Qui ha elegit el rei?

El dijous a la nit, 22 de juliol, estava mirant Polònia a TV3, i en els gags de la sèrie que tenen com a protagonistes els membres de la família reial van sortir uns comentaris que em van fer pensar i que han donat com a fruit aquest post que ara us disposeu a llegir. En el gag, en un moment determinat, el rei Joan Carles es posa a riure i comenta, en to jocós: “De què me río? De que llevo treinta-cinco años en el poder y aún nadie me ha elegido”. Em va sobtar i vaig trobar-ho brillant. A darrere d’un comentari fatu, hi havia “tela”.
Els que vam haver de viure i suportar el règim franquista el vam trobar llarguíssim, inacabable. Potser perquè érem joves i teníem pressa per viure i cercar coses noves, ideals socials i polítics que ens omplissin la vida, aleshores tan grisa en tots els sentits del terme. També gaudíem, perquè això de ser jove dóna per a tot. Teniem altres aspectes de la vida que ens omplien, i dels quals en volíem més. Tanmateix, ara no és l'hora de treure'ls a la llum i comentar-los. Ja en tindrem ocasió més endavant.

El govern del general Franco va ser llarg, molt llarg en el temps, igualment com un túnel sense llum i que no portava enlloc, tal com es va poder comprovar de seguida, un cop iniciada la decadència física del dictador i amb la seva desaparició, que no va trigar massa. Van ser gairebé quaranta anys d’un govern no elegit democràticament, sinó imposat per les armes en una llarga Guerra Civil de tres anys, en la qual no va haver-hi ni un tractat de pau ni perdó ni concòrdia amb als vençuts. No es va respectar cap dret, ni de guerra ni dels drets humans (per anar al tribunals internacionals, no?). Els vencedors van imposar la seva llei; i mai millor dit. Ara mateix, no recordo cap guerra, més o menys moderna, que no sigui l'espanyola, que no hagi acabat en un pacte o tractat de pau (o full de ruta, com se’n diu ara).

Gairebé quaranta anys de dictadura, amb uns governants bastant incapacitats i amb una manca de mentalitat democràtica que, avui dia, faria esfereir qualsevol individu tingués la ideologia que tingués. I es feien passar per persones sensates, cercant el bé comú i en possessió de la veritat! A més, catòliques i practicants. Quina falsedat i quina ruïna moral, perquè aleshores la democràcia i les coses ben fetes ja existien, si més no fora d'aquest país.
Això d’estar en possessió de la veritat i del seny sempre m'ha solivellat. La veritat és que aquestes propietats no són patrimoni de ningú i ningú les té en grau excels. Totes les persones tenen la seva rauxa, la seva personalitat, les seves manies, els seus defectes, i les seves virtuts, les seves interioritats, els seus alts i baixos... Allò que dóna aquella aura “divina”, gairebé infalible, a alguns personatges és el poder. Sense el poder passen a ser persones corrents, sense cap atribut que els faci especialment rellevants. És el poder que els dóna allò que els eleva per damunt dels normals. I per això el volen; i el persegueixen.

I el rei Joan Carles, qui l’ha elegit? A la mort del general Franco, va ser imposat en el tro per les lleis que el mateix dictador havia promulgat (Llei de Successió, de 1947). No va ser elegit democràticament. Mai. Ni mai s’ha posat en consideració del poble la seva permanència en el poder. Algú dirà: “sí, que sí, home; la gent va votar la Constitució Espanyola el 6 de desembre de 1978 en què es deia que Espanya era un regne i que el rei havia de sortir dels membres de la família reial espanyola”. I un bé negre! No és la manera de fer les coses. Si es vol monarquia o no hauria de ser un tràmit legal votat lliurement pel poble espanyol. És un tema de prou importància perquè hagi de ser votat en referèndum nacional.
No s'ha fet mai aquesta consulta popular: Monarquia, sí; Monarquia, no. És fàcil endevinar-ne els motius. Millor no "meneallo". Però s'hauria d'efectuar, en ares a la legalitat i a la democràcia. En una època com l'actual, d'igualtat i d'eleccions per elegir els caps i els representants polítics, és un anacronisme total que una persona pugui ser el Cap d'Estat d'un país només per naixement, sense haver de demostrar en cap moment la seva vàlua.

Però, què tenim ara? Que no es pot votar si es vol la monanrquia o no; allò altre tampoc; i allò de més enllà tampoc. Per què? Perquè la Constitució no ho permet. En quina democràcia estem? Tampoc tenim dret a decidir el destí de la nostra nació, Catalunya. Hem d’estar pendents de la resta d’Espanya, perquè així ho diu la Constitució. Com si la resta de les Comunitats Autònomes de l'Estat estiguessin pel tema. Mai donaran el sí al dret de decidir per a Catalunya. En una altra ocasió, ja n’explicarem els motius. Però si s’ha de dependre d’elles, no cal que s’esperi res. Tenen una altra mentalitat, cosa que no vol dir que no tinguin raó. En Franco també es pensava que la tenia, pobret; i va portar al país a la misèria més absoluta.
Així com el rei no ha estat escollit democràticament (va ser un dictador qui el va imposar), sí que l’Estatut de Catalunya ha estat votat en tres estaments legals, tots tres màxims representants de la democràcia: el Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats i un Referèndum entre la ciutadania de Catalunya. Estem davant d’allò que se’n diu: la llei per la llei i “cartucho al cañón”. El sentit comú i la democràcia no valen res davant uns juristes corruptes, dominats pels seus interessos polítics, que estan tan lluny dels ideals democràtics com podien ser-ho els del general Franco i els dels seus “sequaços”. Tornem a les cavernes del franquisme, on es mouen els fils per assolir una "España: Una, Grande y Libre".

No dubto que pugui ser legal i que la Constitució ho permeti. I que es faci servir una retòrica legalista que cansa, per ridícula, prepotent, parcial, tancada i amb uns interessos que no deixen lloc a cap dubte; a ningú, ni a ells mateixos. Per això estan tant contents. Tal com la victòria dels vencedors en una competició esportiva. És guanyar per guanyar, sense tenir present si es té raó o un s’ho ha merescut prou. A més, encara que el tema l'hagi tret jo, no s'està parlant de cap competició o torneig, sinó d'un règim democràtic en el qual no ha d'haver-hi vencedors ni vençuts i en el qual tothom ha d'aportar el seu granet de sorra per tal que les coses funcionin bé i que compti amb la participació de tota la ciutadania.

La monarquia té validesa. Per què? Qui l’ha votat? L’Estatut de Catalunya té alguns articles no vàlids. Per què? Qui l’ha votat? El destí d’Estat espanyol, qui l’ha de decidir? La Constitució, el Tribunal Constitucional o el Rei? Perquè sembla que els ciutadans espanyols no tinguin cap dret a decidir. És fàcil entreveure que es va errat i que les decisions es prenen des d'un caire polititzat en una sola direcció. És allò que es diu quan es parla de la construcció de l'Estat liberal a Espanya durant el segle XIX: centralisme i uniformització. Continuem en el mateix camí.
Sí, a la retallada. Però, a la retallada (separació) de Catalunya de la resta d'Espanya. Volem l’Estatut de Catalunya. Volem l'Estat Català.