La recuperació de la memòria històrica.

En la Presentació del llibre de Rafel Bruguera i Batalla, Antoni Puig “Tonet”, barber, àcrata i savi (CCG Edicions, Girona, juny 2010), esmentat en el post anterior, l'escalenc Pere Guanter i Subirà, nascut a la primera meitat de la dècada dels cinquanta, dóna una excel.lent visió de les coses que marcaven (ell en diu “instàncies educatives") els nens i les nenes de la societat catalana de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat. Seguidament parla també de la “recuperació de la memòria històrica” i en dóna una visió ben personal.
A continuació podeu llegir, copiada literalment, part de la Presentació de l’esmentat llibre (pàgs. 7-10).

A finals dels anys 50 i principis dels 60 les nenes i els nens de l'Escala teníem quatre “instàncies educatives”.
La família extensa, patriarcal i monògama, que en general estava plena de por i que els grans, quan parlaven de la guerra, baixaven la veu o manaven els petits a jugar.
L’Escola nacional franquista, amb consignes clares de presentar una història d’Espanya plena de cabdills providencials, que començava amb Viriato, “el pastor lusitano”, continuava amb el rei visigot Wamba, els Reis Catòlics, Felip II, etc. i que presentava el general Primo de Rivera com una mena de Joan Baptista, precursor del “Generalíssim Franco”, “la espada más limpia de Occidente”, que era la síntesi i la culminació de tots els cabdills anteriors. Una mena de messies que havia salvat Espanya de forma definitiva. Se sobreentenia que si hi havia salvadors era perquè apareixien de tant en tant traïdors i enemics de la pàtria, dels quals els cabdills ens salvaven “por la gracia de Dios”.

La tercera font d’educació era l’església catòlica, apostòlica i romana, la qual ens havia de preservar del pecat, de les ires del Senyor i del mal en el món, introduït per una estranya parella anomenada Adán i Eva. El sistema era molt modern, transversal i precursor del treball en xarxa. De tal manera que un càstig a l’escola es podia doblar fàcilment en el sí de la pau familiar. En la mateixa línia de treball en xarxa, es produïa sovint el cas que si el diumenge t’escapolies de la missa obligatòria, el dilluns a primera hora del matí el “maestro nacional” prenia les mesures pertinents perquè no es tornés a repetir.
El quart instrument de socialització era el carrer. Llavors sense semàfors, ni esquenes d’ase i en prou feines amb uns quants 600. Aquest era més perillós i incontrolable i a vegades el que t’havien dit els tres anteriors no coincidia amb el que t’explicaven “pel carrer”. Començant perquè els reis no venien de l’orient, ni els nens amb cigonya i es podia acabar amb temes sexuals o polítics que es podien tornar perillosos per la moral i la por imperant. Però en general s’havia fet un bon treball preventiu. Els enemics locals de la pàtria eren morts, empresonats, exiliats o patint un inacabable i silenciós exili interior. Els vencedors de la guerra, passades les eufòries dels anys 40 i després dels resultats de la segona guerra mundial, havien dissenyat una política de baix nivell ideològic que no provoqués els ànims de les potències guanyadores de la guerra, i havien dissenyat una política basada en el silenci, destinat a anar despolititzant la població i s’havien centrat en el desenvolupament econòmic i en “el estado de obras” coronats pel Pla d’Estabilització de l’any 1959. Tot això amanit per la falta de llibertat de premsa, de manifestació, de reunió, de pluralitat política, etc.

En aquest context era difícil que algú “recuperés” la memòria i encara més que socialitzés el seu saber de la història recent. No era impossible, però sí difícil traspassar les diferents cortines de por i silenci que s’havien implantat en la societat.
El concepte de “recuperació de la memòria històrica” sempre m’ha semblat un eufemisme, i com a eufemisme a darrera s’hi amaga un concepte o una realitat de la qual encara es té por, es desconfia o és considerat un tabú. Quan diem “recuperar la memòria històrica” no ens referim a recuperar la memòria de tota la història, ens referim a una part molt concreta de la nostra història i de la nostra memòria. La part que va del 1936 al 1939, la guerra civil espanyola i a tots aquells fets foscos, poc explicats, que encara aixequen passions mal dissimulades. I sobretot hom es refereix als morts no reconeguts, encara enterrats a les cunetes o al costat dels cementiris.

Per què 70 anys després encara s’ha d’anar amb subterfugis? La guerra civil és una tràgica experiència que un poble no pot pair fàcilment. Des de 1939 fins a 1975 el règim va optar per una política de silenci repressiu. La transició també va optar per un silenci consensuat (a vegades covard) perquè fos possible l’establiment de les institucions de l'Estat. Només quan s’ha estat a prop dels 70 anys de la finalització de la guerra, ha estat possible obrir el debat de forma més extensa, sense tanta por. S’ha fet una llei anomenada de la Memòria Històrica. S’han oficialitzat associacions de familiars de víctimes de la repressió de la postguerra. S’ha denunciat que encara hi ha moltes víctimes que no han tingut un enterrament i un reconeixement dignes. També s’han obert foses comunes. Tot plegat encara amb moltes prevencions i amb conseqüències imprevistes. Quan escric aquesta presentació un jutge està a punt de ser encausat per haver obert una investigació sobre els morts de la postguerra. (...)