La projecció europea de Catalunya.

Els catalans, de sempre, hem tingut una projecció europea important, no solament ara, sinó al llarg de la nostra història. No hem fet com la resta de l’Estat espanyol, que s’ha reclòs sempre sobre si mateixa, fent-se més mesetariana, i no ha cercat la proximitat europea, tal com han fet els catalans.
En podem posat molts exemple. Des de les colonitzacions fenícia, cartaginesa i grega de l’Antiguitat, les quals van ocupar colònies mercantils a les costes de la Mediterrània peninsular, amb una especial incidència cap a les terres catalanes, fins a la invasió romana, que al segle III aC va entrar per Empúries (218 aC), va prosseguir per Tàrraco i des d’aquí es va expansionar per la resta de la Península amb campanyes progressives de conquesta posteriors que no van culminar fins al segle I aC.

La invasió dels visigots va arribar des del sud de França, que era on es van establir quan va caure el limes de l’Imperi romà. L’any 410 el rei visigot Ataülf va fundar el primer regne visigòtic al sud de França i part de Catalunya, amb capital primer a Tolosa i després a Bárcino (415). Més tard, els seus successors, al segle VI, es van expansionar cap avall i van establir la capital del regne a Toledo.
Els següents invasors de la península van ser els musulmans. Aquests no van venir d’Europa, sinó del nord d’Àfrica. Encara que aleshores fossin el poble amb la cultura més avançada del món i portessin avenços i progressos totalment desconeguts aquí, no eren europeus. Els àrabs van tenir una gran influència en la història, la cultura i en la personalitat de la resta de l’Estat espanyol, ja que van romandre a la Península durant vuit segles (des del 711, any de la seva invasió, fins al 1492, en què van ser expulsats pels Reis Catòlics), deixant una petjada enorme de la seva cultura i de la seva civilització.

En canvi, la incidència musulmana en terres catalanes va ser molt minsa, ja que, de seguida, en el mateix segle VIII, la meitat d’aquestes terres van ser reconquerides pels francs, que van establir-hi la Marca Hispànica de l’Imperi carolingi.
La conquesta carolíngia va obrir una altra vegada Catalunya a les influències europees durant un llarg període de temps, gairebé tota l’Edat Mitjana, durant la qual els catalans es van girar d’esquenes als interessos dels Estats de la Península ibèrica i, en canvi, van restar totalment oberts i relacionats amb Europa i els països i les illes de la Mediterrània.

Mentrestant la resta d’Espanya, els anomenats regnes cristians de l’Edat Mitjana, només van restar atents a la Reconquesta i a la política peninsular, tancats sobre si mateixos, sense cap mena d'obertura exterior.
Amb la fundació dels comtats catalans, a finals del segle VIII, encara depenents del reis carolingis, s’inicia la història pròpiament dita de Catalunya com a Estat i nació. Durant aquests segles fins a inicis del segle XV (1412, Compromís de Casp) els comtats catalans, especialment el dominant, el comtat de Barcelona, va seguir una política expansiva i de relacions amb el sud de França, Itàlia i tota la Mediterrània, on va aconseguir crear el famós imperi de la Corona catalano-aragonesa a la Baixa Edat Mitjana (segles XIII, XIV i XV), amb l’ocupació de territoris com el Rosselló i la Provença (fins a Marsella), al sud de França; el regne de Nàpols i de Sicília, a Itàlia, i l’illa de Sardenya; i els comtats d’Atenes i Neopàtria, a Grècia. A més, ja durant el regnat de Jaume I, al segle XIII, s’havia conquerit el regne de València (fins a Múrcia) i Mallorca (les Balears).

La situació va canviar a inicis del segle XV amb l’esgotament dinàstic de la casa del comtat de Barcelona i l’arribada de la Casa de Trastàmara (castellana, de la família reial de la Corona de Castella) a la corona catalana després del Compromís de Casp de l’any 1412.
A partir d’aleshores és quan Catalunya comença a girar-se, per primera vegada en la seva història, cap a la Península, es troba influenciada per la Corona de Castella i comença a intervenir en els afers peninsulars. Una sèrie d’enllaços matrimonials fan que, un segle més tard, a inicis del XVI, Carles I rebi la Corona de Castella i la Corona catalanoaragonesa, entre moltes altres possessions.

Els Habbsbug, els reis de la Casa d’Àustria que regnaran en la Monarquia Hispànica dels segles XVI i XVII, respectaran les diferències dels seus Estats súbdits que conservaran la independència de les seves institucions i de les seves lleis. Tanmateix, la política internacional imperialista de la Corona de Castella per tal mantenir les possessions europees de l'Imperi espanyol a Europa provocaran unes guerres contínues amb els Estats legítims d'Europa, que lluitaran pels seus drets i la llibertat de les seves terres, que no permetran que caiguin sota un jou estranger, i que acabaran portant a la fallida les finances dels monarques espanyols.
Durant tres segles les relacions de la Corona de Castella amb Europa seran de guerra, de la qual va sortir molt malparada en perdre tot el seu imperi europeu i entrant en una decadència absoluta de la qual ja no tornarà a sortir. Catalunya, la Corona d'Aragó, no voldrà participar en aquestes guerres imperialistes de la Corona de Castella i, per aquest motiu, es trobarà immersa en la Guerra dels Segadors a meitats del segle XVII.

No serà fins a l’arribada dels Borbons, a inicis del segle XVIII, que el els regnes de la Península ibèrica no s'uniran, mercès a la voluntat centralitzadora i uniformitzadora dels seus governants, amb el Decret de Nova Planta (1716), pel qual s’implanten les institucions i les lleis de la Corona de Castella a tot l’Estat i s’aboleixen les altres, desapareixent les institucions i les lleis de Catalunya, València i Aragó.

A partir d’aleshores fins ara se succeiran tres segles en què l’Estat espanyol ha intentat anorrear la particularitat catalana i s’ha esforçat per destruir totes les facetes de la seva cultura i de la seva personalitat. Al mateix temps, ha continuat tancada i reclosa sobre si mateixa, ara només oberta cap a l’Atlàntic i les Amèriques amb el descobriment de Cristòfor Colom el Nou Món a la fi del segle XV (1492). Per tant, tampoc són influències europees.
Tanmateix, la projecció de Catalunya cap a Europa durant els segles XIX i XX, malgrat els impediments, els recels i les poques ganes espanyoles, ha continuat. Catalunya sempre ha tingut els ulls oberts cap a Europa més cap a Espanya; i en aquest aspecte s’ha de dir que ha aconseguit arrastrar l’Estat espanyol en la seva integració al vell continent, en un procés especialment potenciat a la segona meitat del segle XX, culminat el 1986 amb l’entrada d’Espanya al Mercat Comú.

Recordem, per posar només un exemple, que a Espanya no començarà a parlar-se d’Europa fins a la Generació del 98, al tombant dels segles XIX i XX, quan els representants d’aquesta generació canvien el seu “Españolizar Europa” per un nou “Europeizar España”. També va ser un dels seus ideològecs, Joaquín Costa, que va escriure: "Escuela, despensa i siete llaves al sepulcro del Cid", per resumir els defectes espanyols i remarcar allò que calia millorar.
Des de meitats de la dècada dels vuitanta del segle passat, ara fa només uns 25 anys, Espanya i Catalunya s'han integrat a la Unió Europea, que ha anat progressant ràpidament, però amb moltes dificultats, en els seus intents de formar una mena d’Estats Units europeus a través de diversos pactes de tota mena, però en els quals els econòmics han tingut més èxit que no pas els polítics o els culturals.

Comento tot això perquè sap preu que ara la Unió Europea es giri contra els interessos catalans i adopti una postura contra la llengua catalana en no considerar-la una de les llengües oficials dels seus dominis i posant-la per sota de la castellana servint-se d’uns arguments, a la nostra manera de veure, ridículs i, encara que sembli que no, sense cap base ni legal ni històrica ni de cap mena. Només senzillament perquè sí.
És una resolució que farà molt de mal a Catalunya i a la llengua catalana, que anorrearà molta feina ben feta i necessària, i que serà totalment aprofitada pels seus detractors espanyols. Catalunya no no s’ho mereixia. Calia un altre tracte en aquest afer.
Però, d’això, en parlarem en un altre post tot seguit.