L’estat del benestar.

L’evolució econòmica i social europea de la dècada dels cinquanta ha estat vinculada a la creació de l’anomenat estat del benestar. Podem definir aquest model com la situació en la qual l’estat garanteix a tots els ciutadans el dret a percebre alguns serveis fonamentals: sanitat, educació obligatòria, prestacions d’atur, pensions, vivenda digna...
És allò que aleshores es va dir que l’Estat havia de donar protecció als individus “desde la cuna a la sepultura”. O sigui, des del seu naixement fins que es moren, en les coses més bàsiques per a la vida. L’Estat assoleix aquest objectiu mitjançant els impostos que cobra als seus ciutadans. D’aquesta manera es produeix una redistribució de la riquesa: els que tenen més paguen més impostos, que l’Estat redistribueix entre tots els individus de la comunitat. Així la prestació d’aquestes ajudes constitueix un element d’igualació social i de redistribució econòmica.

Aquest nou paper de l’estat es basava en la teoria econòmica proposada per Keynes i va crear un nou model de capitalisme, caracteritzat per l’expansió de la despesa pública. També va significar una important intervenció de l’estat en la vida econòmica. Es van mantenir la propietat privada i l’economia de mercat, però es van crear empreses públiques, és a dir, empreses el propietari de les quals era l’estat.
Les empreses públiques es van desenvolupar especialment en els sectors considerats d’importància estratègica per al desenvolupament del país i que l’empresa privada creia poc rendibles o que exigien inversions costoses, com l’electricitat, els hidrocarburs, els transports, etc. Segons aquesta política, països com França, el regne Unit o Alemanya van nacionalitzar molts sectors perquè quedessin regulats per empreses públiques.

Aquest model econòmic també implicava polítiques de redistribució de la riquesa. Aquesta política es va fer per mitjà d’una política fiscal que feia pagar més a qui més tenia, utilitzant els impostos directes (és a dir, sobre la renda i la riquesa) més que els indirectes (sobre el consum), que tothom paga igual. Aquest sistema impositiu va permetre un augment de la recaptació que es va utilitzar per finançar els serveis prestat per l’estat del benestar, diverses ajudes (per fills, beques, subvencions a empreses o activitats, etc.) i la Seguretat Social, que cobria no tan sols l’assistència sanitària, sinó també altres situacions extraordinàries, com la invalidesa o l’atur i, especialment, la jubilació.
L’estat també va tenir un paper de garant de les relacions laborals. Sindicats i empresaris arribaven a acords, cosa que donava una gran estabilitat a la vida laboral i social.
Aquest tipus de capitalisme, d’inspiració keynisiana, va aconseguir un èxit destacable durant les dècades del 1950 i del 1960. Va crear unes societats de classes mitjanes que es van caracteritzar per l’estabilitat política i social. Així, va enfortir els sistemes democràtics i va liquidar el perill revolucionari a l’Europa occidental. Aquest era un dels objectius del model, ja que l’amenaça d’una revolució comunista era un dels temors permanents dels governs europeus.

La crisi del model

Aquest model de capitalisme va funcionar relativament bé fins al principi dels anys setanta, a causa sobretot del desenvolupament econòmic que va permetre un fort creixement de l’ocupació, i va contribuir a millorar les condicions de vida de molts sectors socials.
Però, com a conseqüència de les convulsions monetàries i de la crisi energètica del 1973, la inflació es va disparar i la desocupació va augmentar. S’hi van sumar els efectes de l’aplicació de les noves tecnologies al procés productiu, que també van implicar un augment de l’atur, la disminució dels ingressos fiscals per la crisi de les empreses i la reducció de les cotitzacions per culpa de la desocupació. Tot això va anar acompanyat d’un augment de la despesa pública, ja que calia pagar més subsidis d’atur. L’augment de les despeses i la reducció dels ingressos van conduir a una seriosa crisi d’aquest model.
Quan l’estat del benestar va entrar en crisi, les polítiques keynisianes es van mostrar incapaces de solucionar els problemes plantejats. Aleshores es va produir un canvi de tendència en les polítiques econòmiques, que van tendir a models neoliberals. Aquests models es van caracteritzar per una participació més reduïda de l’estat en l’economia i per menys regulació. A partir de llavors van començar a tenir lloc privatitzacions d’empreses públiques, per millorar-ne la competitivitat, i la reducció de les polítiques de protecció social per disminuir la despesa pública i el dèficit.

L’actual crisi econòmica: les retallades socials

L’estat del benestar, malgrat alguns ajustos que s’han hagut de fer, s’ha mantingut fins a l’actualitat. És més, amb la recuperació econòmica dels darrers dotze anys del segle XX i els primers del segle XXI, es van no tan sols mantenir sinó augmentar les prestacions socials per part dels governs dels països desenvolupats.
Amb l’arribada de la crisi econòmica actual i la consegüent disminució dels ingressos per part de l’estat s’estan produint les retallades d’aquestes prestacions socials. És un dels temes del moment i que preocupen pregonament a la societat. Les queixes i protestes per parts dels ciutadans estan a l’ordre del dia. Tanmateix, tant el govern espanyol com el govern de la Generalitat de Catalunya s’apliquen a la feina i, per tal de reduir el seu dèficit pressupostari, estan retallant serveis bàsics, com poder ser sanitat, educació, vivenda, integració social i d’altres.
La crisi de les finances de l’Estat espanyol ha impulsat a la Unió Europea a demanar al govern espanyol que apliqui tot allò que faci falta per reduir el dèficit. En època de vaques grasses el govern espanyol es va comportar com un país ric pel que fa a les prestacions socials que oferia als seus ciutadans. Ara, ha arribat l’època de les vaques flaques i s’han de retallar despeses. No se sap fins on poden arribar els ajustaments i les retallades. Esperem que passi la crisi i que els serveis socials que oferia l’estat tornin al seu nivell d’abans i, fins i tot, l’augmenti. Pel que es comenta, es creu que això ja no serà possible; que l’estat del benestar veurà disminuïdes les seves prestacions.