Causes de la Guerra Civil espanyola.

Avui fa setanta-cinc anys que va començar la Guerra Civil espanyola a Catalunya, un conflicte bèl•lic que va enfrontar dues Espanyes molt diferents durant tres anys, que va deixar el país econòmicament, materialment i humanament arrasat, i a Catalunya, sense institucions polítiques i socials pròpies, sense drets de cap mena, i amb la prohibició expressa de fer ús de les seves senyes d’identitat (llengua catalana, senyera, sardana...).
A Catalunya la Guerra Civil espanyola va esclatar el 19 de juliol de 1936, que era un diumenge. El dia anterior, 18 de juliol, havia esclatat a Madrid i a la majoria de capitals de província espanyoles, i el divendres 17 de juliol, a les guarnicions militars del Marroc.

L’aixecament va fracassar a Barcelona per la resposta contundent de les milícies populars organitzades pels partits polítics i sindicats d’esquerres, que recolzats per les forces de seguretat fidels a la República (Guàrdia Civil i Mossos d’Esquadra), van prendre les armes i van derrotar els militars sollevats.
A Madrid els militars sollevats contra el govern elegit democràticament pel poble espanyol cinc mesos abans també van ser derrotats. Les capitals de província més avançades econòmicament i socialment (com van ser els casos de les tres províncies del país Basc, les quatre catalanes, Astúries, Santander, les de València, etc.), es van mantenir fidels a la legalitat republicana. En canvi, a les províncies més agràries i més endarrerides econòmicament i socialment (com les províncies de Galícia o de Castella-Lleó) els militars s’hi van imposar.

Quan es parla de les causes, dels motius, d’aquesta guerra civil sempre s’esmenten sense variar gaire:
- La crisi política: el sistema d’alternança dels partits polítics de la Restauració havia fracassat i havia bloquejat qualsevol possibilitat d’avançar cap a una societat democràtica i moderna;
- La por de l’oligarquia i de les classes dominants espanyoles al contagi de la revolució soviètica i l’anarquisme;
- El poc encert polític d’Alfons XIII, que va voler dirigir l’Estat fent i desfent governs. El 15 d’abril de 1931 va abandonar Espanya, tres dies després de les eleccions del 12 d’abril i un de proclamar-se la Segona República (14 d’abril);

- L’exèrcit va ser la mà executora de l’aixecament del 18 de juliol de 1936, en especial els caps i oficials africanistes educats exclusivament amb la missió de salvar a Espanya dels seus enemics interiors;
- L’Església, que no volia perdre les seves prerrogatives, també va col•laborar en la radicalització del conflicte. El fort moviment anticlerical a Espanya va acabar en un bany de sang, amb milers de víctimes, en una persecució religiosa mai viscuda fins aleshores;
- L’organització territorial que va donar la República, amb l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia de Catalunya i del País Basc, va fer que una bona part de la societat espanyola es posés en contra del govern republicà i veiés perillar la “sagrada unidad de España”. L’exèrcit mai va veure, ni ha vist, amb bons ulls la concessió de les autonomies:

- La República va posar en marxa una sèrie de reformes importants, democràtiques i modernes, animada per les classes populars urbanes, que van acabar provocant l’enfrontament entre les dues Espanyes de sempre. Tal com escrivia Antonio Machado a Campos de Castilla:
Ya hay un español que quiere // vivir y a vivir empieza, // entre una España que muere // y otra que bosteza. // Españolito que vienes // al mundo, te guarde Dios. // Una de las dos Españas // ha de helarte el corazón.

- En el si de la República hi havia dues tendències. Una, la formada per intel•lectuals i professionals, advocava per les reformes agrària, social, religiosa, industrial i política. L’altra, formada pels socialistes, pretenia unes reformes més radicals. Les forces moderades d’una part i de l’altra van acabar perdent la partida. Incapaç de controlar l’ordre públic, el fracàs de la República estava cantat i es va accelerar la deriva caps als extrems que no van dubtar en emprar l’ús de la violència.

Un dels aspectes de la Guerra Civil espanyola que sempre m’ha costat entendre és l’assassinat de la gent del poble pels mateixos habitants de la localitat o de la comarca d’ideologia contrària. Puc arribar a entendre-ho pel que fa a les grans capitals i ciutats; però en els pobles petits, fins i tot, molt petits, com poden ser el cas de les petites poblacions dels Pirineus o de l’interior més pobre de Catalunya, no ho entès mai.
Em costa endevinar perquè en poblets de 100, 200, 300 habitants es van assassinar aleshores 10, 15, 20, 30 persones per qüestions ideològiques, polítiques, socials i/o religioses. En aquestes zones, al juliol de 1936, la ignorància i l’analfabetisme eren la nota dominant. No hem de pensar, per tant, en grans raonaments polítics o grans ideals, o coneixements especials i coses per l'estil.

¿Què va portar aquella gent a matar als seus conciutadans, amb els quals segurament de petits havien jugat junts i potser havien anat a l’escola durant uns pocs anys, coincidit a la mateixa classe o a les hores d'esbarjo, i alguns devien haver fet la comunió plegats, o amb els seus germans o les seves germanes, o deurien haver organitzat i gaudit de les Festes Majors i de farres diverses i, fins i tot, alguns potser tenien relacions de parentiu entre ells?
Què els va portar a matar-se entre ells, amb tot l’odi i el fanatisme que es pot portar a dins? No ho sé. No trobo ni he trobat mai cap explicació de per què va ocórrer. Tanmateix, va passar, sens dubte.

Ara fa un any aproximadament vaig fer una conferència sobre la guerra civil espanyola en un poblet rural i petitet situat ben bé en el cor de l'Alt Empordà. Els organitzadors de l'acte em vam suggerir que potser agradaria que donés una visió més militar del conflicte (batalles, generals i oficials destacats dels dos bàndols, moviments de tropes, evolució de la guerra...) i no entrar en temes complicats i que poguessin dur a discussions i malentesos.
Així vaig fer-ho. L'audiència que va assistir-hi, prop de cent persones, era majoritàriament d'una edat compresa entre els cinquanta i els setanta anys. La conferència va despertar interès, va haver-hi un col.loqui final i, fins i tot, va haver-hi gent que es va quedar, ja acabat l'acte, a parlar amb mi per fer-me preguntes, aclarir dubtes i fer aportacions personals.

Recordo que un senyor em va comentar que la rivalitat entre els dos bàndols va acabar en guerra i va acabar com va acabar pels assassinats de religiosos (capellans, bisbes, frares, monges i catòlics) per part dels repubicans durant els primers mesos. Segons aquesta persona, una de les de més edat que va assistir a la xerrada, si no s'arriben a produir els assassinats de religiosos i catòlics i la crema d'esglésies, l'assumpte no hagués acabat en guerra civil i la vida política de la Segona República hagués transcorregut amb més normalitat.

Jo sóc de l’Escala. Recentment el socialista Rafel Bruguera, exalcalde del municipi i exsenador a Madrid, ha publicat una monografia sobre un anarquista escalenc desconegut (Rafel Bruguera i Batalla, Antoni Puig “Tonet”, barber, àcrata i savi, CCG Edicions, Girona, juny 2010) i que va ser un dels homes de la població que, durant els primers mesos de la Guerra Civil, va portar a terme represàlies terribles contra alguns dels seus conciutadans, ja fos per la seva ideologia política de dretes i/o conservadora o per les seves fortes creences religioses (catòlic).

El 22 de juliol de 1936, pels volts de les dues de la tarda, un grup d’exaltats de la població va anar a omplir bidons de gasolina, els va portar a l’església, va abocar el líquid en el seu interior i la van encendre. L’església de l’Escala va cremar. Al dia següent van repetir l’operació i l’altre també.
En l’esmentat llibre de Rafel Bruguera s’explica com es va produir la crema de l’Església, el monument més important de l’Escala, que es va constuir al segle XVIII i va ser inaugurada el 4 d’octubre de 1739.
“Era la tarda. Un grup de pescadors eren a la platja, al cafè, i escoltaven un discurs d’en García Oliver que donaven per ràdio. En un moment donat, exaltats ja els ànims, García Oliver fa una recriminació que semblà que anava dirigida a aquests pescadors.
- I tu, què fas aquí parat? No te’n dónes vergonya. No saps que l’Església encara no ha cremat? (...)
No faltava res més per acabar d’enardir els ànims. Decidits es posen a complir allò per què se’ls recriminava (...) " (pàgs. 166-167)

Tal com escriu Rafel Bruguera en la monografia esmentada anteriorment:
La responsabilitat que va poder tenir Tonet Puig en la crema de l’església de la seva vila, bé participant-hi directament, bé com a ideòleg, és un tema molt controvertit. Hem trobat veus que, efectivament, ho afirmen. Ens inclinem a pensar, però, que ell no hi va tenir cap implicació (...) (pàg. 171)

S’ha de tenir present que en aquest llibre la figura d’en Tonet Puig hi és bastant lloada i en els seus punts més controvertits i/o discutits l'autor adopta una postura ambigua o senzillament no els esmenta; els passa de llarg. No per cap altre motiu sinó perquè en Tonet Puig era l’avi d’en Rafel Bruguera i, per tant, ell no és ni pot ser mai un observador-narrador imparcial.
Potser caldria ara una versió diferent de la vida d'en Tonet Puig que expliqués allò que aleshores va fer realment, sense tenir la voluntat d'amagar res, talment com si haguessin transcorregut, no setanta-cinc, sinó dos-cents anys.
I encara caldria una tercera versió que aglutinés les dues anteriors i aportés veritablement imparcialitat a la figura d'aquest personatge sobre el qual, a la població, hi ha encara avui uns corrents maniqueistes d'opinió bastant radicalitzats.