Malgrat totes les amenaces que havia rebut del cor, i les seves repercussions, per part dels metges, em vaig trobar sempre bé i no vaig tenir problemes. El cos i el cor sempre van respondre a les meves exigències i vaig fer tot allò que vaig voler. Tanmateix, passats els cinquanta anys, no sé com, vaig tornar a la visita d’un cardiòleg. No és que no em trobés bé; crec que va ser perquè vaig decidir fer-me diverses revisions, entre elles les de la pròstata, el cor, la vista, les dents i alguna altra cosa.
El doctor, després de visitar-me, em va dir que l’operació de la vàlvula era propera i que havia de fer-ne un seguiment. Vaig anar a visites periòdiques de mig any, on cada dotze mesos em feien una ecografia del cor. Ara fa uns tres anys les visites es van convertir en trimestrals i les ecocàrdios en semestrals. L’amenaça de l’operació era cada vegada més propera i punxant. Segons el metge, l’operació seria inevitable tan bon punt passessin una d’aquestes dues circumstàncies: que el cor creixés molt, de manera ràpida, o que perdés força. A les ecocàrdios és allò que analitzaven. Em van receptar Enalapril i Sutril, per la pressió i la sang. En els darrers dos anys les ecocàrdios ja van ser cada tres mesos i el metge insistia en què tan bon punt jo notés algun canvi físic, com, per exemple, que em cansés més, que ho digués. Seria una símptoma de què m’haurien d’operar.
Finalment el 15 de març de 2011 el doctor que em porta el tema del cor a Girona em va dir que s’havia d’operar ràpidament, que les dues condicions per a què ho fessin s’havien complert: el cor havia crescut i havia perdut força (només en tenia un 52 %). Per allò que havien dit, amb menys del 60 %, calia operar. Aleshores em va preguntar pels meus hàbits alimentaris, ja que podia ser que el fort agreujament dels darrers tres mesos fos per motius tòxics. Quan li vaig respondre que menjava de tot i força, i li vaig explicar també allò que bevia (que el doctor va considerar excessiu),va dir-me que fes règim i bondat durant dues setmanes i que tornés per fer una nova revisió. Va considerar que podia ser una cosa tòxica i que, si era així, amb dues setmanes de règim el cor es recuperaria bastant. Però, que m’anés mentalitzant, que l’operació era molt propera.
Vaig fer el règim i quan vaig tornar al metge, el 30 de març, el cor havia recuperat una mica de força, però no suficient (un 54 % només). S’havia d’operar. A més, se m’havia de fer un catarisme per veure com tenia les artèries del cor. Me’l van fer, a la Clínica Girona, pocs dies després i tot estava correcte. En el catarisme t’introdueixen un tubet finet de plàstic per una vena del canell fins al cor per observar si n'hi ha alguna de taponada. Em van dir que sempre es fa davant aquest tipus d’operacions, ja que s’aprofitava que s’obria per netejar les vies obstruïdes. La prova no és llarga, però entre una cosa i una altra estàs tres hores a la clínica, especialment després de la prova en què has d'estar prop de dues hores en observació.
Els termes de l'operació es van posar ràpidament en marxa. Amb l’assegurança mèdica que tenia (Muface i DKV), la Seguretat Social (CatSalut) no m’entrava i les úniques clíniques que feien aquesta operació eren a Barcelona: la Teknon (el doctor Josa) i la Sagrada Família (el doctor Castro). El doctor Morales, el que em portava a Girona, em va preguntar qui volia; li vaig contestar que no els coneixia, que escollís ell. El doctor Morales em va comentar que tots dos eren molt bons i de màxima confiança.
Davant meu mateix, va concertar visita amb el doctor Josa, de la clínica Teknon. Al dia següent, a la tarda, hauria de concertar el dia i l’hora amb les seves secretàries. L’endemà al matí em van trucar de la secretaria del doctor Josa que no podia ser; que per DKV, sí, però per Muface, no.
A la tarda ens vam posar en contacte amb el doctor Castro. No va haver-hi problemes. Havia d’anar de visita el dilluns 4 d’abril, a les set de la tarda, al seu consultori a la clínica Sagrada Família de Barcelona. Així vaig fer-ho. Després de llegir l’informe del doctor Morales i d’analitzar-me (auscultació, electrocardiograma, ecocàrdio, observació del catarisme), va arribar a les mateixes conclusions: se m’havia d’operar i de manera bastant immediata. Vam acordar el divendres, 15 d’abril. Tanmateix, el dijous de la mateixa setmana em van telefonar de la clínica barcelonina que aquesta s’avançava dos dies i que havia d’ingressar un dia abans.
El dimarts, 12 d’abril, passat el migdia, vaig ingressar a la clínica Sagrada Família de Barcelona, a la zona alta de la ciutat, i el 13 em van operar, d’hora. Em van venir a buscar a les vuit del dematí a l’habitació i l’anestesista em va adormir de seguida en arribar al quiròfan. No vaig despertar-me fins a les onze de la nit. Sembla que l'operació va durar fins cap a quarts de tres del migdia, que és quan el doctor Castro va parlar amb la meva família de com havia anat tot plegat. No hi havia hagut problemes i l'operació s'havia portat a terme satisfactòriament.
Vaig romandre sis dies a la UVI, amb tota mena d’atencions i de cures. El dimarts, 18d’abril, em van pujar a planta. Havia hagut d’escoltar el primer “clàssic”, el de la 32a jornada de Lliga (1-1 al Bernabeu), a la UVI per ràdio, que m’havia portat el meu fill. Després m’esperava una llarga estada a la clínica, fins al 10 de maig, quatre setmanes enteres, 28 dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada