Quan tenia cinc anys vaig tenir unes febres reumàtiques que em van afectar la vàlvula aòrtica del cor, que des d’aleshores no va funcionar bé. Sempre m’havien dit que, passats els 50 anys, m’haurien d’operar i me l’haurien de canviar. Quan vaig tenir allò em vaig passar un any al llit malalt i recuperant-me. S’ha de pensar que aleshores, amb els mitjans mèdics que hi havia, era una cosa molt greu. Una cosina germana meva, de dotze anys, havia tingut el mateix abans i es va morir, no va poder superar-ho. Sempre em van dir que jo m’havia salvat perquè era molt fort.
Després vaig anar a molts metges i especialistes durant tres o quatre anys. Vaig prendre penicil•lina per un tub, fins arribar a ser al•lèrgic a aquest medicament durant una temporada llarga. El meu cos n’havia quedat ben ple. Referent a aquest antibiòtic, el meu pare comentava que el metge de l’Escala d’aquella època, el doctor Isern, era reaci a emprar-la. Era un medicament nou (descobert pel doctor Alexander Fleming el 1928, però el seu ús no es va propagar fins a la dècada dels quaranta) i que contenia nombroses contraindicacions i efectes secundaris. Deia el meu pare que si m’haguessin receptat penicil•lina de seguida no hagués sigut tan greu.
Encara que sempre em vaig anar vigilant i cuidant, a partir dels deu anys aquesta atenció va baixar bastant fins a convertir-se en totalment inexistent. Això sí, davant qualsevol cosa que tenia o amb qualsevol anàlisi mèdica, de manera immediata em trobaven la insuficiència coronària. Tenia el cor molt gros i un buf important, provocat pel fet que la vàlvula aòrtica no segellava bé. Tanmateix, llevat d’això, no vaig tenir mai cap problema amb el cor. Sempre em va aguantar bé i he estat una persona bastant forta físicament a la vida, crec que per damunt de la mitjana.
De seguida, des de què vaig tenir la lesió cardíaca, els metges em van prohibir tota mena d’activitat física i d’esforç, fins i tot fer gimnàstica. No em podia cansar. Malgrat això, sempre he tingut moltes aptituds per a l’esport i els he practicat abundantment, especialment el futbol. Per descomptat que he fet esforços físics, tant en la vida com l’esport i en el treball, però sempre m’he controlat i m’he escoltat el meu cos, especialment el cor. Fins ara, no he tingut problemes. Ara, haig de reconèixer que, de tant en tant, he parat o he afluixat la marxa quan m'ha convingut o ho he trobat necessari.
De jove, malgrat la il•lusió que tenia i que era un dels millors de l’equip, quan arribava el moment de fer la fitxa, el metge me la negava i les autoritats esportives i el meu pare complien l’ordre mèdica de manera total. Me’n vaig endur molts disgustos amb aquest tema, jo i els meus companys que em trobaven imprescindible i em trobaven a faltar. Jo anava a veure’ls a jugar i em delia per poder-ho fer, especialment si no guanyaven. En el meu interior pensava que amb mi podien fer-ho; els meus companys pensaven el mateix o almenys això era allò que deien. Però, un cop havia acabat tot, em passava el disgust i la frustració i tornava a la normalitat.
Jugava sempre que podia, a l’hora del pati i en partits interns, a allò que fos, però principalment al futbol i al bàsquet. Aquest darrer esport no m’agradava gaire, però hi destacava perquè era ràpid i hàbil, amb un bon maneig de la pilota. Tanmateix, aviat vaig abandonar l’esport de la cistella. No era gaire bon tirador; si més no, per al nivell del meu joc.
No vaig poder competir oficialment fins als disset anys; això sí, amb fitxa falsa (d’un altre company) perquè no hi havia cap metge que me la fes. El meu pare em perseguia, m’amenaçava de venir al camp de futbol i fer-me plegar, i parlava amb els entrenadors per tal que no em deixessin jugar. Però, com que era més bo que els altres, els meus companys volien que jugués i l’entrenador també. Van arribar a l’acord que jugaria una part, la segona. Durant dos anys vaig fer-ho així. Normalment allò que passava era que l’equip tractava d’aguantar la primera part amb empat o derrota mínima per remuntar a la segona quan jo sortís. No sempre va sortir bé, però Déu n’hi do. Tanmateix, allò que es pot dir és que estant jo damunt el terreny de joc el resultat no va empitjorar mai.
El segon any de jugar amb els grans finalment un metge que em coneixia i que li agradava el futbol, el doctor Irurita, em va fer la fitxa federativa. A partir d’aleshores sempre vaig tenir-ne i vaig passar a jugar tots els minuts de l’encontre. Vaig jugar oficialment fins als trenta anys, vaig ser titular sempre i, llevat dels pocs partits que em vaig lesionar, no em van substituir mai i vaig disputar els noranta minuts del matx. Era una peça bàsica en l’equip i marcava molts gols; a més, jugava per als companys i feia jugada. Per la posició que ocupava, davanter centre, haig de reconèixer que em prenia els meus moments de descans. Recordo que, quan el joc parava per qualsevol circumstància (lesió d’algú, discussions, etc.), no anava mai al lloc on es concentraven tots i romania en el meu per tal de continuar en el joc sense haver de cansar-me i córrer més del compte.
Quan tenia uns vint anys, en una anàlisi per altres motius, els metges em van dir que tenia el cor molt gros i que sort que tenia una caixa toràcica tan gran, degut a la pràctica de l’esport. Quina paradoxa! L’esport m’havia salvat de no tenir el cor oprimit, cosa que m’hagués portat molts problemes de salut. Tanmateix, els doctors em van continuar prohibint tota mena d’esports i d’esforços físics. Sort en tenia d’aquell metge que em feia la fitxa federativa i ja vaig poder practicar el meu esport preferit sense cap mena de problemes.
Quan vaig plegar de jugar a futbol de manera oficial als trenta anys, vaig continuar sempre que vaig poder alternant-lo amb altres esports, com el tennis i el ping-pong, que tampoc m’agradaven gaire. Cap als trenta-cinc anys, a la meva població nativa es va edificar un pavelló d’esports cobert, on ben aviat van organitzar-s’hi tornejos de futbol-sala. Vaig participar-hi i el meu equip va guanyar diversos campionats (tres; i dues vegades sotscampió, ambdues empatat amb el campió). Jo era un dels jugadors més destacats i un dels màxims golejadors, malgrat que no jugava gaires minuts, perquè ja era gran, feia anys que no competia i els rivals eren joves i en actiu (els que em marcaven de l'equip de l'Escala, ja fos de l'A o del B, i dels pobles dels voltants).
El joc era massa intens per a mi i preferia sortir al cap de deu minuts d’haver començat cada part, una vegada havia passat la desesperació inicial i començava a haver-hi més relaxació i menys concentració. Aleshores era el meu moment i m'aprofitava de les seves errades i dels seus descuit de marcatge.
Quan estava a punt de fer trenta-nou anys vaig disputar el meu darrer campionat de futbol-sala. Aquell mateix any em van operar d’hèrnia discal.
Vaig continuar fent els meus esforços físics, tant en la feina, com en la vida, com quan feia la pràctica d’algun esport, ara ja totalment de distracció. Sempre m’he trobat bé i no he tingut problemes amb el cor. Ara, això, sí, sempre he estat amatent al seu funcionament i me l’he escoltat. Tanmateix, no he pres cap medicament (des de què era nen) ni he seguit cap ritme de visites mèdiques. És més, des de l’adolescència, que no he tornat als especialistes del cor. Ja sé que és una barbaritat i un contrasentit; però així m’ha anat i he arribat als cinquanta-vuit anys en bon estat. Però, ara sí que m’han de canviar la vàlvula tal com els metges m'havien dit sempre, passada la cinquantena. Ara, amb 58 anys complerts, la vàlvula havia dit prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada