La monarquia marroquina, democràtica o no democràtica.

Des de l’arribada al poder de Mohamed VI el juliol del 1999, el Marroc s’ha convertit a poc a poc en una excepció en el panorama polític àrab i musulmà. El rei va començar per reformar el Codi de la Família, que era desfavorable per a les dones. La nova Mudawana (codi d’estatut personal) no és perfecta, però suposa sens dubte un procés important. Posteriorment, va crear una comissió per estudiar els casos de la repressió durant el regnat del seu pare. Un total de 29.000 informes van ser presentats i la major part de les víctimes van ser indemnitzades per l’Estat. Cap dels caps d’Estat àrab no ha fet una cosa semblant. El monarca també va presentar un programa de reconstrucció del país, que va heretar en un estat deplorable.

El rei és un home modern, convençut que el Marroc només podrà desenvolupar-se si es desempallega dels seus costums i imposa reformes socials i polítiques. Quan van començar les revoltes a Tunísia, les mirades van tornar cap al Marroc. El poble marroquí va expressar la seva solidaritat amb els tunisians; posteriorment, el passat 20 de febrer es van produir manifestacions a tot el país. Les reclamacions no posaven en dubte la monarquia, sinó que criticaven el Govern, acusat d’incompetència, i l’entorn del rei, el mercantilisme del qual és conegut i exaspera la població. El moviment del 20 de febrer s’ha convertit en un referent i ha mantingut la pressió perquè hi hagi reformes profundes i que els canvis es concretin.
El 9 de març el rei es va anticipar al descontentament i va pronunciar un discurs històric en el qual va anunciar una reforma de la Constitució, juntament amb altres projectes democratitzadors. El discurs del 17 de juny és encara més decisiu: l’estatus del cap del Govern s’equipara al dels països europeus, serà elegit per majoria en unes eleccions legislatives i serà responsable davant el Parlament. A partir d’ara, el Marroc tindrà dues llengües oficials: l’àrab i l’amazic (la llengua dels berbers)). El rei es reserva determinades prerrogatives com el títol de comanador dels Creients (els assumptes religiosos continuaran sent de la seva exclusiva incumbència), cap de l’Exèrcit, el nomenament d’ambaixadors, etc. De fet, es comporta com un president que dirigeix el país delegant una part no menyspreable del seu poder.

L’1 de juliol se celebrarà un referèndum perquè la població accepti o rebutgi la nova Constitució. En aquest moment, els debats polítics agiten el país. Alguns creuen que el rei no ha delegat prou poder i reclamen una “monarquia parlamentària”, és a dir, amb un monarca “que regna, però que no governa”. D’altres, al contrari, manifesten la seva satisfacció expressant el seu suport a la iniciativa real. L’índex de participació en el referèndum serà una dada important per conèixer l’elecció dels marroquins.
Els marroquins estan aprenent a viure junts. Seran demòcrates o no ho seran, depèn. Els partits polítics hauran de ser copartíceps d’aquests canvis replantejant-se la seva funció, ja que la joventut no confia en ells (en les eleccions del 2007 l’abstenció va ser molt elevada). Els islamistes estan més ben organitzats, però el seu discurs té un software caducat des de la primavera àrab. Però això no impedeix que siguin allà i participin en la vida política. El Marroc viu un moment apassionant de la seva història. Està a punt d’efectuar un canvi sense violència.
El rei no pretén esborrar-se. I fa bé. És un dirigent responsable i molt atent a com reacciona el seu poble. Sap quins són els mals que corroeixen el país: la corrupció (va posar en marxa una comissió per lluitar contra la corrupció, però és escassament eficaç), l’analfabetisme (el 40 % dels marroquins no saben llegir ni escriure), la independència de la justícia (així quedarà inscrita en la nova Constitució), l’atur juvenil, etc.

Mohamed VI no té gaires ganes de cedir el poder. Encara que professa gran amistat amb el rei Joan Carles I, no desitja seguir el seu exemple. Mohamed VI conserva el poder d’arbitratge i participa en la vida política del país, però no té necessitat de ser qui inaugura les guarderies i les autopistes i es mantindrà al marge. El rei és el garant de la unitat del país i de la seva integritat territorial. Però també ha reconegut oficialment la diversitat lingüística de la identitat marroquina. Segueix de prop el tema del Sàhara Occidental, i espera convèncer els algerians perquè estiguin a favor d’un pla de pau.
La monarquia marroquina és absoluta i els canvis que ha proposat el comitè nomenat pel rei rebaixen l’absolutisme, com s’ha explicat anteriorment. Tanmateix, la monarquia està disposada a no ser tan autoritària com fins ara, la qual cosa és un pas endavant. Però, malgrat el que diguin els seus partidaris, no es pretén convertir en una monarquia parlamentària de tall europeu. El resultat de les noves propostes constitucionals és que queda a mig camí i no inclou, malgrat el que sosté la versió oficial, tots els principis democràtics, i això és així no perquè es digui des d’Europa, sinó que és al mateix Marroc no s’ha posat de manifest. Les manifestacions en contra de la proposta constitucional són la prova que el pas que s’ha fet ha quedat curt.

El problema rau en el fet que el canvi proposat és atorgat, no aconseguit per la població marroquina, com a Tunísia i a Egipte. Es tracta d’una Constitució atorgada, que haurà de ser aprovada o no el proper 1 de juliol en referèndum, i no una Constitució debatuda i aprovada per una assemblea constituent, com s’ha previst a Tunísia i a Egipte i tal com marquen els cànons democràtics.
Les presses de Mohamed VI es deuen a les protestes que se succeeixen al món àrab. És allò que en temps d’Antoni Maura, a principis del segle XIX, es va anomenar la “revolució des de dalt”. La decisió que els partits polítics només tinguin deu dies per fer campanya a favor o en contra del nou text, que pot substituir el del 1996, no ha estat la millor manera d’afavorir el debat.