El dimecres, 15 de juny, passat el migdia, vaig arribar a la clínica Sagrada Família, de Barcelona, traslladat des de l’Hospital Josep Trueta, en ambulància i acompanyat dels dos que sempre hi van (xofer i acompanyant) i d’un infermer del Trueta, especialment posat per atendre’m i estar a la meva disposició. A quarts de quatre de la tarda el doctor Canales em va comunicar que l’endemà, vers el migdia, el doctor Castro m’operaria per segona vegada. Des de l'arribada a la clínica Sagrada Família, encara no m'havien fet cap prova i ni el doctor Canales ni el doctor Castro m'havien analitzat; però sí que ambdós havien revisat tota la documentació que havíem portat del Trueta i les proves que m’havien fet a Girona.
El doctor Canales em va explicar que m’obririen de nou per tal de fer una “finestra” més àmplia per poder treure els líquids emmagatzemats al pericardi i que m'oprimien el cor. L’obertura aquesta vegada seria més petita, d’uns deu-dotze centímetres de llargària enfront de la primera que devia ser de més d’un pam, d’uns 25 cm aproximadament. Em va explicar els motius de l’operació i els riscos que hi havia, com en qualsevol altra, i més aquesta si era en el cor. Igual que en la primera operació em van fer signar tres documents: un, donant permís per l’operació; un altre, pel qual se m’havia informat dels riscos que comportava; i un tercer, pel qual acceptava la transfusió de sang si és que era necessària.
Durant la tarda em van fer tot tipus de proves, preparatòries per a l’operació, i no em van deixar cansar ni moure massa. L’endemà al matí, sense esmorzar ni dinar ni beure res, vaig esperar pacientment que em vinguessin a buscar per portar-me al quiròfan. No van venir fins a quarts de dues, gairebé les dues. Em van baixar en camilla a la primera planta que és on estan ubicats els quiròfans. Un cop allà em van anestesiar. Devia faltar poc per a les dues. A tres quarts de tres em vaig despertar encara al quiròfan. L’operació havia durat uns 45 minuts i havia anat bé, segons em va dir el doctor Castro allà mateix. Seguidament, em van passar a una avantsala, on hi vaig romandre per espai d’una hora, sempre vigilat per una amatent infermera, per tal d'acabar de recuperar-me i de despertar.
Passades les quatre em van pujar a l’habitació (la 518) i vaig passar la tarda relativament tranquil i, a estones, endormiscat. Cap al tard em van venir uns dolors molt intensos al pit, a la zona del cor que m’havien operat. Els dolors van arribar a ser molt potents, gairebé com mai al llarg de la meva vida havia arribat a sentir en cap part del cos. Em van donar tota mena de calmants i medicaments, però no em passaven, ans al contrari. Van venir diversos metges; fins i tot, el doctor Castro, que va ser qui em va calmar més i em va fer entendre que havia d’aguantar, que era normal que sentís aquells dolors tan intensos, però que no eren del cor ni del seu mal funcionament, sinó conseqüència de l’operació i de tot el que havien posat, tret i remenat. Van ser unes quatre hores terrorífiques, amb dolors profunds i nàusees (vaig arribar a vomitar sobre mi mateix). Finalment, a quarts d'una de la nit, els calmants van començar a fer efecte i vaig poder dormir-me.
L’endemà em vaig trobar millor i cap a les set de la tarda ja em vaig llevar i vaig menjar assegut. Les coses semblaven que anaven bé i el divendres de la mateixa setmana em van treure el drenatge dels líquids. Les perspectives eren bones i tot feia pensar que aviat abandonaria la clínica amb el problema arranjat.
El dimarts em van fer una ecocàrdio per veure com tenia el tema dels líquids. En tornava a tenir i molts; a més, s’havien format d’una manera molt ràpida. El doctor Canales em va dir que ho comentaria amb el doctor Castro i que, a la tarda, em diria quelcom. Abans de les quatre, el doctor Canales va venir a la meva habitació i em va comunicar la mala notícia: havien d’operar-me de nou. Haig de reconèixer que va ser un cop molt dur; em va costar una mica reaccionar, però vaig decidir continuar endavant, fos com fos. D’aquesta me n’havia de sortir, per mi i pels meus.
Seguidament em va explicar com seria la tercera operació. Em farien una obertura més àmplia, tant com la primera, i em col•locarien uns drenatges més grans per tal de treure els líquids del pericardi. El doctor Canales em va comunicar que havia d’avisar a la meva família i que havien de ser a la clínica el dimecres, a les 8,30 del matí. Es tractava d’explicar-los com estava el tema, què s’estava fent, les possibles solucions i els riscos que corria a cada intervenció.
L’endemà, dimecres 22 de juny, em van tornar a operar. Aquesta vegada em van fer esperar. No va ser cap al migdia com havien dit, sinó cap a les vuit del vespre, degut a unes urgències fora de la clínica que li van sorgir al doctor Castro. L’operació va durar unes dues hores. Em vaig despertar al quiròfan prop de les deu de la nit. Quinze minuts després em van traslladar en camilla a la UVI de la clínica, on hi vaig romandre sis dies.
Aquí els doctors em van explicar què havien fet: havien obert un forat més gran, m’havien tret els líquids del pericardi (1,2 litres) i havien tallat transversalment per dues bandes la seva membrana per tal que no tornés a emmagatzemar els líquids que produïa i els deixés anar pel cos, que els acabaria assimilant i eliminant. Segons ells, era la solució definitiva; a partir d’ara ja no podria tornar a guardar líquids al pericardi i, per tant, s’impedia que constrenyessin i ofeguessin el cor. Pel que vaig poder veure dos dies després d’aquesta tercera operació, l’obertura que m’havien fet era tan llarga com la primera i al mateix lloc; però en aquesta ocasió no la van cosir per dins, sinó que van posar-hi grapes. Unes grapes petites i fàcils de treure, segons em van dir, que formaven com una cremallera continua al llarg de la ferida. Una trentena de grapes, en total, em va semblar.
Vaig romandre sis dies a la UCI de la clínica, com sempre molt ben atès, amb moltes proves i amb una infermera totes les hores del dia a la meva disposició. El dimarts, 28 de juny, em van treure els drenatges, i, després de dinar, em van traslladar novament a planta (habitació 506). Aquí vaig millorar ràpidament i el doctor Canales, el divendres, em va comentar que la setmana següent, sense confirmar-ne el dia exacte, em donarien d’alta. El dilluns, 4 de juliol, a la tarda, em van fer l’ecocàrdio. De seguida, vaig veure i sentir que les coses no anaven prou bé: una altra vegada havia produït molts líquids, que no m’oprimien el cor, però que m’omplien part de la caixa toràcica.
El doctor Canales em va dir que li tocava decidir al doctor Castro. Ell era el cap del gabinet de cardiologia de la clínica, qui m’havia operat i qui tenia la responsabilitat. Era ell qui havia de decidir sobre mi. Em va dir que el dimarts, a la tarda, el doctor Castro vindria a la meva habitació, m’explicaria com estava la situació i la determinació que hauria pres.
De moment, el doctor Canales em va enviar a l’habitació sense poder sortir-ne (i sense poder donar les voltes pel passadís de la planta, tal com havia fet els darrers dies) i van tornar a realitzar-me tota mena de proves. El dimarts, al dematí, em van realitzar un TAC (ressonància magnètica) a la caixa toràcica per poder veure bé la situació general. Al final el doctor Castro no va venir. Sí que va tornar el doctor Canales. Tot restava igual.
El dimecres em van augmentar considerablement la medicació per tal de reduir la inflamació i la proliferació de líquids. Cap al tard, finalment el doctor Castro em va visitar. Ja havia vist totes les proves que m'havien fet i l'informe sobre el meu estat. Em va comentar que ell no era tan pessimista com el doctor Canales i que la tercera operació que m'havia fet era bastant definitiva en aquest aspecte. Després d'analitzar-me detingudament, em va dir que no hi havia cap problema perquè sortís de la clínica aquesta mateixa setmana. Concretament, em va dir que el dissabte o el dilluns de la vinent em donarien d'alta.
Tanmateix, no va ser així. El divendres em van fer totes les proves i van tornar a trobar líquids, especialment a la part de darrere del cor, de difícil accés i a on no podien arribar. El doctor Canales, a la tarda del divendres, em va notificar que havia de romandre uns dies més a la clínica, sense voler-ne posar límits, i continuar amb la medicació, tot esperant que els líquids es reduïssin i el problema s’arrangés.
El dilluns,11 de juliol, el doctor Canales em va fer saber que el doctor Castro, durant el dia, pujaria a veure’m i parlaria amb mi; que vindria amb un altre cirurgià, aquest de caixa toràcica, el doctor Moya, i entre ambdós decidirien allò que calia fer en el meu cas. Parlaven de la possibilitat d’una quarta operació. Tanmateix, el dimarts 12 de juliol el doctor Castro em va confirmar que el dijous em donarien l’alta. Segons ell, els líquids que encara tenia eren residuals i ja els acabaria eliminant amb la medicació i evacuant (pixant) molt.
Efectivament, el dijous, 14 de juliol, a les 10 del dematí, tres mesos després de la primera operació, vaig sortir de la clínica per anar a casa. Primer a Esparreguera, el poble de la meva dona i de la meva cunyada, i més endavant a Girona i a l’Escala, ja al mes d’agost. El mateix dijous, de seguida, vaig notar que estava molt feble i amb les cames que no m'aguantaven.
Tenia una llarga recuperació davant meu després d’haver estat ingressat durant dos mesos i mig, de tres operacions i d’haver-me aprimat prop de 20 kg. Calia recuperar forces i tornar a la normalitat com més aviat millor, amb l'esperança de no tornar a recaure amb el tema dels líquids.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada