Passats uns dies dels quatre “clàssics” entre el Reial Madrid i el FC Barcelona, disputats entre el dissabte 16 d’abril i el dimarts 3 de maig, es pot fer ara un balanç, millor dit, uns comentaris sobre tot allò que ha representat aquest seguit d’encontres entre els dos grans del futbol espanyol.
En primer lloc, hi ha hagut una cosa clara i observada per tothom: s'ha vist poc futbol i aquest, principalment, només l’ha posat el Barça. Per exemple, a la darrera mitja horeta, després de l’expulsió de Pepe, en el partit d’anada de la Champions al Bernabeu, o ens els darrers quinze minuts de la primera part, al Camp Nou, en el partit de tornada.
El Madrid no ha mostrat massa res en els quatre partits, malgrat els esforços i les ganes que hi ha posat. Només ha demostrat que té un bon porter, una defensa segura i algun bon jugador en atac, com en Cristiano Ronaldo i en Di Maria. Però poca cosa més. Res de joc de conjunt i de lligar les jugades.
En segon lloc, cal comentar els resultats que hi ha hagut: dos empats i dues victòries, una per a cada equip. El còmput total ha estat un 4-3 favorable al Barça, en dos encontres disputats al Bernabeu, un en terreny neutral (València) i un quart al Camp Nou. Han estat resultats ajustadets (1-1, 1-0, 0-2, 1-1) i que s’han decidit per detalls.
En el primer encontre, empat a un al Bernabeu, en partit de la 32a jornada de Lliga, el Barça va segellar que seria campió en mantenir l’avantatge de vuit punts sobre el seu rival, a manca només de sis jornades (18 punts) per acabar el campionat. Els locals no van poder escurçar diferències, cosa que era imprescindible per a ells, per tal d’acostar-se a cinc punts i esperar alguna errada més del conjunt blaugrana. En aquest encontre, el Barça s’havia avançat en el marcador a l’inici de la segona part amb un gol de penal, que va transformar Messi, i que va comportar l’expulsió del madridista Albiol. Quan semblava que el Barça s’emportaria els tres punts i se'n col•locaria a onze del Madrid, un altre penal, a manca de set minuts per al final, aquesta vegada a favor dels madridistes, va permetre en Cristiano marcar el gol de l’empat.
El segon encontre, la final de la Copa del Rei a Mestalla (València), va ser el més igualat dels quatre “clàssics”. Va ser un encontre disputat, jugat amb molta intensitat i amb poques ocasions de gol. Qualsevol equip s’hagués pogut emportar la victòria. Un primer temps en què el Madrid va estar millor i un segon temps en què el Barça el va superar totalment. Els blaugranes van marcar al minut 69, però el gol de Pedro va ser anul•lat per fora de joc. A la pròrroga, al minut 103, Cristiano, de cap, va donar la victòria al Reial Madrid i amb ella la Copa del Rei a l'equip de la Cibeles.
El tercer encontre, l’anada de semifinals de la Champions, al Bernabeu, va ser més ben jugat per part del Barcelona, que va merèixer la victòria. Aquesta no es va produir fins després de l’expulsió de Pepe, a la segona part, en una de les decisions més controvertides i comentades d’aquests quatre “clàssics” (juntament amb el gol anul•lat a Higuaín en el partit de tornada). En Messi va acabar marcant dos gols, el segon, de gran bellesa, després d’una gran jugada personal. Amb el 0-2 i vist el joc i els plantejaments tàctics d’ambdós equips, l’eliminatòria semblava decidida. La roda de premsa posterior al partit de Mourinho va tenir un gran ressò (¿por què? es va preguntar fins a cinc vegades). Se’n parlarà més endavant.
El quart encontre, la tornada de la semifinals de la Champions, l’únic dels “clàssics” que s’ha disputat al Camp Nou, ja amb tot decidit, després del 0-2 al Bernabeu la setmana anterior. El Barça es va fer mereixedor de la victòria, especialment després d’unes ocasions clares de gol al darrer quart del primer període, en les quals les intervencions del porter madridista Casillas van ser decisives per conservar el 0-0. A l’inici de la segona part, encara amb el 0-0 al marcador, Higuaín va marcar un gol, però la jugada havia estat invalidada amb anterioritat per l’àrbitre en assenyalar una falta de Cristiano sobre Mascherano. Aquesta ha estat la gran decisió dels àrbitres, que, segons els madridistes, han perjudicat seriosament els interessos del seu equip. D’aquestes dues accions tan debatudes i portades a les primeres planes dels mitjans de comunicació se’n parlarà en un altre post.
Poc després, en Pedro va avançar l’equip blaugrana i poc abans del final, al minut 83, en Marcelo va empatar l’encontre. Amb l'1-1 el Barça certificava el seu pas a la semifinal de Wembley i el Reial Madrid quedava eliminat. Per al conjunt madridista la temporada es pot dir que finava, un cop eliminat de la Champions, amb la Copa del Rei acabada (i guanyada) i sense opcions a la Lliga per la diferència de vuit punts del club blaugrana sobre els dotze que restaven per disputar.
Després de comentar somerament allò que han donat de sí els quatre “clàssics” pel que fa només a l’apartat futbolístic i deixant de banda les nombroses controvèrsies que han suscitat, passem ara a analitzar el rendiment i el joc d’ambdós equips.
Comencem pel Barça. El conjunt blaugrana ha arribat molt cansat a aquestes alçades de la temporada. No és l’equip brillant de la primera volta ni dels primers mesos del 2011. Ha arribat molt lluny en totes les competicions que ha disputat (líder indiscutible de la Lliga, finalista de la Copa del Rei i semifinalista de la Champions), amb opcions reals de guanyar-les totes. A més, hi ha hagut els encontres de les seleccions, en les quals gairebé tots els seus jugadors són internacionals. També s’ha de tenir present que set dels seus jugadors van ser titulars en la selecció espanyola que va guanyar el Mundial de Sudàfrica l’estiu del 1910 i durant el qual prou feines van tenir vacances, a més d’acumular molta tensió i cansament en partits tan compromesos i de molt desgast (amb molta calor) com van ser els d'aquell campionat.
Si a tot això, s’hi afegeix una plantilla excessivament curta per participar en aquestes competicions d’alt nivell i que les lesions tampoc han acompanyat, es tindrà un Barça molt cansat i delmat, amb absències importants al centre de la defensa i a la davantera. Tampoc hi ha hagut gaire opcions de donar descans als jugadors més necessitats, ja que sempre han fet falta i tots els encontres han estat sempre de gran transcendència per al club blaugrana, que aspira a guanyar en totes les competicions en les quals participa (Lliga, Champions i Copa del Rei).
S’han pujat jugadors del segon equip (Thiago, Jonatan, Fontàs i algun altre) al primer, però no han tingut l’èxit dels de l’any anterior. Llevat de Thiago, la resta prou feines ha comptat. El mateix Thiago no ha jugat en els partits importants i decisius; només en algun d'esporàdic i poc transcendent.
Davant l’escassetat de jugadors, malgrat la incorporació d’Affellay al mercat d’hivern, les baixes de Puyol, Abidal, Bojan, tots elles de llarga durada, així com les de Maxwell, Adriano, Iniesta i altres, de curta durada, i la poca confiança en un minvat Milito, per les lesions i les contínues recaigudes que ha tingut, han palesat els pocs recursos amb els quals el Barcelona ha arribat al final de temporada.
Amb el Barça cansat i sense prou recanvis, els jugadors blagranes s'han presentat als quatre "clàssics" molt justos de forces; i només els han pogut anar superant a base del gran joc que realitzen i en la gran possessió de la pilota que demostren en cada partit (al voltant del 70 %; els rivals prou feines arriben al 30 %). Però no han tingut la frescor i la rapidesa a davant dels primers mesos de la temporada en què van asombrar tot el món i van fer que tres dels seus jugadors (Messi, Iniesta i Xavi) copessin els primers llocs del trofeu mundial més important a nivell individual: el Fifa World Player.
Al Barça, malgrat conservar el seu futbol de toc i control, li ha mancat rapidesa i frescor a l’atac, més gúspira. Ha fet poc perill; això en un equip que juga amb les línies avançades i fent pressió a davant. Però, malgrat aquests handicaps, ha estat superior al seu rival en el còmput total dels quatre partits. Només li ha mancat fer més gols i acabar de matar els encontres amb un segon gol quan tenia el seu rival contra les cordes.
Passant al Reial Madrid, aquest equip l’ha enfonsat el seu entrenador. El Madrid té una bona plantilla, de qualitat i abundant, en la qual les baixes gairebé ni es noten perquè hi ha prou jugadors internacionals per a cada línia i a cada posició. Durant la temporada ha tingut les baixes de llarga durada de l’Higuaín, per a ells molt important, i de Gago; i alguna més. També n'han tingut de més curtes, per lesions, sancions i expulsions, com sol passar en tots els equips.
Però, allò que realment ha matat al Madrid, han estat les tàctiques ràcanes i ultradefensives del seu entrenador i les polèmiques que ha suscitat amb les seves incendiàries rodes de premsa post-partit.
D’això, del Madrid i de Mourinho, en parlarem al proper post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada