L'etiquetatge en català.

Estrasbourg, 7 de juliol de 2011. El Parlament Europeu finalment ha rebutjat votar l'esmena en defensa de l'etiquetatge en català. El document presentat pels eurodiputats catalans, que no ha prosperat, havia de protegir l'especificitat lingüística de Catalunya en el marc d'un llarg reglament per millorar la informació dels consumidors a través de l'etiquetatge dels productes alimentaris. La norma comunitària preveu etiquetar els aliments en una de les llengües oficials a Europa, entre les quals no hi ha el català. Aquesta amenaça ara vigent des del 1997.
La Unió Europea preveia ara ja feia 14 anys que els estats obliguessin a etiquetar en una llengua oficial d'entre les que determinen els estats. Ho feia amb la directiva 97/4/CE sobre etiquetatge, presentació i publicitat dels productes alimentaris destinats al consumidor final. La normativa especificava això: "L'estat membre de comercialització del producte podrà, respectant sempre les normes del Tractat, disposar en el seu territori que aquestes mencions d'etiquetatge figurin com a mínim en una o diverses llengües que l'estat determinarà d'entre les llengües oficials de la Comunitat". La directiva del 2000, que reformava la del 1997, va conservar aquest redactat. La nova disposició deroga l'anterior del 2000 i, un cop no acceptades les esmenes dels eurodiputats catalans, conserva la mateixa previsió.

O sigui, a partir d’ara, els productes catalans no caldran que portin l’etiquetatge en llengua catalana, però sí que serà obligatori que la portin en castellà o en qualsevol de les altres llengües oficials de la Unió Europea. Després de tants anys de lluita per la normalització de la llengua catalana al nostre país i cercant el recolzament de les institucions europees per tal que fessin costat a les nostres aspiracions, aquestes ens han girat l’esquena i hem rebut un cop molt dur en aquest sentit.
I no solament això, sinó que aquesta normativa pot tenir unes conseqüències nefastes i decisives de cara al futur polític, d’ús i d’imatge, de la llengua catalana.

La llengua catalana és una de les llengües més antigues i usades d’Europa, i gaudeix d’un gran prestigi cultural. És una de les llengües romàniques que van evolucionar del llatí a partir dels segles VII i VIII, com el galaicoportuguès, el castellà, el francès, l’italià, el romanès i el retoromànic. Amb l’aparició de les Monarquies autoritàries al segle XVI es va anar imposant una sola llengua en molts Estats i les altres van ser bandejades a favor de les oficials.
A l’Estat espanyol, on hi conviuen quatre llengües oficials en el seu territori, només una és considerada plenament oficial en tot el territori. Les altres només ho són a les pròpies Comunitats Autònomes.

Aquí està la trampa. Es marginen les altres llengües a una cooficialitat que les margina i les ninguneja. A més, els mitjans de comunicació oficials són majoritaris en la llengua de l’Estat, cosa que encara els dóna més domini i extensió. I encara es queixen.
És la llengua catalana, i les altres llengües autonòmiques (el basc i el gallec), les que són totalment marginades i que han de lluitar amb tot allò que tenen a l’abast per sobreviure. I és que davant seu tenen un autèntic monstre, amb tot els mitjans al seu abast, amb tot el suport institucional i que sap jugar molt bé el paper de víctima innocent.

I ara, la Unió Europea. És allò que havíem dit: la llengua catalana queda sempre a expenses d’allò que fem els catalans. No rebem ni podem esperar ajudes d’enlloc ni de cap administració. Només cal remuntar-se al segle XVII, amb el rei Felip IV i el comte d’Olivares, el seu vàlid, i ja no ha parat des d’aleshores, amb episodis tan greus com els de després de la Guerra de Successió espanyola, a principis del segle XVIII, i la imposició del Decret de Nova Planta (1716); o durant els anys del franquisme (1939-1975), que es van convertir en un veritable intent genocida contra Catalunya, els catalans i la llengua catalana.
Tanmateix, Catalunya sempre ha ressorgit; i amb més força que mai. La voluntat dels catalans de ser ha reeixit sempre i ha quedat demostrada al llarg de la seva història davant els embats negatius que ha anat rebent, sempre d'Espanya.

Així com Catalunya i la llengua catalana han demostrat la seva capacitat de resistència i de supervivència de manera fehacient, no ha passat el mateix amb el castellà.
Hi ha qui considera que com la llengua castellana no ha hagut de lluitar ni de resistir i no ha vista amenaçada la seva existència; ans al contrari, ha estat ella qui s’ha imposat i anorreat les altres llengües; per tant, no té demostrada la seva capacitat de supervivència i diuen que li seria molt més difícil suportar els embats que la poguessin fer desaparèixer.

Ara, una llengua mil•lenària, com les de la resta de la Unió Europea, s’ha vist ningunejada per una resolució del Parlament Europeu. Una nació, sense Estat, també mil•lenària, s’ha vist també marginada per les decisions de la Unió Europea.
Fins quan? La Unió Europea és una institució històricament amb un trajecte curt: 25 anys. Li resta molt per fer. Manca unitat i ganes en els seus Estats membres. Hi ha voluntat, però el futur de la Unió és incert; i, actualment, amb la crisi econòmica, té seriosos problemes de supervivència, especialment en els països de la seva zona sud.

El català mereixia una consideració major, no solament per la importància de la llengua, sinó també pel tarannà i la projecció del territori que la representa: Catalunya. La llengua catalana, com a llengua d’un territori que forma part de la Unió Europea, hauria de ser oficial i protegit com les altres llengües, siguin oficials o no. No pot ser que hi hagi llengües de primera i de segona categoria. Per quin motiu? Per la seva importància? No. La justificació de què només pot ser oficial una llengua per cada estat membre és un argument fatu i buit de significat. És la llei de l'embut. Han de ser oficials totes les que hi ha: no unes, si, i d’altres, no. A sant de què? No ho entenem.
Si des de la Unió Europea s’impulsen tantes coses que tenen a veure amb la igualtat, la correspondència, el fair-play, no es pot fer el doble joc. I ara l’han fet. Des d’Espanya, els espanyols aprofitaran la normativa per bandejar l’etiquetatge en català. Començaran a sorgir lleis restrictives al respecte i intentaran anul•lar les que fins ara la Generalitat havia impulsat per a la normalització i la supervivència de la llengua catalana. S'està fent un pas endarrere important i ens tornem a col•locar a l’alçada dels nivells culturals de la dictadura franquista.

Una altra vegada, Catalunya, els catalans i la llengua catalana hauran de demostrar la seva capacitat de resistència i hauran de lluitar pels seus drets. Escrivim l’etiquetatge en català i en una altra llengua oficial de la Unió Europea que no sigui el castellà.
En català, sí, perquè és la llengua que entenem tots en el nostre país. L’altra llengua? Amb la del país on anem a vendre el producte, ja sigui en francès, anglès o alemany; però mai en castellà. Fins i tot, podem fer l’etiquetatge en anglès i en català de manera usual. Crec que seria correcte i que tothom l’entendria, ja que l’ús de l’anglès està molt estès i ara molta gent ja l’entén.

Veureu com si a Catalunya es fa aquest etiquetatge en català i en anglès, per exemple, que és legal segons la normativa de la Unió Europea, de seguida s’aixecaran veus de protesta des de l’Estat espanyol intentant prohibir-ho. Intentaran que els etiquetatges es facin de dues maneres: en castellà i en català; o en castellà i en anglès. Però, que sempre hi figuri el castellà. I és que són així.
En canvi, nosaltres volem que hi surti el català. I l’altra llengua tant se’ns en dóna. Segons la normativa de la Unió Europea estaríem dins la legalitat. Segur que no ens faran tornar una altra volta endarrere?