmentat. Avui, ara, ho faré de tres. En altres ocasions, aniré complimentant la resta.

Anem pel primer, la senyera. El 1859 (data dels primers Jocs Florals de Barcelona), Víctor Balaguer, literat i polític romàntic, va publicar un poema patriòtic titulat Els quatre pals de sang, que va causar un gran impacte en els cercles catalanistes del moment. Al cap de pocs anys, el mateixos moviments catalanistes van adoptar la bandera de les quatre barres com anagrama patriòtic de les seves reivindicacions polítiques. Posteriorment Cinto Verdaguer (1882) i Joan Maragall (1906) van composar dos poemes (Les barres de sang i El cant de la senyera) que van fer augmentar el capítol simbòlic d’un signe icònic cada vegada més carregat de significats i d’eficàcia simbòlica.
Per últim, les revistes culturals i polítiques de la Renaixença van començar a emprar-lo en les seves portades, al mateix temps que els artistes gràfics (pintors, arquitectes, escultors) també se’l van apropiar. El resultat va ser ben palès: després d’uns anys d’utilització i manipulació el signe va aconseguir una acceptació socials indubtable: la “quadribarrada” s’havia convertit en la bandera dels catalans. En una altra ocasió parlarem de la llegenda que envolta la creació històrica de la senyera.

En segon lloc, la sardana. Aquesta dansa empordanesa, datada ja al segle XVI, no tenia cap significació a mitjans del segle XIX i era un dels molts balls que es podien trobar a la Catalunya rural. La sardana, com a ball dels catalans, es va iniciar amb la reforma de la cobla i amb l’estructura musical que va realitzar Pep Ventura a la dècada 1840 a 1850. Va ser a partir de 1850, quan Miquel Pardas va publicar el seu “Método”, que la sardana va començar a divulgar-se. A partir d’aleshores, literats, músics i poetes de la Renaixença van començar a descobrir en la sardana una sèrie de virtualitats amagades. Així, per a Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català, la sardana es converteix en «l’expressió mímica de la característica d’una raça»; Santiago Rusiñol descobreix en ella «l’encarnació més pura de "l’esperit del nostre poble"»; i, d’aquesta manera acaba sent, segons Miracle (1980), «la representació de les nostres virtuts, la quinta essència de la nostra idiosincràsia».
Segons els diversos estudis sobre la sardana, els noms indissociablement units a aquest nou procés de configuració simbòlica són quatre: Pep Ventura, el músic; Pella i Forgas, l’historiador romàntic empordanès que ja a l’any 1883 va proposar que la sardana fos considerada la “dansa nacional de Catalunya”; Tomàs Breton, el compositor de sarsueles; i Joan Maragall, el poeta que va guanyar amb el seu poema La Sardana els Jocs Florals de 1894.

A la Diada de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, s’hi commemora la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques al comandament del duc de Berwick durant la Guerra de Successió espanyola l’11 de setembre de 1714 després de catorze mesos de setge. Catalunya, que fins aleshores havia estat una nació sobirana, va perdre les seves institucions, les lleis pròpies del país i va patir la prohibició de la llengua i la cultura catalanes.
Antigament, aquesta celebració consistia en una oració fúnebre a la parròquia de Santa Maria del Mar (Barcelona). Encara que l’acte fos criticat pels catalanistes republicans pel seu caràcter religiós, ha estat considerat com la primera commemoració de la caiguda de Barcelona i dels catalans que van morir oposant-se a Felip de Borbó, que van ser considerats màrtirs de la defensa de les llibertats catalanes. El 1886 va ser prohibida per evitar que es convertís en un míting catalanista.
El 1888, coincidint amb la inauguració de l’Exposició Universal, es va construir a Barcelona un monument a Rafael Casanova, que es va convertir en el punt de referència dels actes reivindicatius. El 1892 es va recuperar la idea de l’acte de record dels caiguts, però aquesta vegada amb més denuncia dels atacs del centralisme. El 1894, a més dels actes religiosos, es van fer les primeres ofrenes al monument. Això va fer que les autoritats seguissin de prop les activitats, i el 1896 va ser segrestat el número especial que el diari Lo Regionalista dedicava a la Diada.
La primera manifestació veritablement reivindicativa davant el monument a Rafel Casanova es va produir el 1901, convocada per Lluís Marsans i Sola i les associacions Catalunya i Avant, Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyencs, La Falç i Lo Tràngul. Després d’ofrenar una corona de roses es van produir enfrontaments amb la policia, amb el resultat de 30 detinguts (entre ells el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). El 15 de setembre de 1901, el president de la Unió Catalanista, Manuel Folguera i Duran va convocar una manifestació de protesta en la qual van participar-hi 12.000 persones.

I la pregunta que tothom es fa: per què es celebra una derrota? A més de commemorar els caiguts en la defensa dels drets i les llibertats de Catalunya, com s'ha explicat abans, també perquè la gent no oblidi que som una nació dominada per un Estat que ens va derrotar l’11 de setembre de 1714 i quin és aquest Estat: Espanya. No som els únics que ho fem: la resta de nacions europees dominades per un altre Estat celebren la seva diada justament també en el dia que van ser derrotades per la nació que ara els domina.