Després de tot el seguiment que se m’havia fet, finalment el dimecres 13 d’abril el doctor Castro em va operar a la clínica Sagrada Família de Barcelona. Aquest doctor era qui havia operat a Johann Cruiff de l’infart de miocardi que va tenir quan era entrenador del Barça a principis de la dècada dels noranta del segle passat. Amb el doctor havíem decidit que em posarien una vàlvula metàl•lica (i no biològica), perquè era allò que es feia amb les persones de la meva edat, que encara tenien molts anys de vida per endavant.
També em va comentar que em mirarien l’estat de la vena aòrtica i que si no estava prou bé també me la canviarien. La tenia molt gruixuda (durant molts anys havia expulsat del cor gairebé tres vegades més de sang que la gent corrent) i podria ser que les parets estiguessin dilatades. En obrir mirarien com estava i sobre la marxa decidirien allò que s’havia de fer. A més, la substitució podria anar prou bé ja que ara amb la vàlvula nova no tindria necessitat d’expulsar tanta sang i potser sí que amb una vena tan gruixuda tornaria a fer-ho.
Finalment em van canviar les dues coses: la vàlvula i la vena, per unes de metàl•liques que ja són per la resta de la vida. Vaig passar sis dies a la UCI de la clínica durant els quals em van fer tot tipus de proves de manera constant. No em van deixar ni una hora tranquil. Analítiques tres o més vegades al dia, radiografies, electrocardiogrames, ecocàrdios, i d’altres més habituals, però també tres o quatre al dia, com la pressió, la temperatura, la sang i la saturació d’oxigen. També em van connectar l’oxigen tots els jorns, tant de dia com de nit, amb dues màscares diferents, una d’elles realment molestosa.
El dimarts de Setmana Santa em van pujar a planta (a l’habitació 517), a punt de mirar al dia següent el segon “clàssic”, el de la final de la Copa del Rei a Mestalla (València). Allà van continuar les proves, però van anar minvant a mesura que passaven les jornades. Als dies següents ja vaig sortir a caminar als passadissos i fins i tot per l’entrada de la clínica, aprofitant que aquell cap de Setmana Santa no va haver-hi gaire gent ni trànsit per la clínica.
Uns líquids al pericardi del cor van retardar la meva sortida un parell de setmanes. El dimecres, 27 d’abril, el doctor Canales, que era el cardiòleg que em portava en pujar a planta, em va trobar caminant pel passadís i em va fer entrar a l’habitació. De seguida va veure que tenia una arítmia. Em va fer jaure al llit en estat absolut de repòs tot el dia. Van tornar a fer-me tot tipus d’anàlisis i, finalment, una ecocàrdio va demostrar que tenia uns líquids al pericardi del cor. No era una cosa greu, però calia solucionar-ho; i no com a resultat de l’operació, sinó un efecte, que passa molt rarament (com vaig saber després en un 10 % dels casos). A la nit ja estava recuperat i vaig poder seguir per televisió el tercer "clàssic", el del partit d'anada de les semifinals de la Champions al Bernabeu (0-2).
Vaig continuar la recuperació i el procés era lent. L'única manera d'eliminar els líquids era evaquant i em van receptar molts diurètics. Em passava el dia anant al lavabo, cap a tres litres diaris. En les quatre setmanes que vaig restar ingressat em vaig aprimar; vaig perdre uns dotze quilos de pes.
Finalment em van deixar sortir, 28 dies després, amb una sèrie de medicaments per prendre (fins a set) i unes recomanacions de vida estrictes a seguir, especialment durant les dues primeres setmanes. Em vaig instal•lar a l’Escala, a casa d’un dels meus germans, per tal que no hagués de fer cap esforç ni cap feina. La primera setmana va ser de quietud total, sense sortir per res de casa. A la segona setmana ja vaig sortir, una estoneta al dematí i una altra a la tarda, però al voltant d’una hora i mitja en total. Els darrers dies potser ja vaig arribar a les dues hores.
El dimarts, 24 de maig, vaig anar a la visita que ja tenia concertada a la clínica Sagrada Família amb el doctor que m’havia operat. La setmana abans m’havia fet una analítica a l’Escala. Em van trobar bé i em van rebaixar la medicació. Continuava tenint els líquids al pericardi del cor, però era un tema que s’acabaria arranjant, van dir. Era un procés llarg i difícil d’eliminar, però que ho acabaria superant. En tornar, em vaig quedar uns dies a Girona per tal de posar ordre a les meves coses i arranjar unes qüestions pendents.
El dissabte de la final de la Champions a Wembley entre el FC Barcelona i el Manchester United em vaig trobar cansat. A la nit em vaig seure al sofà per veure l'encontre per televisió. Estava realment abatut i sense esma per fer gaire res més. L'endemà, diumenge 29 de maig, em vaig llevar molt feble. Marejat, em vaig tornar a posar al llit. Al migdia em vaig tornar a llevar i vaig intentar menjar quelcom. Em vaig marejar i em vaig desmaiar. La família va cridar una ambulància que ràpidament em va portar a l’Hospital Josep Trueta de Girona, a urgències. Novament més proves. Vaig estar tota la tarda molt feble i marejat. Cap al tard vaig començar a trobar-me millor i em van portar, passades les deu de la nit, a l’hospital de dia que en diuen, on el pacient està més ben instal•lat i l’atenció és millor i més personalitzada
Després d’una hora llarga de romandre allí, el cardiòleg que m’atenia em va fer traslladar a la UCI de la unitat coronària per tal de tenir-me més a prop i controlat. Les proves van continuar. L’endemà al matí em van posar un drenatge per treure els líquids del pericardi del cor. En van extreure 450 cc. Vaig estar fins el dimecres, després de dinar, a la UCI i després em van traslladar a planta (a l’habitació 644). Durant tots aquests dies i els següents em van anar extraient líquids en tres preses diàries, cada vuit hores.
A planta van continuar les proves i les anàlisis, juntament amb l’extracció de líquids. El divendres la seva afluència va afluixar i el dissabte em van treure el drenatge. Tot feia pensar, i els comentaris dels metges anaven en aquesta direcció, que sortiria a principis de la setmana següent, concretament el dimecres, 8 de juny.
Haig de comentar que l’atenció que vaig rebre al Trueta va ser excepcional, tant pel que fa als metges que em van portar, com a les infermeres o la resta del personal sanitari del centre. Fins i tot, en alguns aspectes superiors a la clínica privada de Barcelona que havia estat. La veritat és que no m’ho esperava i em vaig endur una grata sorpresa. Només havia vingut de visita al Trueta i mai hi havia estat ingressat. Però els comentaris que se senten de les clíniques de la Seguretat Social són els que són; i no és veritat. Ara sé que els usuaris de les comarques gironines poden restar molt tranquils amb un hospital d’aquestes característiques, un dels vuit de referència de la sanitat pública de Catalunya (CatSalut).
El dimarts, 7 de maig, em vaig tornar a trobar feble i després d’unes anàlisis i les consegüents radiografies i ecocàrdios em van tornar a trobar líquids al pericardi del cor. L’endemà em van tornar a col•locar un altre drenatge i em van extreure 550 cc de líquid. Durant els dies següents, uns 300 cc diaris. El cor i la vàlvula sempre han funcionat correctament i, fins i tot, millor; el cor ha disminuït de grandària, però la recuperació es va retardant a causa d'aquest problema. I els metges no em deixaran sortir fins que no se solucioni.
Una setmana més de clínica, fins el dimecres, 15 de juny, que van decidir traslladar-me en ambulància a Barcelona, a la clínica Sagrada Família, amb el doctor que m’havia operat. Els metges dels dos centres estaven en contacte i estaven plenament d’acord amb la medicació i les mesures a prendre. Però hi ha un codi no escrit pel qual el procés de recuperació l’ha de seguir el metge que ha operat. Les solucions que em comentaven passaven per col.locar un nou drenatge, més gran, o tornar a operar per netejar bé tota la zona del pericardi del cor. Aquesta darrera solució ja com a darrer terme perquè era la més agressiva i perillosa, i més després de l’operació recent, en què les coses encara estaven molt tendres i consentides.
Després dels 17 dies al Trueta de Girona i dels 28 al Sagrada Família de Barcelona, portava dels darrers dos mesos 45 dies de clínica i només 18 fora, a casa. En començava a estar una mica fart. Però tot passava per solucionar-ho i estava disposat a allò que fos per tant de superar tant internament. A veure si el doctor Castro encertava en el remei i s’acabaven els problemes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada