Solitud, de Víctor Català

Solitud és una novel•la escrita per Víctor Català i publicada en fulletons inclosos a la revista Joventut entre el març de 1904 i l'abril de 1905. És la novel•la més coneguda de la seva autora. S'emmarca dins del Modernisme, moviment literari i artístic força present a Catalunya. L'any 1909 va aparèixer com a novel•la sencera.

Les tensions entre l'individu i l'entorn constitueixen el fonament simbòlic d'aquesta obra, construïda a partir d'una selecció de la realitat molt ben estructurada i treballada. L'autora, amb gran destresa i poder descriptiu, situa el lector en un escenari inquietant, la muntanya, que comparteix el protagonisme amb el personatge de la Mila.
Víctor Català va saber crear una narració plenament simbòlica. Un bon exemple el constitueix la imatge deforme del sant que hi ha a la capella, i de la qual la Mila en fa una valoració ambiental.

Tema

L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel•les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal•liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel•la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.

Les seves influències

És una novel•la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascensió i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el pastor, Gaietà, i l'Ànima també són símbols. El Pastor exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El Pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzschià. Les converses amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva. Amb el personatge de la Mila es pot observar que hi ha una influència ibseniana: només qui s'ha fet fort en el coneixement -sempre dolorós- de la realitat pot restar sol, i a la Mila li passa això, a partir de tot el que ha patit s'ha fet forta i s'enfronta al seu món real.

L'estil de la novel•la

Un dels trets característics d'aquesta novel•la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per donar més vivesa al relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple el Pastor utilitza un parlar singular, típic de les altes muntanyes i molt ric en expressions, rondalles i cultura popular.

Els personatges

S'estableix un triangle narrador-protagonista-lector on aquest darrer descobreix què hi ha més enllà de les meres aparences de la realitat i ho fa al mateix temps que Mila i a través dels seus estats d'ànim. L'argument comença in media res, quan la dona i Maties, el seu recent marit, inicien l'ascens a la muntanya on faran d'ermitans. El medi muntanyenc advers, la figura deforme i monstruosa de l'Ànima -caçador furtiu símbol del Mal i vinculat a l'estètica decadent de la lletjor-, el capteniment bestial de la multitud i l'abandó del marit enfonsen Mila en el dolor. L'agressió de l'entorn es deu a la manca d'individualització de la seva personalitat, constituïda encara per matèria inerta. El pastor, símbol del Bé i de l'artista modernista, representa la força creadora primigènia -encarna la teoria de la "Paraula Viva" de Maragall- i exerceix la funció de guia de la Mila, que, amb el seu suport i els seus ensenyaments (la inicia en els secrets de la Natura), troba la pròpia identitat personal. L'acció transformadora que exerceix la dona en netejar l'ermita abandonada és una metàfora de la creació artística -ordenació de la realitat caòtica- i les rondalles que el pastor li explica en el dialecte muntanyenc signifiquen la força creadora que, en traduir en paraules l'emoció que desvetlla la contemplació de la Natura, desperten en ella una nova consciència superior. Amb la visió del paisatge, descrit com un quadre decadentista, i la seva integració en el propi esperit, la protagonista, després que ha estat víctima d'esdeveniments tràgics, capta la realitat per via intuïtiva. La davallada de la Mila des de la muntanya a la terra baixa, sola per elecció personal, aporta la significació final de la novel•la, enfrontar-se per si mateixa a la resta de l'existència.

Traduccions

- alemany: Sankt Pons, tr. Eberhard Vogel, Berlin: S. Fischer Verlag, 1909
- anglès: Solitude, tr. David H. Rosenthal, Londres: Readers International, cop., 1992.
- castellà: Soledad, tr. B. Losada. Madrid: Alianza Editorial/Enciclopèdia Catalana, 1986.
- esperanto: Soleco, tr. Josep Ventura i Freixas, Barcelona: Talleres Gráficos Hostench S.A., 1967.
- francès: Solitude, tr. Marcel Robin, París: Éditions Denoël.
- italià: Solitudine, tr. Alfredo Gianini, Carabba Editore, 1918.
- romanès: Singuratate, tr. Irina Calin, Bucarest: Meronia, 1998.
- txec: Samota, tr. Jan Schejbal, Praga: Odeon, 1987.
- aranès: "Solitud", tr. Maria Vergés i Pérez, Lleida: Pagés Editors, S.L., 2007.