Eleccions municipals 22 maig: Ajuntaments, nova etapa.

Ahir es van constituir els nous ajuntaments a tot Espanya, sorgits dels resultats que van donar les eleccions del 22 de maig passat. Mentre a Catalunya Convergència i Unió (CiU) va aconseguir imposar-se com la formació més votada, en el conjunt de l’Estat va ser el Partit Popular (PP) el que va obtenir més suport a les urnes. Els socialistes han retrocedit de manera substancial i el mapa local reflecteix de manera fidel una nova etapa, marcada per un desplaçament cap al centredreta.

Amb l’excepció dels consistoris de Barcelona i Girona –pendents de sengles recursos sobre els quals ha de resoldre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya-, els nous alcaldes i regidors catalans han posat fil a l’agulla. La pèrdua de moltes majories absolutes han obligat a buscar acords entre sigles diferents en unes quantes localitats per assegurar la governabilitat, un procés complex on s’ha evidenciat que els criteris de les direccions nacionals i els dels militants a cada població no sempre són coincidents.
El discurs de la cúpula de CiU i d’Artur Mas en el sentit que la llista més votada és la que hauria de governar ha influït de manera notable en les negociacions de les últimes setmanes, sobretot a les ciutats més importants. Així, arran d’aquesta posició i malgrat les tensions i les polèmiques, els nacionalistes no han bloquejat l’accés a l’alcaldia dels vencedors a Badalona i a Tarragona, el popular García Albiol i el socialista Ballesteros, respectivament.

El cas de Badalona, la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, ha provocat un debat acalorat, a causa del discurs radical sobre la immigració realitzat pel candidat popular, sempre amb el beneplàcit dels dirigents del partit. De la mateixa manera que cal recordar que el PP és una formació tan democràtica com les altres i que no és acceptable que sigui marginada de la vida catalana, també és obligat subratllar que alguns dels missatges de García Albiol en campanya no hi caben dins d’una gestió responsable de les institucions. A partir d’ara, el nou alcalde de Badalona haurà d’aterrar a la realitat amb sentit comú i haurà de ser jutjat per les seves decisions i no només per les seves intencions.
D’altra banda, l’avenç de la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC) als últims comicis ha descol•locat els edils dels partits majoritaris, en localitats tan diferents com Vic, l’Hospitalet i el Vendrell. S’imposa una profunda reflexió per evitar, amb més eficàcia i habilitat, que PxC creixi a partir de malestars reals a molts barris i pobles. Es aquesta una tasca urgent i delicada, que convida a revisar certes polítiques i certs discursos oficials.

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) manté el seu poder a la ciutat de Lleida i a diverses localitats emblemàtiques de l’àrea metropolitana, una part del país on, en paral•lel, augmenten de manera rellevant els vots i els regidors del PP, cosa que reflecteix una transformació de les lleialtats partidistes nacionals. Així mateix, a la segona corona metropolitana, els nacionalistes assoleixen alcaldies que durant anys han estat en mans de l’esquerra. D’aquesta nova realitat local sorgeix un canvi de majories a les diputacions provincials, totes en mans de CiU per primera vegada, inclosa la de Barcelona, institució de la qual depenen molts serveis i organismes.
En resum, la federació nacionalista administra més poder municipal que mai havia tingut en els anys de Jordi Pujol, una circumstància coronada amb la conquesta de Barcelona i Girona, consistoris que es constituiran el pròxim 1 de juliol.

La crisi econòmica ha col•locat l’administració local davant unes dificultats financeres excepcionals. Davant d’anys de grans inversions i de l’adopció, una mica temerària, de molts serveis, els ajuntaments estan obligats a entrar en una nova cultura de gestió, que salvaguardi les prestacions bàsiques i redueixi les despeses supèrflues, tot buscant la màxima rendibilitat social. Els alcaldes encarregats de passar aquesta nova etapa hauran d’afinar en la gestió, a partir de la priorització de les necessitats més importants. La caiguda dels ingressos de les arques locals és espectacular i això exigeix tanta cautela com imaginació.
És moment també de repensar com fer més àgil i flexible l’administració més propera al ciutadà. El malbaratament d’anys passats ha de donar pas a una austeritat tangible que blindi les àrees més sensibles d’actuació (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, integració) i els atorgui el protagonisme principal. La col•laboració lleial i constant entre Govern central, Govern de la Generalitat i ajuntaments es converteix ara en un imperatiu indefugible i un motor essencial per evitar el col•lapse. La ciutadania no entendria cap altra actitud.

Mantenir la cohesió social apareix avui com el gran objectiu de totes les polítiques locals, tenint en compte les elevades xifres d’atur i els seus efectes derivats, especialment entre els joves, les dones i les persones grans. Conjurar i anticipar-se a qualsevol fractura en la convivència és l’únic que no admet discussió en aquests moments. La feina exercida per organitzacions socials ja no és suficient, ja que apareixen espais de precarietat i pobresa nous. Els consistoris que ahir es van estrenar han de vetllar amb especial atenció perquè els quadres de desarrelament, atur, falta de formació i desestructuració familiar no generin focus d’alarma col•lectius.

El desafiament a què s’enfronten els nous edils és de gran calat. Després d’una campanya electoral atapeïda de desqualificacions, demagògies, falsedats, soroll i un silenci clamorós sobre els problemes de tresoreria dels ajuntaments, és el moment de la veritat i de la claredat. Hi ha pocs recursos i aquests han de ser utilitzats amb una cura exquisida. Perquè aquesta nova etapa no derivi en una crisi més gran és imprescindible que els equips de govern i les oposicions busquin, a cada localitat, el consens en tot allò que afecta més directament el ciutadà. El panorama és tan greu que el tactisme, la frivolitat i l’avantatgisme són actituds que s’han d’evitar. Governar consisteix ara a arremangar-se de debò.