Holanda-Espanya, la final del Mundial de Sudàfrica 2010

Així com a les eliminatòries dels octaus de final del Mundial de Sudàfrica no va haver-hi sorpreses importants, sí que n’hi van haver a les de quarts de final. D’aquesta manera, una selecció clarament favorita com era Brasil va caure eliminada davant una puixant Holanda. Argentina, que havia arribat al Mundial amb un crèdit baix, l’havia augmentat tant que gairebé ja es parlava d’una final Argentina-Brasil. Doncs, també va caure davant una formidable Alemanya, potser la selecció que havia jugat més bé a futbol fins aleshores. Uruguai-Ghana es presentava amb un pronòstic incert, van empatar i els penals van donar la victòria als sudamericans, deixant el Mundial sense cap representant del continent africà. Per últim, Espanya, clara favorita davant una sorprenent Paraguai, va tenir més problemes dels previstos i va acabar classificant-se amb un gol a pocs minuts del final de l’encontre.

Les semifinals, Holanda-Uruguai i Alemanya-Espanya, presentaven un clar favorit, Holanda, en el primer encontre, i molta igualtat i pronòstic incert en el segon.
Holanda va certificar el seu pas a la final eliminant Uruguai (3-2), en un partit més igualat del que hom podia pensar. Va ser clau que els “tulipes” s’avancessin, a l’inici de la segona part, amb un clar 3-1, amb dos gols en tres minuts. Però la resposta dels “xàrrues”, amb una forta pressió al mig del camp i a davant, van posar les coses difícils als favorits. La “Celest”, amb en Forlan al camp i en Luís Suárez sancionat, no va acabar de remuntar i es va quedar a les portes de la final. Això, per un país de 3,3 milions d’habitants, poc desenvolupat econòmicament i amb moltes carències, davant d’un país de 16,7, modern, confortable i futbolísticament potent en els darrers quaranta anys, està que molt i molt bé.
Les actuacions d’Sneijder i de Robben, ben recolzats pels seus companys, han estat claus per a l’èxit de la selecció holandesa. Els “orange”, trenta-dos anys després de disputar la final en el Mundial d’Argentina, contra la selecció amfitriona, ara tornen a disputar-ne una altra, per tercera vegada. Potser no són els favorits per guanyar-la, però, sense les figures d'antany, han conjuntat un bon bloc amb un sistema defensiu difícil de superar, un mig del camp lluitador però discret (amb el veterà i ex-blaugrana Van Bommel com a cap de màquines) i jugadors de molta qualitat i en forma a davant. Sneijder (cinc gols) i Robben (dos), amb la col•laboració de Van Persie i Kuyt, i dels que pugen des de darrere, poden fer capgirar el pronòstic davant Espanya i, el diumenge a la nit, proclamar-se campions del Món.

La Taronja hi arriba després d’haver guanyat els sis partits que ha disputat fins ara i haver marcat dotze gols i encaixat cinc. La seva gran fita ha estat eliminar la selecció brasilera a quarts de final. Ara, la final la pot encimbellar en el podi més alt i superar la famosa “Taronja Mecànica” del 1974, la millor selecció holandesa de la història (amb l’equip tipus: Jongbloed; Suurbier, Haan, Rijsbergen, Krol; Jansen, Neeskens, Van Hanegen; Rep, Cruiff, Resenbrick).
Si ho aconseguís, aquests dos jugadors podrien aspirar a guanyar la Pilota d’Or d’enguany (que, en unir-se els dos grans premis individuals, ha passat a anomenar-se FIFA Pilota d’Or). L’Sneijder ja havia fet el triplet (amb l’Inter de Milà havia guanyat la Lliga i la Copa italianes i la Champions League) i en Robben, el doblet (amb el Bayern München, s’havia fet amb la Lliga i la Copa alemanyes, i havia perdut la final de la Champions, justament contra el seu company de selecció).

I és que en Florentino té una vista per això del futbol! L'estiu passat va traspassar ambdós holandesos per poder fitxar en Kakà i en Benzema, entre d’altres. En Cristiano ja el tenia, però per disposar dels altres dos abans va haver de fer caixa (i, per més inri, en Pellegrini els volia i van marxar contra la voluntat de l’entrenador). És que les encerta totes, pobret! Això de pobret és un dir.

Espanya s’ha classificat per a la final merescudament davant d’una Alemanya que avui ha decepcionat. La selecció espanyola amb un futbol de toc, però adormit i sense profunditat, ha superat totalment la selecció teutona que no ha fet ni els mínims requeribles per justificar el seu pas a la final. Va ser molt més bo, disputat i igualat el matx entre Holanda-Uruguai que no el d’Espanya-Alemanya. El resultat ho dit tot: 3-2 i 1-0; i les ocasions de gol, per un bàndol o altre, també ho confirmen.
Les expectatives de joc i de bon futbol abans del partit entre Alemanya-Espanya no s’han confirmat. I l’encontre ha estat horrend, malgrat l’esforç d’uns i altres i la incertesa en el marcador. Fins i tot, quan la Manschaft ha rebut el gol en contra, no ha posat contra les cordes al seu rival. Mai havia passat, no per ser Alemanya; totes les seleccions i equips del món és allò que fan quan no tenen res més a fer.

I ara, la final. Favorita, Espanya, sense dubtes. Holanda pot tenir els mateixos inconvenients que ha tingut Alemanya per poder desenvolupar el seu joc. Ara bé, els seus jugadors decisius poden decantar la victòria al seu costat, cosa que els alemanys no han aconseguit. Els jugadors de classe d'ambdós equips tampoc són iguals. Sneijder i Robben, principalment, ben secundats per en Kuyt, Van Persie i Van Bommel, i algun altre, poden ser decisius contra Espanya.
Tanmateix, la selecció espanyola és la favorita per guanyar el Mundial. No crec que Holanda pugui contrarestar el seu joc. Però el futbol està ple sorpreses, que salten contínuament. Esperem el diumenge que ve a la nit com acaba l’Holanda-Espanya. No crec massa en els resultats imprevistos, i més veient l'equip holandès. En el 60-70 % dels casos s'acaben acomplint els pronòstics. Però els partits s’han de disputar i no hi ha res decidit fins que el matx no ha finit.

Com canvien les coses! A quarts de final es parlava del futbol emergent de les seleccions sudamericanes perquè, dels vuit equips, n’hi havia quatre d’aquest continent (Uruguai, Brasil, Argentina i Paraguai), tres d’europees (Holanda, Alemanya i Espanya) i una d’africana (Ghana). A semifinals van passar una de sudamericana (que va eliminar l’africana) i les tres europees (justament eliminant-ne tres de sudamericanes). I la final, la jugaran dues europees. Per al tercer i quart lloc, l’europea és la clara favorita. Per tant, els tres primers classificats, gairebé amb tota seguretat, seran tres seleccions del vell continent. A on està la superioritat del futbol sudamericà de què es parlava fa alguns dies?

Una altra cosa, més que res perquè resti clara. Quan parlo de futbol, puc racionalitzar-ho tot i expressar allò que veig o que penso que pot passar. Així puc opinar que la Roja pot guanyar el Mundial per joc i jugadors o que Alemanya ha jugat molt bé. Igual diria si cregués que Holanda pogués guanyar la final. Sense anar més lluny, algun post més avall considerava que la favorita per guanyar el Mundial era Brasil.
Però una altra cosa són els sentiments. Ideològicament i sentimentalment desitjo que Espanya no el guanyi. És més, m’hagués agradat que ni s’hagués classificat ni hagués anat a Sudàfrica. Que en la fase preliminar, al grup 5, amb Bòsnia-Herzegovina, Turquia, Bèlgica, Estònia i Armènia, ja hagués restat eliminada. S’ha de saber distingir entre la racionalització i els sentiments. La meva selecció és la catalana i a aquesta no la deixen disputar els Mundials ni els Europeus. Per a mi, la resta de seleccions és futbol pur i simple; el meu cor no es mou ni sent massa res. Els meus sentiments i els meus favoritismes són per a la selecció catalana.
Així com el club de tota la meva vida ha estat el de la meva vila nadiua, l’Escala, i després el Barça, a nivell de seleccions només sento els colors de la selecció catalana, els del meu país i la meva nació. La resta només és futbol, que també el miro i m’interessa prou.

Crec que no s’ha de barrejar el futbol i la política. Primer, l’equip del poble i després, i a un nivell semblant, el club preferit de la Primera Divisió i el de la selecció del teu país. Tal com fan la majoria dels humans: poble, territori i nació. Això no és fer política, malgrat que algú li dolgui. És pur sentiment, tal com fa qualsevol fill de vehí. Jo crec que els que fan política són aquells que critiquen i lluiten contra aquest sentiment tan natural.