Catalunya és una Nació i l’Estat espanyol és un estat plurinacional

La sentència del Tribunal Constitucional, del 9 de juliol de 2010, molt més ampliada de la d’onze dies abans, és vergonyosa. Els membres del TC es refugien darrere de la Constitució per defensar coses indefensables. La llei per la llei, encara que no s’ajusti al sentit comú i a la realitat que ens envolta.
No sé si parlar primer de la Constitució o de les coses que Catalunya defensa. Encara que els dos aspectes vagin units, intentaré demostrar que no hi van (si més no en el sentit que ells es pensen). Les lleis són lleis, però això no vol dir que siguin prou bones, eficaces, que no s’hagin de corregir i millorar i que no puguin menar a horrors i errors tremends.
No sé si cal que esmentem els violadors reincidents, que campen a les seves amples, sense que cap llei ni jutge ni forces de seguretat puguin fer legalment massa res contra ells. Amb pocs dies, o anys, estan al carrer i normalment tornen a reincidir. Perquè el problema no està en la llei, que es compleixi en més o menys ordre, sinó en la ment del reincident o en la seva personalitat.
Tanmateix, aquesta llei deu ser justa, aprovada per les Corts, s’aplica amb rigor; però no hi ha manera que l’ajustin de manera adequada, després de no ser quants anys fa. S'ha de cercar una solució i fer els canvis necessaris perquè sigui més eficaç. No n’hi ha prou en dir que hi ha la llei que tenim i “cartucho al cañón”. Les coses, al segle XXI, no poden anar així.

Tornant a la Constitució i a les lleis de l’Estat. S’ha d’anar molt en compte amb elles, ja que s’han acabat convertint en dogmes de fe (inamovibles i com escrites per Déu), talment com l’Església fa amb la seva doctrina (que no es pot criticar ni posar en dubte, sota perill d'excomunió i condemna eterna).
I, tot sovint, quan canvia el règim polític d’un país, es demostra la falsedat d’allò que es defensava i, amb el canvi, tot sovint el país encara va millor i els seus habitants són més lliures. Tal com va passar amb el règim franquista, que, durant quaranta anys aproximadament, va aplicar una justícia errònia, sembla ser que beneïda per Déu. No crec que Déu la beneís, sinó aleshores hauríem de pensar que el Ser Diví és una mala persona i que vol que la injustícia i el mal domini el Món.
El dany que va fer Franco i el seu règim a la societat espanyola, els prop de 200.000 afusellats (enterrats als boscos i a les cunetes de les carreteres, la majoria), una guerra civil llarga, els bombardejos a la població civil i indefensa, la misèria de la postguerra i la repressió, amb famílies trencades, l’intent de genocidi per als pobles i cultures catalana i basca; allò que deia, el dany que va fer és d’aquells que marquen època. Malgrat que se’n vagin sortint, la justícia, si és que n’hi ha, acabarà caient sobre ells.

No hi ha massa diferències entre el règim franquista i les repúbliques bananeres. L’únic que els diferencia és que, en el primer cas, va ocórrer al continent europeu i no a Sudamèrica o a l’Àfrica. Això sí, en un extrem del vell continent i prop del continent africà, en un territori una bona part del qual va ser dominat per l’Islam durant gairebé vuit segles (711-1492).
Més de 780 anys de convivència amb una ètnia i una cultura molt diferents a les d'aquí (superior culturalment i dominant políticament la de fora), acaben marcant, no solament diferències ètniques (amb les nombroses mescles que comporten tants anys d'estar junts), sinó també en la manera de ser, de fer, de pensar... Només s’ha de veure els trets ètnics diferents de les persones, per exemple, de la meitat sud d’Espanya amb les de més al nord. Poca cosa tenen a veure i són marcadament diferenciats. És fàcil de distingir. I no ho dic només pels cognoms i la llengua. Observem, de lluny, la gent que es mou pel nostre entorn: aquell, andalús; aquest, català; aquell altre, pot ser de Salamanca; el de més enllà, canari. Es nota i bastant.

Per exemple, amb els turistes estrangers que ens visiten a l’estiu, no dubtem massa. Jo, que sóc de la costa, distingeixo molt clarament, i al primer cop d’ull, aquest és alemany, aquell altre anglès, aquest espanyol, el de més enllà francès i l’altre italià. Fins i tot, distingeixo sense problemes el belga de l’holandès i l’anglès de l’irlandès. Els suecs són claríssims, totalment diferents a la resta. I no porten cap bandera ni senyera al front; amb la seva manera de ser i de comportar-se, la manera de vestir i pentinar-se, la seva activitat, el capteniment, els seus trets ètnics diferencials, no cal ni que parlin; els endevines la seva nacionalitat, sense massa marge d’error.
I aquí, amb l’emigració estrangera dels darrers anys i l’actual, hi ha algun dubte? Reconeixem ràpidament si són del Magreb o de Sudamèrica; fins i tot, si són d’Amèrica Central, ja que tenen trets diferents. Els del Japó i la Xina també els distingim, encara que no els diferenciem entre ells. El mateix ens passa amb els paquistanesos i els hindús.
En canvi, amb els de l’Europa de l’Est (per exemple, romanesos), tenim més problemes per distingir-los, de què són una ètnia diferent a la nostra. Si no són massa rossos, blanquins o d’ulls blaus i clars, si no tenen aquestes característiques no som capaços de distingir res diferent a nosaltres, llevat de què parlin. Quan ho fan, aleshores sí que veiem que no són catalans. Cosa que, per exemple, amb els andalusos o extremenys no passa; de seguida veiem, notem que no són catalans.

Això no és racisme. Ja agradaria a uns quants. Però no: són fets i realitats evidents, que no signifiquen res més que això. Davant de tot som persones, iguals entre nosaltres, amb els mateixos drets i deures, i, sobretot, persones lliures que ens mereixem el màxim respecte. Si us hi heu fixat, fins ara no he parlat de millors o pitjors, superiors o inferiors, poderosos i humils, rics i pobres, intel·ligents o menys. Només he parlat de trets ètnics distintius. I són prou evidents com per intentar demostrar el contrari. Una altra és que no agradi o que no sigui prou políticament correcte parlar-ne.

Que per què he explicat tot això? Perquè Catalunya és una Nació. Tothom ho sap i tothom ho veu. Catalunya té trets característics propis i prou diferents de la resta. Tothom nota, diferència qui és català; i de lluny. A aquella persona, catalana o d’on sigui, de seguida se li remarquen les diferències, sobretot aquí, a l’Estat espanyol. I el que és més fort: sense tenir intenció manifesta de fer-ho. Tot és més natural d'allò que ens volen fer creure.
I és que som diferents. Som un poble, una Nació, diferent a la resta dels que hi ha a l’Estat espanyol. Una llengua, una cultura, un dret, una història, una manera de ser, de vestir, de comportar-se, de pensar; amb uns signes d’identitat propis (son aquells que “piquen”, pels que no se n’hagin assabentat), amb una voluntat pròpia, un voler caminar junts i ser un poble, amb desig d’autogovern i de tenir un Estat propi. I tot això no pot negar-ho ningú, malgrat que la Constitució digui que no som una Nació, sinó una Nacionalitat. Va, no fem riure.

La que va equivocada és la Constitució. Catalunya és una Nació, és ben evident i ningú ho dubta. I l' Estat espanyol és un estat plurinacional, compost de les nacions espanyola, basca, gallega i catalana. La Constitució no pot anar contra el sentit comú i la realitat. Una altra cosa és que no hi estigui d’acord i que defensi una cosa diferent perquè li convé pel seu concepte d’Estat i Nació.
Una cosa és allò que penses i que desitjaries; però la realitat és la realitat i sempre s'acaba imposant. Catalunya és una Nació, té tots els ingredients per ser-ho i la Constitució s’equivoca en no acceptar-ho. Quan les coses canviïn i s’accepti allò que és evident, aleshores què es farà amb les decisions equivocades, preses actualment? Jo els passaria factura, com ha acabat passant amb tots els règims dictatorials, llevat del franquista.

La decisió del TC ha estat una decisió política. L’únic aspecte que la sentència ha volgut deixar clar és que a Espanya només hi ha una nació i que les institucions de l’Estat espanyol estan per damunt de totes les altres. Bàsicament això és el que diu la sentència. Tampoc calien més de vuit-centes pàgines. Amb unes quantes “rojigualdes” n’hi hauria hagut prou. Com aquella de l'Aznar (feia trenta metres, no?), quan volia institucionalitzar l'homenaje a la bandera española a nivell nacional una vegada al mes. Això és que els hi agrada i l'únic que entenen.
SOM UNA NACIÓ. TENIM DRET A DECIDIR.