He esperat a fer la segona reminiscència sobre els “indignats” passats uns dies, no immediatament després de les protestes d’entresetmana que van aixecar tanta polseguera. Ja es veia venir que no n’hi havia per tant i que els “indignats” comptaven amb el suport popular i els polítics no. I així ha estat. Malgrat la forta pressió d’aquests, dels seus partits i dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) que els recolzen, la justícia i la raó estan del costat dels manifestants. I això havia de sortir a l’exterior d’una manera clara i contundent.
El diumenge passat, 19 de juny, els “indignats” es van manifestar a milers a Barcelona, Madrid i a moltes ciutats del país de manera pacífica i amb el suport d’una bona part de la societat. Els polítics, molt agressius verbalment durant la setmana, després dels actes violents del dimarts a l’entrada del Parlament, han hagut de fer marxa enrere i han mostrat, una vegada més, la seva ineptitud, el seus interessos particulars i partidistes i la seva cara dura.
Mai han volgut donar la cara davant les queixes i les demandes dels manifestants i s’han amagat darrere d’unes excuses inacceptables i que no porten enlloc. Es més, han preferit passar del tema i no parlar-ne, obviar-lo, com no fos per desprestigiar-lo, ningunejar-lo o criticar-lo. Ara les tornes se’ls hi han tornat en contra. Què faran? Res. No poden fer res enfront de les demandes dels “indignats” perquè no estan per la feina i no poden fer cas de les seves sol•licituds perquè van en contra dels seus interessos. Aniran donant llargues, tot esperant que la qüestió s’oblidi, els manifestants se’n cansin i tornin cap a casa.
Les agressions que va haver-hi al dematí abans de la discussió dels pressupostos al Parlament de Catalunya va ser definida per la majoria dels mitjans de comunicació del país com un atac a la democràcia. I es va voler comparar aquests fets amb el 23-F. Va, home, i un bé negre! Fer aquesta afirmació és d’una ignorància supina i demostra no conèixer la història recent de l’Estat espanyol.
El 23-F va ser un intent de cop d’Estat, organitzat des d’altes esferes de l’Exèrcit i de la societat civil, durant el qual es va mantenir segrestat el Congrés i el Govern de l’Estat durant una tarda i una nit i en el qual es va intentar capgirar la transició democràtica que s’estava portant a terme i convertir-la en una dictadura militar. No cal que digui que cap d’aquestes circumstàncies es va donar en les accions al Parc de la Ciutadella. Ni cop d’Estat, ni militars, ni armes de foc, ni presoners ni retens, ni tampoc dictadura militar. Si us plau, menys exageracions, una mica de seny.
Pels que coneixen la història del país saben que aquest tipus de descontentament popular fins a la meitat del segle passat acabaven en motins, aldarulls i violències, molt properes a l’anarquisme i a les idees anarquistes, amb demandes de canvis de govern i de règims polítics. Els atacs, les violències i els insults els rebien principalment les forces armades i l'Església, que eren els poders fàctics que recolzaven les classes dirigents del país. Tampoc ha esdevingut res d’això.
No va ser cap a atac a la democràcia com han assegurat molts titulars dels mitjans de comunicació. A veure com s’ho han de fer els manifestants per expressar les seves queixes i demandes si des del 15-M (data d’inici del moviment) els polítics no els han escoltat ni els hi han fet cas. Es pot dir que no han parlat d’ells fins que no es van fer les accions violentes de l’altre dia; i amb ells encara ni han parlat.
Tota violència en política i en la societat ha de ser rebutjada. Encara que ja se sap que qui empra més la violència és l’Estat tampoc s’ha d’acceptar aquesta amb cap excusa o motiu per més raó que hom pugui tenir. Va haver-hi actes violents? Sí, però res de l’altre món i sense gravetat física (més moral que res més); i aquests actes portats a terme per ben poca gent, una veritable minoria davant la magnitud de manifestants que va haver-hi. A veure, què va passar? Que a uns quants polítics se’ls va empènyer, pintar els cabells, insultar-los, no deixar-los passar, que van haver de ser custodiats pels mossos d’esquadra i la policia municipal, i van haver d’entrar al Parlament amb helicòpter? No va passar res greu, només aquestes ofenses; i és que aquests polítics tenen una pell molt fina, tancats en la seva torre d’ivori.
És el mínim que els pot passar davant les queixes dels ciutadans amb la seva mala gestió. Tenen molts privilegis, algun desavantatge han de tenir en contrapartida. Per dir alguna cosa: uns dies abans els “indignats” havien rebut les càrregues dels mossos d’esquadra enviats pel conseller Fèlix Puig i aquests sí que van picar i van fer mal. Si no et vols untar, no remenis oli, sempre s’ha dit.
Una de les excuses burdes, d’aquelles increïbles, que els polítics diuen dels “indignats” és que han d’explicar els valors i les demandes que fan d’una manera clara i precisa. Gairebé són paraules textuals del president de la Generalitat Artur Mas, celebrades per CiU i la majoria dels partits polítics catalans. Crec que deu ser l’únic que no s’ha assabentat de les demandes, perquè tothom les sap i les té ben clares, encara que no hagi llegit els diaris ni hagi escoltat massa les notícies. Torno a repetir-ho: deu ser l’únic que no deu saber-ho.
Allò que passa és que les demandes no agraden perquè es toca els seus interessos. Els “indignats” diuen no a les retallades dels serveis socials (bàsicament a les conselleries de Sanitat, Educació i Benestar Social). Ells sol•liciten retallades i control sobre les despeses públiques i dels dirigents polítics (sous, dietes, cotxes oficials, estudis extres i pagats). Diuen que és la “xocolata del lloro”, una expressió que s’ha emprat molt últimament. No és veritat: totes les despeses compten i s’han de retallar i no només les que afecten a la majoria de la societat, les anomenades socials.
Es demana als polítics transparència en la seva gestió i una major democràcia en la seva representació i no tanta influència de tres o quatre dirigents en la presa de decisions en el si dels partits polítics.
També sol•liciten un repartiment de les càrregues de les retallades amb els organismes que ells considerin culpables directes de la crisi. Es refereixen a la banca, la qual ha rebut ajudes de l’erari públic, o sigui, dels impostos de tots els ciutadans, per tal de superar-la. I acusen als polítics no sols d’haver-ho permès sinó també d’haver-ho aprovat.
Es queixen de la manca de treball per als joves de menys de 25 anys (gairebé la meitat) i acusen els governants de no fer res per solucionar-ho.
I demanen moltes coses més que la ciutadania sap, reconeix i els dóna la raó, mentre que els polítics i governants amaguen el cap sota l’ala perquè va totalment en contra dels seus interessos de classe. Ja va bé que els toquin allò que no sona (que és el que va passar realment) per veure si espavilen. S’ha de ser tontet per no entendre les demandes dels “indignats” i els valors que defensen.
dilluns, 20 de juny del 2011
dimecres, 15 de juny del 2011
El Tribunal Constitucional, una crisi institucional.
La dimissió d’alguns membres del Tribunal Constitucional ha tornat a posar en primer terme d’actualitat els membres que el composen, la seva renovació i el seu funcionament. Gairebé des de les seves resolucions sobre l’’Estatut de Catalunya, ara fa un any, havia quedat arraconat, però amb el problema latent de la seva poca independència enfront dels dos partits polítics espanyols majoritaris i les dificultats que presenten la renovació dels seus membres amb mandats ja caducats i un de vacant, en haver mort ja fa temps.
La Cambra Baixa hauria hagut de nomenar el novembre de 2010 quatre jutges del Tribunal Constitucional (TC) per substituir els tres que van presentar la dimissió el dilluns 13 de juny de 2011 –el vicepresident Eugeni Gay, Elisa Pérez Vera i Javier Delgado- i dotar la plaça de Roberto García Calvo, mort el 2008. Els dos primers van ser proposats pel PSOE i els altres dos pel PP. La renovació hagués pogut reforçar el sector governamental. El retard pot beneficiar el PP si guanya les pròximes eleccions generals.
La propera renovació del TC, una vegada realitzada la del Congrés, ha de tenir lloc el juny del 2013. Serà la que correspon al Govern i al Consell General del Poder Judicial. Cadascun d’ells ha de designar dos jutges. Seran substituïts el president actual, Pascual Sala, i els magistrats Ramon Rodríguez Arribas, Manuel Aragón i Pablo Pérez Tremps. Si el PP guanya les eleccions del 2012 podrà reforçar una majoria conservadora al TC i trencar l’equilibri actual d’empat a dos.
Després de la crisi recent, res no serà el mateix. El TC continuarà compost per onze magistrats, els mateixos que abans de la crisi de les dimissions rebutjades de tres d’ells, però aquest sotrac tindrà conseqüències en la tasca de la institució. EL TC no vol alentir la seva feina, però sí que es frenaran algunes de les sentències sobre els assumptes més conflictius.
El motiu principal per reelaborar plans i agenda rau no només en què no hi ha consens per resoldre els assumptes més difícils per àmplia majoria, sinó que a més els magistrats amb mandat caducat s’han cansat de rebre crítiques a tort i a dret. El seu propòsit és evitar que els continuïn qüestionant per tasques que ja no els correspon dur a terme, precisament perquè el seu període teòric de permanència en la institució ha expirat.
Ningú no vol cremar-se inútilment. L’experiència de la sentència sobre l’Estatut ha estat nefasta per al Constitucional. Va haver-hi relacions personals que van saltar pels aires i les d’alguns dels magistrats amb els partits que els van proposar van quedar fetes malbé. La història s’ha repetit ara, a una altra escala, amb el cas de l’acceptació de les llistes electorals de Bildu.
Al constitucional ningú no vol pagar més peatges. Entre els magistrats està molt estès el temor que el torni a caure un xàfec davant les sentències que es dictin al seu dia sobre la legalització o no de Sortu, o sobre l’avortament, el matrimoni homosexual, el compliment íntegre de penes per part dels terroristes, i que una cosa similar passarà davant les sentències que decideixin sobre els límits de l’acció popular o la condemna a l’expresident del Parlament Basc Juan María Atutxa, que de retruc pot deslliurar Garzón del seu judici sobre la repressió franquista. I ningú vol que el previsible xoc de trens entre els partits el torni a agafar sobre les vies.
Tot el procés del dilluns 13 de juny sobre la renúncia dels tres magistrats del TC i el rebuig a aquestes renúncies va ser planificat amb temps com el que ha estat, com una baldada, un fort cop d’atenció al Govern i el PP perquè abordin sense més dilació la renovació de la institució. El president del TC, Pascual Sala, sabia que rebria les cartes de dimissió, i els autors de les missives estaven segurs que la seva renúncia seria rebutjada. Sala els ho va comunicar a mitja tarda, després de redactar la seva resposta, que també estava pensada amb temps.
S’ha repetit més d’un cop i amb raó que l’Estat espanyol és un país desafortunat per coincidir, de vegades, en la seva història, una crisi política amb una crisi econòmica, de manera que la interrelació entre totes dues les agreuja i prolonga, dificultant la seva resolució fins a fer-la de vegades impossible.
Així va succeir en les albors de la Segona República, quan a la crisi política fruit d’un canvi de règim es va sobreposar la crisi econòmica mundial iniciada el dijous negre del 1929. I així ha tornat a passar en els últims anys, després d’esclatar la crisi econòmica, en fer-se evident una crisi política en la qual fallen els mecanismes de representació democràtica, popular i lliure en consolidar-se a la cúpula dels partits una classe política burocratitzada, que només es renova per cooptació i esgota el seu debat en la lluita per la conquesta i la preservació del poder per si mateix.
Però hi ha una cosa de nou en la situació actual, que la fa perillosa: els partits polítics han anat ocupant i fent-se amb les institucions, convertint-les en una pura rèplica de les forces parlamentàries, de manera que s’ha esvaït qualsevol vestigi de joc imparcial i independent, fins a ser normal distingir els seus membres per la procedència del seu nomenament, donant per descomptat que cada un d’ells es deu al partit que l’ha nomenat. Aquest és el cas del Tribunal Constitucional, que si bé ja havia protagonitzat algun episodi discutible, ha consolidat, en els darrers anys, una imatge en la qual no se sap si lamentar més la previsibilitat dels seus pronunciaments o la falta d’autoritat moral que això comporta.
El darrer episodi, protagonitzat per tres magistrats que han renunciat al seu càrrec per haver expirat el seu nomenament el novembre passat, posa de manifest una profunda crisi, que ha estat descrita per un d’ells –Eugeni Gay- amb paraules d’escàndol, en dir que “tenia la sensació de formar part d’’un tribunal segrestat”, és a dir, privat de la llibertat mínima per poder pronunciar-se.
El que significa que no es tracta d’una simple crisi política, sinó d’una crisi institucional o de sistema, que se suma a altres fets esdevinguts en el últims anys: l’erosió progressiva del consens mínim de la transició i la ruptura del pacte constitucional, posades de manifest amb la sentència sobre l’Estatut de Catalunya. Una crisi institucional que comporta que, a partir d’ara, la política espanyola no serà, encara que pugui semblar-ho, el resultat d’un debat institucional subjecte a regles, sinó de l’equilibri assolit per les forces en presència.
Aquest és el preu que es paga quan s’infringeix el pacte constitucional originari i es manipulen les institucions. Aquesta realitat queda lluny del que van ser, en el seu disseny originari, els tribunals institucionals, concebuts per controlar els parlaments i evitar que la seva legislació, impulsada per motius electorals, es convertís en una amenaça per a les llibertats. Per aquesta raó, és d’una gravetat extrema el dubte sobre la independència d’un Tribunal Constitucional enfront de la majoria parlamentària vigent.
És una constant que els seus contemporanis no se n’adonin dels petits o grans esdeveniments que després passen a constituir, per bé o per mal, una fita històrica. Potser està passant així en els dies que corren, quan a Espanya s’esdevenen fets greus que poden definir, en positiu o negatiu, la seva trajectòria immediata. Una situació difícil davant la qual el pitjor que pot fer-se és adoptar la posició de Don Tancredo, o sigui quedar-se parat i no fer res, deixant que el brau faci.
La Cambra Baixa hauria hagut de nomenar el novembre de 2010 quatre jutges del Tribunal Constitucional (TC) per substituir els tres que van presentar la dimissió el dilluns 13 de juny de 2011 –el vicepresident Eugeni Gay, Elisa Pérez Vera i Javier Delgado- i dotar la plaça de Roberto García Calvo, mort el 2008. Els dos primers van ser proposats pel PSOE i els altres dos pel PP. La renovació hagués pogut reforçar el sector governamental. El retard pot beneficiar el PP si guanya les pròximes eleccions generals.
La propera renovació del TC, una vegada realitzada la del Congrés, ha de tenir lloc el juny del 2013. Serà la que correspon al Govern i al Consell General del Poder Judicial. Cadascun d’ells ha de designar dos jutges. Seran substituïts el president actual, Pascual Sala, i els magistrats Ramon Rodríguez Arribas, Manuel Aragón i Pablo Pérez Tremps. Si el PP guanya les eleccions del 2012 podrà reforçar una majoria conservadora al TC i trencar l’equilibri actual d’empat a dos.
Després de la crisi recent, res no serà el mateix. El TC continuarà compost per onze magistrats, els mateixos que abans de la crisi de les dimissions rebutjades de tres d’ells, però aquest sotrac tindrà conseqüències en la tasca de la institució. EL TC no vol alentir la seva feina, però sí que es frenaran algunes de les sentències sobre els assumptes més conflictius.
El motiu principal per reelaborar plans i agenda rau no només en què no hi ha consens per resoldre els assumptes més difícils per àmplia majoria, sinó que a més els magistrats amb mandat caducat s’han cansat de rebre crítiques a tort i a dret. El seu propòsit és evitar que els continuïn qüestionant per tasques que ja no els correspon dur a terme, precisament perquè el seu període teòric de permanència en la institució ha expirat.
Ningú no vol cremar-se inútilment. L’experiència de la sentència sobre l’Estatut ha estat nefasta per al Constitucional. Va haver-hi relacions personals que van saltar pels aires i les d’alguns dels magistrats amb els partits que els van proposar van quedar fetes malbé. La història s’ha repetit ara, a una altra escala, amb el cas de l’acceptació de les llistes electorals de Bildu.
Al constitucional ningú no vol pagar més peatges. Entre els magistrats està molt estès el temor que el torni a caure un xàfec davant les sentències que es dictin al seu dia sobre la legalització o no de Sortu, o sobre l’avortament, el matrimoni homosexual, el compliment íntegre de penes per part dels terroristes, i que una cosa similar passarà davant les sentències que decideixin sobre els límits de l’acció popular o la condemna a l’expresident del Parlament Basc Juan María Atutxa, que de retruc pot deslliurar Garzón del seu judici sobre la repressió franquista. I ningú vol que el previsible xoc de trens entre els partits el torni a agafar sobre les vies.
Tot el procés del dilluns 13 de juny sobre la renúncia dels tres magistrats del TC i el rebuig a aquestes renúncies va ser planificat amb temps com el que ha estat, com una baldada, un fort cop d’atenció al Govern i el PP perquè abordin sense més dilació la renovació de la institució. El president del TC, Pascual Sala, sabia que rebria les cartes de dimissió, i els autors de les missives estaven segurs que la seva renúncia seria rebutjada. Sala els ho va comunicar a mitja tarda, després de redactar la seva resposta, que també estava pensada amb temps.
S’ha repetit més d’un cop i amb raó que l’Estat espanyol és un país desafortunat per coincidir, de vegades, en la seva història, una crisi política amb una crisi econòmica, de manera que la interrelació entre totes dues les agreuja i prolonga, dificultant la seva resolució fins a fer-la de vegades impossible.
Així va succeir en les albors de la Segona República, quan a la crisi política fruit d’un canvi de règim es va sobreposar la crisi econòmica mundial iniciada el dijous negre del 1929. I així ha tornat a passar en els últims anys, després d’esclatar la crisi econòmica, en fer-se evident una crisi política en la qual fallen els mecanismes de representació democràtica, popular i lliure en consolidar-se a la cúpula dels partits una classe política burocratitzada, que només es renova per cooptació i esgota el seu debat en la lluita per la conquesta i la preservació del poder per si mateix.
Però hi ha una cosa de nou en la situació actual, que la fa perillosa: els partits polítics han anat ocupant i fent-se amb les institucions, convertint-les en una pura rèplica de les forces parlamentàries, de manera que s’ha esvaït qualsevol vestigi de joc imparcial i independent, fins a ser normal distingir els seus membres per la procedència del seu nomenament, donant per descomptat que cada un d’ells es deu al partit que l’ha nomenat. Aquest és el cas del Tribunal Constitucional, que si bé ja havia protagonitzat algun episodi discutible, ha consolidat, en els darrers anys, una imatge en la qual no se sap si lamentar més la previsibilitat dels seus pronunciaments o la falta d’autoritat moral que això comporta.
El darrer episodi, protagonitzat per tres magistrats que han renunciat al seu càrrec per haver expirat el seu nomenament el novembre passat, posa de manifest una profunda crisi, que ha estat descrita per un d’ells –Eugeni Gay- amb paraules d’escàndol, en dir que “tenia la sensació de formar part d’’un tribunal segrestat”, és a dir, privat de la llibertat mínima per poder pronunciar-se.
El que significa que no es tracta d’una simple crisi política, sinó d’una crisi institucional o de sistema, que se suma a altres fets esdevinguts en el últims anys: l’erosió progressiva del consens mínim de la transició i la ruptura del pacte constitucional, posades de manifest amb la sentència sobre l’Estatut de Catalunya. Una crisi institucional que comporta que, a partir d’ara, la política espanyola no serà, encara que pugui semblar-ho, el resultat d’un debat institucional subjecte a regles, sinó de l’equilibri assolit per les forces en presència.
Aquest és el preu que es paga quan s’infringeix el pacte constitucional originari i es manipulen les institucions. Aquesta realitat queda lluny del que van ser, en el seu disseny originari, els tribunals institucionals, concebuts per controlar els parlaments i evitar que la seva legislació, impulsada per motius electorals, es convertís en una amenaça per a les llibertats. Per aquesta raó, és d’una gravetat extrema el dubte sobre la independència d’un Tribunal Constitucional enfront de la majoria parlamentària vigent.
És una constant que els seus contemporanis no se n’adonin dels petits o grans esdeveniments que després passen a constituir, per bé o per mal, una fita històrica. Potser està passant així en els dies que corren, quan a Espanya s’esdevenen fets greus que poden definir, en positiu o negatiu, la seva trajectòria immediata. Una situació difícil davant la qual el pitjor que pot fer-se és adoptar la posició de Don Tancredo, o sigui quedar-se parat i no fer res, deixant que el brau faci.
dimarts, 14 de juny del 2011
3. La meva operació de la vàlvula del cor.
Després de tot el seguiment que se m’havia fet, finalment el dimecres 13 d’abril el doctor Castro em va operar a la clínica Sagrada Família de Barcelona. Aquest doctor era qui havia operat a Johann Cruiff de l’infart de miocardi que va tenir quan era entrenador del Barça a principis de la dècada dels noranta del segle passat. Amb el doctor havíem decidit que em posarien una vàlvula metàl•lica (i no biològica), perquè era allò que es feia amb les persones de la meva edat, que encara tenien molts anys de vida per endavant.
També em va comentar que em mirarien l’estat de la vena aòrtica i que si no estava prou bé també me la canviarien. La tenia molt gruixuda (durant molts anys havia expulsat del cor gairebé tres vegades més de sang que la gent corrent) i podria ser que les parets estiguessin dilatades. En obrir mirarien com estava i sobre la marxa decidirien allò que s’havia de fer. A més, la substitució podria anar prou bé ja que ara amb la vàlvula nova no tindria necessitat d’expulsar tanta sang i potser sí que amb una vena tan gruixuda tornaria a fer-ho.
Finalment em van canviar les dues coses: la vàlvula i la vena, per unes de metàl•liques que ja són per la resta de la vida. Vaig passar sis dies a la UCI de la clínica durant els quals em van fer tot tipus de proves de manera constant. No em van deixar ni una hora tranquil. Analítiques tres o més vegades al dia, radiografies, electrocardiogrames, ecocàrdios, i d’altres més habituals, però també tres o quatre al dia, com la pressió, la temperatura, la sang i la saturació d’oxigen. També em van connectar l’oxigen tots els jorns, tant de dia com de nit, amb dues màscares diferents, una d’elles realment molestosa.
El dimarts de Setmana Santa em van pujar a planta (a l’habitació 517), a punt de mirar al dia següent el segon “clàssic”, el de la final de la Copa del Rei a Mestalla (València). Allà van continuar les proves, però van anar minvant a mesura que passaven les jornades. Als dies següents ja vaig sortir a caminar als passadissos i fins i tot per l’entrada de la clínica, aprofitant que aquell cap de Setmana Santa no va haver-hi gaire gent ni trànsit per la clínica.
Uns líquids al pericardi del cor van retardar la meva sortida un parell de setmanes. El dimecres, 27 d’abril, el doctor Canales, que era el cardiòleg que em portava en pujar a planta, em va trobar caminant pel passadís i em va fer entrar a l’habitació. De seguida va veure que tenia una arítmia. Em va fer jaure al llit en estat absolut de repòs tot el dia. Van tornar a fer-me tot tipus d’anàlisis i, finalment, una ecocàrdio va demostrar que tenia uns líquids al pericardi del cor. No era una cosa greu, però calia solucionar-ho; i no com a resultat de l’operació, sinó un efecte, que passa molt rarament (com vaig saber després en un 10 % dels casos). A la nit ja estava recuperat i vaig poder seguir per televisió el tercer "clàssic", el del partit d'anada de les semifinals de la Champions al Bernabeu (0-2).
Vaig continuar la recuperació i el procés era lent. L'única manera d'eliminar els líquids era evaquant i em van receptar molts diurètics. Em passava el dia anant al lavabo, cap a tres litres diaris. En les quatre setmanes que vaig restar ingressat em vaig aprimar; vaig perdre uns dotze quilos de pes.
Finalment em van deixar sortir, 28 dies després, amb una sèrie de medicaments per prendre (fins a set) i unes recomanacions de vida estrictes a seguir, especialment durant les dues primeres setmanes. Em vaig instal•lar a l’Escala, a casa d’un dels meus germans, per tal que no hagués de fer cap esforç ni cap feina. La primera setmana va ser de quietud total, sense sortir per res de casa. A la segona setmana ja vaig sortir, una estoneta al dematí i una altra a la tarda, però al voltant d’una hora i mitja en total. Els darrers dies potser ja vaig arribar a les dues hores.
El dimarts, 24 de maig, vaig anar a la visita que ja tenia concertada a la clínica Sagrada Família amb el doctor que m’havia operat. La setmana abans m’havia fet una analítica a l’Escala. Em van trobar bé i em van rebaixar la medicació. Continuava tenint els líquids al pericardi del cor, però era un tema que s’acabaria arranjant, van dir. Era un procés llarg i difícil d’eliminar, però que ho acabaria superant. En tornar, em vaig quedar uns dies a Girona per tal de posar ordre a les meves coses i arranjar unes qüestions pendents.
El dissabte de la final de la Champions a Wembley entre el FC Barcelona i el Manchester United em vaig trobar cansat. A la nit em vaig seure al sofà per veure l'encontre per televisió. Estava realment abatut i sense esma per fer gaire res més. L'endemà, diumenge 29 de maig, em vaig llevar molt feble. Marejat, em vaig tornar a posar al llit. Al migdia em vaig tornar a llevar i vaig intentar menjar quelcom. Em vaig marejar i em vaig desmaiar. La família va cridar una ambulància que ràpidament em va portar a l’Hospital Josep Trueta de Girona, a urgències. Novament més proves. Vaig estar tota la tarda molt feble i marejat. Cap al tard vaig començar a trobar-me millor i em van portar, passades les deu de la nit, a l’hospital de dia que en diuen, on el pacient està més ben instal•lat i l’atenció és millor i més personalitzada
Després d’una hora llarga de romandre allí, el cardiòleg que m’atenia em va fer traslladar a la UCI de la unitat coronària per tal de tenir-me més a prop i controlat. Les proves van continuar. L’endemà al matí em van posar un drenatge per treure els líquids del pericardi del cor. En van extreure 450 cc. Vaig estar fins el dimecres, després de dinar, a la UCI i després em van traslladar a planta (a l’habitació 644). Durant tots aquests dies i els següents em van anar extraient líquids en tres preses diàries, cada vuit hores.
A planta van continuar les proves i les anàlisis, juntament amb l’extracció de líquids. El divendres la seva afluència va afluixar i el dissabte em van treure el drenatge. Tot feia pensar, i els comentaris dels metges anaven en aquesta direcció, que sortiria a principis de la setmana següent, concretament el dimecres, 8 de juny.
Haig de comentar que l’atenció que vaig rebre al Trueta va ser excepcional, tant pel que fa als metges que em van portar, com a les infermeres o la resta del personal sanitari del centre. Fins i tot, en alguns aspectes superiors a la clínica privada de Barcelona que havia estat. La veritat és que no m’ho esperava i em vaig endur una grata sorpresa. Només havia vingut de visita al Trueta i mai hi havia estat ingressat. Però els comentaris que se senten de les clíniques de la Seguretat Social són els que són; i no és veritat. Ara sé que els usuaris de les comarques gironines poden restar molt tranquils amb un hospital d’aquestes característiques, un dels vuit de referència de la sanitat pública de Catalunya (CatSalut).
El dimarts, 7 de maig, em vaig tornar a trobar feble i després d’unes anàlisis i les consegüents radiografies i ecocàrdios em van tornar a trobar líquids al pericardi del cor. L’endemà em van tornar a col•locar un altre drenatge i em van extreure 550 cc de líquid. Durant els dies següents, uns 300 cc diaris. El cor i la vàlvula sempre han funcionat correctament i, fins i tot, millor; el cor ha disminuït de grandària, però la recuperació es va retardant a causa d'aquest problema. I els metges no em deixaran sortir fins que no se solucioni.
Una setmana més de clínica, fins el dimecres, 15 de juny, que van decidir traslladar-me en ambulància a Barcelona, a la clínica Sagrada Família, amb el doctor que m’havia operat. Els metges dels dos centres estaven en contacte i estaven plenament d’acord amb la medicació i les mesures a prendre. Però hi ha un codi no escrit pel qual el procés de recuperació l’ha de seguir el metge que ha operat. Les solucions que em comentaven passaven per col.locar un nou drenatge, més gran, o tornar a operar per netejar bé tota la zona del pericardi del cor. Aquesta darrera solució ja com a darrer terme perquè era la més agressiva i perillosa, i més després de l’operació recent, en què les coses encara estaven molt tendres i consentides.
Després dels 17 dies al Trueta de Girona i dels 28 al Sagrada Família de Barcelona, portava dels darrers dos mesos 45 dies de clínica i només 18 fora, a casa. En començava a estar una mica fart. Però tot passava per solucionar-ho i estava disposat a allò que fos per tant de superar tant internament. A veure si el doctor Castro encertava en el remei i s’acabaven els problemes.
També em va comentar que em mirarien l’estat de la vena aòrtica i que si no estava prou bé també me la canviarien. La tenia molt gruixuda (durant molts anys havia expulsat del cor gairebé tres vegades més de sang que la gent corrent) i podria ser que les parets estiguessin dilatades. En obrir mirarien com estava i sobre la marxa decidirien allò que s’havia de fer. A més, la substitució podria anar prou bé ja que ara amb la vàlvula nova no tindria necessitat d’expulsar tanta sang i potser sí que amb una vena tan gruixuda tornaria a fer-ho.
Finalment em van canviar les dues coses: la vàlvula i la vena, per unes de metàl•liques que ja són per la resta de la vida. Vaig passar sis dies a la UCI de la clínica durant els quals em van fer tot tipus de proves de manera constant. No em van deixar ni una hora tranquil. Analítiques tres o més vegades al dia, radiografies, electrocardiogrames, ecocàrdios, i d’altres més habituals, però també tres o quatre al dia, com la pressió, la temperatura, la sang i la saturació d’oxigen. També em van connectar l’oxigen tots els jorns, tant de dia com de nit, amb dues màscares diferents, una d’elles realment molestosa.
El dimarts de Setmana Santa em van pujar a planta (a l’habitació 517), a punt de mirar al dia següent el segon “clàssic”, el de la final de la Copa del Rei a Mestalla (València). Allà van continuar les proves, però van anar minvant a mesura que passaven les jornades. Als dies següents ja vaig sortir a caminar als passadissos i fins i tot per l’entrada de la clínica, aprofitant que aquell cap de Setmana Santa no va haver-hi gaire gent ni trànsit per la clínica.
Uns líquids al pericardi del cor van retardar la meva sortida un parell de setmanes. El dimecres, 27 d’abril, el doctor Canales, que era el cardiòleg que em portava en pujar a planta, em va trobar caminant pel passadís i em va fer entrar a l’habitació. De seguida va veure que tenia una arítmia. Em va fer jaure al llit en estat absolut de repòs tot el dia. Van tornar a fer-me tot tipus d’anàlisis i, finalment, una ecocàrdio va demostrar que tenia uns líquids al pericardi del cor. No era una cosa greu, però calia solucionar-ho; i no com a resultat de l’operació, sinó un efecte, que passa molt rarament (com vaig saber després en un 10 % dels casos). A la nit ja estava recuperat i vaig poder seguir per televisió el tercer "clàssic", el del partit d'anada de les semifinals de la Champions al Bernabeu (0-2).
Vaig continuar la recuperació i el procés era lent. L'única manera d'eliminar els líquids era evaquant i em van receptar molts diurètics. Em passava el dia anant al lavabo, cap a tres litres diaris. En les quatre setmanes que vaig restar ingressat em vaig aprimar; vaig perdre uns dotze quilos de pes.
Finalment em van deixar sortir, 28 dies després, amb una sèrie de medicaments per prendre (fins a set) i unes recomanacions de vida estrictes a seguir, especialment durant les dues primeres setmanes. Em vaig instal•lar a l’Escala, a casa d’un dels meus germans, per tal que no hagués de fer cap esforç ni cap feina. La primera setmana va ser de quietud total, sense sortir per res de casa. A la segona setmana ja vaig sortir, una estoneta al dematí i una altra a la tarda, però al voltant d’una hora i mitja en total. Els darrers dies potser ja vaig arribar a les dues hores.
El dimarts, 24 de maig, vaig anar a la visita que ja tenia concertada a la clínica Sagrada Família amb el doctor que m’havia operat. La setmana abans m’havia fet una analítica a l’Escala. Em van trobar bé i em van rebaixar la medicació. Continuava tenint els líquids al pericardi del cor, però era un tema que s’acabaria arranjant, van dir. Era un procés llarg i difícil d’eliminar, però que ho acabaria superant. En tornar, em vaig quedar uns dies a Girona per tal de posar ordre a les meves coses i arranjar unes qüestions pendents.
El dissabte de la final de la Champions a Wembley entre el FC Barcelona i el Manchester United em vaig trobar cansat. A la nit em vaig seure al sofà per veure l'encontre per televisió. Estava realment abatut i sense esma per fer gaire res més. L'endemà, diumenge 29 de maig, em vaig llevar molt feble. Marejat, em vaig tornar a posar al llit. Al migdia em vaig tornar a llevar i vaig intentar menjar quelcom. Em vaig marejar i em vaig desmaiar. La família va cridar una ambulància que ràpidament em va portar a l’Hospital Josep Trueta de Girona, a urgències. Novament més proves. Vaig estar tota la tarda molt feble i marejat. Cap al tard vaig començar a trobar-me millor i em van portar, passades les deu de la nit, a l’hospital de dia que en diuen, on el pacient està més ben instal•lat i l’atenció és millor i més personalitzada
Després d’una hora llarga de romandre allí, el cardiòleg que m’atenia em va fer traslladar a la UCI de la unitat coronària per tal de tenir-me més a prop i controlat. Les proves van continuar. L’endemà al matí em van posar un drenatge per treure els líquids del pericardi del cor. En van extreure 450 cc. Vaig estar fins el dimecres, després de dinar, a la UCI i després em van traslladar a planta (a l’habitació 644). Durant tots aquests dies i els següents em van anar extraient líquids en tres preses diàries, cada vuit hores.
A planta van continuar les proves i les anàlisis, juntament amb l’extracció de líquids. El divendres la seva afluència va afluixar i el dissabte em van treure el drenatge. Tot feia pensar, i els comentaris dels metges anaven en aquesta direcció, que sortiria a principis de la setmana següent, concretament el dimecres, 8 de juny.
Haig de comentar que l’atenció que vaig rebre al Trueta va ser excepcional, tant pel que fa als metges que em van portar, com a les infermeres o la resta del personal sanitari del centre. Fins i tot, en alguns aspectes superiors a la clínica privada de Barcelona que havia estat. La veritat és que no m’ho esperava i em vaig endur una grata sorpresa. Només havia vingut de visita al Trueta i mai hi havia estat ingressat. Però els comentaris que se senten de les clíniques de la Seguretat Social són els que són; i no és veritat. Ara sé que els usuaris de les comarques gironines poden restar molt tranquils amb un hospital d’aquestes característiques, un dels vuit de referència de la sanitat pública de Catalunya (CatSalut).
El dimarts, 7 de maig, em vaig tornar a trobar feble i després d’unes anàlisis i les consegüents radiografies i ecocàrdios em van tornar a trobar líquids al pericardi del cor. L’endemà em van tornar a col•locar un altre drenatge i em van extreure 550 cc de líquid. Durant els dies següents, uns 300 cc diaris. El cor i la vàlvula sempre han funcionat correctament i, fins i tot, millor; el cor ha disminuït de grandària, però la recuperació es va retardant a causa d'aquest problema. I els metges no em deixaran sortir fins que no se solucioni.
Una setmana més de clínica, fins el dimecres, 15 de juny, que van decidir traslladar-me en ambulància a Barcelona, a la clínica Sagrada Família, amb el doctor que m’havia operat. Els metges dels dos centres estaven en contacte i estaven plenament d’acord amb la medicació i les mesures a prendre. Però hi ha un codi no escrit pel qual el procés de recuperació l’ha de seguir el metge que ha operat. Les solucions que em comentaven passaven per col.locar un nou drenatge, més gran, o tornar a operar per netejar bé tota la zona del pericardi del cor. Aquesta darrera solució ja com a darrer terme perquè era la més agressiva i perillosa, i més després de l’operació recent, en què les coses encara estaven molt tendres i consentides.
Després dels 17 dies al Trueta de Girona i dels 28 al Sagrada Família de Barcelona, portava dels darrers dos mesos 45 dies de clínica i només 18 fora, a casa. En començava a estar una mica fart. Però tot passava per solucionar-ho i estava disposat a allò que fos per tant de superar tant internament. A veure si el doctor Castro encertava en el remei i s’acabaven els problemes.
diumenge, 12 de juny del 2011
Eleccions municipals 22 maig: Ajuntaments, nova etapa.
Ahir es van constituir els nous ajuntaments a tot Espanya, sorgits dels resultats que van donar les eleccions del 22 de maig passat. Mentre a Catalunya Convergència i Unió (CiU) va aconseguir imposar-se com la formació més votada, en el conjunt de l’Estat va ser el Partit Popular (PP) el que va obtenir més suport a les urnes. Els socialistes han retrocedit de manera substancial i el mapa local reflecteix de manera fidel una nova etapa, marcada per un desplaçament cap al centredreta.
Amb l’excepció dels consistoris de Barcelona i Girona –pendents de sengles recursos sobre els quals ha de resoldre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya-, els nous alcaldes i regidors catalans han posat fil a l’agulla. La pèrdua de moltes majories absolutes han obligat a buscar acords entre sigles diferents en unes quantes localitats per assegurar la governabilitat, un procés complex on s’ha evidenciat que els criteris de les direccions nacionals i els dels militants a cada població no sempre són coincidents.
El discurs de la cúpula de CiU i d’Artur Mas en el sentit que la llista més votada és la que hauria de governar ha influït de manera notable en les negociacions de les últimes setmanes, sobretot a les ciutats més importants. Així, arran d’aquesta posició i malgrat les tensions i les polèmiques, els nacionalistes no han bloquejat l’accés a l’alcaldia dels vencedors a Badalona i a Tarragona, el popular García Albiol i el socialista Ballesteros, respectivament.
El cas de Badalona, la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, ha provocat un debat acalorat, a causa del discurs radical sobre la immigració realitzat pel candidat popular, sempre amb el beneplàcit dels dirigents del partit. De la mateixa manera que cal recordar que el PP és una formació tan democràtica com les altres i que no és acceptable que sigui marginada de la vida catalana, també és obligat subratllar que alguns dels missatges de García Albiol en campanya no hi caben dins d’una gestió responsable de les institucions. A partir d’ara, el nou alcalde de Badalona haurà d’aterrar a la realitat amb sentit comú i haurà de ser jutjat per les seves decisions i no només per les seves intencions.
D’altra banda, l’avenç de la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC) als últims comicis ha descol•locat els edils dels partits majoritaris, en localitats tan diferents com Vic, l’Hospitalet i el Vendrell. S’imposa una profunda reflexió per evitar, amb més eficàcia i habilitat, que PxC creixi a partir de malestars reals a molts barris i pobles. Es aquesta una tasca urgent i delicada, que convida a revisar certes polítiques i certs discursos oficials.
El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) manté el seu poder a la ciutat de Lleida i a diverses localitats emblemàtiques de l’àrea metropolitana, una part del país on, en paral•lel, augmenten de manera rellevant els vots i els regidors del PP, cosa que reflecteix una transformació de les lleialtats partidistes nacionals. Així mateix, a la segona corona metropolitana, els nacionalistes assoleixen alcaldies que durant anys han estat en mans de l’esquerra. D’aquesta nova realitat local sorgeix un canvi de majories a les diputacions provincials, totes en mans de CiU per primera vegada, inclosa la de Barcelona, institució de la qual depenen molts serveis i organismes.
En resum, la federació nacionalista administra més poder municipal que mai havia tingut en els anys de Jordi Pujol, una circumstància coronada amb la conquesta de Barcelona i Girona, consistoris que es constituiran el pròxim 1 de juliol.
La crisi econòmica ha col•locat l’administració local davant unes dificultats financeres excepcionals. Davant d’anys de grans inversions i de l’adopció, una mica temerària, de molts serveis, els ajuntaments estan obligats a entrar en una nova cultura de gestió, que salvaguardi les prestacions bàsiques i redueixi les despeses supèrflues, tot buscant la màxima rendibilitat social. Els alcaldes encarregats de passar aquesta nova etapa hauran d’afinar en la gestió, a partir de la priorització de les necessitats més importants. La caiguda dels ingressos de les arques locals és espectacular i això exigeix tanta cautela com imaginació.
És moment també de repensar com fer més àgil i flexible l’administració més propera al ciutadà. El malbaratament d’anys passats ha de donar pas a una austeritat tangible que blindi les àrees més sensibles d’actuació (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, integració) i els atorgui el protagonisme principal. La col•laboració lleial i constant entre Govern central, Govern de la Generalitat i ajuntaments es converteix ara en un imperatiu indefugible i un motor essencial per evitar el col•lapse. La ciutadania no entendria cap altra actitud.
Mantenir la cohesió social apareix avui com el gran objectiu de totes les polítiques locals, tenint en compte les elevades xifres d’atur i els seus efectes derivats, especialment entre els joves, les dones i les persones grans. Conjurar i anticipar-se a qualsevol fractura en la convivència és l’únic que no admet discussió en aquests moments. La feina exercida per organitzacions socials ja no és suficient, ja que apareixen espais de precarietat i pobresa nous. Els consistoris que ahir es van estrenar han de vetllar amb especial atenció perquè els quadres de desarrelament, atur, falta de formació i desestructuració familiar no generin focus d’alarma col•lectius.
El desafiament a què s’enfronten els nous edils és de gran calat. Després d’una campanya electoral atapeïda de desqualificacions, demagògies, falsedats, soroll i un silenci clamorós sobre els problemes de tresoreria dels ajuntaments, és el moment de la veritat i de la claredat. Hi ha pocs recursos i aquests han de ser utilitzats amb una cura exquisida. Perquè aquesta nova etapa no derivi en una crisi més gran és imprescindible que els equips de govern i les oposicions busquin, a cada localitat, el consens en tot allò que afecta més directament el ciutadà. El panorama és tan greu que el tactisme, la frivolitat i l’avantatgisme són actituds que s’han d’evitar. Governar consisteix ara a arremangar-se de debò.
Amb l’excepció dels consistoris de Barcelona i Girona –pendents de sengles recursos sobre els quals ha de resoldre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya-, els nous alcaldes i regidors catalans han posat fil a l’agulla. La pèrdua de moltes majories absolutes han obligat a buscar acords entre sigles diferents en unes quantes localitats per assegurar la governabilitat, un procés complex on s’ha evidenciat que els criteris de les direccions nacionals i els dels militants a cada població no sempre són coincidents.
El discurs de la cúpula de CiU i d’Artur Mas en el sentit que la llista més votada és la que hauria de governar ha influït de manera notable en les negociacions de les últimes setmanes, sobretot a les ciutats més importants. Així, arran d’aquesta posició i malgrat les tensions i les polèmiques, els nacionalistes no han bloquejat l’accés a l’alcaldia dels vencedors a Badalona i a Tarragona, el popular García Albiol i el socialista Ballesteros, respectivament.
El cas de Badalona, la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, ha provocat un debat acalorat, a causa del discurs radical sobre la immigració realitzat pel candidat popular, sempre amb el beneplàcit dels dirigents del partit. De la mateixa manera que cal recordar que el PP és una formació tan democràtica com les altres i que no és acceptable que sigui marginada de la vida catalana, també és obligat subratllar que alguns dels missatges de García Albiol en campanya no hi caben dins d’una gestió responsable de les institucions. A partir d’ara, el nou alcalde de Badalona haurà d’aterrar a la realitat amb sentit comú i haurà de ser jutjat per les seves decisions i no només per les seves intencions.
D’altra banda, l’avenç de la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC) als últims comicis ha descol•locat els edils dels partits majoritaris, en localitats tan diferents com Vic, l’Hospitalet i el Vendrell. S’imposa una profunda reflexió per evitar, amb més eficàcia i habilitat, que PxC creixi a partir de malestars reals a molts barris i pobles. Es aquesta una tasca urgent i delicada, que convida a revisar certes polítiques i certs discursos oficials.
El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) manté el seu poder a la ciutat de Lleida i a diverses localitats emblemàtiques de l’àrea metropolitana, una part del país on, en paral•lel, augmenten de manera rellevant els vots i els regidors del PP, cosa que reflecteix una transformació de les lleialtats partidistes nacionals. Així mateix, a la segona corona metropolitana, els nacionalistes assoleixen alcaldies que durant anys han estat en mans de l’esquerra. D’aquesta nova realitat local sorgeix un canvi de majories a les diputacions provincials, totes en mans de CiU per primera vegada, inclosa la de Barcelona, institució de la qual depenen molts serveis i organismes.
En resum, la federació nacionalista administra més poder municipal que mai havia tingut en els anys de Jordi Pujol, una circumstància coronada amb la conquesta de Barcelona i Girona, consistoris que es constituiran el pròxim 1 de juliol.
La crisi econòmica ha col•locat l’administració local davant unes dificultats financeres excepcionals. Davant d’anys de grans inversions i de l’adopció, una mica temerària, de molts serveis, els ajuntaments estan obligats a entrar en una nova cultura de gestió, que salvaguardi les prestacions bàsiques i redueixi les despeses supèrflues, tot buscant la màxima rendibilitat social. Els alcaldes encarregats de passar aquesta nova etapa hauran d’afinar en la gestió, a partir de la priorització de les necessitats més importants. La caiguda dels ingressos de les arques locals és espectacular i això exigeix tanta cautela com imaginació.
És moment també de repensar com fer més àgil i flexible l’administració més propera al ciutadà. El malbaratament d’anys passats ha de donar pas a una austeritat tangible que blindi les àrees més sensibles d’actuació (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, integració) i els atorgui el protagonisme principal. La col•laboració lleial i constant entre Govern central, Govern de la Generalitat i ajuntaments es converteix ara en un imperatiu indefugible i un motor essencial per evitar el col•lapse. La ciutadania no entendria cap altra actitud.
Mantenir la cohesió social apareix avui com el gran objectiu de totes les polítiques locals, tenint en compte les elevades xifres d’atur i els seus efectes derivats, especialment entre els joves, les dones i les persones grans. Conjurar i anticipar-se a qualsevol fractura en la convivència és l’únic que no admet discussió en aquests moments. La feina exercida per organitzacions socials ja no és suficient, ja que apareixen espais de precarietat i pobresa nous. Els consistoris que ahir es van estrenar han de vetllar amb especial atenció perquè els quadres de desarrelament, atur, falta de formació i desestructuració familiar no generin focus d’alarma col•lectius.
El desafiament a què s’enfronten els nous edils és de gran calat. Després d’una campanya electoral atapeïda de desqualificacions, demagògies, falsedats, soroll i un silenci clamorós sobre els problemes de tresoreria dels ajuntaments, és el moment de la veritat i de la claredat. Hi ha pocs recursos i aquests han de ser utilitzats amb una cura exquisida. Perquè aquesta nova etapa no derivi en una crisi més gran és imprescindible que els equips de govern i les oposicions busquin, a cada localitat, el consens en tot allò que afecta més directament el ciutadà. El panorama és tan greu que el tactisme, la frivolitat i l’avantatgisme són actituds que s’han d’evitar. Governar consisteix ara a arremangar-se de debò.
dimecres, 8 de juny del 2011
2. La meva operació de la vàlvula del cor.
Malgrat totes les amenaces que havia rebut del cor, i les seves repercussions, per part dels metges, em vaig trobar sempre bé i no vaig tenir problemes. El cos i el cor sempre van respondre a les meves exigències i vaig fer tot allò que vaig voler. Tanmateix, passats els cinquanta anys, no sé com, vaig tornar a la visita d’un cardiòleg. No és que no em trobés bé; crec que va ser perquè vaig decidir fer-me diverses revisions, entre elles les de la pròstata, el cor, la vista, les dents i alguna altra cosa.
El doctor, després de visitar-me, em va dir que l’operació de la vàlvula era propera i que havia de fer-ne un seguiment. Vaig anar a visites periòdiques de mig any, on cada dotze mesos em feien una ecografia del cor. Ara fa uns tres anys les visites es van convertir en trimestrals i les ecocàrdios en semestrals. L’amenaça de l’operació era cada vegada més propera i punxant. Segons el metge, l’operació seria inevitable tan bon punt passessin una d’aquestes dues circumstàncies: que el cor creixés molt, de manera ràpida, o que perdés força. A les ecocàrdios és allò que analitzaven. Em van receptar Enalapril i Sutril, per la pressió i la sang. En els darrers dos anys les ecocàrdios ja van ser cada tres mesos i el metge insistia en què tan bon punt jo notés algun canvi físic, com, per exemple, que em cansés més, que ho digués. Seria una símptoma de què m’haurien d’operar.
Finalment el 15 de març de 2011 el doctor que em porta el tema del cor a Girona em va dir que s’havia d’operar ràpidament, que les dues condicions per a què ho fessin s’havien complert: el cor havia crescut i havia perdut força (només en tenia un 52 %). Per allò que havien dit, amb menys del 60 %, calia operar. Aleshores em va preguntar pels meus hàbits alimentaris, ja que podia ser que el fort agreujament dels darrers tres mesos fos per motius tòxics. Quan li vaig respondre que menjava de tot i força, i li vaig explicar també allò que bevia (que el doctor va considerar excessiu),va dir-me que fes règim i bondat durant dues setmanes i que tornés per fer una nova revisió. Va considerar que podia ser una cosa tòxica i que, si era així, amb dues setmanes de règim el cor es recuperaria bastant. Però, que m’anés mentalitzant, que l’operació era molt propera.
Vaig fer el règim i quan vaig tornar al metge, el 30 de març, el cor havia recuperat una mica de força, però no suficient (un 54 % només). S’havia d’operar. A més, se m’havia de fer un catarisme per veure com tenia les artèries del cor. Me’l van fer, a la Clínica Girona, pocs dies després i tot estava correcte. En el catarisme t’introdueixen un tubet finet de plàstic per una vena del canell fins al cor per observar si n'hi ha alguna de taponada. Em van dir que sempre es fa davant aquest tipus d’operacions, ja que s’aprofitava que s’obria per netejar les vies obstruïdes. La prova no és llarga, però entre una cosa i una altra estàs tres hores a la clínica, especialment després de la prova en què has d'estar prop de dues hores en observació.
Els termes de l'operació es van posar ràpidament en marxa. Amb l’assegurança mèdica que tenia (Muface i DKV), la Seguretat Social (CatSalut) no m’entrava i les úniques clíniques que feien aquesta operació eren a Barcelona: la Teknon (el doctor Josa) i la Sagrada Família (el doctor Castro). El doctor Morales, el que em portava a Girona, em va preguntar qui volia; li vaig contestar que no els coneixia, que escollís ell. El doctor Morales em va comentar que tots dos eren molt bons i de màxima confiança.
Davant meu mateix, va concertar visita amb el doctor Josa, de la clínica Teknon. Al dia següent, a la tarda, hauria de concertar el dia i l’hora amb les seves secretàries. L’endemà al matí em van trucar de la secretaria del doctor Josa que no podia ser; que per DKV, sí, però per Muface, no.
A la tarda ens vam posar en contacte amb el doctor Castro. No va haver-hi problemes. Havia d’anar de visita el dilluns 4 d’abril, a les set de la tarda, al seu consultori a la clínica Sagrada Família de Barcelona. Així vaig fer-ho. Després de llegir l’informe del doctor Morales i d’analitzar-me (auscultació, electrocardiograma, ecocàrdio, observació del catarisme), va arribar a les mateixes conclusions: se m’havia d’operar i de manera bastant immediata. Vam acordar el divendres, 15 d’abril. Tanmateix, el dijous de la mateixa setmana em van telefonar de la clínica barcelonina que aquesta s’avançava dos dies i que havia d’ingressar un dia abans.
El dimarts, 12 d’abril, passat el migdia, vaig ingressar a la clínica Sagrada Família de Barcelona, a la zona alta de la ciutat, i el 13 em van operar, d’hora. Em van venir a buscar a les vuit del dematí a l’habitació i l’anestesista em va adormir de seguida en arribar al quiròfan. No vaig despertar-me fins a les onze de la nit. Sembla que l'operació va durar fins cap a quarts de tres del migdia, que és quan el doctor Castro va parlar amb la meva família de com havia anat tot plegat. No hi havia hagut problemes i l'operació s'havia portat a terme satisfactòriament.
Vaig romandre sis dies a la UVI, amb tota mena d’atencions i de cures. El dimarts, 18d’abril, em van pujar a planta. Havia hagut d’escoltar el primer “clàssic”, el de la 32a jornada de Lliga (1-1 al Bernabeu), a la UVI per ràdio, que m’havia portat el meu fill. Després m’esperava una llarga estada a la clínica, fins al 10 de maig, quatre setmanes enteres, 28 dies.
El doctor, després de visitar-me, em va dir que l’operació de la vàlvula era propera i que havia de fer-ne un seguiment. Vaig anar a visites periòdiques de mig any, on cada dotze mesos em feien una ecografia del cor. Ara fa uns tres anys les visites es van convertir en trimestrals i les ecocàrdios en semestrals. L’amenaça de l’operació era cada vegada més propera i punxant. Segons el metge, l’operació seria inevitable tan bon punt passessin una d’aquestes dues circumstàncies: que el cor creixés molt, de manera ràpida, o que perdés força. A les ecocàrdios és allò que analitzaven. Em van receptar Enalapril i Sutril, per la pressió i la sang. En els darrers dos anys les ecocàrdios ja van ser cada tres mesos i el metge insistia en què tan bon punt jo notés algun canvi físic, com, per exemple, que em cansés més, que ho digués. Seria una símptoma de què m’haurien d’operar.
Finalment el 15 de març de 2011 el doctor que em porta el tema del cor a Girona em va dir que s’havia d’operar ràpidament, que les dues condicions per a què ho fessin s’havien complert: el cor havia crescut i havia perdut força (només en tenia un 52 %). Per allò que havien dit, amb menys del 60 %, calia operar. Aleshores em va preguntar pels meus hàbits alimentaris, ja que podia ser que el fort agreujament dels darrers tres mesos fos per motius tòxics. Quan li vaig respondre que menjava de tot i força, i li vaig explicar també allò que bevia (que el doctor va considerar excessiu),va dir-me que fes règim i bondat durant dues setmanes i que tornés per fer una nova revisió. Va considerar que podia ser una cosa tòxica i que, si era així, amb dues setmanes de règim el cor es recuperaria bastant. Però, que m’anés mentalitzant, que l’operació era molt propera.
Vaig fer el règim i quan vaig tornar al metge, el 30 de març, el cor havia recuperat una mica de força, però no suficient (un 54 % només). S’havia d’operar. A més, se m’havia de fer un catarisme per veure com tenia les artèries del cor. Me’l van fer, a la Clínica Girona, pocs dies després i tot estava correcte. En el catarisme t’introdueixen un tubet finet de plàstic per una vena del canell fins al cor per observar si n'hi ha alguna de taponada. Em van dir que sempre es fa davant aquest tipus d’operacions, ja que s’aprofitava que s’obria per netejar les vies obstruïdes. La prova no és llarga, però entre una cosa i una altra estàs tres hores a la clínica, especialment després de la prova en què has d'estar prop de dues hores en observació.
Els termes de l'operació es van posar ràpidament en marxa. Amb l’assegurança mèdica que tenia (Muface i DKV), la Seguretat Social (CatSalut) no m’entrava i les úniques clíniques que feien aquesta operació eren a Barcelona: la Teknon (el doctor Josa) i la Sagrada Família (el doctor Castro). El doctor Morales, el que em portava a Girona, em va preguntar qui volia; li vaig contestar que no els coneixia, que escollís ell. El doctor Morales em va comentar que tots dos eren molt bons i de màxima confiança.
Davant meu mateix, va concertar visita amb el doctor Josa, de la clínica Teknon. Al dia següent, a la tarda, hauria de concertar el dia i l’hora amb les seves secretàries. L’endemà al matí em van trucar de la secretaria del doctor Josa que no podia ser; que per DKV, sí, però per Muface, no.
A la tarda ens vam posar en contacte amb el doctor Castro. No va haver-hi problemes. Havia d’anar de visita el dilluns 4 d’abril, a les set de la tarda, al seu consultori a la clínica Sagrada Família de Barcelona. Així vaig fer-ho. Després de llegir l’informe del doctor Morales i d’analitzar-me (auscultació, electrocardiograma, ecocàrdio, observació del catarisme), va arribar a les mateixes conclusions: se m’havia d’operar i de manera bastant immediata. Vam acordar el divendres, 15 d’abril. Tanmateix, el dijous de la mateixa setmana em van telefonar de la clínica barcelonina que aquesta s’avançava dos dies i que havia d’ingressar un dia abans.
El dimarts, 12 d’abril, passat el migdia, vaig ingressar a la clínica Sagrada Família de Barcelona, a la zona alta de la ciutat, i el 13 em van operar, d’hora. Em van venir a buscar a les vuit del dematí a l’habitació i l’anestesista em va adormir de seguida en arribar al quiròfan. No vaig despertar-me fins a les onze de la nit. Sembla que l'operació va durar fins cap a quarts de tres del migdia, que és quan el doctor Castro va parlar amb la meva família de com havia anat tot plegat. No hi havia hagut problemes i l'operació s'havia portat a terme satisfactòriament.
Vaig romandre sis dies a la UVI, amb tota mena d’atencions i de cures. El dimarts, 18d’abril, em van pujar a planta. Havia hagut d’escoltar el primer “clàssic”, el de la 32a jornada de Lliga (1-1 al Bernabeu), a la UVI per ràdio, que m’havia portat el meu fill. Després m’esperava una llarga estada a la clínica, fins al 10 de maig, quatre setmanes enteres, 28 dies.
dimarts, 7 de juny del 2011
1. La meva operació de la vàlvula del cor.
Quan tenia cinc anys vaig tenir unes febres reumàtiques que em van afectar la vàlvula aòrtica del cor, que des d’aleshores no va funcionar bé. Sempre m’havien dit que, passats els 50 anys, m’haurien d’operar i me l’haurien de canviar. Quan vaig tenir allò em vaig passar un any al llit malalt i recuperant-me. S’ha de pensar que aleshores, amb els mitjans mèdics que hi havia, era una cosa molt greu. Una cosina germana meva, de dotze anys, havia tingut el mateix abans i es va morir, no va poder superar-ho. Sempre em van dir que jo m’havia salvat perquè era molt fort.
Després vaig anar a molts metges i especialistes durant tres o quatre anys. Vaig prendre penicil•lina per un tub, fins arribar a ser al•lèrgic a aquest medicament durant una temporada llarga. El meu cos n’havia quedat ben ple. Referent a aquest antibiòtic, el meu pare comentava que el metge de l’Escala d’aquella època, el doctor Isern, era reaci a emprar-la. Era un medicament nou (descobert pel doctor Alexander Fleming el 1928, però el seu ús no es va propagar fins a la dècada dels quaranta) i que contenia nombroses contraindicacions i efectes secundaris. Deia el meu pare que si m’haguessin receptat penicil•lina de seguida no hagués sigut tan greu.
Encara que sempre em vaig anar vigilant i cuidant, a partir dels deu anys aquesta atenció va baixar bastant fins a convertir-se en totalment inexistent. Això sí, davant qualsevol cosa que tenia o amb qualsevol anàlisi mèdica, de manera immediata em trobaven la insuficiència coronària. Tenia el cor molt gros i un buf important, provocat pel fet que la vàlvula aòrtica no segellava bé. Tanmateix, llevat d’això, no vaig tenir mai cap problema amb el cor. Sempre em va aguantar bé i he estat una persona bastant forta físicament a la vida, crec que per damunt de la mitjana.
De seguida, des de què vaig tenir la lesió cardíaca, els metges em van prohibir tota mena d’activitat física i d’esforç, fins i tot fer gimnàstica. No em podia cansar. Malgrat això, sempre he tingut moltes aptituds per a l’esport i els he practicat abundantment, especialment el futbol. Per descomptat que he fet esforços físics, tant en la vida com l’esport i en el treball, però sempre m’he controlat i m’he escoltat el meu cos, especialment el cor. Fins ara, no he tingut problemes. Ara, haig de reconèixer que, de tant en tant, he parat o he afluixat la marxa quan m'ha convingut o ho he trobat necessari.
De jove, malgrat la il•lusió que tenia i que era un dels millors de l’equip, quan arribava el moment de fer la fitxa, el metge me la negava i les autoritats esportives i el meu pare complien l’ordre mèdica de manera total. Me’n vaig endur molts disgustos amb aquest tema, jo i els meus companys que em trobaven imprescindible i em trobaven a faltar. Jo anava a veure’ls a jugar i em delia per poder-ho fer, especialment si no guanyaven. En el meu interior pensava que amb mi podien fer-ho; els meus companys pensaven el mateix o almenys això era allò que deien. Però, un cop havia acabat tot, em passava el disgust i la frustració i tornava a la normalitat.
Jugava sempre que podia, a l’hora del pati i en partits interns, a allò que fos, però principalment al futbol i al bàsquet. Aquest darrer esport no m’agradava gaire, però hi destacava perquè era ràpid i hàbil, amb un bon maneig de la pilota. Tanmateix, aviat vaig abandonar l’esport de la cistella. No era gaire bon tirador; si més no, per al nivell del meu joc.
No vaig poder competir oficialment fins als disset anys; això sí, amb fitxa falsa (d’un altre company) perquè no hi havia cap metge que me la fes. El meu pare em perseguia, m’amenaçava de venir al camp de futbol i fer-me plegar, i parlava amb els entrenadors per tal que no em deixessin jugar. Però, com que era més bo que els altres, els meus companys volien que jugués i l’entrenador també. Van arribar a l’acord que jugaria una part, la segona. Durant dos anys vaig fer-ho així. Normalment allò que passava era que l’equip tractava d’aguantar la primera part amb empat o derrota mínima per remuntar a la segona quan jo sortís. No sempre va sortir bé, però Déu n’hi do. Tanmateix, allò que es pot dir és que estant jo damunt el terreny de joc el resultat no va empitjorar mai.
El segon any de jugar amb els grans finalment un metge que em coneixia i que li agradava el futbol, el doctor Irurita, em va fer la fitxa federativa. A partir d’aleshores sempre vaig tenir-ne i vaig passar a jugar tots els minuts de l’encontre. Vaig jugar oficialment fins als trenta anys, vaig ser titular sempre i, llevat dels pocs partits que em vaig lesionar, no em van substituir mai i vaig disputar els noranta minuts del matx. Era una peça bàsica en l’equip i marcava molts gols; a més, jugava per als companys i feia jugada. Per la posició que ocupava, davanter centre, haig de reconèixer que em prenia els meus moments de descans. Recordo que, quan el joc parava per qualsevol circumstància (lesió d’algú, discussions, etc.), no anava mai al lloc on es concentraven tots i romania en el meu per tal de continuar en el joc sense haver de cansar-me i córrer més del compte.
Quan tenia uns vint anys, en una anàlisi per altres motius, els metges em van dir que tenia el cor molt gros i que sort que tenia una caixa toràcica tan gran, degut a la pràctica de l’esport. Quina paradoxa! L’esport m’havia salvat de no tenir el cor oprimit, cosa que m’hagués portat molts problemes de salut. Tanmateix, els doctors em van continuar prohibint tota mena d’esports i d’esforços físics. Sort en tenia d’aquell metge que em feia la fitxa federativa i ja vaig poder practicar el meu esport preferit sense cap mena de problemes.
Quan vaig plegar de jugar a futbol de manera oficial als trenta anys, vaig continuar sempre que vaig poder alternant-lo amb altres esports, com el tennis i el ping-pong, que tampoc m’agradaven gaire. Cap als trenta-cinc anys, a la meva població nativa es va edificar un pavelló d’esports cobert, on ben aviat van organitzar-s’hi tornejos de futbol-sala. Vaig participar-hi i el meu equip va guanyar diversos campionats (tres; i dues vegades sotscampió, ambdues empatat amb el campió). Jo era un dels jugadors més destacats i un dels màxims golejadors, malgrat que no jugava gaires minuts, perquè ja era gran, feia anys que no competia i els rivals eren joves i en actiu (els que em marcaven de l'equip de l'Escala, ja fos de l'A o del B, i dels pobles dels voltants).
El joc era massa intens per a mi i preferia sortir al cap de deu minuts d’haver començat cada part, una vegada havia passat la desesperació inicial i començava a haver-hi més relaxació i menys concentració. Aleshores era el meu moment i m'aprofitava de les seves errades i dels seus descuit de marcatge.
Quan estava a punt de fer trenta-nou anys vaig disputar el meu darrer campionat de futbol-sala. Aquell mateix any em van operar d’hèrnia discal.
Vaig continuar fent els meus esforços físics, tant en la feina, com en la vida, com quan feia la pràctica d’algun esport, ara ja totalment de distracció. Sempre m’he trobat bé i no he tingut problemes amb el cor. Ara, això, sí, sempre he estat amatent al seu funcionament i me l’he escoltat. Tanmateix, no he pres cap medicament (des de què era nen) ni he seguit cap ritme de visites mèdiques. És més, des de l’adolescència, que no he tornat als especialistes del cor. Ja sé que és una barbaritat i un contrasentit; però així m’ha anat i he arribat als cinquanta-vuit anys en bon estat. Però, ara sí que m’han de canviar la vàlvula tal com els metges m'havien dit sempre, passada la cinquantena. Ara, amb 58 anys complerts, la vàlvula havia dit prou.
Després vaig anar a molts metges i especialistes durant tres o quatre anys. Vaig prendre penicil•lina per un tub, fins arribar a ser al•lèrgic a aquest medicament durant una temporada llarga. El meu cos n’havia quedat ben ple. Referent a aquest antibiòtic, el meu pare comentava que el metge de l’Escala d’aquella època, el doctor Isern, era reaci a emprar-la. Era un medicament nou (descobert pel doctor Alexander Fleming el 1928, però el seu ús no es va propagar fins a la dècada dels quaranta) i que contenia nombroses contraindicacions i efectes secundaris. Deia el meu pare que si m’haguessin receptat penicil•lina de seguida no hagués sigut tan greu.
Encara que sempre em vaig anar vigilant i cuidant, a partir dels deu anys aquesta atenció va baixar bastant fins a convertir-se en totalment inexistent. Això sí, davant qualsevol cosa que tenia o amb qualsevol anàlisi mèdica, de manera immediata em trobaven la insuficiència coronària. Tenia el cor molt gros i un buf important, provocat pel fet que la vàlvula aòrtica no segellava bé. Tanmateix, llevat d’això, no vaig tenir mai cap problema amb el cor. Sempre em va aguantar bé i he estat una persona bastant forta físicament a la vida, crec que per damunt de la mitjana.
De seguida, des de què vaig tenir la lesió cardíaca, els metges em van prohibir tota mena d’activitat física i d’esforç, fins i tot fer gimnàstica. No em podia cansar. Malgrat això, sempre he tingut moltes aptituds per a l’esport i els he practicat abundantment, especialment el futbol. Per descomptat que he fet esforços físics, tant en la vida com l’esport i en el treball, però sempre m’he controlat i m’he escoltat el meu cos, especialment el cor. Fins ara, no he tingut problemes. Ara, haig de reconèixer que, de tant en tant, he parat o he afluixat la marxa quan m'ha convingut o ho he trobat necessari.
De jove, malgrat la il•lusió que tenia i que era un dels millors de l’equip, quan arribava el moment de fer la fitxa, el metge me la negava i les autoritats esportives i el meu pare complien l’ordre mèdica de manera total. Me’n vaig endur molts disgustos amb aquest tema, jo i els meus companys que em trobaven imprescindible i em trobaven a faltar. Jo anava a veure’ls a jugar i em delia per poder-ho fer, especialment si no guanyaven. En el meu interior pensava que amb mi podien fer-ho; els meus companys pensaven el mateix o almenys això era allò que deien. Però, un cop havia acabat tot, em passava el disgust i la frustració i tornava a la normalitat.
Jugava sempre que podia, a l’hora del pati i en partits interns, a allò que fos, però principalment al futbol i al bàsquet. Aquest darrer esport no m’agradava gaire, però hi destacava perquè era ràpid i hàbil, amb un bon maneig de la pilota. Tanmateix, aviat vaig abandonar l’esport de la cistella. No era gaire bon tirador; si més no, per al nivell del meu joc.
No vaig poder competir oficialment fins als disset anys; això sí, amb fitxa falsa (d’un altre company) perquè no hi havia cap metge que me la fes. El meu pare em perseguia, m’amenaçava de venir al camp de futbol i fer-me plegar, i parlava amb els entrenadors per tal que no em deixessin jugar. Però, com que era més bo que els altres, els meus companys volien que jugués i l’entrenador també. Van arribar a l’acord que jugaria una part, la segona. Durant dos anys vaig fer-ho així. Normalment allò que passava era que l’equip tractava d’aguantar la primera part amb empat o derrota mínima per remuntar a la segona quan jo sortís. No sempre va sortir bé, però Déu n’hi do. Tanmateix, allò que es pot dir és que estant jo damunt el terreny de joc el resultat no va empitjorar mai.
El segon any de jugar amb els grans finalment un metge que em coneixia i que li agradava el futbol, el doctor Irurita, em va fer la fitxa federativa. A partir d’aleshores sempre vaig tenir-ne i vaig passar a jugar tots els minuts de l’encontre. Vaig jugar oficialment fins als trenta anys, vaig ser titular sempre i, llevat dels pocs partits que em vaig lesionar, no em van substituir mai i vaig disputar els noranta minuts del matx. Era una peça bàsica en l’equip i marcava molts gols; a més, jugava per als companys i feia jugada. Per la posició que ocupava, davanter centre, haig de reconèixer que em prenia els meus moments de descans. Recordo que, quan el joc parava per qualsevol circumstància (lesió d’algú, discussions, etc.), no anava mai al lloc on es concentraven tots i romania en el meu per tal de continuar en el joc sense haver de cansar-me i córrer més del compte.
Quan tenia uns vint anys, en una anàlisi per altres motius, els metges em van dir que tenia el cor molt gros i que sort que tenia una caixa toràcica tan gran, degut a la pràctica de l’esport. Quina paradoxa! L’esport m’havia salvat de no tenir el cor oprimit, cosa que m’hagués portat molts problemes de salut. Tanmateix, els doctors em van continuar prohibint tota mena d’esports i d’esforços físics. Sort en tenia d’aquell metge que em feia la fitxa federativa i ja vaig poder practicar el meu esport preferit sense cap mena de problemes.
Quan vaig plegar de jugar a futbol de manera oficial als trenta anys, vaig continuar sempre que vaig poder alternant-lo amb altres esports, com el tennis i el ping-pong, que tampoc m’agradaven gaire. Cap als trenta-cinc anys, a la meva població nativa es va edificar un pavelló d’esports cobert, on ben aviat van organitzar-s’hi tornejos de futbol-sala. Vaig participar-hi i el meu equip va guanyar diversos campionats (tres; i dues vegades sotscampió, ambdues empatat amb el campió). Jo era un dels jugadors més destacats i un dels màxims golejadors, malgrat que no jugava gaires minuts, perquè ja era gran, feia anys que no competia i els rivals eren joves i en actiu (els que em marcaven de l'equip de l'Escala, ja fos de l'A o del B, i dels pobles dels voltants).
El joc era massa intens per a mi i preferia sortir al cap de deu minuts d’haver començat cada part, una vegada havia passat la desesperació inicial i començava a haver-hi més relaxació i menys concentració. Aleshores era el meu moment i m'aprofitava de les seves errades i dels seus descuit de marcatge.
Quan estava a punt de fer trenta-nou anys vaig disputar el meu darrer campionat de futbol-sala. Aquell mateix any em van operar d’hèrnia discal.
Vaig continuar fent els meus esforços físics, tant en la feina, com en la vida, com quan feia la pràctica d’algun esport, ara ja totalment de distracció. Sempre m’he trobat bé i no he tingut problemes amb el cor. Ara, això, sí, sempre he estat amatent al seu funcionament i me l’he escoltat. Tanmateix, no he pres cap medicament (des de què era nen) ni he seguit cap ritme de visites mèdiques. És més, des de l’adolescència, que no he tornat als especialistes del cor. Ja sé que és una barbaritat i un contrasentit; però així m’ha anat i he arribat als cinquanta-vuit anys en bon estat. Però, ara sí que m’han de canviar la vàlvula tal com els metges m'havien dit sempre, passada la cinquantena. Ara, amb 58 anys complerts, la vàlvula havia dit prou.
dijous, 2 de juny del 2011
La concentració dels “indignats” a les places de les ciutats de tot l’Estat espanyol i de Catalunya
La concentració dels “indignats” a les places de les ciutats i dels pobles de tot l’Estat espanyol i de Catalunya està tenint un bon suport social, encara que no institucional ni polític, es va estenent molt ràpidament. Alguns l’han anomenat la revolta dels pobles de la riba nord del Mediterrani, per tal d’establir una relació amb la primavera dels pobles musulmans del nord d’Àfrica, o allò que entendríem com la riba sud del Mediterrani.
És cert que ambdós moviments no tenen els mateixos objectius, però el fons del descontentament que hi ha és comparable. Tal volta en la revolta dels “indignats” no hi ha una defensa de la democràcia com pot haver-hi en els països musulmans, però sí que hi ha un descontentament contra els polítics i la manera de fer la política que no troba la solució als seus problemes i que es mouen en la irresponsabilitat més inversemblant. No donen solució als problemes dels “indignats”, ni els volen trobar i ni els cerquen. Viuen en la més completa indiferència envers ells i no fan absolutament res.
Per la seva banda, la gent del carrer ajuda als “indignats”, els presta la seva col•laboració, els porten menjar i els donen diners perquè continuïn amb les seves protestes i reivindicacions. I què fan els politics i les institucions? Doncs ignorar-ho tot i intentar que aquestes concentracions desapareguin, ja sigui per mitjans violents o coercitius, amb qualsevol excusa. Si el 40 % dels joves de menys de 25 anys no tenen feina és un problema greu, que algú ha de resoldre. Aquesta és un de les nombroses demandes que fan els manifestants.
Ja se sap que segurament no se solucioni res i les protestes i concentracions s’acabaran sense haver donat cap solució. Però està bé aquesta protesta contra els polítics i les institucions, principals responsables del problema en no haver-lo sabut gestionar. I ells fan com si no passés res, no se n’assabenten. Només els importen els seus partits, els seus càrrecs, els seus sous i les seves àrees d’influència. I és per això que també protesten els “indignats”. Els polítics estan cada vegada més allunyats del poble i no atenen les seves necessitats i les seves reivindicacions, primera cosa amb la qual han de complir les persones que viuen de la política. Per això existeix la democràcia: per escoltar el poble i les seves demandes. Per això cobren i són elegits, per estar prop d’ells.
Esperem que no acabi passant res. Però, si ocorre quelcom, s’ho hauran ben merescut. Per ineptes i per no ser sensibles a les peticions de la societat que representen.
Potser s’haurà de canviar de polítics i de la manera de fer política per tal de fer-la més propera a la ciutadania. Aquesta és també una altra de les demandes dels “indignats”. Polítics, escolteu-los o haureu de marxar.
És cert que ambdós moviments no tenen els mateixos objectius, però el fons del descontentament que hi ha és comparable. Tal volta en la revolta dels “indignats” no hi ha una defensa de la democràcia com pot haver-hi en els països musulmans, però sí que hi ha un descontentament contra els polítics i la manera de fer la política que no troba la solució als seus problemes i que es mouen en la irresponsabilitat més inversemblant. No donen solució als problemes dels “indignats”, ni els volen trobar i ni els cerquen. Viuen en la més completa indiferència envers ells i no fan absolutament res.
Per la seva banda, la gent del carrer ajuda als “indignats”, els presta la seva col•laboració, els porten menjar i els donen diners perquè continuïn amb les seves protestes i reivindicacions. I què fan els politics i les institucions? Doncs ignorar-ho tot i intentar que aquestes concentracions desapareguin, ja sigui per mitjans violents o coercitius, amb qualsevol excusa. Si el 40 % dels joves de menys de 25 anys no tenen feina és un problema greu, que algú ha de resoldre. Aquesta és un de les nombroses demandes que fan els manifestants.
Ja se sap que segurament no se solucioni res i les protestes i concentracions s’acabaran sense haver donat cap solució. Però està bé aquesta protesta contra els polítics i les institucions, principals responsables del problema en no haver-lo sabut gestionar. I ells fan com si no passés res, no se n’assabenten. Només els importen els seus partits, els seus càrrecs, els seus sous i les seves àrees d’influència. I és per això que també protesten els “indignats”. Els polítics estan cada vegada més allunyats del poble i no atenen les seves necessitats i les seves reivindicacions, primera cosa amb la qual han de complir les persones que viuen de la política. Per això existeix la democràcia: per escoltar el poble i les seves demandes. Per això cobren i són elegits, per estar prop d’ells.
Esperem que no acabi passant res. Però, si ocorre quelcom, s’ho hauran ben merescut. Per ineptes i per no ser sensibles a les peticions de la societat que representen.
Potser s’haurà de canviar de polítics i de la manera de fer política per tal de fer-la més propera a la ciutadania. Aquesta és també una altra de les demandes dels “indignats”. Polítics, escolteu-los o haureu de marxar.
dimecres, 1 de juny del 2011
4. Els quatre "clàssics". Mourinho: "No entiendo. Por què? Por què Por què? ..."
Hi ha persones que no entenen res o que els costa d’entendre les coses. Hi busquen excuses tan pelegrines i a vegades inversemblants a les seves queixes i frustracions que fan encara que entenguin menys tot allò que està passant. El Barça jugant i imposant el seu estil de joc a la final de la Champions League a Wembley contra el Manchester United va resoldre molts dels interrogants que tenia l’entrenador portuguès del Reial Madrid. L’entrenador escocès dels Red Revils va entendre millor allò que havia passat i va acceptar sense excuses la superioritat del joc dels blaugrana del qual va confessar que no s’havia sentit mai tan inferior a un equip de futbol. No va buscar favoritismes arbitrals, ni eis de la UEFA, ni acusacions de dopatge, sinó que va acceptar la superioritat de jugadors com Xavi, Iniesta i Messi que van deixar sense pilota al seu equip, que no va poder fer per evitar una derrota clar i contundent.
Faria bé el portuguès de copiar i d’aprendre del seu col•lega escocès i no cercar excuses burdes a la superioritat de l’equip culer. És cert que el Reial Madrid té un gran equip i segurament que, després del Barça i amb el ManU, és un dels tres millors equips d’Europa i amb tota probabilitat del món. El Reial Madrid ha reunit una constel•lació de jugadors boníssims i molt importants i han format un gran equip. Però, el Barça encara està per damunt. Si entre ambdós clubs intentessin fer un equip titular es podria comprovar fàcilment: Casillas, Sergio Ramos, Puyol, Piqué, Marcelo, Busquets, Xavi, Iniesta, Cristiano, Villa, Messi. Set blaugranes per quatre madridistes.
Tanmateix, és cert que aquesta temporada el Madrid ha tingut una plantilla més llarga i potent que el Barça, i això s’ha notat en el darrer tram de la temporada. Sembla que el Barça farà els possibles per corregir aquest problema amb la incorporació de tres o quatre jugadors de bon nivell per tal de compensar adequadament la plantilla.
La superioritat del Barça en la temporada que acaba de finalitzar es va fer palesa fins al mes de març, quan van venir els quatre clàssics seguits. En el de la Lliga, importantíssim per a les aspiracions madridistes no es va tallar la gespa (30 cm d’alçada) i no es va regar el camp per impedir el joc blaugrana i que fessin circular la pilota de manera ràpida; va emprar la violència, ben segur seguint les directrius del seu entrenador, per tal de frenar els jugadors blaugranes, cosa que va acabar provocant l’expulsió d’algun jugador blanc; la premsa de la capital va crispar la situació contra els àrbitres de tal manera que aquests no van tenir una bona actuació i no van sancionar accions punibles contra els jugadors madridistes ni les seves queixes desaforades i constants. El Barça, amb aquesta pressió afegida, va aguantar bé i va demostrar més esportivitat que no pas el Madrid. Això ja per no entrar en el tema de les denúncies per impedir que alguns jugadors culers no poguessin la final i guanyar la quarta Champions en els darrers vint anys.
Ara Florentino vol acabar amb l’hegemonia del Barça i s’ha encomanat a l’entrenador portuguès per aconseguir-ho. Enguany encara realitzarà més fitxatges estel•lars. La distància entre els dos grans del futbol espanyol es va reduint, però encara hi és. Especialment per la manera de fer les coses: esportivitat, pedrera, conjunt, valors, estil de joc, entrenador, president i directiva. Haurien de canviar moltes coses per acabar amb la superioritat blaugrana.
I l‘entrenador portuguès que no digui que no entén res i no cal que es qüestioni tants per què. La resposta a aquests interrogants resta contestada amb tot allò que s’ha dit anteriorment. Segurament que Mourinho tampoc serà l’entrenador adequat per introduir la filosofia que necessita el Reial Madrid. Perquè ell allò que defensa és el seu equip, el CF Mourinho, i els seus interessos; no els del Reial Madrid. El portuguès sembla un personatge del còmic, del guinyol. Crec que ja s’ha convertit en un d’ells i sempre va repetint la mateixa cançó: la del complex d’inferioritat envers el FC Barcelona. Ell, amb les seves declaracions i les seves tàctiques, enganys i artimanyes malmet el prestigi d’un club senyor més important que no pas ell i que perdurarà malgrat seu.
L’altre gran culpable es el president Florentino Pérez, capaç de qualsevol cosa, de qualsevol mesquinesa, per tal que el seu equip guanyi; però incapaç d’imposar una manera de fer, uns plantejaments, una esportivitat i un rumb modern i adequat a allò que necessita un club gran com el Reial Madrid. No hi entén de futbol, només entén de finances i de màrqueting. Ell mai s'equivoca, almenys s'ho pensa. I té tota una córrua de sicaris que li riuen totes les gràcies, li exalten els pocs encerts i amaguen totes les errades, que en fa moltes. Té els mitjans de comunicació de la capital dominats i són la caixa de ressonància d'uns suposats èxits que no existeixen. Però ell content. No se'n sortirà pas, tornarà a fracassar. Allò que no sé és si acabarà sortint per cames, tal com va fer l'altra vegada en veure el seu fracàs.
Faria bé el portuguès de copiar i d’aprendre del seu col•lega escocès i no cercar excuses burdes a la superioritat de l’equip culer. És cert que el Reial Madrid té un gran equip i segurament que, després del Barça i amb el ManU, és un dels tres millors equips d’Europa i amb tota probabilitat del món. El Reial Madrid ha reunit una constel•lació de jugadors boníssims i molt importants i han format un gran equip. Però, el Barça encara està per damunt. Si entre ambdós clubs intentessin fer un equip titular es podria comprovar fàcilment: Casillas, Sergio Ramos, Puyol, Piqué, Marcelo, Busquets, Xavi, Iniesta, Cristiano, Villa, Messi. Set blaugranes per quatre madridistes.
Tanmateix, és cert que aquesta temporada el Madrid ha tingut una plantilla més llarga i potent que el Barça, i això s’ha notat en el darrer tram de la temporada. Sembla que el Barça farà els possibles per corregir aquest problema amb la incorporació de tres o quatre jugadors de bon nivell per tal de compensar adequadament la plantilla.
La superioritat del Barça en la temporada que acaba de finalitzar es va fer palesa fins al mes de març, quan van venir els quatre clàssics seguits. En el de la Lliga, importantíssim per a les aspiracions madridistes no es va tallar la gespa (30 cm d’alçada) i no es va regar el camp per impedir el joc blaugrana i que fessin circular la pilota de manera ràpida; va emprar la violència, ben segur seguint les directrius del seu entrenador, per tal de frenar els jugadors blaugranes, cosa que va acabar provocant l’expulsió d’algun jugador blanc; la premsa de la capital va crispar la situació contra els àrbitres de tal manera que aquests no van tenir una bona actuació i no van sancionar accions punibles contra els jugadors madridistes ni les seves queixes desaforades i constants. El Barça, amb aquesta pressió afegida, va aguantar bé i va demostrar més esportivitat que no pas el Madrid. Això ja per no entrar en el tema de les denúncies per impedir que alguns jugadors culers no poguessin la final i guanyar la quarta Champions en els darrers vint anys.
Ara Florentino vol acabar amb l’hegemonia del Barça i s’ha encomanat a l’entrenador portuguès per aconseguir-ho. Enguany encara realitzarà més fitxatges estel•lars. La distància entre els dos grans del futbol espanyol es va reduint, però encara hi és. Especialment per la manera de fer les coses: esportivitat, pedrera, conjunt, valors, estil de joc, entrenador, president i directiva. Haurien de canviar moltes coses per acabar amb la superioritat blaugrana.
I l‘entrenador portuguès que no digui que no entén res i no cal que es qüestioni tants per què. La resposta a aquests interrogants resta contestada amb tot allò que s’ha dit anteriorment. Segurament que Mourinho tampoc serà l’entrenador adequat per introduir la filosofia que necessita el Reial Madrid. Perquè ell allò que defensa és el seu equip, el CF Mourinho, i els seus interessos; no els del Reial Madrid. El portuguès sembla un personatge del còmic, del guinyol. Crec que ja s’ha convertit en un d’ells i sempre va repetint la mateixa cançó: la del complex d’inferioritat envers el FC Barcelona. Ell, amb les seves declaracions i les seves tàctiques, enganys i artimanyes malmet el prestigi d’un club senyor més important que no pas ell i que perdurarà malgrat seu.
L’altre gran culpable es el president Florentino Pérez, capaç de qualsevol cosa, de qualsevol mesquinesa, per tal que el seu equip guanyi; però incapaç d’imposar una manera de fer, uns plantejaments, una esportivitat i un rumb modern i adequat a allò que necessita un club gran com el Reial Madrid. No hi entén de futbol, només entén de finances i de màrqueting. Ell mai s'equivoca, almenys s'ho pensa. I té tota una córrua de sicaris que li riuen totes les gràcies, li exalten els pocs encerts i amaguen totes les errades, que en fa moltes. Té els mitjans de comunicació de la capital dominats i són la caixa de ressonància d'uns suposats èxits que no existeixen. Però ell content. No se'n sortirà pas, tornarà a fracassar. Allò que no sé és si acabarà sortint per cames, tal com va fer l'altra vegada en veure el seu fracàs.
divendres, 20 de maig del 2011
Les eleccions municipals. Informació.
Com són elegits els regidors dels ajuntaments?
Els regidors són elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. El sistema electoral que recull l’Estatut és proporcional: els escons al Parlament es reparteixen entre les llistes electorals en proporció als vots que cadascuna ha obtingut. La fórmula electoral utilitzada és la Llei d’Hondt i s’aplica la barrera legal del 3% dels vots vàlids a cada circumscripció.
Com es fa el recompte dels resultats electorals per a l'elecció dels regidors que han d'entrar als ajuntaments?
La llei d’Hondt és el procediment matemàtic que s’utilitza per distribuir els escons entre les candidatures a partir dels vots.
Com funciona?
Mireu aquest enllaç: llei d'Hondt.
Quants municipis hi ha a Espanya i a Catalunya?
El nombre de municipis a Espanya és de 8.109. A Catalunya hi ha 947 municipis.
Quan tenen lloc les eleccions municipals?
La Llei orgànica del règim electoral general estableix que les eleccions municipals tenen lloc el quart diumenge de maig de l'any que correspongui i els mandats, de quatre anys, acaben en tot cas el dia anterior al de la celebració de les següents eleccions.
Com es determina el nombre de regidors que correspon a cada municipi?
El procediment per determinar el nombre de regidors que correspon a cada municipi està establert en la llei electoral.
Cada terme municipal constitueix una circumscripció en la qual s’elegeix el nombre de regidors que resulti de l’escala següent:
Fins a 250 residents: 5
De 251 a 1.000: 7
De 1.001 a 2.000: 9
De 2.001 a 5.000: 11
De 5.001 a 10.000: 13
De 10.001 a 20.000: 17
De 20.001 a 50.000: 21
De 50.001 a 100.000: 25
De 100.001 en endavant, un regidor més per cada 100.000 residents o fracció. S’hi afegeix un regidor més quan el resultat és parell.
La data de referència per determinar el nombre de residents en el municipi amb vista a la determinació del nombre de regidors que s’ha d’elegir en les eleccions municipals és el corresponent a l’última modificació del padró oficialment aprovada. El Ministeri d’Economia i Hisenda determina el nombre de residents, o població, de cada municipi.
És cert que el nombre de regidors ha de ser sempre senar?
Sí, l’article 179 de la Llei orgànica del règim electoral general estableix que si el nombre de regidors resultant és parell, s’hi afegirà un lloc més.
Com votar?
Vot presencial.
El dia 22 de maig de 2011 podeu exercir el dret de sufragi actiu mitjançant el vot presencial, amb identificació prèvia del DNI, passaport o carnet de conduir originals (no importa que estiguin caducats), davant el president de la mesa electoral que correspongui.
L’Oficina del Cens Electoral envia a tots els electors una targeta censal on figura la secció en la qual està censat/ada cada elector/a i la mesa on li correspon votar, amb l’adreça del col·legi electoral. També podeu consultar en el vostre ajuntament o o en l’Oficina del Cens Electoral (presencialment a les delegacions provincials, a través del servei d’atenció telefònica 901 101 900, o mitjançant el lloc web https://sede.ine.gob.es/ce-mesas/pages/presentacion/frmPresentacion.jsf
Els col·legis electorals s’obren a les nou del matí i estan oberts ininterrompudament fins a les vuit del vespre.
Vot per correu de residents a Espanya.
Per sol·licitar el vot per correu us heu d’adreçar personalment a qualsevol oficina de Correus, presentar l’original del DNI (no s’admet còpia) i demanar el full de sol·licitud i el full addicional informatiu per a la tramitació (models 6.1 i 45). Només en cas de malaltia o incapacitat, acreditades mitjançant certificat mèdic, una persona diferent a l’interessada pot sol·licitar aquest certificat; en aquest cas, ha de ser autoritzada per mitjà d’un document notarial o consular expedit individualment. La sol·licitud del vot per correu es pot tramitar des de la data de convocatòria i fins al desè dia anterior a la votació. Del 29 de març al 12 de maig.
El funcionari de Correus que admeti la sol·licitud emplenada ha d’estampar el segell amb el dia i l'hora d’admissió, tant a la capçalera del document com al resguard justificatiu (còpia) d’admissió de la tramesa certificada.
A partir del trenta-quatrè dia posterior a la convocatòria i abans del sisè dia anterior a la votació, la delegació provincial de l’Oficina del Cens Electoral corresponent trametrà per correu certificat al domicili que hàgiu assenyalat el certificat censal juntament amb les paperetes, el sobre de votació i un sobre adreçat al president o presidenta de la mesa en la qual us correspon votar, a més d’un full explicatiu del procediment que s’ha de seguir. Del 2 de maig al 15 de maig.
L’acusament de recepció de la documentació anterior l'ha de signar personalment la persona interessada, amb l'acreditació prèvia de la seva identitat. En el cas de no trobar-se present a l’adreça assenyalada en la sol·licitud del vot, se li comunicarà que ha d’anar personalment o a través de representació (en cas de malaltia o incapacitat certificada mèdicament) a l’oficina de Correus corresponent per, després d'acreditar-se, rebre la documentació per al vot per correu.
Un cop escollida la papereta de vot i introduïda en el sobre de votació, l’heu de tancar i introduir, juntament amb el certificat d’inscripció en el cens, en el sobre adreçat al president o presidenta de la mesa, el qual heu de enviar per correu certificat abans del tercer dia previ al de la celebració de les eleccions. Fins al 18 de maig.
Un cop sol·licitat el vot per correu, ja no podeu votar personalment a la mesa electoral.
Vot per correu de residents temporalment a l'estranger.
Si us trobeu temporalment a l’estranger, entre la convocatòria del procés electoral i la celebració d’eleccions podeu tramitar el vot per correu, sol·licitant els models 6.2 i 45bis a l’oficina consular del país corresponent, de manera presencial. Per poder exercir el dret de vot, cal estar inscrit/a en el registre de matrícula consular com a no resident, cosa que es pot fer en el mateix moment que es fa la sol·licitud. La sol·licitud s’ha de formular personalment a les oficines consulars o a les seccions consulars de les ambaixades, no més tard del vint-i-cinquè dia posterior a la convocatòria del procés electoral. Del 29 de març al 23 d’abril.
L’Oficina del Cens Electoral tramitarà la vostra inclusió en el cens (únicament en el procés electoral que ens ocupa), us trametrà per correu certificat i urgent tota la documentació al vostre domicili o a l’adreça postal que indiqueu a la sol·licitud: el certificat d’inscripció al cens, les paperetes de votació, el sobre de votació i el sobre dirigit al president de la mesa electoral, a més d’un full explicatiu. Fins al 2 de maig (o fins al 10 de maig, si es produeix impugnació de la proclamació de candidatures).
Una vegada rebuda la documentació, heu d'introduir la papereta dins del sobre de votació i, juntament amb el certificat d’inscripció en el cens, ho heu de posar tot dins del sobre per enviar al president o presidenta de la mesa electoral. Cal enviar-ho, amb caràcter certificat i gratuït, a la mesa electoral corresponent abans del tercer dia previ al de la votació. Fins al 18 de maig.
Recordeu que és indispensable que en el sobre dirigit a la mesa electoral estigui ben visible el mata-segells o la inscripció oficial d'una oficina de Correus de l’Estat corresponent, amb la data que certifiqui que s’ha enviat en el termini previst, perquè el vot sigui considerat com a vàlid.
Vot de persones malaltes i/o discapacitades.
En el cas de malaltia o incapacitat que impedeixi a l’elector/a desplaçar-se personalment a una oficina de Correus i demanar la sol·licitud de vot per correu, s’ha d’actuar de la manera següent:
• La sol·licitud d’inscripció en el cens la pot fer en nom de l’elector una altra persona, autoritzada notarialment o consolarment mitjançant un document que s’estendrà individualment en relació amb cada elector/a; no s’hi poden incloure diferents electors, ni una persona pot representar més d’un/a elector/a.
• El desplaçament dels notaris al domicili dels electors malalts o discapacitats, perquè aquests atorguin el poder notarial, és gratuït per a l’elector/a.
• El termini per demanar el vot per correu és des de la data de convocatòria i fins el desè dia anterior a la votació. Del 29 de març al 12 de maig.
• El termini per a la tramesa del sobre amb el vot és abans del tercer dia previ al de la celebració de les eleccions. Del 2 de maig al 18 de maig.
Què significa que un municipi funcioni en règim de consell obert?
El consell obert és una peculiaritat d’alguns municipis amb pocs habitants que es caracteritzen per la inexistència d’organització municipal com a tal, de manera que són tots els habitants que, reunits en assemblea veïnal deliberen i prenen les decisions que, en el règim ordinari, corresponen al ple de l’ajuntament.
Qualsevol municipi pot funcionar en règim de consell obert?
Funcionaran en règim de consell obert els municipis amb una població inferior a 100 habitants, les entitats locals menors i els municipis que tradicionalment estiguin funcionant amb aquest règim.
• Els municipis amb menys de 100 habitants i els altres que tradicionalment comptin amb aquest singular règim de govern i administració.
• Els altres municipis en què la seva localització geogràfica, la millor gestió dels seus interessos o altres circumstàncies ho facin aconsellable.
Què és una EMD?
Les sigles EMD signifiquen entitat municipal descentralitzada.
A Catalunya hi ha 58 entitats municipals descentralitzades (a Espanya s’anomenen entitats d’àmbit territorial inferior al municipi - EATIM).
En les eleccions, els veïns elegeixen directament l’alcalde pedani. L’alcalde pedani i la junta veïnal tenen les atribucions que en el règim general dels municipis es reconeix a l’alcalde i al ple de l’ajuntament.
Què és un alcalde pedani?
En el cas d’eleccions a entitats municipals descentralitzades (EMD), els veïns elegeixen directament l’alcalde pedani per sistema majoritari, entre els candidats i candidates presentats per les diferents formacions polítiques, federacions, coalicions o agrupacions d’electors.
Els regidors són elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. El sistema electoral que recull l’Estatut és proporcional: els escons al Parlament es reparteixen entre les llistes electorals en proporció als vots que cadascuna ha obtingut. La fórmula electoral utilitzada és la Llei d’Hondt i s’aplica la barrera legal del 3% dels vots vàlids a cada circumscripció.
Com es fa el recompte dels resultats electorals per a l'elecció dels regidors que han d'entrar als ajuntaments?
La llei d’Hondt és el procediment matemàtic que s’utilitza per distribuir els escons entre les candidatures a partir dels vots.
Com funciona?
Mireu aquest enllaç: llei d'Hondt.
Quants municipis hi ha a Espanya i a Catalunya?
El nombre de municipis a Espanya és de 8.109. A Catalunya hi ha 947 municipis.
Quan tenen lloc les eleccions municipals?
La Llei orgànica del règim electoral general estableix que les eleccions municipals tenen lloc el quart diumenge de maig de l'any que correspongui i els mandats, de quatre anys, acaben en tot cas el dia anterior al de la celebració de les següents eleccions.
Com es determina el nombre de regidors que correspon a cada municipi?
El procediment per determinar el nombre de regidors que correspon a cada municipi està establert en la llei electoral.
Cada terme municipal constitueix una circumscripció en la qual s’elegeix el nombre de regidors que resulti de l’escala següent:
Fins a 250 residents: 5
De 251 a 1.000: 7
De 1.001 a 2.000: 9
De 2.001 a 5.000: 11
De 5.001 a 10.000: 13
De 10.001 a 20.000: 17
De 20.001 a 50.000: 21
De 50.001 a 100.000: 25
De 100.001 en endavant, un regidor més per cada 100.000 residents o fracció. S’hi afegeix un regidor més quan el resultat és parell.
La data de referència per determinar el nombre de residents en el municipi amb vista a la determinació del nombre de regidors que s’ha d’elegir en les eleccions municipals és el corresponent a l’última modificació del padró oficialment aprovada. El Ministeri d’Economia i Hisenda determina el nombre de residents, o població, de cada municipi.
És cert que el nombre de regidors ha de ser sempre senar?
Sí, l’article 179 de la Llei orgànica del règim electoral general estableix que si el nombre de regidors resultant és parell, s’hi afegirà un lloc més.
Com votar?
Vot presencial.
El dia 22 de maig de 2011 podeu exercir el dret de sufragi actiu mitjançant el vot presencial, amb identificació prèvia del DNI, passaport o carnet de conduir originals (no importa que estiguin caducats), davant el president de la mesa electoral que correspongui.
L’Oficina del Cens Electoral envia a tots els electors una targeta censal on figura la secció en la qual està censat/ada cada elector/a i la mesa on li correspon votar, amb l’adreça del col·legi electoral. També podeu consultar en el vostre ajuntament o o en l’Oficina del Cens Electoral (presencialment a les delegacions provincials, a través del servei d’atenció telefònica 901 101 900, o mitjançant el lloc web https://sede.ine.gob.es/ce-mesas/pages/presentacion/frmPresentacion.jsf
Els col·legis electorals s’obren a les nou del matí i estan oberts ininterrompudament fins a les vuit del vespre.
Vot per correu de residents a Espanya.
Per sol·licitar el vot per correu us heu d’adreçar personalment a qualsevol oficina de Correus, presentar l’original del DNI (no s’admet còpia) i demanar el full de sol·licitud i el full addicional informatiu per a la tramitació (models 6.1 i 45). Només en cas de malaltia o incapacitat, acreditades mitjançant certificat mèdic, una persona diferent a l’interessada pot sol·licitar aquest certificat; en aquest cas, ha de ser autoritzada per mitjà d’un document notarial o consular expedit individualment. La sol·licitud del vot per correu es pot tramitar des de la data de convocatòria i fins al desè dia anterior a la votació. Del 29 de març al 12 de maig.
El funcionari de Correus que admeti la sol·licitud emplenada ha d’estampar el segell amb el dia i l'hora d’admissió, tant a la capçalera del document com al resguard justificatiu (còpia) d’admissió de la tramesa certificada.
A partir del trenta-quatrè dia posterior a la convocatòria i abans del sisè dia anterior a la votació, la delegació provincial de l’Oficina del Cens Electoral corresponent trametrà per correu certificat al domicili que hàgiu assenyalat el certificat censal juntament amb les paperetes, el sobre de votació i un sobre adreçat al president o presidenta de la mesa en la qual us correspon votar, a més d’un full explicatiu del procediment que s’ha de seguir. Del 2 de maig al 15 de maig.
L’acusament de recepció de la documentació anterior l'ha de signar personalment la persona interessada, amb l'acreditació prèvia de la seva identitat. En el cas de no trobar-se present a l’adreça assenyalada en la sol·licitud del vot, se li comunicarà que ha d’anar personalment o a través de representació (en cas de malaltia o incapacitat certificada mèdicament) a l’oficina de Correus corresponent per, després d'acreditar-se, rebre la documentació per al vot per correu.
Un cop escollida la papereta de vot i introduïda en el sobre de votació, l’heu de tancar i introduir, juntament amb el certificat d’inscripció en el cens, en el sobre adreçat al president o presidenta de la mesa, el qual heu de enviar per correu certificat abans del tercer dia previ al de la celebració de les eleccions. Fins al 18 de maig.
Un cop sol·licitat el vot per correu, ja no podeu votar personalment a la mesa electoral.
Vot per correu de residents temporalment a l'estranger.
Si us trobeu temporalment a l’estranger, entre la convocatòria del procés electoral i la celebració d’eleccions podeu tramitar el vot per correu, sol·licitant els models 6.2 i 45bis a l’oficina consular del país corresponent, de manera presencial. Per poder exercir el dret de vot, cal estar inscrit/a en el registre de matrícula consular com a no resident, cosa que es pot fer en el mateix moment que es fa la sol·licitud. La sol·licitud s’ha de formular personalment a les oficines consulars o a les seccions consulars de les ambaixades, no més tard del vint-i-cinquè dia posterior a la convocatòria del procés electoral. Del 29 de març al 23 d’abril.
L’Oficina del Cens Electoral tramitarà la vostra inclusió en el cens (únicament en el procés electoral que ens ocupa), us trametrà per correu certificat i urgent tota la documentació al vostre domicili o a l’adreça postal que indiqueu a la sol·licitud: el certificat d’inscripció al cens, les paperetes de votació, el sobre de votació i el sobre dirigit al president de la mesa electoral, a més d’un full explicatiu. Fins al 2 de maig (o fins al 10 de maig, si es produeix impugnació de la proclamació de candidatures).
Una vegada rebuda la documentació, heu d'introduir la papereta dins del sobre de votació i, juntament amb el certificat d’inscripció en el cens, ho heu de posar tot dins del sobre per enviar al president o presidenta de la mesa electoral. Cal enviar-ho, amb caràcter certificat i gratuït, a la mesa electoral corresponent abans del tercer dia previ al de la votació. Fins al 18 de maig.
Recordeu que és indispensable que en el sobre dirigit a la mesa electoral estigui ben visible el mata-segells o la inscripció oficial d'una oficina de Correus de l’Estat corresponent, amb la data que certifiqui que s’ha enviat en el termini previst, perquè el vot sigui considerat com a vàlid.
Vot de persones malaltes i/o discapacitades.
En el cas de malaltia o incapacitat que impedeixi a l’elector/a desplaçar-se personalment a una oficina de Correus i demanar la sol·licitud de vot per correu, s’ha d’actuar de la manera següent:
• La sol·licitud d’inscripció en el cens la pot fer en nom de l’elector una altra persona, autoritzada notarialment o consolarment mitjançant un document que s’estendrà individualment en relació amb cada elector/a; no s’hi poden incloure diferents electors, ni una persona pot representar més d’un/a elector/a.
• El desplaçament dels notaris al domicili dels electors malalts o discapacitats, perquè aquests atorguin el poder notarial, és gratuït per a l’elector/a.
• El termini per demanar el vot per correu és des de la data de convocatòria i fins el desè dia anterior a la votació. Del 29 de març al 12 de maig.
• El termini per a la tramesa del sobre amb el vot és abans del tercer dia previ al de la celebració de les eleccions. Del 2 de maig al 18 de maig.
Què significa que un municipi funcioni en règim de consell obert?
El consell obert és una peculiaritat d’alguns municipis amb pocs habitants que es caracteritzen per la inexistència d’organització municipal com a tal, de manera que són tots els habitants que, reunits en assemblea veïnal deliberen i prenen les decisions que, en el règim ordinari, corresponen al ple de l’ajuntament.
Qualsevol municipi pot funcionar en règim de consell obert?
Funcionaran en règim de consell obert els municipis amb una població inferior a 100 habitants, les entitats locals menors i els municipis que tradicionalment estiguin funcionant amb aquest règim.
• Els municipis amb menys de 100 habitants i els altres que tradicionalment comptin amb aquest singular règim de govern i administració.
• Els altres municipis en què la seva localització geogràfica, la millor gestió dels seus interessos o altres circumstàncies ho facin aconsellable.
Què és una EMD?
Les sigles EMD signifiquen entitat municipal descentralitzada.
A Catalunya hi ha 58 entitats municipals descentralitzades (a Espanya s’anomenen entitats d’àmbit territorial inferior al municipi - EATIM).
En les eleccions, els veïns elegeixen directament l’alcalde pedani. L’alcalde pedani i la junta veïnal tenen les atribucions que en el règim general dels municipis es reconeix a l’alcalde i al ple de l’ajuntament.
Què és un alcalde pedani?
En el cas d’eleccions a entitats municipals descentralitzades (EMD), els veïns elegeixen directament l’alcalde pedani per sistema majoritari, entre els candidats i candidates presentats per les diferents formacions polítiques, federacions, coalicions o agrupacions d’electors.
dimarts, 17 de maig del 2011
3. Els quatre "Clàssics": el senyoriu del Reial Madrid.
El tercer post dedicat als quatre “Clàssics” gairebé seguits que s’han disputat a la primavera de la temporada 2010-11 no és tan futbolístic com els dos anteriors. Versa sobre les declaracions i actuacions dels dos clubs i de l’ambient que es va anar creant i respirant en aquells dies i les dues setmanes següents, que va ser molt conflictiu i durant els quals els dos clubs van trencar gairebé les relacions institucionals.
Per fer aquest tercer post he esperat el dilluns, 16 de maig, en què s’ha sabut que Busquets no ha estat sancionat per la UEFA, per uns suposats insults racistes, i podrà jugar la final de la Champions del dia 28 contra el Manchester United.
El Reial Madrid, més ben dit, el president i l’entrenador i dos jugadors de l’equip madrileny, han demostrat d’una manera fehacient que no tenen l’esportivitat ni la categoria necessàries per estar en un gran club, i senyor, com és el Reial Madrid. Aquests quatre elements (per a mi esportivament són això) no es mereixen estar en un club com el de la capital de l’Estat espanyol.
Anem per argumentar i demostrar aquesta afirmació.
Pel que fa al president Florentino Pérez. Ha demostrat de manera clara la mena de persona que és, la seva manca d’esportivitat, que l’unic que l’importa és guanyar i que no sap acceptar la derrota, i que està disposat a tot, a tota mena de recursos i enganys, suborns i tot allò que calgui per tal d’aconseguir els seus objectius.
Florentino té domesticada la premsa esportiva de Madrid, que només explica allò que ell vol i des del seu punt de vista i que mai el critica. La premsa de Madrid, si us hi fixeu, és capaç fins i tot de criticar Mourinho, però a en Florentino no el toca mai si no és per lloar algun aspecte de la seva gestió.
A més, Florentino és un fals i un mentider. Ja va demostrar-ho quan, des de Madrid, sembla que des del club mateix, es va llançar la infàmia que els jugadors del Barça podien estar dopant-se i que s’investigués sobre el cas. Allò que és curiós és que des d’aleshores, el Barça ha rebut la visita dels controladors antidopatge en dues o tres ocasions, que han sotmès a la plantilla blaugrana a anàlisi. Curiosament, que se sàpiga, els del Madrid no n’han rebut cap d’aquestes visites. Fins ara no s’ha publicat res pel que fa a algun suposat dopatge d’algun jugador culer, cosa que fa pensar que no n’hi ha.
El Reial Madrid no s’ha excusat d’aquesta acusació, sinó que ha manifestat que ell no la va fer mai; que va ser la COPE qui la va difondre. La mateixa COPE no ha dit res al respecte, ni ha afirmat ni desmentit. Allò que la COPE havia dit és que havia rebut la informació del Reial Madrid.
Una segona mentida d’aquesta directiva que presideix Florentino Pérez és que el Reial Madrid no va denunciar a Busquets pels insults racistes a Marcelo. És que ni cal parlar-ne. Les imatges que serveixen per l’acusació són les enviades pel club i extretes de TV Reial Madrid (de cap altra més; cap més televisió va gravar aquests insults en què es veu a Busquets tapant-se la boca amb la mà i dient-li quelcom a Marcelo); i la interpretació d’allò que pot expressar està feta i pagada pel Reial Madrid a un suposat expert en lectura de llavis. Amb això a la mà i més vídeos a la mà, el Reial presenta denúncia contra Busquets i crec que contra cinc jugadors més del Barça (Mascherano, Víctor Valdés, Keita, Pedro i Messi), per una suposada conducta antiesportiva d’aquests jugadors en el transcurs del partit.
La UEFA sobreseix el cas de Busquets i ni pren en consideració les altres denúncies. Per la seva part, el Reial Madrid en un comunicat oficial afirma que el club no ha denunciat a Busquets a la UEFA, cosa que queda en evidència quan el dilluns 16 de maig en surt la resolució i es diu, més o menys, textualment que la UEFA ha actuat arran de la denúncia i les demandes presentades pel Reial Madrid. La UEFA va desestimar la demanda el dia 5 de maig, si bé el Reial Madrid va tornar a apel.lar.
Algú pot opinar que el Barça també va denunciar el Reial Madrid. Hi ha dues diferències, fins i tot quatre, molt clares al respecte. Una és que la UEFA no va acceptar la denúncia del Barça contra Mourinho perquè la mateixa UEFA ja havia obert expedient per les declaracions de l’entrenador portuguès després del partit de l’anada de Champions al Bernabeu (i del qual n’havia estat expulsat justament). El Barça no denuncia al Reial Madrid o als seus jugadors, sinó només al seu entrenador per les declaracions que havia fet i que afectaven l’honorabilitat del Barça i el mereixement de les seves victòries.
L’altra diferència important és que el Barça presenta la denúncia contra Mourinho, diguem-ho una altra vegada, no acceptada per la UEFA ja que aquesta mateixa ja li ha obert expedient per les declaracions postpartit a l’encontre d’anada, justament immediatament després de fetes les declaracions i abans del partit de tornada.
En canvi, el Reia Madrid presenta les seves denúncies després de ser eliminat, després del partit de tornada al Camp Nou, quan ja ha quedat fora de la final de la Champions. O sigui, quan resta eliminat és quan intenta perjudicar el Barça i intenta que se sancionin algun dels seus titulars per a la final de la Champions i no la puguin guanyar. Més mala fe, impossible.
Quan guanyen la Copa del Rei el 20 d’abril no presenten cap denúncia. Ara, quan són eliminats de la Champions, sí. Allò que dèiem, aquest president no té la categoria necessària per presidir un club senyor com és el Reial Madrid. Amb ell ha perdut tot el senyoriu que tenia. Crec que amb el temps serà considerat el pitjor president del Reial Madrid des de que el club és veritablement important amb en Santiago Bernabeu com a president. Haurà estat pitjor que en Calderon o en De Carlos, perquè en Mendoza i en Sanz van guanyar títols. Especialment aquest darrer que va deixar un equip muntat que havia guanyat dues de les tres darreres Champions. Només és superat fins ara per dolent pels efímers Martín i Boluda, presidents del Reial Madrid en l’interregne entre en Florentino i en Calderon.
D’en Jose Mourinho n’hem parlat en un segon post i en tornarem a parlar en un quart, quan torni a fer declaracions que segurament que aniran en la direcció de sempre. El portuguès no té la categoria humana (i potser tampoc esportiva) per estar en un club gran i senyor com és el Reial Madrid i que mereixen els seus milers de socis i seguidors. Fins que no tornem a parlar d’ell el deixem com una persona impresentable, antiesportiva, sense seny i al qual només l’importa el seu èxit personal. Malgrat tot allò que digui el Reial Madrid no l’importa gens. Heu de pensar que és un professional del futbol i que va allà on li paguen més. En el Reial Madrid porta un any; en farà un altre i ja està. Després se n’anirà (o el fotran fora) i oblidarà el club, fins que no sigui un vellet i rememori temps passats.
Si no hi obté cap èxit important i l'acomiaden no parlarà bé el Reial Madrid, ni de ningú relacionat amb el club. El portuguès és d'aquesta mena de persones. I si no, temps al temps.
Anem ara per argumentar perquè Arbeloa i Adebayor no son jugadors per un equip com el Reial Madrid. Algú em podria dir: i en Sergio Ramos i en Pepe? Aquests dos darrers és la seva manera de jugar, són així i no hi ha res a fer. O te’ls quedes o els deixes, però mai els canviaràs. En canvi, els casos d’Arbeloa i Adebayor són diferents.
En primer lloc, Sergio Ramos i Pepe són titulars. En canvi, si tota la plantilla està disponible, Adebayor i Arbeloa són suplents. En segon lloc, aquests dos darrers canvien la seva manera de jugar i de ser per complaure l’entrenador i seguir fidelment les seves consignes. En els dos casos això ha estat totalment flagrant i evident.
A l’Arbeloa no se l’havia vist mai tan agressiu i violent fins aquests partits. En la seva trajectòria com a jugador d’elit, primer al Deportivo de la Corunya, després al Liverpool i ara fa dues temporades en el Reial Madrid, no se li havien notat aquestes característiques. Ni tan sols a la selecció espanyola, de la qual no era titular sinó suplent i en la qual ha jugat escassos minuts. Faria bé en Del Bosque de no convocar-lo ja que molts jugadors blaugranes, titulars en la selecció espanyola, no oblidaran el seu comportament en aquests “clàssics”, especialment Villa i Pedro.
Tanmateix, Arbeloa ha aconseguit allò que volia i en Mourinho l’ha fet titular després dels quatre “clàssics”. El diumenge passat, a Villareal, va sortir de titular al lateral dret, mentre que en Sergio Ramos era el central i l’Albiol passava a suplent. Fins aquest moment passava al revés: Arbeloa suplent i Albiol titular.
De l’Adebayor no diré gaire res. Deixant de banda que futbolísticament no és jugador pel Reial Madrid (com tampoc ho era per l’Arsenal i el Manchester City, els seus anteriors clubs), en els quatre “clàssics” s’ha emprat amb una violència tal que només pot rebre la indiferència i les crítiques de tot aficionat al futbol. Especialment, en els dos encontres de la Champions el seu comportament damunt el terreny de joc ha estat totalment antiesportiu i violent i en ambdós encontres es mereixia la vermella directa per les seves agressions sense pilota als jugadors del Barça, que tothom va poder clarament per la televisió. I tot per complaure al seu entrenador que se suposa que li va demanar això perquè algun jugador blaugrana reaccionés i fos expulsat. Tanmateix, no li haurà servit per res, ja que tot fa pensar que el Madrid no el vol pas per la temporada vinent.
Per fer aquest tercer post he esperat el dilluns, 16 de maig, en què s’ha sabut que Busquets no ha estat sancionat per la UEFA, per uns suposats insults racistes, i podrà jugar la final de la Champions del dia 28 contra el Manchester United.
El Reial Madrid, més ben dit, el president i l’entrenador i dos jugadors de l’equip madrileny, han demostrat d’una manera fehacient que no tenen l’esportivitat ni la categoria necessàries per estar en un gran club, i senyor, com és el Reial Madrid. Aquests quatre elements (per a mi esportivament són això) no es mereixen estar en un club com el de la capital de l’Estat espanyol.
Anem per argumentar i demostrar aquesta afirmació.
Pel que fa al president Florentino Pérez. Ha demostrat de manera clara la mena de persona que és, la seva manca d’esportivitat, que l’unic que l’importa és guanyar i que no sap acceptar la derrota, i que està disposat a tot, a tota mena de recursos i enganys, suborns i tot allò que calgui per tal d’aconseguir els seus objectius.
Florentino té domesticada la premsa esportiva de Madrid, que només explica allò que ell vol i des del seu punt de vista i que mai el critica. La premsa de Madrid, si us hi fixeu, és capaç fins i tot de criticar Mourinho, però a en Florentino no el toca mai si no és per lloar algun aspecte de la seva gestió.
A més, Florentino és un fals i un mentider. Ja va demostrar-ho quan, des de Madrid, sembla que des del club mateix, es va llançar la infàmia que els jugadors del Barça podien estar dopant-se i que s’investigués sobre el cas. Allò que és curiós és que des d’aleshores, el Barça ha rebut la visita dels controladors antidopatge en dues o tres ocasions, que han sotmès a la plantilla blaugrana a anàlisi. Curiosament, que se sàpiga, els del Madrid no n’han rebut cap d’aquestes visites. Fins ara no s’ha publicat res pel que fa a algun suposat dopatge d’algun jugador culer, cosa que fa pensar que no n’hi ha.
El Reial Madrid no s’ha excusat d’aquesta acusació, sinó que ha manifestat que ell no la va fer mai; que va ser la COPE qui la va difondre. La mateixa COPE no ha dit res al respecte, ni ha afirmat ni desmentit. Allò que la COPE havia dit és que havia rebut la informació del Reial Madrid.
Una segona mentida d’aquesta directiva que presideix Florentino Pérez és que el Reial Madrid no va denunciar a Busquets pels insults racistes a Marcelo. És que ni cal parlar-ne. Les imatges que serveixen per l’acusació són les enviades pel club i extretes de TV Reial Madrid (de cap altra més; cap més televisió va gravar aquests insults en què es veu a Busquets tapant-se la boca amb la mà i dient-li quelcom a Marcelo); i la interpretació d’allò que pot expressar està feta i pagada pel Reial Madrid a un suposat expert en lectura de llavis. Amb això a la mà i més vídeos a la mà, el Reial presenta denúncia contra Busquets i crec que contra cinc jugadors més del Barça (Mascherano, Víctor Valdés, Keita, Pedro i Messi), per una suposada conducta antiesportiva d’aquests jugadors en el transcurs del partit.
La UEFA sobreseix el cas de Busquets i ni pren en consideració les altres denúncies. Per la seva part, el Reial Madrid en un comunicat oficial afirma que el club no ha denunciat a Busquets a la UEFA, cosa que queda en evidència quan el dilluns 16 de maig en surt la resolució i es diu, més o menys, textualment que la UEFA ha actuat arran de la denúncia i les demandes presentades pel Reial Madrid. La UEFA va desestimar la demanda el dia 5 de maig, si bé el Reial Madrid va tornar a apel.lar.
Algú pot opinar que el Barça també va denunciar el Reial Madrid. Hi ha dues diferències, fins i tot quatre, molt clares al respecte. Una és que la UEFA no va acceptar la denúncia del Barça contra Mourinho perquè la mateixa UEFA ja havia obert expedient per les declaracions de l’entrenador portuguès després del partit de l’anada de Champions al Bernabeu (i del qual n’havia estat expulsat justament). El Barça no denuncia al Reial Madrid o als seus jugadors, sinó només al seu entrenador per les declaracions que havia fet i que afectaven l’honorabilitat del Barça i el mereixement de les seves victòries.
L’altra diferència important és que el Barça presenta la denúncia contra Mourinho, diguem-ho una altra vegada, no acceptada per la UEFA ja que aquesta mateixa ja li ha obert expedient per les declaracions postpartit a l’encontre d’anada, justament immediatament després de fetes les declaracions i abans del partit de tornada.
En canvi, el Reia Madrid presenta les seves denúncies després de ser eliminat, després del partit de tornada al Camp Nou, quan ja ha quedat fora de la final de la Champions. O sigui, quan resta eliminat és quan intenta perjudicar el Barça i intenta que se sancionin algun dels seus titulars per a la final de la Champions i no la puguin guanyar. Més mala fe, impossible.
Quan guanyen la Copa del Rei el 20 d’abril no presenten cap denúncia. Ara, quan són eliminats de la Champions, sí. Allò que dèiem, aquest president no té la categoria necessària per presidir un club senyor com és el Reial Madrid. Amb ell ha perdut tot el senyoriu que tenia. Crec que amb el temps serà considerat el pitjor president del Reial Madrid des de que el club és veritablement important amb en Santiago Bernabeu com a president. Haurà estat pitjor que en Calderon o en De Carlos, perquè en Mendoza i en Sanz van guanyar títols. Especialment aquest darrer que va deixar un equip muntat que havia guanyat dues de les tres darreres Champions. Només és superat fins ara per dolent pels efímers Martín i Boluda, presidents del Reial Madrid en l’interregne entre en Florentino i en Calderon.
D’en Jose Mourinho n’hem parlat en un segon post i en tornarem a parlar en un quart, quan torni a fer declaracions que segurament que aniran en la direcció de sempre. El portuguès no té la categoria humana (i potser tampoc esportiva) per estar en un club gran i senyor com és el Reial Madrid i que mereixen els seus milers de socis i seguidors. Fins que no tornem a parlar d’ell el deixem com una persona impresentable, antiesportiva, sense seny i al qual només l’importa el seu èxit personal. Malgrat tot allò que digui el Reial Madrid no l’importa gens. Heu de pensar que és un professional del futbol i que va allà on li paguen més. En el Reial Madrid porta un any; en farà un altre i ja està. Després se n’anirà (o el fotran fora) i oblidarà el club, fins que no sigui un vellet i rememori temps passats.
Si no hi obté cap èxit important i l'acomiaden no parlarà bé el Reial Madrid, ni de ningú relacionat amb el club. El portuguès és d'aquesta mena de persones. I si no, temps al temps.
Anem ara per argumentar perquè Arbeloa i Adebayor no son jugadors per un equip com el Reial Madrid. Algú em podria dir: i en Sergio Ramos i en Pepe? Aquests dos darrers és la seva manera de jugar, són així i no hi ha res a fer. O te’ls quedes o els deixes, però mai els canviaràs. En canvi, els casos d’Arbeloa i Adebayor són diferents.
En primer lloc, Sergio Ramos i Pepe són titulars. En canvi, si tota la plantilla està disponible, Adebayor i Arbeloa són suplents. En segon lloc, aquests dos darrers canvien la seva manera de jugar i de ser per complaure l’entrenador i seguir fidelment les seves consignes. En els dos casos això ha estat totalment flagrant i evident.
A l’Arbeloa no se l’havia vist mai tan agressiu i violent fins aquests partits. En la seva trajectòria com a jugador d’elit, primer al Deportivo de la Corunya, després al Liverpool i ara fa dues temporades en el Reial Madrid, no se li havien notat aquestes característiques. Ni tan sols a la selecció espanyola, de la qual no era titular sinó suplent i en la qual ha jugat escassos minuts. Faria bé en Del Bosque de no convocar-lo ja que molts jugadors blaugranes, titulars en la selecció espanyola, no oblidaran el seu comportament en aquests “clàssics”, especialment Villa i Pedro.
Tanmateix, Arbeloa ha aconseguit allò que volia i en Mourinho l’ha fet titular després dels quatre “clàssics”. El diumenge passat, a Villareal, va sortir de titular al lateral dret, mentre que en Sergio Ramos era el central i l’Albiol passava a suplent. Fins aquest moment passava al revés: Arbeloa suplent i Albiol titular.
De l’Adebayor no diré gaire res. Deixant de banda que futbolísticament no és jugador pel Reial Madrid (com tampoc ho era per l’Arsenal i el Manchester City, els seus anteriors clubs), en els quatre “clàssics” s’ha emprat amb una violència tal que només pot rebre la indiferència i les crítiques de tot aficionat al futbol. Especialment, en els dos encontres de la Champions el seu comportament damunt el terreny de joc ha estat totalment antiesportiu i violent i en ambdós encontres es mereixia la vermella directa per les seves agressions sense pilota als jugadors del Barça, que tothom va poder clarament per la televisió. I tot per complaure al seu entrenador que se suposa que li va demanar això perquè algun jugador blaugrana reaccionés i fos expulsat. Tanmateix, no li haurà servit per res, ja que tot fa pensar que el Madrid no el vol pas per la temporada vinent.
dijous, 12 de maig del 2011
2. Els quatre "Clàssics": Mourinho i el Barça.
El Reial Madrid compta amb bons jugadors i amb un bon equip. Només s’ha de veure el paper que ha fet en les competicions més importants (Lliga, Copa, Champions) que ha disputat enguany. Té una gran i àmplia plantilla i disposa de recanvis suficients en totes les posicions. Les baixes per lesions, sancions i expulsions són cobertes més que dignament pels no titulars, tots internacionals, la majoria d’ells.
Ha estat el seu entrenador, el portuguès Mourinho, qui l’ha abocat al fracàs davant del Barça. El portuguès té una mena de complex, quan juga contra el conjunt blaugrana, que el porta a fer uns plantejaments ultradefensius i ridículs.
Ja amb el Chelsea, a octaus de final de la Champions League, el dia de l’expulsió d’Asier del Horno (per les tremendes entrades que va fer a l’aleshores joveníssim jugador argentí Messi, en un camp totalment impracticable (l’havia anat preparant tot l’hivern; Stamford Bridge mai ha tornat a estar tan malament) i escurçant-lo pels laterals per fer-lo més estret. El Chelsea tenia un gran equip i no li calien aquesta mena d’artimanyes. El Barça va guanyar (1-2) i en Mourinho es va queixar amargament de l’àrbitre i de l’expulsió del lateral basc del Chelsea (“En Barcelona hay teatro del bueno”).
La realitat és que el Barça va ser superior i es va merèixer una victòria més àmplia. L’expulsió de Del Horno va ser totalment merescuda. Només cal veure la falta que li fa a poca distància del banderí de córner. Una agressió salvatge, sense pilota, clarament motivadora d’expulsió.
En el partit de tornada, al Camp Nou, l’encontre va ser més igualat i va acabar amb empat a un; el gol del Chelsea, de penal, transformat per Lampard, ja al temps afegit. El Barça va acabar guanyant la Champions-2006, a París, contra l’Arsenal.
En Mourinho i el Barça es van tornar a trobar a la Champions la temporada passada, ara el portuguès entrenant l’Inter de Milà. Van jugar la fase prèvia enquadrats al mateix grup (0-0 a San Siro i 2-0 al Camp Nou). El Barça va quedar primer de grup, amb 11 punts, i l’Inter segon, amb 9 punts.
Es van tornar a emparellar a les semifinals. El primer partit, a San Siro. La primera part va ser totalment blaugrana (0-1); però quinze minuts fatídics a l’inici de la segona part van fer capgirar el marcador i van donar la victòria als italians per un 3-1, malgrat els intents blaugranes per redreçar el marcador la darrera mitja hora de joc. El tercer gol de Milito, que va acabar decidint l’eliminatòria, en clar fora de joc. Un altre element important de l’encontre és que va ser arbitrat per un portuguès, amic de Mourinho; alhora que el també portuguès Figo, exjugador de l’Inter, es va asseure a la banqueta també per pressionar l’àrbitre.
En el partit de tornada, al Camp Nou, en Mourinho va emprar una tàctica ultradefensiva i renunciant clarament a l’atac. El golejador Eto’o va ocupar una posició molt endarrerida, gairebé de lateral esquerre. L’interista Motta va ser expulsat per una manotada a Busquets. Li va costar al Barça obrir el marcador; no va fer-ho fins al minut 84 per mitjà de Piqué. Poc després va anul•lar un gol a Bojan, que hagués suposat el pas del Barça a la final, per unes suposades mans prèvies de Touré, que van resultar no ser-ho, com es va veure per televisió.
Les celebracions de Mourinho en acabar l’encontre saltant joiós cap al centre de la gespa del Camp Nou van irritar molt al públic, que va considerar-ho una provocació del portuguès. També va tenir un petit conflicte amb el porter blaugranes, que el va voler aturar en la seva eufòria. L’Inter de Milà va jugar la final de la Champions, al Bernabeu, contra el Bayern Munic i la va guanyar.
I s’arriba a aquesta temporada en la qual el tècnic portuguès fitxa pel Reial Madrid, amb el propòsit d’acabar amb l’hegemonia blaugrana dels darrers anys. En el partit de la primera, a finals de novembre, al Camp Nou, el Barça supera totalment al Reial Madrid i fa una gran exhibició d joc, guanyant per un contundent 5-0. Ja als dies previs al matx, s’havia parlat molt de la tàctica que empraria Mourinho: si el Madrid jugaria com ho havia fet fins al moment, de manera oberta i cercant el gol o si faria una tàctica ultradefensiva, com havia fet l’any anterior amb l’Inter. Finalment, sembla per pressions de la junta directiva, va decidir plantejar el partit obertament i no ultradefensiu com sembla que li hagués agradat.
Aquest 5-0 i la gran superioritat del Barça van fer molt de mal. Quan el Madrid va haver de tornar a jugar contra el Barça, a mitjans abril, en un carrusel seguit de quatre encontres (quatre “Clàssics”, tots ells de gran transcendència), li va entrar canguelis i va plantejar el primer partit al Bernabeu, corresponent a la 32a jornada de Lliga, totalment a la defensiva, regalant la pilota al Barcelona i només cercant la porteria contrària en alguna recuperació i contraatac ràpid (pilotes llargues als davanters, sense tocar la pilota al mig del camp) o en accions a pilota aturada (córners i faltes). Això en un encontre en què només li valia la victòria per escurçar la diferència de vuit punts que el Barça portava al Madrid amb només sis jornades per disputar. L’empat a un final va certificar que el Barça guanyaria la Lliga ja que només quedaven divuit punts per disputar i el Barça conservava els vuit punts de diferència (una altra cosa és que la diferència s’hagués vista reduïda a cinc punts, l’única opció real que tenia l’equip de la capital de continuar aspirant al títol de Lliga).
El miserable empat a un obtingut pel Madrid es va enfocar des de la premsa, el públic i l’entrenador madrileny com un gran èxit, quan havia estat u, extraordinari fracàs per les seves aspiracions i per la manera com es va produir: als darrers minuts i de penal, quan tot ja feia pensar en una victòria blaugrana i que la diferència s’ampliaria a onze punts.
Mourinho va parlar de què sempre acabava jugant amb deu contra el Barça i que ja havien entrenat per fer-ho. Per això els va sortir bé el resultat. A més, va comentar que li agradaria jugar contra el Barça sempre amb onze jugadors; no amb deu, ja que sempre li acabaven expulsant un jugador.
El dimecres sant, 20 d’abril, es va jugar el segon dels quatre “clàssics seguits”, la final de la Copa del Rei a Mestalla (València). Aquest encontre va ser més igualat i va haver-hi pròrroga. El Madrid va marcar un gol i es va adjudicar la Copa. Aquest dia no va haver-hi queixes d’en Mourinho.
El Madrid havia augmentat l’agressivitat del primer encontre i en aquest segon, més que agressiu, va arribar a ser violent. A més, els seus jugadors van pressionar molt l’àrbitre a la primera part (hi anaven en massa a queixar-se davant qualsevol aturada en el joc). Se suposa que tot seguint les recomanacions del seu entrenador. Per la seva banda, el Barça, malgrat perdre, no es va queixar de res. Mentre que el Madrid semblava que havia guanyat el títol més important del món i la premsa madrilenya ja parlava de canvi de cicle.
El dimecres, 27 d’abril, es va disputar l’anada de la semifinal de la Champions al Bernabeu. L’entrenador del Madrid va preparar un tàctica ultradefensiva, amb en Pepe, com a migcentre al mig del camp, cobrint per davant a en Messi, amb quatre defenses més, en Lass i l’Alonso, també al mig del camp, però només defensant; i a davant, Cristiano Ronaldo i Higuaín en punta, i Di Maria, gairebé de lateral o al mig del camp, per tal de cobrir les pujades d’Alves i recolzar la banda esquerra. El joc del Madrid, a casa seva, va consistir en defensar-se, especialment, i pilotes llargues a davant en ràpids contraatacs. Les conseqüències de tot plegat va ser que el Madrid prou feines va arribar i xutar a la porteria blaugrana en tot l’encontre i que va perdre per un contundent 0-2, que deixava gairebé l’eliminatòria decidida.
En la roda de premsa post-partit, Mourinho es va queixar de tot i va fer el ridícul parlant dels favoritismes que rebia al Barça. No va parlar del seu equip, sinó només d’ell i dels enfrontaments que havia tingut amb el Barcelona quan era entrenador del Chelsea, després de l’Inter i ara del Madrid. Segons ell, el Madrid va perdre per l’expulsió de Pepe al minut 15 de la segona part. No va reconèixer cap error seu i només va culpar de tot als favoritismes que rebia el Barça (àrbitres, UEFA i Villar, Unicef, més simpàtics). Van ser els famosos “per què”, que han passat ja a la història de les frases cèlebres del futbol). Crec que aquestes declaracions post-partit de Mourinho també van ser resposta a les declaracions de Guardiola el dia abans dient que Mourinho “era el puto amo” de la sala de premsa del Bernabeu. Mourinho també va atacar Guardiola de diverses maneres, la més important dient que a ell li hauria donat vergonya guanyar la Champions de la manera que ho havia fet Guardiola al 2009.
Després d'una setmana molt calenta i ja en una espiral de declaracions, es va disputar el partit de tornada al Camp Nou el dimarts, 3 de maig, el darrer dels quatre “clàssics” seguits d’aquesta temporada. El Madrid va fer un plantejament més obert, més d’acord amb allò que hauria d’haver fet en els anteriors encontres. El resultat va ser d’1-1 i el Barça va eliminar al Madrid i va passar a la final de la Champions, que es disputarà el 28 de maig a Wembley, contra el Manchester United.
Mourinho, expulsat en el partit d’anada, es va quedar a l’Hotel i no va anar al Camp Nou. La roda de premsa post-partit, el segon entrenador del Madrid, Karanka, va recolzar amb tot a Mourinho i va continuar en la mateixa línia, encara que d’una manera educada. Des de l’autocar, tant Mourinho com Cristiano, van fer el gest amb la mà de “robatori” per descriure el partit acabat de disputar.
La jugada clau, segons el Madrid, va ser el gol anul•lat a Higuaín a l’inici de la segona part, encara amb 0-0 al marcador. De la manera que jo vaig veure la jugada per la televisió (en les diverses preses des de diversos angles que hi ha, en un ràpid contraatac, en Cristiano Ronaldo, en una bona jugada individual, aconsegueix fer forat al mig de la defensa blaugrana; aleshores en Piqué l’empeny des de darrera amb l’espatlla (podria ser càrrega legal o no prou falta per assenyalar-la), en Cristiano cau i en Mascherano es fa amb la pilota. Però, en la seva caiguda, toca una cama (o peu) de Mascherano que cau i deixa la pilota a Higuaín, que remata i marca. Hi ha una toma de la televisió des de darrera de la porteria de Valdés, el porter blaugrana, en què es veu clarament que l’àrbitre no assenyala falta ni res (ni dóna continuïtat al joc; simplement no fa res) quan Piqué fa caure Cristiano; però, quan Mascherano cau degut a què Cristino el toca, de seguida assenyala falta. Quan la pilota arriba a Higuaín, l’àrbitre ja ha assenyalat la falta; per tant, el seu xut queda invalidat i no es pot parlar ni de gol anul•lat. No és gol anul•lat, tal com diuen els jugadors, l’equip tècnic, la directiva i els seguidors del Reial Madrid, perquè l’àrbitre ja havia pitat la falta. Això es pot veure clarament per la televisió; no és res inventat. És de la manera que va veure-ho i assenyalar l’àrbitre i no hi ha res més a fer.
Als dies següents van ser molt calents en la premsa madrilenya i en declaracions i denúncies a la UEFA per part d’ambdós clubs. Però, això ja serà tema d’un tercer post.
Ha estat el seu entrenador, el portuguès Mourinho, qui l’ha abocat al fracàs davant del Barça. El portuguès té una mena de complex, quan juga contra el conjunt blaugrana, que el porta a fer uns plantejaments ultradefensius i ridículs.
Ja amb el Chelsea, a octaus de final de la Champions League, el dia de l’expulsió d’Asier del Horno (per les tremendes entrades que va fer a l’aleshores joveníssim jugador argentí Messi, en un camp totalment impracticable (l’havia anat preparant tot l’hivern; Stamford Bridge mai ha tornat a estar tan malament) i escurçant-lo pels laterals per fer-lo més estret. El Chelsea tenia un gran equip i no li calien aquesta mena d’artimanyes. El Barça va guanyar (1-2) i en Mourinho es va queixar amargament de l’àrbitre i de l’expulsió del lateral basc del Chelsea (“En Barcelona hay teatro del bueno”).
La realitat és que el Barça va ser superior i es va merèixer una victòria més àmplia. L’expulsió de Del Horno va ser totalment merescuda. Només cal veure la falta que li fa a poca distància del banderí de córner. Una agressió salvatge, sense pilota, clarament motivadora d’expulsió.
En el partit de tornada, al Camp Nou, l’encontre va ser més igualat i va acabar amb empat a un; el gol del Chelsea, de penal, transformat per Lampard, ja al temps afegit. El Barça va acabar guanyant la Champions-2006, a París, contra l’Arsenal.
En Mourinho i el Barça es van tornar a trobar a la Champions la temporada passada, ara el portuguès entrenant l’Inter de Milà. Van jugar la fase prèvia enquadrats al mateix grup (0-0 a San Siro i 2-0 al Camp Nou). El Barça va quedar primer de grup, amb 11 punts, i l’Inter segon, amb 9 punts.
Es van tornar a emparellar a les semifinals. El primer partit, a San Siro. La primera part va ser totalment blaugrana (0-1); però quinze minuts fatídics a l’inici de la segona part van fer capgirar el marcador i van donar la victòria als italians per un 3-1, malgrat els intents blaugranes per redreçar el marcador la darrera mitja hora de joc. El tercer gol de Milito, que va acabar decidint l’eliminatòria, en clar fora de joc. Un altre element important de l’encontre és que va ser arbitrat per un portuguès, amic de Mourinho; alhora que el també portuguès Figo, exjugador de l’Inter, es va asseure a la banqueta també per pressionar l’àrbitre.
En el partit de tornada, al Camp Nou, en Mourinho va emprar una tàctica ultradefensiva i renunciant clarament a l’atac. El golejador Eto’o va ocupar una posició molt endarrerida, gairebé de lateral esquerre. L’interista Motta va ser expulsat per una manotada a Busquets. Li va costar al Barça obrir el marcador; no va fer-ho fins al minut 84 per mitjà de Piqué. Poc després va anul•lar un gol a Bojan, que hagués suposat el pas del Barça a la final, per unes suposades mans prèvies de Touré, que van resultar no ser-ho, com es va veure per televisió.
Les celebracions de Mourinho en acabar l’encontre saltant joiós cap al centre de la gespa del Camp Nou van irritar molt al públic, que va considerar-ho una provocació del portuguès. També va tenir un petit conflicte amb el porter blaugranes, que el va voler aturar en la seva eufòria. L’Inter de Milà va jugar la final de la Champions, al Bernabeu, contra el Bayern Munic i la va guanyar.
I s’arriba a aquesta temporada en la qual el tècnic portuguès fitxa pel Reial Madrid, amb el propòsit d’acabar amb l’hegemonia blaugrana dels darrers anys. En el partit de la primera, a finals de novembre, al Camp Nou, el Barça supera totalment al Reial Madrid i fa una gran exhibició d joc, guanyant per un contundent 5-0. Ja als dies previs al matx, s’havia parlat molt de la tàctica que empraria Mourinho: si el Madrid jugaria com ho havia fet fins al moment, de manera oberta i cercant el gol o si faria una tàctica ultradefensiva, com havia fet l’any anterior amb l’Inter. Finalment, sembla per pressions de la junta directiva, va decidir plantejar el partit obertament i no ultradefensiu com sembla que li hagués agradat.
Aquest 5-0 i la gran superioritat del Barça van fer molt de mal. Quan el Madrid va haver de tornar a jugar contra el Barça, a mitjans abril, en un carrusel seguit de quatre encontres (quatre “Clàssics”, tots ells de gran transcendència), li va entrar canguelis i va plantejar el primer partit al Bernabeu, corresponent a la 32a jornada de Lliga, totalment a la defensiva, regalant la pilota al Barcelona i només cercant la porteria contrària en alguna recuperació i contraatac ràpid (pilotes llargues als davanters, sense tocar la pilota al mig del camp) o en accions a pilota aturada (córners i faltes). Això en un encontre en què només li valia la victòria per escurçar la diferència de vuit punts que el Barça portava al Madrid amb només sis jornades per disputar. L’empat a un final va certificar que el Barça guanyaria la Lliga ja que només quedaven divuit punts per disputar i el Barça conservava els vuit punts de diferència (una altra cosa és que la diferència s’hagués vista reduïda a cinc punts, l’única opció real que tenia l’equip de la capital de continuar aspirant al títol de Lliga).
El miserable empat a un obtingut pel Madrid es va enfocar des de la premsa, el públic i l’entrenador madrileny com un gran èxit, quan havia estat u, extraordinari fracàs per les seves aspiracions i per la manera com es va produir: als darrers minuts i de penal, quan tot ja feia pensar en una victòria blaugrana i que la diferència s’ampliaria a onze punts.
Mourinho va parlar de què sempre acabava jugant amb deu contra el Barça i que ja havien entrenat per fer-ho. Per això els va sortir bé el resultat. A més, va comentar que li agradaria jugar contra el Barça sempre amb onze jugadors; no amb deu, ja que sempre li acabaven expulsant un jugador.
El dimecres sant, 20 d’abril, es va jugar el segon dels quatre “clàssics seguits”, la final de la Copa del Rei a Mestalla (València). Aquest encontre va ser més igualat i va haver-hi pròrroga. El Madrid va marcar un gol i es va adjudicar la Copa. Aquest dia no va haver-hi queixes d’en Mourinho.
El Madrid havia augmentat l’agressivitat del primer encontre i en aquest segon, més que agressiu, va arribar a ser violent. A més, els seus jugadors van pressionar molt l’àrbitre a la primera part (hi anaven en massa a queixar-se davant qualsevol aturada en el joc). Se suposa que tot seguint les recomanacions del seu entrenador. Per la seva banda, el Barça, malgrat perdre, no es va queixar de res. Mentre que el Madrid semblava que havia guanyat el títol més important del món i la premsa madrilenya ja parlava de canvi de cicle.
El dimecres, 27 d’abril, es va disputar l’anada de la semifinal de la Champions al Bernabeu. L’entrenador del Madrid va preparar un tàctica ultradefensiva, amb en Pepe, com a migcentre al mig del camp, cobrint per davant a en Messi, amb quatre defenses més, en Lass i l’Alonso, també al mig del camp, però només defensant; i a davant, Cristiano Ronaldo i Higuaín en punta, i Di Maria, gairebé de lateral o al mig del camp, per tal de cobrir les pujades d’Alves i recolzar la banda esquerra. El joc del Madrid, a casa seva, va consistir en defensar-se, especialment, i pilotes llargues a davant en ràpids contraatacs. Les conseqüències de tot plegat va ser que el Madrid prou feines va arribar i xutar a la porteria blaugrana en tot l’encontre i que va perdre per un contundent 0-2, que deixava gairebé l’eliminatòria decidida.
En la roda de premsa post-partit, Mourinho es va queixar de tot i va fer el ridícul parlant dels favoritismes que rebia al Barça. No va parlar del seu equip, sinó només d’ell i dels enfrontaments que havia tingut amb el Barcelona quan era entrenador del Chelsea, després de l’Inter i ara del Madrid. Segons ell, el Madrid va perdre per l’expulsió de Pepe al minut 15 de la segona part. No va reconèixer cap error seu i només va culpar de tot als favoritismes que rebia el Barça (àrbitres, UEFA i Villar, Unicef, més simpàtics). Van ser els famosos “per què”, que han passat ja a la història de les frases cèlebres del futbol). Crec que aquestes declaracions post-partit de Mourinho també van ser resposta a les declaracions de Guardiola el dia abans dient que Mourinho “era el puto amo” de la sala de premsa del Bernabeu. Mourinho també va atacar Guardiola de diverses maneres, la més important dient que a ell li hauria donat vergonya guanyar la Champions de la manera que ho havia fet Guardiola al 2009.
Després d'una setmana molt calenta i ja en una espiral de declaracions, es va disputar el partit de tornada al Camp Nou el dimarts, 3 de maig, el darrer dels quatre “clàssics” seguits d’aquesta temporada. El Madrid va fer un plantejament més obert, més d’acord amb allò que hauria d’haver fet en els anteriors encontres. El resultat va ser d’1-1 i el Barça va eliminar al Madrid i va passar a la final de la Champions, que es disputarà el 28 de maig a Wembley, contra el Manchester United.
Mourinho, expulsat en el partit d’anada, es va quedar a l’Hotel i no va anar al Camp Nou. La roda de premsa post-partit, el segon entrenador del Madrid, Karanka, va recolzar amb tot a Mourinho i va continuar en la mateixa línia, encara que d’una manera educada. Des de l’autocar, tant Mourinho com Cristiano, van fer el gest amb la mà de “robatori” per descriure el partit acabat de disputar.
La jugada clau, segons el Madrid, va ser el gol anul•lat a Higuaín a l’inici de la segona part, encara amb 0-0 al marcador. De la manera que jo vaig veure la jugada per la televisió (en les diverses preses des de diversos angles que hi ha, en un ràpid contraatac, en Cristiano Ronaldo, en una bona jugada individual, aconsegueix fer forat al mig de la defensa blaugrana; aleshores en Piqué l’empeny des de darrera amb l’espatlla (podria ser càrrega legal o no prou falta per assenyalar-la), en Cristiano cau i en Mascherano es fa amb la pilota. Però, en la seva caiguda, toca una cama (o peu) de Mascherano que cau i deixa la pilota a Higuaín, que remata i marca. Hi ha una toma de la televisió des de darrera de la porteria de Valdés, el porter blaugrana, en què es veu clarament que l’àrbitre no assenyala falta ni res (ni dóna continuïtat al joc; simplement no fa res) quan Piqué fa caure Cristiano; però, quan Mascherano cau degut a què Cristino el toca, de seguida assenyala falta. Quan la pilota arriba a Higuaín, l’àrbitre ja ha assenyalat la falta; per tant, el seu xut queda invalidat i no es pot parlar ni de gol anul•lat. No és gol anul•lat, tal com diuen els jugadors, l’equip tècnic, la directiva i els seguidors del Reial Madrid, perquè l’àrbitre ja havia pitat la falta. Això es pot veure clarament per la televisió; no és res inventat. És de la manera que va veure-ho i assenyalar l’àrbitre i no hi ha res més a fer.
Als dies següents van ser molt calents en la premsa madrilenya i en declaracions i denúncies a la UEFA per part d’ambdós clubs. Però, això ja serà tema d’un tercer post.
diumenge, 8 de maig del 2011
1. Els quatre "clàssics": Reial Madrid - Barça.
Passats uns dies dels quatre “clàssics” entre el Reial Madrid i el FC Barcelona, disputats entre el dissabte 16 d’abril i el dimarts 3 de maig, es pot fer ara un balanç, millor dit, uns comentaris sobre tot allò que ha representat aquest seguit d’encontres entre els dos grans del futbol espanyol.
En primer lloc, hi ha hagut una cosa clara i observada per tothom: s'ha vist poc futbol i aquest, principalment, només l’ha posat el Barça. Per exemple, a la darrera mitja horeta, després de l’expulsió de Pepe, en el partit d’anada de la Champions al Bernabeu, o ens els darrers quinze minuts de la primera part, al Camp Nou, en el partit de tornada.
El Madrid no ha mostrat massa res en els quatre partits, malgrat els esforços i les ganes que hi ha posat. Només ha demostrat que té un bon porter, una defensa segura i algun bon jugador en atac, com en Cristiano Ronaldo i en Di Maria. Però poca cosa més. Res de joc de conjunt i de lligar les jugades.
En segon lloc, cal comentar els resultats que hi ha hagut: dos empats i dues victòries, una per a cada equip. El còmput total ha estat un 4-3 favorable al Barça, en dos encontres disputats al Bernabeu, un en terreny neutral (València) i un quart al Camp Nou. Han estat resultats ajustadets (1-1, 1-0, 0-2, 1-1) i que s’han decidit per detalls.
En el primer encontre, empat a un al Bernabeu, en partit de la 32a jornada de Lliga, el Barça va segellar que seria campió en mantenir l’avantatge de vuit punts sobre el seu rival, a manca només de sis jornades (18 punts) per acabar el campionat. Els locals no van poder escurçar diferències, cosa que era imprescindible per a ells, per tal d’acostar-se a cinc punts i esperar alguna errada més del conjunt blaugrana. En aquest encontre, el Barça s’havia avançat en el marcador a l’inici de la segona part amb un gol de penal, que va transformar Messi, i que va comportar l’expulsió del madridista Albiol. Quan semblava que el Barça s’emportaria els tres punts i se'n col•locaria a onze del Madrid, un altre penal, a manca de set minuts per al final, aquesta vegada a favor dels madridistes, va permetre en Cristiano marcar el gol de l’empat.
El segon encontre, la final de la Copa del Rei a Mestalla (València), va ser el més igualat dels quatre “clàssics”. Va ser un encontre disputat, jugat amb molta intensitat i amb poques ocasions de gol. Qualsevol equip s’hagués pogut emportar la victòria. Un primer temps en què el Madrid va estar millor i un segon temps en què el Barça el va superar totalment. Els blaugranes van marcar al minut 69, però el gol de Pedro va ser anul•lat per fora de joc. A la pròrroga, al minut 103, Cristiano, de cap, va donar la victòria al Reial Madrid i amb ella la Copa del Rei a l'equip de la Cibeles.
El tercer encontre, l’anada de semifinals de la Champions, al Bernabeu, va ser més ben jugat per part del Barcelona, que va merèixer la victòria. Aquesta no es va produir fins després de l’expulsió de Pepe, a la segona part, en una de les decisions més controvertides i comentades d’aquests quatre “clàssics” (juntament amb el gol anul•lat a Higuaín en el partit de tornada). En Messi va acabar marcant dos gols, el segon, de gran bellesa, després d’una gran jugada personal. Amb el 0-2 i vist el joc i els plantejaments tàctics d’ambdós equips, l’eliminatòria semblava decidida. La roda de premsa posterior al partit de Mourinho va tenir un gran ressò (¿por què? es va preguntar fins a cinc vegades). Se’n parlarà més endavant.
El quart encontre, la tornada de la semifinals de la Champions, l’únic dels “clàssics” que s’ha disputat al Camp Nou, ja amb tot decidit, després del 0-2 al Bernabeu la setmana anterior. El Barça es va fer mereixedor de la victòria, especialment després d’unes ocasions clares de gol al darrer quart del primer període, en les quals les intervencions del porter madridista Casillas van ser decisives per conservar el 0-0. A l’inici de la segona part, encara amb el 0-0 al marcador, Higuaín va marcar un gol, però la jugada havia estat invalidada amb anterioritat per l’àrbitre en assenyalar una falta de Cristiano sobre Mascherano. Aquesta ha estat la gran decisió dels àrbitres, que, segons els madridistes, han perjudicat seriosament els interessos del seu equip. D’aquestes dues accions tan debatudes i portades a les primeres planes dels mitjans de comunicació se’n parlarà en un altre post.
Poc després, en Pedro va avançar l’equip blaugrana i poc abans del final, al minut 83, en Marcelo va empatar l’encontre. Amb l'1-1 el Barça certificava el seu pas a la semifinal de Wembley i el Reial Madrid quedava eliminat. Per al conjunt madridista la temporada es pot dir que finava, un cop eliminat de la Champions, amb la Copa del Rei acabada (i guanyada) i sense opcions a la Lliga per la diferència de vuit punts del club blaugrana sobre els dotze que restaven per disputar.
Després de comentar somerament allò que han donat de sí els quatre “clàssics” pel que fa només a l’apartat futbolístic i deixant de banda les nombroses controvèrsies que han suscitat, passem ara a analitzar el rendiment i el joc d’ambdós equips.
Comencem pel Barça. El conjunt blaugrana ha arribat molt cansat a aquestes alçades de la temporada. No és l’equip brillant de la primera volta ni dels primers mesos del 2011. Ha arribat molt lluny en totes les competicions que ha disputat (líder indiscutible de la Lliga, finalista de la Copa del Rei i semifinalista de la Champions), amb opcions reals de guanyar-les totes. A més, hi ha hagut els encontres de les seleccions, en les quals gairebé tots els seus jugadors són internacionals. També s’ha de tenir present que set dels seus jugadors van ser titulars en la selecció espanyola que va guanyar el Mundial de Sudàfrica l’estiu del 1910 i durant el qual prou feines van tenir vacances, a més d’acumular molta tensió i cansament en partits tan compromesos i de molt desgast (amb molta calor) com van ser els d'aquell campionat.
Si a tot això, s’hi afegeix una plantilla excessivament curta per participar en aquestes competicions d’alt nivell i que les lesions tampoc han acompanyat, es tindrà un Barça molt cansat i delmat, amb absències importants al centre de la defensa i a la davantera. Tampoc hi ha hagut gaire opcions de donar descans als jugadors més necessitats, ja que sempre han fet falta i tots els encontres han estat sempre de gran transcendència per al club blaugrana, que aspira a guanyar en totes les competicions en les quals participa (Lliga, Champions i Copa del Rei).
S’han pujat jugadors del segon equip (Thiago, Jonatan, Fontàs i algun altre) al primer, però no han tingut l’èxit dels de l’any anterior. Llevat de Thiago, la resta prou feines ha comptat. El mateix Thiago no ha jugat en els partits importants i decisius; només en algun d'esporàdic i poc transcendent.
Davant l’escassetat de jugadors, malgrat la incorporació d’Affellay al mercat d’hivern, les baixes de Puyol, Abidal, Bojan, tots elles de llarga durada, així com les de Maxwell, Adriano, Iniesta i altres, de curta durada, i la poca confiança en un minvat Milito, per les lesions i les contínues recaigudes que ha tingut, han palesat els pocs recursos amb els quals el Barcelona ha arribat al final de temporada.
Amb el Barça cansat i sense prou recanvis, els jugadors blagranes s'han presentat als quatre "clàssics" molt justos de forces; i només els han pogut anar superant a base del gran joc que realitzen i en la gran possessió de la pilota que demostren en cada partit (al voltant del 70 %; els rivals prou feines arriben al 30 %). Però no han tingut la frescor i la rapidesa a davant dels primers mesos de la temporada en què van asombrar tot el món i van fer que tres dels seus jugadors (Messi, Iniesta i Xavi) copessin els primers llocs del trofeu mundial més important a nivell individual: el Fifa World Player.
Al Barça, malgrat conservar el seu futbol de toc i control, li ha mancat rapidesa i frescor a l’atac, més gúspira. Ha fet poc perill; això en un equip que juga amb les línies avançades i fent pressió a davant. Però, malgrat aquests handicaps, ha estat superior al seu rival en el còmput total dels quatre partits. Només li ha mancat fer més gols i acabar de matar els encontres amb un segon gol quan tenia el seu rival contra les cordes.
Passant al Reial Madrid, aquest equip l’ha enfonsat el seu entrenador. El Madrid té una bona plantilla, de qualitat i abundant, en la qual les baixes gairebé ni es noten perquè hi ha prou jugadors internacionals per a cada línia i a cada posició. Durant la temporada ha tingut les baixes de llarga durada de l’Higuaín, per a ells molt important, i de Gago; i alguna més. També n'han tingut de més curtes, per lesions, sancions i expulsions, com sol passar en tots els equips.
Però, allò que realment ha matat al Madrid, han estat les tàctiques ràcanes i ultradefensives del seu entrenador i les polèmiques que ha suscitat amb les seves incendiàries rodes de premsa post-partit.
D’això, del Madrid i de Mourinho, en parlarem al proper post.
En primer lloc, hi ha hagut una cosa clara i observada per tothom: s'ha vist poc futbol i aquest, principalment, només l’ha posat el Barça. Per exemple, a la darrera mitja horeta, després de l’expulsió de Pepe, en el partit d’anada de la Champions al Bernabeu, o ens els darrers quinze minuts de la primera part, al Camp Nou, en el partit de tornada.
El Madrid no ha mostrat massa res en els quatre partits, malgrat els esforços i les ganes que hi ha posat. Només ha demostrat que té un bon porter, una defensa segura i algun bon jugador en atac, com en Cristiano Ronaldo i en Di Maria. Però poca cosa més. Res de joc de conjunt i de lligar les jugades.
En segon lloc, cal comentar els resultats que hi ha hagut: dos empats i dues victòries, una per a cada equip. El còmput total ha estat un 4-3 favorable al Barça, en dos encontres disputats al Bernabeu, un en terreny neutral (València) i un quart al Camp Nou. Han estat resultats ajustadets (1-1, 1-0, 0-2, 1-1) i que s’han decidit per detalls.
En el primer encontre, empat a un al Bernabeu, en partit de la 32a jornada de Lliga, el Barça va segellar que seria campió en mantenir l’avantatge de vuit punts sobre el seu rival, a manca només de sis jornades (18 punts) per acabar el campionat. Els locals no van poder escurçar diferències, cosa que era imprescindible per a ells, per tal d’acostar-se a cinc punts i esperar alguna errada més del conjunt blaugrana. En aquest encontre, el Barça s’havia avançat en el marcador a l’inici de la segona part amb un gol de penal, que va transformar Messi, i que va comportar l’expulsió del madridista Albiol. Quan semblava que el Barça s’emportaria els tres punts i se'n col•locaria a onze del Madrid, un altre penal, a manca de set minuts per al final, aquesta vegada a favor dels madridistes, va permetre en Cristiano marcar el gol de l’empat.
El segon encontre, la final de la Copa del Rei a Mestalla (València), va ser el més igualat dels quatre “clàssics”. Va ser un encontre disputat, jugat amb molta intensitat i amb poques ocasions de gol. Qualsevol equip s’hagués pogut emportar la victòria. Un primer temps en què el Madrid va estar millor i un segon temps en què el Barça el va superar totalment. Els blaugranes van marcar al minut 69, però el gol de Pedro va ser anul•lat per fora de joc. A la pròrroga, al minut 103, Cristiano, de cap, va donar la victòria al Reial Madrid i amb ella la Copa del Rei a l'equip de la Cibeles.
El tercer encontre, l’anada de semifinals de la Champions, al Bernabeu, va ser més ben jugat per part del Barcelona, que va merèixer la victòria. Aquesta no es va produir fins després de l’expulsió de Pepe, a la segona part, en una de les decisions més controvertides i comentades d’aquests quatre “clàssics” (juntament amb el gol anul•lat a Higuaín en el partit de tornada). En Messi va acabar marcant dos gols, el segon, de gran bellesa, després d’una gran jugada personal. Amb el 0-2 i vist el joc i els plantejaments tàctics d’ambdós equips, l’eliminatòria semblava decidida. La roda de premsa posterior al partit de Mourinho va tenir un gran ressò (¿por què? es va preguntar fins a cinc vegades). Se’n parlarà més endavant.
El quart encontre, la tornada de la semifinals de la Champions, l’únic dels “clàssics” que s’ha disputat al Camp Nou, ja amb tot decidit, després del 0-2 al Bernabeu la setmana anterior. El Barça es va fer mereixedor de la victòria, especialment després d’unes ocasions clares de gol al darrer quart del primer període, en les quals les intervencions del porter madridista Casillas van ser decisives per conservar el 0-0. A l’inici de la segona part, encara amb el 0-0 al marcador, Higuaín va marcar un gol, però la jugada havia estat invalidada amb anterioritat per l’àrbitre en assenyalar una falta de Cristiano sobre Mascherano. Aquesta ha estat la gran decisió dels àrbitres, que, segons els madridistes, han perjudicat seriosament els interessos del seu equip. D’aquestes dues accions tan debatudes i portades a les primeres planes dels mitjans de comunicació se’n parlarà en un altre post.
Poc després, en Pedro va avançar l’equip blaugrana i poc abans del final, al minut 83, en Marcelo va empatar l’encontre. Amb l'1-1 el Barça certificava el seu pas a la semifinal de Wembley i el Reial Madrid quedava eliminat. Per al conjunt madridista la temporada es pot dir que finava, un cop eliminat de la Champions, amb la Copa del Rei acabada (i guanyada) i sense opcions a la Lliga per la diferència de vuit punts del club blaugrana sobre els dotze que restaven per disputar.
Després de comentar somerament allò que han donat de sí els quatre “clàssics” pel que fa només a l’apartat futbolístic i deixant de banda les nombroses controvèrsies que han suscitat, passem ara a analitzar el rendiment i el joc d’ambdós equips.
Comencem pel Barça. El conjunt blaugrana ha arribat molt cansat a aquestes alçades de la temporada. No és l’equip brillant de la primera volta ni dels primers mesos del 2011. Ha arribat molt lluny en totes les competicions que ha disputat (líder indiscutible de la Lliga, finalista de la Copa del Rei i semifinalista de la Champions), amb opcions reals de guanyar-les totes. A més, hi ha hagut els encontres de les seleccions, en les quals gairebé tots els seus jugadors són internacionals. També s’ha de tenir present que set dels seus jugadors van ser titulars en la selecció espanyola que va guanyar el Mundial de Sudàfrica l’estiu del 1910 i durant el qual prou feines van tenir vacances, a més d’acumular molta tensió i cansament en partits tan compromesos i de molt desgast (amb molta calor) com van ser els d'aquell campionat.
Si a tot això, s’hi afegeix una plantilla excessivament curta per participar en aquestes competicions d’alt nivell i que les lesions tampoc han acompanyat, es tindrà un Barça molt cansat i delmat, amb absències importants al centre de la defensa i a la davantera. Tampoc hi ha hagut gaire opcions de donar descans als jugadors més necessitats, ja que sempre han fet falta i tots els encontres han estat sempre de gran transcendència per al club blaugrana, que aspira a guanyar en totes les competicions en les quals participa (Lliga, Champions i Copa del Rei).
S’han pujat jugadors del segon equip (Thiago, Jonatan, Fontàs i algun altre) al primer, però no han tingut l’èxit dels de l’any anterior. Llevat de Thiago, la resta prou feines ha comptat. El mateix Thiago no ha jugat en els partits importants i decisius; només en algun d'esporàdic i poc transcendent.
Davant l’escassetat de jugadors, malgrat la incorporació d’Affellay al mercat d’hivern, les baixes de Puyol, Abidal, Bojan, tots elles de llarga durada, així com les de Maxwell, Adriano, Iniesta i altres, de curta durada, i la poca confiança en un minvat Milito, per les lesions i les contínues recaigudes que ha tingut, han palesat els pocs recursos amb els quals el Barcelona ha arribat al final de temporada.
Amb el Barça cansat i sense prou recanvis, els jugadors blagranes s'han presentat als quatre "clàssics" molt justos de forces; i només els han pogut anar superant a base del gran joc que realitzen i en la gran possessió de la pilota que demostren en cada partit (al voltant del 70 %; els rivals prou feines arriben al 30 %). Però no han tingut la frescor i la rapidesa a davant dels primers mesos de la temporada en què van asombrar tot el món i van fer que tres dels seus jugadors (Messi, Iniesta i Xavi) copessin els primers llocs del trofeu mundial més important a nivell individual: el Fifa World Player.
Al Barça, malgrat conservar el seu futbol de toc i control, li ha mancat rapidesa i frescor a l’atac, més gúspira. Ha fet poc perill; això en un equip que juga amb les línies avançades i fent pressió a davant. Però, malgrat aquests handicaps, ha estat superior al seu rival en el còmput total dels quatre partits. Només li ha mancat fer més gols i acabar de matar els encontres amb un segon gol quan tenia el seu rival contra les cordes.
Passant al Reial Madrid, aquest equip l’ha enfonsat el seu entrenador. El Madrid té una bona plantilla, de qualitat i abundant, en la qual les baixes gairebé ni es noten perquè hi ha prou jugadors internacionals per a cada línia i a cada posició. Durant la temporada ha tingut les baixes de llarga durada de l’Higuaín, per a ells molt important, i de Gago; i alguna més. També n'han tingut de més curtes, per lesions, sancions i expulsions, com sol passar en tots els equips.
Però, allò que realment ha matat al Madrid, han estat les tàctiques ràcanes i ultradefensives del seu entrenador i les polèmiques que ha suscitat amb les seves incendiàries rodes de premsa post-partit.
D’això, del Madrid i de Mourinho, en parlarem al proper post.
dimecres, 4 de maig del 2011
Solitud, de Víctor Català
Solitud és una novel•la escrita per Víctor Català i publicada en fulletons inclosos a la revista Joventut entre el març de 1904 i l'abril de 1905. És la novel•la més coneguda de la seva autora. S'emmarca dins del Modernisme, moviment literari i artístic força present a Catalunya. L'any 1909 va aparèixer com a novel•la sencera.
Les tensions entre l'individu i l'entorn constitueixen el fonament simbòlic d'aquesta obra, construïda a partir d'una selecció de la realitat molt ben estructurada i treballada. L'autora, amb gran destresa i poder descriptiu, situa el lector en un escenari inquietant, la muntanya, que comparteix el protagonisme amb el personatge de la Mila.
Víctor Català va saber crear una narració plenament simbòlica. Un bon exemple el constitueix la imatge deforme del sant que hi ha a la capella, i de la qual la Mila en fa una valoració ambiental.
Tema
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel•les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal•liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel•la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.
Les seves influències
És una novel•la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascensió i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el pastor, Gaietà, i l'Ànima també són símbols. El Pastor exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El Pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzschià. Les converses amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva. Amb el personatge de la Mila es pot observar que hi ha una influència ibseniana: només qui s'ha fet fort en el coneixement -sempre dolorós- de la realitat pot restar sol, i a la Mila li passa això, a partir de tot el que ha patit s'ha fet forta i s'enfronta al seu món real.
L'estil de la novel•la
Un dels trets característics d'aquesta novel•la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per donar més vivesa al relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple el Pastor utilitza un parlar singular, típic de les altes muntanyes i molt ric en expressions, rondalles i cultura popular.
Els personatges
S'estableix un triangle narrador-protagonista-lector on aquest darrer descobreix què hi ha més enllà de les meres aparences de la realitat i ho fa al mateix temps que Mila i a través dels seus estats d'ànim. L'argument comença in media res, quan la dona i Maties, el seu recent marit, inicien l'ascens a la muntanya on faran d'ermitans. El medi muntanyenc advers, la figura deforme i monstruosa de l'Ànima -caçador furtiu símbol del Mal i vinculat a l'estètica decadent de la lletjor-, el capteniment bestial de la multitud i l'abandó del marit enfonsen Mila en el dolor. L'agressió de l'entorn es deu a la manca d'individualització de la seva personalitat, constituïda encara per matèria inerta. El pastor, símbol del Bé i de l'artista modernista, representa la força creadora primigènia -encarna la teoria de la "Paraula Viva" de Maragall- i exerceix la funció de guia de la Mila, que, amb el seu suport i els seus ensenyaments (la inicia en els secrets de la Natura), troba la pròpia identitat personal. L'acció transformadora que exerceix la dona en netejar l'ermita abandonada és una metàfora de la creació artística -ordenació de la realitat caòtica- i les rondalles que el pastor li explica en el dialecte muntanyenc signifiquen la força creadora que, en traduir en paraules l'emoció que desvetlla la contemplació de la Natura, desperten en ella una nova consciència superior. Amb la visió del paisatge, descrit com un quadre decadentista, i la seva integració en el propi esperit, la protagonista, després que ha estat víctima d'esdeveniments tràgics, capta la realitat per via intuïtiva. La davallada de la Mila des de la muntanya a la terra baixa, sola per elecció personal, aporta la significació final de la novel•la, enfrontar-se per si mateixa a la resta de l'existència.
Traduccions
- alemany: Sankt Pons, tr. Eberhard Vogel, Berlin: S. Fischer Verlag, 1909
- anglès: Solitude, tr. David H. Rosenthal, Londres: Readers International, cop., 1992.
- castellà: Soledad, tr. B. Losada. Madrid: Alianza Editorial/Enciclopèdia Catalana, 1986.
- esperanto: Soleco, tr. Josep Ventura i Freixas, Barcelona: Talleres Gráficos Hostench S.A., 1967.
- francès: Solitude, tr. Marcel Robin, París: Éditions Denoël.
- italià: Solitudine, tr. Alfredo Gianini, Carabba Editore, 1918.
- romanès: Singuratate, tr. Irina Calin, Bucarest: Meronia, 1998.
- txec: Samota, tr. Jan Schejbal, Praga: Odeon, 1987.
- aranès: "Solitud", tr. Maria Vergés i Pérez, Lleida: Pagés Editors, S.L., 2007.
Les tensions entre l'individu i l'entorn constitueixen el fonament simbòlic d'aquesta obra, construïda a partir d'una selecció de la realitat molt ben estructurada i treballada. L'autora, amb gran destresa i poder descriptiu, situa el lector en un escenari inquietant, la muntanya, que comparteix el protagonisme amb el personatge de la Mila.
Víctor Català va saber crear una narració plenament simbòlica. Un bon exemple el constitueix la imatge deforme del sant que hi ha a la capella, i de la qual la Mila en fa una valoració ambiental.
Tema
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel•les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal•liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel•la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.
Les seves influències
És una novel•la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascensió i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el pastor, Gaietà, i l'Ànima també són símbols. El Pastor exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El Pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzschià. Les converses amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva. Amb el personatge de la Mila es pot observar que hi ha una influència ibseniana: només qui s'ha fet fort en el coneixement -sempre dolorós- de la realitat pot restar sol, i a la Mila li passa això, a partir de tot el que ha patit s'ha fet forta i s'enfronta al seu món real.
L'estil de la novel•la
Un dels trets característics d'aquesta novel•la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per donar més vivesa al relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple el Pastor utilitza un parlar singular, típic de les altes muntanyes i molt ric en expressions, rondalles i cultura popular.
Els personatges
S'estableix un triangle narrador-protagonista-lector on aquest darrer descobreix què hi ha més enllà de les meres aparences de la realitat i ho fa al mateix temps que Mila i a través dels seus estats d'ànim. L'argument comença in media res, quan la dona i Maties, el seu recent marit, inicien l'ascens a la muntanya on faran d'ermitans. El medi muntanyenc advers, la figura deforme i monstruosa de l'Ànima -caçador furtiu símbol del Mal i vinculat a l'estètica decadent de la lletjor-, el capteniment bestial de la multitud i l'abandó del marit enfonsen Mila en el dolor. L'agressió de l'entorn es deu a la manca d'individualització de la seva personalitat, constituïda encara per matèria inerta. El pastor, símbol del Bé i de l'artista modernista, representa la força creadora primigènia -encarna la teoria de la "Paraula Viva" de Maragall- i exerceix la funció de guia de la Mila, que, amb el seu suport i els seus ensenyaments (la inicia en els secrets de la Natura), troba la pròpia identitat personal. L'acció transformadora que exerceix la dona en netejar l'ermita abandonada és una metàfora de la creació artística -ordenació de la realitat caòtica- i les rondalles que el pastor li explica en el dialecte muntanyenc signifiquen la força creadora que, en traduir en paraules l'emoció que desvetlla la contemplació de la Natura, desperten en ella una nova consciència superior. Amb la visió del paisatge, descrit com un quadre decadentista, i la seva integració en el propi esperit, la protagonista, després que ha estat víctima d'esdeveniments tràgics, capta la realitat per via intuïtiva. La davallada de la Mila des de la muntanya a la terra baixa, sola per elecció personal, aporta la significació final de la novel•la, enfrontar-se per si mateixa a la resta de l'existència.
Traduccions
- alemany: Sankt Pons, tr. Eberhard Vogel, Berlin: S. Fischer Verlag, 1909
- anglès: Solitude, tr. David H. Rosenthal, Londres: Readers International, cop., 1992.
- castellà: Soledad, tr. B. Losada. Madrid: Alianza Editorial/Enciclopèdia Catalana, 1986.
- esperanto: Soleco, tr. Josep Ventura i Freixas, Barcelona: Talleres Gráficos Hostench S.A., 1967.
- francès: Solitude, tr. Marcel Robin, París: Éditions Denoël.
- italià: Solitudine, tr. Alfredo Gianini, Carabba Editore, 1918.
- romanès: Singuratate, tr. Irina Calin, Bucarest: Meronia, 1998.
- txec: Samota, tr. Jan Schejbal, Praga: Odeon, 1987.
- aranès: "Solitud", tr. Maria Vergés i Pérez, Lleida: Pagés Editors, S.L., 2007.
dilluns, 2 de maig del 2011
Víctor Català (1869-1966), esccriptora escalenca.
Caterina Albert i Paradís (l'Escala, 1869-1966) coneguda amb el sobrenom de Víctor Català fou una escriptora catalana que participà en el moviment del Modernisme i en fou autora d'una de les seves obres literàries cabdals, la novel•la Solitud, el 1905. El premi als Jocs Florals del 1898 va representar el primer reconeixement de la seva capacitat literària. No tardaria gaire temps a utilitzar el pseudònim de Víctor Català, nom del protagonista d'una novel•la seva inacabada. Malgrat l'entusiasme que va manifestar pel món del teatre i els seus inicis poètics, el gènere que va dominar millor és el narratiu. La força del seu estil i la gran riquesa lèxica són elements definitoris del conjunt de la seva obra. Ja de gran, va rebre l'homenatge dels escriptors catalans. Va morir al seu poble natal l'any 1966.
Biografia. Primers anys, el Modernisme.
Inicià la seva carrera literària, de molt jove, col•laborant a l'Almanach de l'Esquella de la Torratxa. En aquesta publicació de caràcter satíric hi publicà els seus primers textos -poemes de temàtica amorosa- entre el 1897 i el 1900 sota el pseudònim de Virgili d'Alacseal.
És al tombant de segle, també, el 1898, que es presenta als Jocs Florals d'Olot amb el poema "Lo llibre nou" i el monòleg "La infanticida". Ambdues obres li foren premiades. Amb el monòleg, però, l'escriptora tingué un gran disgust, ja que el jurat d'aquell certamen s'escandalitzà quan va saber que darrere d'aquella peça de teatre, tan punyent per la seva temàtica, hi havia una jove escriptora de l'Escala. A partir d'aquell fet, Caterina Albert es va amagar darrere el pseudònim Víctor Català, que va prendre d'un personatge de la novel•la “Càlzer d'amargor”, que en aquell moment estava escrivint. Totes les obres que va publicar al llarg de la seva vida les va firmar amb el pseudònim.
El primer llibre que va treure a la llum va ser el poemari Lo cant dels mesos (1901) gràcies al matrimoni format per Josepa Carcassó i Miquel Sitjar. Ells van ser els que van descobrir la seva vocació literària i els que la van empènyer a publicar-lo a la Tipologia de L'Avenç. Llavors, però, Caterina Albert també tenia una altra vocació: l'artística. Dibuixava, pintava i esculpia. Malauradament, però, mai no va arribar a portar aquesta faceta de la seva vida al terreny professional. De la seva obra, únicament se'n va fer una exposició al Cercle Artístic de Sant Lluc el desembre de 1955.
Joaquim Folch i Torres, gran amic seu, va ser una de les persones que la va promoure. Sembla que quan va començar la seva trajectòria com a escriptora professional va deixar de banda l'artística. El 1901 també va publicar el seu únic recull de monòlegs, en vida seva,: 4 Monòlegs a la Tipologia de l'Avenç. A partir d'aleshores, també, inicià la seva col•laboració literària a la revista modernista Joventut (1900-1906). Aquesta publicació li proporcionà una plataforma per donar-se a conèixer al públic lector i, per tant, per projectar-se com a escriptora. Aquí, escrigué els seus primers "drames rurals", és a dir, aquells contes més negres i punyents de la seva narrativa.
El 1902, és quan els recull al llibre titulat Drames rurals i quan el misteri del seu pseudònim comença a ser conegut. De l'angoixa que li produeix aquest fet en parla en la seva relació epistolar amb Narcís Oller, un dels seus mestres, i amb en Joan Maragall, un altre mestre. Amb el pseudònim pot escriure allò que li plau més, sense que la seva literatura hagi de tenir un límit moral. Si no es pot amagar darrere Víctor Català, per tant, les crítiques tornaran a sorgir, ja que la societat del moment no veia amb bons ulls que una dona escrivís i que ho fes sobre aquells temes.
El 1902 rep les primeres crítiques pel fet d'escriure sobre l'aspecte més fosc de la condició humana. Posteriorment, publica un altre recull de contes, Ombrívoles(1904) a L'Avenç i el seu segon poemari, Llibre Blanc (1905) a l'editorial de Francesc Matheu, Ilustració Catalana. A les revistes de Matheu, Ilustració Catalana (1903-1917) i Catalana (1918-1921), hi donarà a conèixer aquelles narracions menys dramàtiques i alguns poemes.
Entre 1904 i 1905 treu a la llum la novel•la Solitud al fulletó de la revista Joventut. El 1905, la Biblioteca Joventut publica la novel•la en forma de llibre i Víctor Català obté un gran reconeixement. A partir d'aleshores, es consagra com a escriptora. Posteriorment, publica el recull de narracions Caires vius (1907) a la Biblioteca Joventut i inicia el seu primer silenci literari, a causa del noucentisme.
Segona etapa (a partir de 1907)
El 1926, quan el noucentisme ja està liquidat, intenta introduir-se al panorama literari del moment amb la publicació de la seva segona i última novel•la, Un film. Anteriorment, el 1920, també treu a la llum el recull de narracions La Mare Balena, on trobem una certa evolució en la seva estètica literària. En aquesta última obra, ja no hi plasma, únicament, l'aspecte més ombrívol de la vida.
Al llarg de la seva carrera literària, també va estar vinculada als Jocs Florals de Barcelona. El 1917, els va presidir. A banda de la seva vinculació amb aquesta corporació, també va tenir relació amb l'Acadèmia de la Llengua Catalana, d'on va ser membre el 1915, i amb l'Acadèmia de les Bones LLetres de Barcelona, d'on va ser membre des del 1923. El 1924 va guanyar el segon accèssit a l'Englantina d'or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Cavalls del port. Tampoc hem d'oblidar la seva tasca com a folklorista i com a arqueòloga (va anar recollint i classificant diverses romanalles dels grecs i romans a Empúries). Amb la guerra civil, trobem el seu segon silenci literari.
Postguerra
No serà fins al 1944, que treurà a la llum una altra obra. En aquest cas, serà el seu primer recull de narracions en castellà: Retablo (1944). Dos anys més tard, publicarà un recull de proses literàries sobre temes domèstics, “Mosaic” (1946) a l'editorial Dalmau, la seva, serà la primera obra que reprendrà les edicions en català d'aquesta empresa. Pocs anys més tard, iniciarà una relació professional prolífica amb l'editorial Selecta, on publicarà “Vida Mòlta” (1950) i “Jubileu” (1951), els seus últims reculls de narracions, i les seves “Obres Completes” (1951, 1972). Després de la seva mort, Selecta anirà reeditant la seva obra.
Obra literària
La vida literària de Víctor Català es podria dividir en tres etapes:
1a) Modernisme
“El cant dels mesos” (1901), poemari.
“Llibre Blanc-Policromi-Tríptic” (1905), poemari.
“Quatre monòlegs” (1901), recull de monòlegs.
“Drames rurals” (1902), recull de contes.
“Ombrívoles” (1904), recull de contes.
“Caires Vius” (1907), recull de contes.
“Solitud” (1905), novel•la.
2a) Del 1907 fins la guerra civil
“La Mare-Balena” (1920), recull de contes.
“Un film 3.000 metres (1926), novel•la.
“Marines” (1928), antologia.
“Contrallums” (1930), recull de contes.
3a) Postguerra
“Retablo” (1944), recull de contes en castellà.
“Mosaic” (1946), proses literàries.
“Vida mòlta” (1950), recull de contes.
“Jubileu” (1951), recull de contes.
“Obres Completes” (1951).
“Obres Completes” (????).
Dins del període del modernisme, i també de tota la seva obra literària, cal destacar l'obra esmentada anteriorment Solitud, la qual s'insereix clarament en el Modernisme català. La seva protagonista, la Mila, és el exemple d'una dona que lluita contra el seu entorn social i cerca la seua pròpia individualitat. L'obra va ser premiada el 1909 amb el premi Fastenrath i va ser traduïda a diverses llengües.
Amb ocasió de la seva mort, el poeta Carles Fages de Climent va dedicar-li aquest Brindis de rèquiem per a Caterina Albert:
« Si la mort del vell no és trista
amunt el veire més alt
i vessem el vi ametista:
quan el vell és un artista
no és pas vell sinó immortal. »
Biografia. Primers anys, el Modernisme.
Inicià la seva carrera literària, de molt jove, col•laborant a l'Almanach de l'Esquella de la Torratxa. En aquesta publicació de caràcter satíric hi publicà els seus primers textos -poemes de temàtica amorosa- entre el 1897 i el 1900 sota el pseudònim de Virgili d'Alacseal.
És al tombant de segle, també, el 1898, que es presenta als Jocs Florals d'Olot amb el poema "Lo llibre nou" i el monòleg "La infanticida". Ambdues obres li foren premiades. Amb el monòleg, però, l'escriptora tingué un gran disgust, ja que el jurat d'aquell certamen s'escandalitzà quan va saber que darrere d'aquella peça de teatre, tan punyent per la seva temàtica, hi havia una jove escriptora de l'Escala. A partir d'aquell fet, Caterina Albert es va amagar darrere el pseudònim Víctor Català, que va prendre d'un personatge de la novel•la “Càlzer d'amargor”, que en aquell moment estava escrivint. Totes les obres que va publicar al llarg de la seva vida les va firmar amb el pseudònim.
El primer llibre que va treure a la llum va ser el poemari Lo cant dels mesos (1901) gràcies al matrimoni format per Josepa Carcassó i Miquel Sitjar. Ells van ser els que van descobrir la seva vocació literària i els que la van empènyer a publicar-lo a la Tipologia de L'Avenç. Llavors, però, Caterina Albert també tenia una altra vocació: l'artística. Dibuixava, pintava i esculpia. Malauradament, però, mai no va arribar a portar aquesta faceta de la seva vida al terreny professional. De la seva obra, únicament se'n va fer una exposició al Cercle Artístic de Sant Lluc el desembre de 1955.
Joaquim Folch i Torres, gran amic seu, va ser una de les persones que la va promoure. Sembla que quan va començar la seva trajectòria com a escriptora professional va deixar de banda l'artística. El 1901 també va publicar el seu únic recull de monòlegs, en vida seva,: 4 Monòlegs a la Tipologia de l'Avenç. A partir d'aleshores, també, inicià la seva col•laboració literària a la revista modernista Joventut (1900-1906). Aquesta publicació li proporcionà una plataforma per donar-se a conèixer al públic lector i, per tant, per projectar-se com a escriptora. Aquí, escrigué els seus primers "drames rurals", és a dir, aquells contes més negres i punyents de la seva narrativa.
El 1902, és quan els recull al llibre titulat Drames rurals i quan el misteri del seu pseudònim comença a ser conegut. De l'angoixa que li produeix aquest fet en parla en la seva relació epistolar amb Narcís Oller, un dels seus mestres, i amb en Joan Maragall, un altre mestre. Amb el pseudònim pot escriure allò que li plau més, sense que la seva literatura hagi de tenir un límit moral. Si no es pot amagar darrere Víctor Català, per tant, les crítiques tornaran a sorgir, ja que la societat del moment no veia amb bons ulls que una dona escrivís i que ho fes sobre aquells temes.
El 1902 rep les primeres crítiques pel fet d'escriure sobre l'aspecte més fosc de la condició humana. Posteriorment, publica un altre recull de contes, Ombrívoles(1904) a L'Avenç i el seu segon poemari, Llibre Blanc (1905) a l'editorial de Francesc Matheu, Ilustració Catalana. A les revistes de Matheu, Ilustració Catalana (1903-1917) i Catalana (1918-1921), hi donarà a conèixer aquelles narracions menys dramàtiques i alguns poemes.
Entre 1904 i 1905 treu a la llum la novel•la Solitud al fulletó de la revista Joventut. El 1905, la Biblioteca Joventut publica la novel•la en forma de llibre i Víctor Català obté un gran reconeixement. A partir d'aleshores, es consagra com a escriptora. Posteriorment, publica el recull de narracions Caires vius (1907) a la Biblioteca Joventut i inicia el seu primer silenci literari, a causa del noucentisme.
Segona etapa (a partir de 1907)
El 1926, quan el noucentisme ja està liquidat, intenta introduir-se al panorama literari del moment amb la publicació de la seva segona i última novel•la, Un film. Anteriorment, el 1920, també treu a la llum el recull de narracions La Mare Balena, on trobem una certa evolució en la seva estètica literària. En aquesta última obra, ja no hi plasma, únicament, l'aspecte més ombrívol de la vida.
Al llarg de la seva carrera literària, també va estar vinculada als Jocs Florals de Barcelona. El 1917, els va presidir. A banda de la seva vinculació amb aquesta corporació, també va tenir relació amb l'Acadèmia de la Llengua Catalana, d'on va ser membre el 1915, i amb l'Acadèmia de les Bones LLetres de Barcelona, d'on va ser membre des del 1923. El 1924 va guanyar el segon accèssit a l'Englantina d'or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Cavalls del port. Tampoc hem d'oblidar la seva tasca com a folklorista i com a arqueòloga (va anar recollint i classificant diverses romanalles dels grecs i romans a Empúries). Amb la guerra civil, trobem el seu segon silenci literari.
Postguerra
No serà fins al 1944, que treurà a la llum una altra obra. En aquest cas, serà el seu primer recull de narracions en castellà: Retablo (1944). Dos anys més tard, publicarà un recull de proses literàries sobre temes domèstics, “Mosaic” (1946) a l'editorial Dalmau, la seva, serà la primera obra que reprendrà les edicions en català d'aquesta empresa. Pocs anys més tard, iniciarà una relació professional prolífica amb l'editorial Selecta, on publicarà “Vida Mòlta” (1950) i “Jubileu” (1951), els seus últims reculls de narracions, i les seves “Obres Completes” (1951, 1972). Després de la seva mort, Selecta anirà reeditant la seva obra.
Obra literària
La vida literària de Víctor Català es podria dividir en tres etapes:
1a) Modernisme
“El cant dels mesos” (1901), poemari.
“Llibre Blanc-Policromi-Tríptic” (1905), poemari.
“Quatre monòlegs” (1901), recull de monòlegs.
“Drames rurals” (1902), recull de contes.
“Ombrívoles” (1904), recull de contes.
“Caires Vius” (1907), recull de contes.
“Solitud” (1905), novel•la.
2a) Del 1907 fins la guerra civil
“La Mare-Balena” (1920), recull de contes.
“Un film 3.000 metres (1926), novel•la.
“Marines” (1928), antologia.
“Contrallums” (1930), recull de contes.
3a) Postguerra
“Retablo” (1944), recull de contes en castellà.
“Mosaic” (1946), proses literàries.
“Vida mòlta” (1950), recull de contes.
“Jubileu” (1951), recull de contes.
“Obres Completes” (1951).
“Obres Completes” (????).
Dins del període del modernisme, i també de tota la seva obra literària, cal destacar l'obra esmentada anteriorment Solitud, la qual s'insereix clarament en el Modernisme català. La seva protagonista, la Mila, és el exemple d'una dona que lluita contra el seu entorn social i cerca la seua pròpia individualitat. L'obra va ser premiada el 1909 amb el premi Fastenrath i va ser traduïda a diverses llengües.
Amb ocasió de la seva mort, el poeta Carles Fages de Climent va dedicar-li aquest Brindis de rèquiem per a Caterina Albert:
« Si la mort del vell no és trista
amunt el veire més alt
i vessem el vi ametista:
quan el vell és un artista
no és pas vell sinó immortal. »
Subscriure's a:
Missatges (Atom)