El Reial Madrid compta amb bons jugadors i amb un bon equip. Només s’ha de veure el paper que ha fet en les competicions més importants (Lliga, Copa, Champions) que ha disputat enguany. Té una gran i àmplia plantilla i disposa de recanvis suficients en totes les posicions. Les baixes per lesions, sancions i expulsions són cobertes més que dignament pels no titulars, tots internacionals, la majoria d’ells.
Ha estat el seu entrenador, el portuguès Mourinho, qui l’ha abocat al fracàs davant del Barça. El portuguès té una mena de complex, quan juga contra el conjunt blaugrana, que el porta a fer uns plantejaments ultradefensius i ridículs.
Ja amb el Chelsea, a octaus de final de la Champions League, el dia de l’expulsió d’Asier del Horno (per les tremendes entrades que va fer a l’aleshores joveníssim jugador argentí Messi, en un camp totalment impracticable (l’havia anat preparant tot l’hivern; Stamford Bridge mai ha tornat a estar tan malament) i escurçant-lo pels laterals per fer-lo més estret. El Chelsea tenia un gran equip i no li calien aquesta mena d’artimanyes. El Barça va guanyar (1-2) i en Mourinho es va queixar amargament de l’àrbitre i de l’expulsió del lateral basc del Chelsea (“En Barcelona hay teatro del bueno”).
La realitat és que el Barça va ser superior i es va merèixer una victòria més àmplia. L’expulsió de Del Horno va ser totalment merescuda. Només cal veure la falta que li fa a poca distància del banderí de córner. Una agressió salvatge, sense pilota, clarament motivadora d’expulsió.
En el partit de tornada, al Camp Nou, l’encontre va ser més igualat i va acabar amb empat a un; el gol del Chelsea, de penal, transformat per Lampard, ja al temps afegit. El Barça va acabar guanyant la Champions-2006, a París, contra l’Arsenal.
En Mourinho i el Barça es van tornar a trobar a la Champions la temporada passada, ara el portuguès entrenant l’Inter de Milà. Van jugar la fase prèvia enquadrats al mateix grup (0-0 a San Siro i 2-0 al Camp Nou). El Barça va quedar primer de grup, amb 11 punts, i l’Inter segon, amb 9 punts.
Es van tornar a emparellar a les semifinals. El primer partit, a San Siro. La primera part va ser totalment blaugrana (0-1); però quinze minuts fatídics a l’inici de la segona part van fer capgirar el marcador i van donar la victòria als italians per un 3-1, malgrat els intents blaugranes per redreçar el marcador la darrera mitja hora de joc. El tercer gol de Milito, que va acabar decidint l’eliminatòria, en clar fora de joc. Un altre element important de l’encontre és que va ser arbitrat per un portuguès, amic de Mourinho; alhora que el també portuguès Figo, exjugador de l’Inter, es va asseure a la banqueta també per pressionar l’àrbitre.
En el partit de tornada, al Camp Nou, en Mourinho va emprar una tàctica ultradefensiva i renunciant clarament a l’atac. El golejador Eto’o va ocupar una posició molt endarrerida, gairebé de lateral esquerre. L’interista Motta va ser expulsat per una manotada a Busquets. Li va costar al Barça obrir el marcador; no va fer-ho fins al minut 84 per mitjà de Piqué. Poc després va anul•lar un gol a Bojan, que hagués suposat el pas del Barça a la final, per unes suposades mans prèvies de Touré, que van resultar no ser-ho, com es va veure per televisió.
Les celebracions de Mourinho en acabar l’encontre saltant joiós cap al centre de la gespa del Camp Nou van irritar molt al públic, que va considerar-ho una provocació del portuguès. També va tenir un petit conflicte amb el porter blaugranes, que el va voler aturar en la seva eufòria. L’Inter de Milà va jugar la final de la Champions, al Bernabeu, contra el Bayern Munic i la va guanyar.
I s’arriba a aquesta temporada en la qual el tècnic portuguès fitxa pel Reial Madrid, amb el propòsit d’acabar amb l’hegemonia blaugrana dels darrers anys. En el partit de la primera, a finals de novembre, al Camp Nou, el Barça supera totalment al Reial Madrid i fa una gran exhibició d joc, guanyant per un contundent 5-0. Ja als dies previs al matx, s’havia parlat molt de la tàctica que empraria Mourinho: si el Madrid jugaria com ho havia fet fins al moment, de manera oberta i cercant el gol o si faria una tàctica ultradefensiva, com havia fet l’any anterior amb l’Inter. Finalment, sembla per pressions de la junta directiva, va decidir plantejar el partit obertament i no ultradefensiu com sembla que li hagués agradat.
Aquest 5-0 i la gran superioritat del Barça van fer molt de mal. Quan el Madrid va haver de tornar a jugar contra el Barça, a mitjans abril, en un carrusel seguit de quatre encontres (quatre “Clàssics”, tots ells de gran transcendència), li va entrar canguelis i va plantejar el primer partit al Bernabeu, corresponent a la 32a jornada de Lliga, totalment a la defensiva, regalant la pilota al Barcelona i només cercant la porteria contrària en alguna recuperació i contraatac ràpid (pilotes llargues als davanters, sense tocar la pilota al mig del camp) o en accions a pilota aturada (córners i faltes). Això en un encontre en què només li valia la victòria per escurçar la diferència de vuit punts que el Barça portava al Madrid amb només sis jornades per disputar. L’empat a un final va certificar que el Barça guanyaria la Lliga ja que només quedaven divuit punts per disputar i el Barça conservava els vuit punts de diferència (una altra cosa és que la diferència s’hagués vista reduïda a cinc punts, l’única opció real que tenia l’equip de la capital de continuar aspirant al títol de Lliga).
El miserable empat a un obtingut pel Madrid es va enfocar des de la premsa, el públic i l’entrenador madrileny com un gran èxit, quan havia estat u, extraordinari fracàs per les seves aspiracions i per la manera com es va produir: als darrers minuts i de penal, quan tot ja feia pensar en una victòria blaugrana i que la diferència s’ampliaria a onze punts.
Mourinho va parlar de què sempre acabava jugant amb deu contra el Barça i que ja havien entrenat per fer-ho. Per això els va sortir bé el resultat. A més, va comentar que li agradaria jugar contra el Barça sempre amb onze jugadors; no amb deu, ja que sempre li acabaven expulsant un jugador.
El dimecres sant, 20 d’abril, es va jugar el segon dels quatre “clàssics seguits”, la final de la Copa del Rei a Mestalla (València). Aquest encontre va ser més igualat i va haver-hi pròrroga. El Madrid va marcar un gol i es va adjudicar la Copa. Aquest dia no va haver-hi queixes d’en Mourinho.
El Madrid havia augmentat l’agressivitat del primer encontre i en aquest segon, més que agressiu, va arribar a ser violent. A més, els seus jugadors van pressionar molt l’àrbitre a la primera part (hi anaven en massa a queixar-se davant qualsevol aturada en el joc). Se suposa que tot seguint les recomanacions del seu entrenador. Per la seva banda, el Barça, malgrat perdre, no es va queixar de res. Mentre que el Madrid semblava que havia guanyat el títol més important del món i la premsa madrilenya ja parlava de canvi de cicle.
El dimecres, 27 d’abril, es va disputar l’anada de la semifinal de la Champions al Bernabeu. L’entrenador del Madrid va preparar un tàctica ultradefensiva, amb en Pepe, com a migcentre al mig del camp, cobrint per davant a en Messi, amb quatre defenses més, en Lass i l’Alonso, també al mig del camp, però només defensant; i a davant, Cristiano Ronaldo i Higuaín en punta, i Di Maria, gairebé de lateral o al mig del camp, per tal de cobrir les pujades d’Alves i recolzar la banda esquerra. El joc del Madrid, a casa seva, va consistir en defensar-se, especialment, i pilotes llargues a davant en ràpids contraatacs. Les conseqüències de tot plegat va ser que el Madrid prou feines va arribar i xutar a la porteria blaugrana en tot l’encontre i que va perdre per un contundent 0-2, que deixava gairebé l’eliminatòria decidida.
En la roda de premsa post-partit, Mourinho es va queixar de tot i va fer el ridícul parlant dels favoritismes que rebia al Barça. No va parlar del seu equip, sinó només d’ell i dels enfrontaments que havia tingut amb el Barcelona quan era entrenador del Chelsea, després de l’Inter i ara del Madrid. Segons ell, el Madrid va perdre per l’expulsió de Pepe al minut 15 de la segona part. No va reconèixer cap error seu i només va culpar de tot als favoritismes que rebia el Barça (àrbitres, UEFA i Villar, Unicef, més simpàtics). Van ser els famosos “per què”, que han passat ja a la història de les frases cèlebres del futbol). Crec que aquestes declaracions post-partit de Mourinho també van ser resposta a les declaracions de Guardiola el dia abans dient que Mourinho “era el puto amo” de la sala de premsa del Bernabeu. Mourinho també va atacar Guardiola de diverses maneres, la més important dient que a ell li hauria donat vergonya guanyar la Champions de la manera que ho havia fet Guardiola al 2009.
Després d'una setmana molt calenta i ja en una espiral de declaracions, es va disputar el partit de tornada al Camp Nou el dimarts, 3 de maig, el darrer dels quatre “clàssics” seguits d’aquesta temporada. El Madrid va fer un plantejament més obert, més d’acord amb allò que hauria d’haver fet en els anteriors encontres. El resultat va ser d’1-1 i el Barça va eliminar al Madrid i va passar a la final de la Champions, que es disputarà el 28 de maig a Wembley, contra el Manchester United.
Mourinho, expulsat en el partit d’anada, es va quedar a l’Hotel i no va anar al Camp Nou. La roda de premsa post-partit, el segon entrenador del Madrid, Karanka, va recolzar amb tot a Mourinho i va continuar en la mateixa línia, encara que d’una manera educada. Des de l’autocar, tant Mourinho com Cristiano, van fer el gest amb la mà de “robatori” per descriure el partit acabat de disputar.
La jugada clau, segons el Madrid, va ser el gol anul•lat a Higuaín a l’inici de la segona part, encara amb 0-0 al marcador. De la manera que jo vaig veure la jugada per la televisió (en les diverses preses des de diversos angles que hi ha, en un ràpid contraatac, en Cristiano Ronaldo, en una bona jugada individual, aconsegueix fer forat al mig de la defensa blaugrana; aleshores en Piqué l’empeny des de darrera amb l’espatlla (podria ser càrrega legal o no prou falta per assenyalar-la), en Cristiano cau i en Mascherano es fa amb la pilota. Però, en la seva caiguda, toca una cama (o peu) de Mascherano que cau i deixa la pilota a Higuaín, que remata i marca. Hi ha una toma de la televisió des de darrera de la porteria de Valdés, el porter blaugrana, en què es veu clarament que l’àrbitre no assenyala falta ni res (ni dóna continuïtat al joc; simplement no fa res) quan Piqué fa caure Cristiano; però, quan Mascherano cau degut a què Cristino el toca, de seguida assenyala falta. Quan la pilota arriba a Higuaín, l’àrbitre ja ha assenyalat la falta; per tant, el seu xut queda invalidat i no es pot parlar ni de gol anul•lat. No és gol anul•lat, tal com diuen els jugadors, l’equip tècnic, la directiva i els seguidors del Reial Madrid, perquè l’àrbitre ja havia pitat la falta. Això es pot veure clarament per la televisió; no és res inventat. És de la manera que va veure-ho i assenyalar l’àrbitre i no hi ha res més a fer.
Als dies següents van ser molt calents en la premsa madrilenya i en declaracions i denúncies a la UEFA per part d’ambdós clubs. Però, això ja serà tema d’un tercer post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada