Hi ha persones que no entenen res o que els costa d’entendre les coses. Hi busquen excuses tan pelegrines i a vegades inversemblants a les seves queixes i frustracions que fan encara que entenguin menys tot allò que està passant. El Barça jugant i imposant el seu estil de joc a la final de la Champions League a Wembley contra el Manchester United va resoldre molts dels interrogants que tenia l’entrenador portuguès del Reial Madrid. L’entrenador escocès dels Red Revils va entendre millor allò que havia passat i va acceptar sense excuses la superioritat del joc dels blaugrana del qual va confessar que no s’havia sentit mai tan inferior a un equip de futbol. No va buscar favoritismes arbitrals, ni eis de la UEFA, ni acusacions de dopatge, sinó que va acceptar la superioritat de jugadors com Xavi, Iniesta i Messi que van deixar sense pilota al seu equip, que no va poder fer per evitar una derrota clar i contundent.
Faria bé el portuguès de copiar i d’aprendre del seu col•lega escocès i no cercar excuses burdes a la superioritat de l’equip culer. És cert que el Reial Madrid té un gran equip i segurament que, després del Barça i amb el ManU, és un dels tres millors equips d’Europa i amb tota probabilitat del món. El Reial Madrid ha reunit una constel•lació de jugadors boníssims i molt importants i han format un gran equip. Però, el Barça encara està per damunt. Si entre ambdós clubs intentessin fer un equip titular es podria comprovar fàcilment: Casillas, Sergio Ramos, Puyol, Piqué, Marcelo, Busquets, Xavi, Iniesta, Cristiano, Villa, Messi. Set blaugranes per quatre madridistes.
Tanmateix, és cert que aquesta temporada el Madrid ha tingut una plantilla més llarga i potent que el Barça, i això s’ha notat en el darrer tram de la temporada. Sembla que el Barça farà els possibles per corregir aquest problema amb la incorporació de tres o quatre jugadors de bon nivell per tal de compensar adequadament la plantilla.
La superioritat del Barça en la temporada que acaba de finalitzar es va fer palesa fins al mes de març, quan van venir els quatre clàssics seguits. En el de la Lliga, importantíssim per a les aspiracions madridistes no es va tallar la gespa (30 cm d’alçada) i no es va regar el camp per impedir el joc blaugrana i que fessin circular la pilota de manera ràpida; va emprar la violència, ben segur seguint les directrius del seu entrenador, per tal de frenar els jugadors blaugranes, cosa que va acabar provocant l’expulsió d’algun jugador blanc; la premsa de la capital va crispar la situació contra els àrbitres de tal manera que aquests no van tenir una bona actuació i no van sancionar accions punibles contra els jugadors madridistes ni les seves queixes desaforades i constants. El Barça, amb aquesta pressió afegida, va aguantar bé i va demostrar més esportivitat que no pas el Madrid. Això ja per no entrar en el tema de les denúncies per impedir que alguns jugadors culers no poguessin la final i guanyar la quarta Champions en els darrers vint anys.
Ara Florentino vol acabar amb l’hegemonia del Barça i s’ha encomanat a l’entrenador portuguès per aconseguir-ho. Enguany encara realitzarà més fitxatges estel•lars. La distància entre els dos grans del futbol espanyol es va reduint, però encara hi és. Especialment per la manera de fer les coses: esportivitat, pedrera, conjunt, valors, estil de joc, entrenador, president i directiva. Haurien de canviar moltes coses per acabar amb la superioritat blaugrana.
I l‘entrenador portuguès que no digui que no entén res i no cal que es qüestioni tants per què. La resposta a aquests interrogants resta contestada amb tot allò que s’ha dit anteriorment. Segurament que Mourinho tampoc serà l’entrenador adequat per introduir la filosofia que necessita el Reial Madrid. Perquè ell allò que defensa és el seu equip, el CF Mourinho, i els seus interessos; no els del Reial Madrid. El portuguès sembla un personatge del còmic, del guinyol. Crec que ja s’ha convertit en un d’ells i sempre va repetint la mateixa cançó: la del complex d’inferioritat envers el FC Barcelona. Ell, amb les seves declaracions i les seves tàctiques, enganys i artimanyes malmet el prestigi d’un club senyor més important que no pas ell i que perdurarà malgrat seu.
L’altre gran culpable es el president Florentino Pérez, capaç de qualsevol cosa, de qualsevol mesquinesa, per tal que el seu equip guanyi; però incapaç d’imposar una manera de fer, uns plantejaments, una esportivitat i un rumb modern i adequat a allò que necessita un club gran com el Reial Madrid. No hi entén de futbol, només entén de finances i de màrqueting. Ell mai s'equivoca, almenys s'ho pensa. I té tota una córrua de sicaris que li riuen totes les gràcies, li exalten els pocs encerts i amaguen totes les errades, que en fa moltes. Té els mitjans de comunicació de la capital dominats i són la caixa de ressonància d'uns suposats èxits que no existeixen. Però ell content. No se'n sortirà pas, tornarà a fracassar. Allò que no sé és si acabarà sortint per cames, tal com va fer l'altra vegada en veure el seu fracàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada