El Tribunal Constitucional, una crisi institucional.

La dimissió d’alguns membres del Tribunal Constitucional ha tornat a posar en primer terme d’actualitat els membres que el composen, la seva renovació i el seu funcionament. Gairebé des de les seves resolucions sobre l’’Estatut de Catalunya, ara fa un any, havia quedat arraconat, però amb el problema latent de la seva poca independència enfront dels dos partits polítics espanyols majoritaris i les dificultats que presenten la renovació dels seus membres amb mandats ja caducats i un de vacant, en haver mort ja fa temps.
La Cambra Baixa hauria hagut de nomenar el novembre de 2010 quatre jutges del Tribunal Constitucional (TC) per substituir els tres que van presentar la dimissió el dilluns 13 de juny de 2011 –el vicepresident Eugeni Gay, Elisa Pérez Vera i Javier Delgado- i dotar la plaça de Roberto García Calvo, mort el 2008. Els dos primers van ser proposats pel PSOE i els altres dos pel PP. La renovació hagués pogut reforçar el sector governamental. El retard pot beneficiar el PP si guanya les pròximes eleccions generals.

La propera renovació del TC, una vegada realitzada la del Congrés, ha de tenir lloc el juny del 2013. Serà la que correspon al Govern i al Consell General del Poder Judicial. Cadascun d’ells ha de designar dos jutges. Seran substituïts el president actual, Pascual Sala, i els magistrats Ramon Rodríguez Arribas, Manuel Aragón i Pablo Pérez Tremps. Si el PP guanya les eleccions del 2012 podrà reforçar una majoria conservadora al TC i trencar l’equilibri actual d’empat a dos.
Després de la crisi recent, res no serà el mateix. El TC continuarà compost per onze magistrats, els mateixos que abans de la crisi de les dimissions rebutjades de tres d’ells, però aquest sotrac tindrà conseqüències en la tasca de la institució. EL TC no vol alentir la seva feina, però sí que es frenaran algunes de les sentències sobre els assumptes més conflictius.

El motiu principal per reelaborar plans i agenda rau no només en què no hi ha consens per resoldre els assumptes més difícils per àmplia majoria, sinó que a més els magistrats amb mandat caducat s’han cansat de rebre crítiques a tort i a dret. El seu propòsit és evitar que els continuïn qüestionant per tasques que ja no els correspon dur a terme, precisament perquè el seu període teòric de permanència en la institució ha expirat.
Ningú no vol cremar-se inútilment. L’experiència de la sentència sobre l’Estatut ha estat nefasta per al Constitucional. Va haver-hi relacions personals que van saltar pels aires i les d’alguns dels magistrats amb els partits que els van proposar van quedar fetes malbé. La història s’ha repetit ara, a una altra escala, amb el cas de l’acceptació de les llistes electorals de Bildu.
Al constitucional ningú no vol pagar més peatges. Entre els magistrats està molt estès el temor que el torni a caure un xàfec davant les sentències que es dictin al seu dia sobre la legalització o no de Sortu, o sobre l’avortament, el matrimoni homosexual, el compliment íntegre de penes per part dels terroristes, i que una cosa similar passarà davant les sentències que decideixin sobre els límits de l’acció popular o la condemna a l’expresident del Parlament Basc Juan María Atutxa, que de retruc pot deslliurar Garzón del seu judici sobre la repressió franquista. I ningú vol que el previsible xoc de trens entre els partits el torni a agafar sobre les vies.

Tot el procés del dilluns 13 de juny sobre la renúncia dels tres magistrats del TC i el rebuig a aquestes renúncies va ser planificat amb temps com el que ha estat, com una baldada, un fort cop d’atenció al Govern i el PP perquè abordin sense més dilació la renovació de la institució. El president del TC, Pascual Sala, sabia que rebria les cartes de dimissió, i els autors de les missives estaven segurs que la seva renúncia seria rebutjada. Sala els ho va comunicar a mitja tarda, després de redactar la seva resposta, que també estava pensada amb temps.

S’ha repetit més d’un cop i amb raó que l’Estat espanyol és un país desafortunat per coincidir, de vegades, en la seva història, una crisi política amb una crisi econòmica, de manera que la interrelació entre totes dues les agreuja i prolonga, dificultant la seva resolució fins a fer-la de vegades impossible.
Així va succeir en les albors de la Segona República, quan a la crisi política fruit d’un canvi de règim es va sobreposar la crisi econòmica mundial iniciada el dijous negre del 1929. I així ha tornat a passar en els últims anys, després d’esclatar la crisi econòmica, en fer-se evident una crisi política en la qual fallen els mecanismes de representació democràtica, popular i lliure en consolidar-se a la cúpula dels partits una classe política burocratitzada, que només es renova per cooptació i esgota el seu debat en la lluita per la conquesta i la preservació del poder per si mateix.

Però hi ha una cosa de nou en la situació actual, que la fa perillosa: els partits polítics han anat ocupant i fent-se amb les institucions, convertint-les en una pura rèplica de les forces parlamentàries, de manera que s’ha esvaït qualsevol vestigi de joc imparcial i independent, fins a ser normal distingir els seus membres per la procedència del seu nomenament, donant per descomptat que cada un d’ells es deu al partit que l’ha nomenat. Aquest és el cas del Tribunal Constitucional, que si bé ja havia protagonitzat algun episodi discutible, ha consolidat, en els darrers anys, una imatge en la qual no se sap si lamentar més la previsibilitat dels seus pronunciaments o la falta d’autoritat moral que això comporta.
El darrer episodi, protagonitzat per tres magistrats que han renunciat al seu càrrec per haver expirat el seu nomenament el novembre passat, posa de manifest una profunda crisi, que ha estat descrita per un d’ells –Eugeni Gay- amb paraules d’escàndol, en dir que “tenia la sensació de formar part d’’un tribunal segrestat”, és a dir, privat de la llibertat mínima per poder pronunciar-se.
El que significa que no es tracta d’una simple crisi política, sinó d’una crisi institucional o de sistema, que se suma a altres fets esdevinguts en el últims anys: l’erosió progressiva del consens mínim de la transició i la ruptura del pacte constitucional, posades de manifest amb la sentència sobre l’Estatut de Catalunya. Una crisi institucional que comporta que, a partir d’ara, la política espanyola no serà, encara que pugui semblar-ho, el resultat d’un debat institucional subjecte a regles, sinó de l’equilibri assolit per les forces en presència.

Aquest és el preu que es paga quan s’infringeix el pacte constitucional originari i es manipulen les institucions. Aquesta realitat queda lluny del que van ser, en el seu disseny originari, els tribunals institucionals, concebuts per controlar els parlaments i evitar que la seva legislació, impulsada per motius electorals, es convertís en una amenaça per a les llibertats. Per aquesta raó, és d’una gravetat extrema el dubte sobre la independència d’un Tribunal Constitucional enfront de la majoria parlamentària vigent.
És una constant que els seus contemporanis no se n’adonin dels petits o grans esdeveniments que després passen a constituir, per bé o per mal, una fita històrica. Potser està passant així en els dies que corren, quan a Espanya s’esdevenen fets greus que poden definir, en positiu o negatiu, la seva trajectòria immediata. Una situació difícil davant la qual el pitjor que pot fer-se és adoptar la posició de Don Tancredo, o sigui quedar-se parat i no fer res, deixant que el brau faci.