Els fitxatges d'estiu i el Barça.

Cada temporada, des de què acaba la Lliga fins que no comença la següent, la premsa esportiva de l’Estat espanyol durant prop de tres mesos o més omple les pàgines dels seus diaris amb els fitxatges, rumors de fitxatges i la rumorologia més diversa. Els periodistes no tenen cap altra manera d’omplir la quarantena de pàgines escrites de cada dia dels periòdics esportius del país. La veritat és que les dues primeres setmanes després d’acabada la Lliga encara s’aguanten bastant bé perquè, a més d’aquests rumors, hi ha els balanços de temporada dels grans equips i les anàlisis dels seus jugadors, amb les perspectives de futur per al curs vinent.
També hi ha la sort que un any sí i un altre no, el mes juliol sol estar ocupat ara pel Mundial de Futbol, ara per l’Europeu de Seleccions. Amb les altres diversions esportives de l’estiu, com el Giro, Wimbledon, Tour i els GP de la F1 i de motociclisme, s'omple una mica el buit, però no donen per tant com el futbol si no és que un espanyol guanya la prova. I sort hi ha també que cada quatre anys hi ha Olimpíades (solen agafar un mes: normalment, de meitats de juliol a meitats d'agost), que donen una ventall més ampli de possibilitats, en haver-hi més proves, més variades i durant gairebé tot el dia, amb televisió inclosa. A més, solen proporcionar grans ícones de l'esport; per citar-ne una de les darreres, el velocista jamaicà Usain Bolt.

Per tant, els mesos de juny i juliol són mesos de poc futbol i els diaris esportius per tal d’omplir pàgines escriuen principalment de fitxatges i possibles fitxatges. Jo segueixo aquests temes pels diaris esportius digitals penjats a internet i tinc la meva pròpia tècnica. Quan surt un rumor d’aquells interessants, que afecten sobretot al Barça o al Reial Madrid, comprovo la veracitat dels fitxatges al Mundo Deportivo i al Marca. Si surt en un diari de la capital i aquí no surt, aleshores penso que el rumor no és cert i que només és una manera d’omplir els diaris. I si és al revés, igual; si surt en els d'aquí, però en els d'allà no, penso que la notícia no és certa. En canvi, si apareix en els diaris de les dues ciutats, aleshores penso que el rumor sí que pot ser cert.

Després arriba el mes d’agost, amb els amistosos i la preparació per la Lliga i la Champions, que torna a animar el cotarro futbolístic dels diaris esportius. Allò que em passa a mi és que no m’agrada gaire veure partits amistosos per la televisió: els trobo amb poca tensió, poc seriosos, amb massa canvis a les segones parts i, en general, ensopits, especialment quan no juguen els titulars i els jugadors que agraden més, i per l’escassa entitat dels rivals, normalment.
També he tingut sempre un altre problema per poder seguir els partits per televisió a l’estiu: treballo en un restaurant de la meva família durant la temporada d’estiu i tinc molta feina, cosa que em té ocupat gran part del dia, especialment a la nit, a l’hora dels sopars. Això també ha ajudat a què em despengés d’aquests amistosos d’estiu i no en tingui gaire l'hàbit; ja estic massa ocupat i sense temps lliure.

Comento tot això perquè encara no s’han fet les presentacions de pretemporada ni han començat els entrenaments i, des de la darrera jornada de Lliga (diumenge, 22 de maig) i de la final de la Champions (dissabte 28 de maig), la majoria d’aficionats no han tingut futbol dels seus equips i els diaris esportius no han tingut tema fresc per comentar i escriure. Massa temps, un mes massa ampli sense futbol seriós; i el que encara falta.
S’ha intentat tapar aquest buit amb dos amistosos de la Selecció espanyola (contra Estats Units i Veneçuela), totalment infumables, i amb una concentració anterior de dues setmanes totalment innecessària; amb els campionats de seleccions, al mes de juny, amb la sub-21, l'europeu disputat a Dinamarca, amb Espanya, campiona europea; amb el campionat mundial sub-20 (a Colòmbia, del 29 de juliol al 20 d'agost) i d'altres sub (com l'europeu sub-17 i sub-16). Ara, amb la Copa Amèrica de seleccions, que comença demà, a La Plata, amb un prometedor encontre, l'amfitriona Argentina contra Bolivia, i amb la final per al 24 de juliol, a Buenos Aires. Malgrat els esforços dels mitjans de comunicació espanyols, molt poca cosa per poder omplir un buit tan gran.

Després d’un mes sense futbol seriós (Lliga i Champions), comencem a estar cansats de tanta rumorologia de fitxatges i més en veure com passa el temps i no se’n concreten gaires. Dels dos grans equips espanyols, només el Reial Madrid s’ha mogut, però encara està dins la rumorologia de més fitxatges, especialment de la jove perla brasilera Neymar i del lateral portuguès Coentrao; i de donar més baixes. De moment ha concretat els fitxatges d’Altinthop, Sahin, Callejón i Varane i les baixes de Dudek i Adebayor. El Barça, res de res, perquè encara no se sap amb certitud si ha traspassat o no el davanter Bojan a la Roma de Luís Enrique, el seu flamant nou entrenador.

La veritat, el tema de Cesc amb el Barça ja cansa. I portem anys així. El club blaugrana, si vol fitxar jugadors de prestigi, ha de pagar els preus de mercat, els preus que més o menys se li demanen. Si no, ha de deixar-ho córrer i no il.lusionar tant els seus aficionats. Es va començar a parlar d’un jugador de primer nivell per línia; es parlava de tres o quatre fitxatges per tal de reforçar una plantilla que, pel que s’havia vist durant la temporada anterior, era massa curta per disputar i guanyar en les competicions més fortes, com són la Lliga, la Champions i la Copa. El fitxatge de Rossi sembla que s’ha esfumat; d’algun jove defensa o porter, una aposta de futur, de moment per estar a cavall entre el primer equip i el segon, ja no se’n parla; només es parla dels fitxatges del centrecampista català Cesc Fàbregas i del davanter xilè Alexis Sánchez i de la renovació de Thiago, que ja estava a l’equip.
Allò que no pot aspirar el Barça és que els altres clubs perdin diners amb els seus jugadors de més projecció. Allò que ha de fer és pagar el preu del mercat que toca. Màxim li pot passar el cas de l’estiu passat d’en Mascherano: que el jugador posi calers de la seva butxaca per facilitar el traspàs. És allò que hauria de fer, per exemple, el català i barcelonista Cesc Fàbregues si vol fitxar per l’equip dels seus amors. Allò que no pot fer l’Arsenal es perdre diners amb el seu jugador franquícia; l’ha de traspassar al club que ofereixi més diners si és que vol fer una bona gestió amb el seu traspàs.
Comptant que al primer equip hi hagi baixes (Milito, Maxwell, Jefrén i Bojan, les més probables), si es concreten aquests dos fitxatges (Cesc i Alexis), el planter culer pot quedar configurat d’aquesta manera:

Porters: Valdés, Pinto (potser mancaria un tercer porter amb garanties);
Defenses: Alves, Montoya (del B, un jugador molt interessant i que m’agrada molt), Puyol, Piqué, Abidal, Adriano (i Bartra, m'agrada més que el banyolí Fontàs; és més adaptable a diverses posicions i més polit com a jugador);
Migcampistes: Busquets, Mascherano (també de defensa central), Xavi, Iniesta (també de davanter o de mitja punta, especialment a camp contrari), Thiago, Cesc i Keita, la línia més ben coberta de totes;
Davanters: Pedro, Messi, Villa, Afellay, Alexis i un altre fitxatge (encara que sigui del B o de més segon nivell, allò que se’n diu una “ganga”, que pot complir en determinats encontres, atenent les baixes que puguin haver-hi o per donar descans als titulars en partits no tan complicats); o Bojan, si al final no se’n va.

D’aquesta manera es tindria un planter de vint-i-dos jugadors, de prou nivell, per aguantar una temporada tan llarga i dura, amb tants partits de compromís, com té el Barça, un equip que aspira a guanyar totes les competicions en les quals participa. I a més, hi ha la Selecció espanyola, que compta sempre amb un mínim de sis-set jugadors del planter blaugrana.
Parlant de seleccions. Vaig seguir els partits de la “Rojilla”, a l’Europeu de futbol sub-21 del mes de juny disputat a Dinamarca que va guanyar merescudament la Selecció espanyola. Em van agradar els dos blaugranes titulars: el lateral dret Montoya (gran jugador, amb nervi, amb moviments, molt versàtil i amb una projecció enorme; no sé si triomfarà en el Barça, però sí que jugarà sempre en un club de Primera Divisió, si no hi ha lesió important pel mig) i el centrecampista Thiago (molta qualitat i imaginació, però amb defectes importants pel que fa a la continuïtat de rendiment i al xut de fora de l’àrea, malgrat el gol de la final contra Suïssa; recordem que no va ser un xut potent, sinó una vaselina molt ben templada amb el porter rival lleugerament avançat). També em van deixar molt bon gust de boca el porter De Gea, Javi Martínez, Ander i Mata. No són jugadors cars i alguns es podien haver fitxat. Crec que l’ex-atlètico De Gea i l’ex-sagarossista Ander no eren, ni són, excessivament cars, pel nivell futbolístic que tenen ara mateix i el futur que se'ls hi veu donada la seva joventut (20 i 21 anys, respectivament) i l'experiència que ja tenen a la Primera Divisió espanyola.

Un altre tema és el president del Barça Sandro Rosell. El Barça ha completat una gran temporada i diuen que ha fet el millor futbol de la seva història. Altres equips de l’entitat que dirigeix han aconseguit també títols molt importants. No vull criticar la seva gestió esportiva que, si ens hem d’atènyer als resultats obtinguts, ha estat magnífica. És referent als fitxatges: l’estiu anterior gairebé no va fer cap fitxatge. Només el d’en Mascherano, perquè en Villa ja l’havia fitxat el seu predecessor, en Joan Laporta. Enguany portem el mateix camí: és massa cagadubtes i massa ràcan. Està bé portar una bona gestió econòmica, però li costa massa fer bons fitxatges, especialment si són cars.