L'altercat de Miguel de Unamuno - José Millán-Astray

Amb un dels comentaris del darrer post havia promès que explicaria l’enfrontament entre Miguel de Unamuno i Jose Millán-Astray al Paranimf de la Universitat de Salamanca al començament de la Guerra Civil espanyola. Però, abans de narrar l’incident, potser cal que expliquem quelcom d’aquests dos personatges.
Miguel de Unamuno (Bilbao, 29 de setembre de 1864 – Salamanca, 31 de desembre de 1936) va ser un escriptor, filòsof i intel•lectual, que va tocar diverses vessants. Va estudiar Filosofia i Lletres i, el 1891, va treure la càtedra de Grec a la Universitat de Salamanca, ciutat on va viure gairebé tota la seva vida. El 1901 va ser elegit rector d’aquesta Universitat.
Va tenir una amplíssima cultura antiga i moderna, filològica, literària i filosòfica. Va ser un gran crític dels diferents règims polítics que li va tocar viure. Els seus constants atacs al rei Alfons XIII i al dictador Primo de Rivera, va fer queel febrer de 1924 fos desterrat a Fuerteventura, sense feina ni sou. El juliol va ser indultat, però ell mateix es va desterrar a França (primer a París i més tard a Hendaia).
Va tornar a Espanya al 1930, amb la caiguda de la dictadura, sent rebut apoteòsicament a Salamanca. Va ser diputat durant la Segona República per la conjunció republicano-socialista. El 1933, desenganyat una mica de tot, es va jubilar de l'activitat docent i va ser nomenat Rector Vitalici, a títol honorífic, de la Universitat de Salamanca.
Unamuno va ser sempre un home inquiet i rebel, contradictori, feroçment individualista. Va lluitar contra tot i en guerra contra si mateix, en contínua tensió, no va trobar mai la pau.
Després dels fets del 12 d’octubre de 1936, que tot seguit narrarem, va passar els darrers dies de la seva vida (de l’octubre al desembre de 1936) sota arrest domiciliari a casa seva. Va morir al seu domicili de Salamanca el 31 de desembre de 1936, de manera sobtada, en el transcurs de la tertúlia vespertina que mantenia regularment amb un parell d’amics.

L’altre personatge dels fets és José Millán-Astray (1879-1854), militar espanyol. Amb disset anys va anar com a voluntari en un cos expedicionari a Filipines, on es va distingir pel seu valor. Interessat en crear un cos de voluntaris estrangers a imitació de la Legió Estrangera Francesa, va a anar a Algèria a estudiar in situ el seu funcionament. El ministre de la Guerra José Villalba Riquelme va fundar la Legió (1920) i li va encomanar després crear l’anomenat Tercio de Extranjeros, del qual en va ser el primer tinent coronel en cap i va poder comptar amb la col.laboració de Franco. Va fer famosos els lemes de: “¡Viva la muerte!” i “¡A mí la Legión1”. Va actuar també com a director de l’Oficina de Ràdio, Premsa i Propaganda del Cos de Mutilats de Guerra.
A la guerra del Marroc va patir quatre ferides greus: la primera, el 1821, va ser ferit al pit; la segona, el 1922, va ser ferit en una cama; la tercera, 1924, un tret li va destrossar el braç esquerre (que se li va haver d’amputar en haver-se-li diagnosticat gangrena); i la quarta, el 1926, en rebre un tret a la cara que li va destrossar l’ull dret i li va produir desgarraments en el maxil.lar i en la galta esquerra (a causa d’aquesta ferida va perdre l’ull i va patir vertigen la resta de la seva vida cada vegada que girava el cap).
Durant la Guerra Civil espanyola va tenir un paper secundari en l’exèrcit sollevat contra la República. Acabada la guerra, va actuar com a cap de Premsa i Propaganda del nou règim. El 1941 va conèixer i es va enamorar de Rita Gasset. Quan aquesta va quedar embarassada, va decidir separar-se de la seva esposa Elvira (casats el 1906) i, aconsellat per Francisco Franco, va traslladar-se a Lisboa, davant el temor que esclatés l’escàndol. A la capital portuguesa va néixer, el 1942, la seva filla Peregrina.
Va morir, malalt del cor, l’1 de gener de 1954 a Madrid, sent director general del Bemérito Cuerpo de Caballeros Mutilados de Guerra por la Patria.

L'enfrontament Unamuno – Millan-Astray
El 12 d’octubre de 1936, al paranimf de la Universitat de Salamanca, amb la presència de diverses personalitats franquistes (el bisbe de Salamanca, Enrique Plá y Daniel; el governador civil; Carmen Polo, muller de Francisco Franco; Miguel de Unamuno, rector honorífic de la Universitat de Salamanca; i el general Millán Astray, entre d’altres), amb motiu de la celebració de la Fiesta de la Raza (avui Día de la Hispanidad).

Segons narra l’hispanista anglès Hugh Thomas en la seva obra La guerra civil española, va passar el següent:
El professor Francisco Maldonado, després de les formalitats inicials i un discurs apassionat de José María Pemán, va pronunciar un discurs en el qual atacava Catalunya i el País Basc, qualificant aquestes regions com "cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos."
Aleshores, algú de la sala, va cridar el famós lema de la Legió “¡Viva la muerte!”. Millán-Astray va respondre amb les proclames amb les quals s’excitava el poble: “¡Espana…”, “…una!”, van respondre els assistents.
-"¡España ...", va tornar a exclamar Millán-Astray; "... grande!", va respondre l’auditori.
-"¡España ...", va acabar el general; "… libre!", van finalitzar els congregats.
Tot seguit un grup de falangistes, amb la camisa blava de la Falange, van fer el salut feixista, braç dret enlaire, al retrat de Francisco Franco penjat a la paret.

Miguel de Unamuno, que presidia l’acte, es va aixecar lentament i va dir: "Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo , va dir Unamuno assenyalant a l’arquebisbe de Salamanca-, lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona. Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito "¡Viva la muerte!" y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán-Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor."
En aquest momento Millán-Astray exclama visiblement irritat: "Muera la intelectualidad traidora" "Viva la muerte", encara que amb l’aldarull no es va percebre aquesta frase, que solament va ser sentida per la gent més propera al general. D’aquesta manera va nèixer la llegenda que de realment va dir: "¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!"(llegenda que neix de les declaracions de Serrano Suñer, el cuñadísimo, qui no estaba ni a la sala).
L’escriptor José María Pemán, en un intent de calmar els ànims, va exclamar: "¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los malos intelectuales!".

Sense por, Miguel de Unamuno va continuar: "Éste es el templo de la inteligencia, y yo soy su sumo sacerdote. Estáis profanando su sagrado recinto. Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir, y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil el pediros que penséis en España. He dicho."
A continuació, amb el públic assistent molt encolaritzat contra Unamuno i proferint-li tot tipus d’insults, alguns oficials van posar mans a les pistoles per anar per ell… però se’n va sortir mercès a la intervenció de Carmen Polo de Franco, qui agafant-lo del bracet van sortir del Paranimf i el va acompamyar fins al seu domicili.