Els valors i les demandes dels "indignats".

He esperat a fer la segona reminiscència sobre els “indignats” passats uns dies, no immediatament després de les protestes d’entresetmana que van aixecar tanta polseguera. Ja es veia venir que no n’hi havia per tant i que els “indignats” comptaven amb el suport popular i els polítics no. I així ha estat. Malgrat la forta pressió d’aquests, dels seus partits i dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) que els recolzen, la justícia i la raó estan del costat dels manifestants. I això havia de sortir a l’exterior d’una manera clara i contundent.

El diumenge passat, 19 de juny, els “indignats” es van manifestar a milers a Barcelona, Madrid i a moltes ciutats del país de manera pacífica i amb el suport d’una bona part de la societat. Els polítics, molt agressius verbalment durant la setmana, després dels actes violents del dimarts a l’entrada del Parlament, han hagut de fer marxa enrere i han mostrat, una vegada més, la seva ineptitud, el seus interessos particulars i partidistes i la seva cara dura.
Mai han volgut donar la cara davant les queixes i les demandes dels manifestants i s’han amagat darrere d’unes excuses inacceptables i que no porten enlloc. Es més, han preferit passar del tema i no parlar-ne, obviar-lo, com no fos per desprestigiar-lo, ningunejar-lo o criticar-lo. Ara les tornes se’ls hi han tornat en contra. Què faran? Res. No poden fer res enfront de les demandes dels “indignats” perquè no estan per la feina i no poden fer cas de les seves sol•licituds perquè van en contra dels seus interessos. Aniran donant llargues, tot esperant que la qüestió s’oblidi, els manifestants se’n cansin i tornin cap a casa.

Les agressions que va haver-hi al dematí abans de la discussió dels pressupostos al Parlament de Catalunya va ser definida per la majoria dels mitjans de comunicació del país com un atac a la democràcia. I es va voler comparar aquests fets amb el 23-F. Va, home, i un bé negre! Fer aquesta afirmació és d’una ignorància supina i demostra no conèixer la història recent de l’Estat espanyol.
El 23-F va ser un intent de cop d’Estat, organitzat des d’altes esferes de l’Exèrcit i de la societat civil, durant el qual es va mantenir segrestat el Congrés i el Govern de l’Estat durant una tarda i una nit i en el qual es va intentar capgirar la transició democràtica que s’estava portant a terme i convertir-la en una dictadura militar. No cal que digui que cap d’aquestes circumstàncies es va donar en les accions al Parc de la Ciutadella. Ni cop d’Estat, ni militars, ni armes de foc, ni presoners ni retens, ni tampoc dictadura militar. Si us plau, menys exageracions, una mica de seny.
Pels que coneixen la història del país saben que aquest tipus de descontentament popular fins a la meitat del segle passat acabaven en motins, aldarulls i violències, molt properes a l’anarquisme i a les idees anarquistes, amb demandes de canvis de govern i de règims polítics. Els atacs, les violències i els insults els rebien principalment les forces armades i l'Església, que eren els poders fàctics que recolzaven les classes dirigents del país. Tampoc ha esdevingut res d’això.

No va ser cap a atac a la democràcia com han assegurat molts titulars dels mitjans de comunicació. A veure com s’ho han de fer els manifestants per expressar les seves queixes i demandes si des del 15-M (data d’inici del moviment) els polítics no els han escoltat ni els hi han fet cas. Es pot dir que no han parlat d’ells fins que no es van fer les accions violentes de l’altre dia; i amb ells encara ni han parlat.
Tota violència en política i en la societat ha de ser rebutjada. Encara que ja se sap que qui empra més la violència és l’Estat tampoc s’ha d’acceptar aquesta amb cap excusa o motiu per més raó que hom pugui tenir. Va haver-hi actes violents? Sí, però res de l’altre món i sense gravetat física (més moral que res més); i aquests actes portats a terme per ben poca gent, una veritable minoria davant la magnitud de manifestants que va haver-hi. A veure, què va passar? Que a uns quants polítics se’ls va empènyer, pintar els cabells, insultar-los, no deixar-los passar, que van haver de ser custodiats pels mossos d’esquadra i la policia municipal, i van haver d’entrar al Parlament amb helicòpter? No va passar res greu, només aquestes ofenses; i és que aquests polítics tenen una pell molt fina, tancats en la seva torre d’ivori.

És el mínim que els pot passar davant les queixes dels ciutadans amb la seva mala gestió. Tenen molts privilegis, algun desavantatge han de tenir en contrapartida. Per dir alguna cosa: uns dies abans els “indignats” havien rebut les càrregues dels mossos d’esquadra enviats pel conseller Fèlix Puig i aquests sí que van picar i van fer mal. Si no et vols untar, no remenis oli, sempre s’ha dit.
Una de les excuses burdes, d’aquelles increïbles, que els polítics diuen dels “indignats” és que han d’explicar els valors i les demandes que fan d’una manera clara i precisa. Gairebé són paraules textuals del president de la Generalitat Artur Mas, celebrades per CiU i la majoria dels partits polítics catalans. Crec que deu ser l’únic que no s’ha assabentat de les demandes, perquè tothom les sap i les té ben clares, encara que no hagi llegit els diaris ni hagi escoltat massa les notícies. Torno a repetir-ho: deu ser l’únic que no deu saber-ho.

Allò que passa és que les demandes no agraden perquè es toca els seus interessos. Els “indignats” diuen no a les retallades dels serveis socials (bàsicament a les conselleries de Sanitat, Educació i Benestar Social). Ells sol•liciten retallades i control sobre les despeses públiques i dels dirigents polítics (sous, dietes, cotxes oficials, estudis extres i pagats). Diuen que és la “xocolata del lloro”, una expressió que s’ha emprat molt últimament. No és veritat: totes les despeses compten i s’han de retallar i no només les que afecten a la majoria de la societat, les anomenades socials.
Es demana als polítics transparència en la seva gestió i una major democràcia en la seva representació i no tanta influència de tres o quatre dirigents en la presa de decisions en el si dels partits polítics.

També sol•liciten un repartiment de les càrregues de les retallades amb els organismes que ells considerin culpables directes de la crisi. Es refereixen a la banca, la qual ha rebut ajudes de l’erari públic, o sigui, dels impostos de tots els ciutadans, per tal de superar-la. I acusen als polítics no sols d’haver-ho permès sinó també d’haver-ho aprovat.
Es queixen de la manca de treball per als joves de menys de 25 anys (gairebé la meitat) i acusen els governants de no fer res per solucionar-ho.

I demanen moltes coses més que la ciutadania sap, reconeix i els dóna la raó, mentre que els polítics i governants amaguen el cap sota l’ala perquè va totalment en contra dels seus interessos de classe. Ja va bé que els toquin allò que no sona (que és el que va passar realment) per veure si espavilen. S’ha de ser tontet per no entendre les demandes dels “indignats” i els valors que defensen.