Posar excuses de favoritismes arbitrals per justificar els propis fracassos o el èxits del rival en les dues darreres temporades, és com fer allò que fan els estruços d’Austràlia: que amaguen el cap sota terra per escapar-se de la realitat. El joc del CF Barcelona és admirat aquí i arreu, fins i tot entre els mateixos madridistes i els futbolistes i tècnics de tots els equips del món. D’acord que no sempre juga tan bé, però manté una regularitat tan estimable i una fidelitat en el seu estil de joc tan admirable, que l’ha fet un model en el futbol d’avui. La filosofia del futbol del Barça és admirada per a tots els amants del bon futbol.
Alguns, bastants, dels seus jugadors figuren en les llistes dels millors futbolistes del planeta i ocupen un lloc en les alineacions ideals del millor equip del món. Crec que, en una de les darreres i de les més importants, hi ha fins a cinc jugadors de l’equip blaugrana (Alves, Puyol, Iniesta, Xavi i Messi). En Piqué hi serà (ara ja deu ser el millor central del món; i si no, espereu-vos passat Sud-àfrica); i si sap si en Busquets en un proper molt pròxim també serà reconegut com un jugador d’equip de categoria mundial.
Els números oficials de la darrera Lliga espanyola (BBVA, en diuen; ja fa riure) són impressionants. Gairebé 100 punts, 99 (dels 114 possibles). Amb 38 encontres disputats, 98 gols a favor, 24 en contra (xifra admirable i més en ser un equip ofensiu) i només una derrota en tota la Lliga, al camp de l’Atlético, a domicili. Va guanyar al seu rival directe, el Reial Madrid, les dues vegades, aquí i allà; rival que va completar una grandiosa campanya (96 punts) i que no va ser campió, justament per haver perdut els dos partits contra el Barça, aquí al Camp Nou i també allà, al Bernabeu.
I ara, la Roja. Set jugadors internacionals del Barça (Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta i Pedro), més un altre que ja està fitxat (Villa) i un novè que pot caure properament (Cesc). I una de les favorites per guanyar el Mundial. Tanmateix, hi ha més jugadors culers al Mundial, en altres seleccions (Alves, Márquez, Milito, Abidal, Touré, Messi i Henry). Ibra, Keita i Txigrinsky no hi són perquè els seus països han estat eliminats del Mundial. No sé si em deixo algú. Juntament amb el Chelsea, el Barça és l’equip del món que tindrà més jugadors en el Mundial de Sud-àfrica.
Això també deu ser VILLARATO? M’imagino que el Barça deu tenir controlats els madridistes de la Federació Espanyola de Futbol, anomenats Hierro, Del Bosque i Grande. A veure quan veurem una Federació Espanyola amb en Guardiola, Laporta, Oleguer i Carod Rovira? Aquests madridistes acèrrims, i que han passat molts anys al club de la capital i que senten els seus colors com ningú, no crec que hagin cridat tants culers a la selecció per ganes; i que, a més, imiten al joc del Barça en la selecció. No, no ho fan per gust, segur que no. Deu ser pel VILLARATO. No fem riure.
Aquesta plèiade de bons jugadors són els que fan guanyar el Barça i que el seu joc sigui admirat arreu del món. No el villarato. Aquestes són excuses de mal pagador. En el partit crucial de la temporada que acaba de finalitzar, el derbi del Bernabeu entre els dos equips capdavanters de la Lliga, a poques jornades del final, s’hi va decidir el campió. Passades unes setmanes s’ha de reconèixer que va ser així. Si el Madrid arriba a guanyar l’encontre, amb tota seguretat que arriba a guanyar la Lliga 2009-10. Però, va ser vençut a casa, amb tot reconeixement i sense favoritismes arbitrals de cap mena. La superioritat blaugrana va ser absoluta i reconeguda per tothom, tant pel rival com per la premsa madrilenya, nacional i internacional. I si jugaven la Lliga. Tothom ho sabia. O ho entreveia.
És en aquest encontre on el Madrid va perdre la Lliga finalment, després d’haver mantingut un apassionat i igualat duel amb el Barcelona. És més, si el Madrid arriba a guanyar el matx del Bernabeu contra el Barça, la classificació s’arriba a capgirar i s’hauria acabat amb el club madrileny a tres punts per damunt de l’equip blaugrana. A això s’arriba a afegir-hi els dos punts que no van guanyar contra el Màlaga en la darrera jornada. O sigui, arriben a ser cinc punts d’avantatge sobre el Barcelona en cas d’haver guanyat al seu camp, al Bernabeu.
No es pot donar la culpa als àrbitres de la pròpia impotència. Si no es guanya al rival directe, a poques jornades del final i a casa, quines excuses es volen donar? No es pot guanyar la Lliga d’aquesta manera. Seria injust. És un problema que tenen i que han d’intentar resoldre per a la temporada vinent. Per què l’any passat va passar el mateix, i encara fent el ridícul (2-6).
El Madrid ha de reconèixer les seves mancances i no desviar el tema cap a altres assumptes que no porten enlloc i que tampoc els permetrà millorar. El Madrid, com sempre, talment com el Barça, compta i ha comptat amb grans jugadors, de fama i qualitat mundials. Enguany, amb el retorn d’en Florentino, n’ha fitxat uns quants més: el més mediàtic i car, en Cristiano Ronaldo, en aquell moment el millor jugador del món i el més ben pagat. L’equip de la Cibeles (l’altre és de Neptú i el tercer, de Vallecas; el Getafe ja és de l’extra-radi) ha completat una excel•lent temporada, de les millors que ha tingut el club al llarg de la seva història, durant la qual ha batut el seu propi record de punts assolits i s’ha acostat a la xifra de major nombre de gols marcats (102 pels 107 de la temporada d’en Toshack). Al Bernabeu l'equip madrileny ha guanyat tots els encontres (llevat del Barça, en què va perdre) i, a fora, Déu n’hi do. S’ha de pensar que si no fossin pels sis punts dels dos Barça-Madrid, el Madrid hauria estat campió amb bastants més que sis punts d’avantatge.
Però ha comès errades importants. Una, les dues derrotes contra el Barça que han decidit el Campionat de Lliga 2009-10, ja s’ha comentat suficientment. Les altres dues han estat molt sagnants. La primera, l’eliminació contra l’Alcorcón, un equip de Segona B (amb un vergonyós 5-1 a domicili); i la segona, quedar fora de la Champion’s League davant un normalet Olympique de Lió, una altra vegada a quarts de final (ja deu començar a tenir-ho en els gens). Amb aquestes dues eliminacions, tant en Florentino com el Madrid, com el projecte que van presentar a l'inici de temporada, ja van restar molt tocats.
Altres aspectes negatius de la campanya del Madrid durant la temporada que acaba de finalitzar han estat el joc insuficient del seu equip, molt per sota del joc espectacular, ofensiu i vistós del seu etern rival, admirat a tot el món. També, els sofriments que ha tingut fins al darrer moment per guanyar rivals sensiblement inferiors. El Madrid ha anat perdent bastants partits que ha acabat guanyant en els darrers minuts, d’aquella manera: anant a totes i a la desesperada, i amb l'Higuain i en Cristiano de salvadors.
I, per completar-ho tot, al final, l’acomiadament de Pellegrini i el fitxatge de Mourinho. Esperpèntic. Sense comentaris, en un club que presumeix de “senyoriu” com el Madrid (i el seu president, també, que consti, perquè a aquest sembli que ningú el toqui, quan és un vertader impresentable, si més no, en temes de futbol). En Mourinho sembla un bon antídot contra el Barça per als més madridistes. Els dóna allò que busquen i s’ha convertit en el personatge que l’aficionat culer més odia. Però això no és garantia d’èxit. Amb l’oferta futbolística que presenta normalment en Mourinho, si els resultats no l’afavoreixen, durarà molt menys que en Pellegrini. Aquest és el projecte que presenta el senyor Florentino. No n'hi cap altre. Aquest i fitxar dues o tres figures més (però se n'hauran de desprendre d'altres, per fer caixa, talment com van fer la temporada anterior amb en Robben i l'Sneijder).
Fins ara "Déu" no confiava en els entrenadors reconeguts perquè es pensava que ell en sabia més (quants han estat, set, vuit?); i volia mediar en els fitxatges i en les alineacions. Vist el fracàs, ara es posa en mans d’entrenadors famosos i amb molta personalitat. En Mourinho, amb una manera de fer i de ser bastant excloent i "endiosada", no permetrà cap interferència. És més, es voldrà imposar als diversos estaments del club, inclòs Florentino, després d'haver guanyat dues Champions en dos clubs diferents i haver guanyat diverses lligues a Portugal, Anglaterra i Itàlia. I això sí que no, en Florentino no ho consentirà, el fulminarà com un “rayo”. I si no, al temps. Dues "vedettes" no caben en el mateix escenari.
Alguns, bastants, dels seus jugadors figuren en les llistes dels millors futbolistes del planeta i ocupen un lloc en les alineacions ideals del millor equip del món. Crec que, en una de les darreres i de les més importants, hi ha fins a cinc jugadors de l’equip blaugrana (Alves, Puyol, Iniesta, Xavi i Messi). En Piqué hi serà (ara ja deu ser el millor central del món; i si no, espereu-vos passat Sud-àfrica); i si sap si en Busquets en un proper molt pròxim també serà reconegut com un jugador d’equip de categoria mundial.
Els números oficials de la darrera Lliga espanyola (BBVA, en diuen; ja fa riure) són impressionants. Gairebé 100 punts, 99 (dels 114 possibles). Amb 38 encontres disputats, 98 gols a favor, 24 en contra (xifra admirable i més en ser un equip ofensiu) i només una derrota en tota la Lliga, al camp de l’Atlético, a domicili. Va guanyar al seu rival directe, el Reial Madrid, les dues vegades, aquí i allà; rival que va completar una grandiosa campanya (96 punts) i que no va ser campió, justament per haver perdut els dos partits contra el Barça, aquí al Camp Nou i també allà, al Bernabeu.
I ara, la Roja. Set jugadors internacionals del Barça (Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta i Pedro), més un altre que ja està fitxat (Villa) i un novè que pot caure properament (Cesc). I una de les favorites per guanyar el Mundial. Tanmateix, hi ha més jugadors culers al Mundial, en altres seleccions (Alves, Márquez, Milito, Abidal, Touré, Messi i Henry). Ibra, Keita i Txigrinsky no hi són perquè els seus països han estat eliminats del Mundial. No sé si em deixo algú. Juntament amb el Chelsea, el Barça és l’equip del món que tindrà més jugadors en el Mundial de Sud-àfrica.
Això també deu ser VILLARATO? M’imagino que el Barça deu tenir controlats els madridistes de la Federació Espanyola de Futbol, anomenats Hierro, Del Bosque i Grande. A veure quan veurem una Federació Espanyola amb en Guardiola, Laporta, Oleguer i Carod Rovira? Aquests madridistes acèrrims, i que han passat molts anys al club de la capital i que senten els seus colors com ningú, no crec que hagin cridat tants culers a la selecció per ganes; i que, a més, imiten al joc del Barça en la selecció. No, no ho fan per gust, segur que no. Deu ser pel VILLARATO. No fem riure.
Aquesta plèiade de bons jugadors són els que fan guanyar el Barça i que el seu joc sigui admirat arreu del món. No el villarato. Aquestes són excuses de mal pagador. En el partit crucial de la temporada que acaba de finalitzar, el derbi del Bernabeu entre els dos equips capdavanters de la Lliga, a poques jornades del final, s’hi va decidir el campió. Passades unes setmanes s’ha de reconèixer que va ser així. Si el Madrid arriba a guanyar l’encontre, amb tota seguretat que arriba a guanyar la Lliga 2009-10. Però, va ser vençut a casa, amb tot reconeixement i sense favoritismes arbitrals de cap mena. La superioritat blaugrana va ser absoluta i reconeguda per tothom, tant pel rival com per la premsa madrilenya, nacional i internacional. I si jugaven la Lliga. Tothom ho sabia. O ho entreveia.
És en aquest encontre on el Madrid va perdre la Lliga finalment, després d’haver mantingut un apassionat i igualat duel amb el Barcelona. És més, si el Madrid arriba a guanyar el matx del Bernabeu contra el Barça, la classificació s’arriba a capgirar i s’hauria acabat amb el club madrileny a tres punts per damunt de l’equip blaugrana. A això s’arriba a afegir-hi els dos punts que no van guanyar contra el Màlaga en la darrera jornada. O sigui, arriben a ser cinc punts d’avantatge sobre el Barcelona en cas d’haver guanyat al seu camp, al Bernabeu.
No es pot donar la culpa als àrbitres de la pròpia impotència. Si no es guanya al rival directe, a poques jornades del final i a casa, quines excuses es volen donar? No es pot guanyar la Lliga d’aquesta manera. Seria injust. És un problema que tenen i que han d’intentar resoldre per a la temporada vinent. Per què l’any passat va passar el mateix, i encara fent el ridícul (2-6).
El Madrid ha de reconèixer les seves mancances i no desviar el tema cap a altres assumptes que no porten enlloc i que tampoc els permetrà millorar. El Madrid, com sempre, talment com el Barça, compta i ha comptat amb grans jugadors, de fama i qualitat mundials. Enguany, amb el retorn d’en Florentino, n’ha fitxat uns quants més: el més mediàtic i car, en Cristiano Ronaldo, en aquell moment el millor jugador del món i el més ben pagat. L’equip de la Cibeles (l’altre és de Neptú i el tercer, de Vallecas; el Getafe ja és de l’extra-radi) ha completat una excel•lent temporada, de les millors que ha tingut el club al llarg de la seva història, durant la qual ha batut el seu propi record de punts assolits i s’ha acostat a la xifra de major nombre de gols marcats (102 pels 107 de la temporada d’en Toshack). Al Bernabeu l'equip madrileny ha guanyat tots els encontres (llevat del Barça, en què va perdre) i, a fora, Déu n’hi do. S’ha de pensar que si no fossin pels sis punts dels dos Barça-Madrid, el Madrid hauria estat campió amb bastants més que sis punts d’avantatge.
Però ha comès errades importants. Una, les dues derrotes contra el Barça que han decidit el Campionat de Lliga 2009-10, ja s’ha comentat suficientment. Les altres dues han estat molt sagnants. La primera, l’eliminació contra l’Alcorcón, un equip de Segona B (amb un vergonyós 5-1 a domicili); i la segona, quedar fora de la Champion’s League davant un normalet Olympique de Lió, una altra vegada a quarts de final (ja deu començar a tenir-ho en els gens). Amb aquestes dues eliminacions, tant en Florentino com el Madrid, com el projecte que van presentar a l'inici de temporada, ja van restar molt tocats.
Altres aspectes negatius de la campanya del Madrid durant la temporada que acaba de finalitzar han estat el joc insuficient del seu equip, molt per sota del joc espectacular, ofensiu i vistós del seu etern rival, admirat a tot el món. També, els sofriments que ha tingut fins al darrer moment per guanyar rivals sensiblement inferiors. El Madrid ha anat perdent bastants partits que ha acabat guanyant en els darrers minuts, d’aquella manera: anant a totes i a la desesperada, i amb l'Higuain i en Cristiano de salvadors.
I, per completar-ho tot, al final, l’acomiadament de Pellegrini i el fitxatge de Mourinho. Esperpèntic. Sense comentaris, en un club que presumeix de “senyoriu” com el Madrid (i el seu president, també, que consti, perquè a aquest sembli que ningú el toqui, quan és un vertader impresentable, si més no, en temes de futbol). En Mourinho sembla un bon antídot contra el Barça per als més madridistes. Els dóna allò que busquen i s’ha convertit en el personatge que l’aficionat culer més odia. Però això no és garantia d’èxit. Amb l’oferta futbolística que presenta normalment en Mourinho, si els resultats no l’afavoreixen, durarà molt menys que en Pellegrini. Aquest és el projecte que presenta el senyor Florentino. No n'hi cap altre. Aquest i fitxar dues o tres figures més (però se n'hauran de desprendre d'altres, per fer caixa, talment com van fer la temporada anterior amb en Robben i l'Sneijder).
Fins ara "Déu" no confiava en els entrenadors reconeguts perquè es pensava que ell en sabia més (quants han estat, set, vuit?); i volia mediar en els fitxatges i en les alineacions. Vist el fracàs, ara es posa en mans d’entrenadors famosos i amb molta personalitat. En Mourinho, amb una manera de fer i de ser bastant excloent i "endiosada", no permetrà cap interferència. És més, es voldrà imposar als diversos estaments del club, inclòs Florentino, després d'haver guanyat dues Champions en dos clubs diferents i haver guanyat diverses lligues a Portugal, Anglaterra i Itàlia. I això sí que no, en Florentino no ho consentirà, el fulminarà com un “rayo”. I si no, al temps. Dues "vedettes" no caben en el mateix escenari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada