TC, sentència jurídica o política?

Quan es va iniciar la reforma de l'Estatut era prou evident que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 estava ja necessitat d'una renovació, després de més de vint-i-cinc anys de funcionament, amb tots els canvis polítics, socials i econòmics que hi havia hagut a la societat fins aleshores. D'igual manera, i ja fa anys, la Constitució Espanyola també està necessitada d'una actualització o reforma. Han passat ja més de trenta anys, des de què es va aprovar per referèndum en un ja molt llunyà 6 de desembre de 1978, tres anys després de la mort del general Franco i dos anys després de l'aprovació de la Llei de Reforma Política (15 de desembre de 1976), amb la qual es va iniciar la transició de la dictadura a la democràcia.
Les primeres eleccions democràtiques (quaranta-un anys després de les darreres del 16 de febrer de 1936) es van celebrar el 15 de juny de 1977 per tal de crear unes Corts Constituents. Després de nombrosos debats, i d'un any i mig de "politiqueig", es va aprovar una Constitució “de consens” en la qual els diversos partits i tendències polítiques, socials i econòmiques del moment van posar, tots i totes, la seva cullerada com a condició per tal que s'aprovés.

El resultat va ser una Constitució híbrida, de la qual ningú en va restar satisfet, però que va servir per iniciar l'arrancada democràtica. Els nacionalistes bascos van estar-hi en contra i Alianza Popular (precursora de l'actual PP) va ser-hi molt reticent.
AP, i més tard el PP, als anys següents, van mostrar-hi el seu desacord i van criticar-la durament. Ja el 1979, José María Aznar va escriure diversos articles en contra , especialment a “La Nueva Rioja”.
I ara en volen ser defensors, d'una Constitució en la qual no han cregut mai. Tanmateix, deixem-ho clar: la defensen tota o només la part que els interessa, la que parla de la indissoluble unitat d'Espanya?
La Constitució Espanyola actual està necessitada d'una reforma que incorpori en el seu text els profunds canvis que hi ha hagut en els darrers trenta anys tant a l'Estat espanyol, com a Europa i a la resta del món.

El problema de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut és jurídic, però també és polític. En tot cas, sembla que el que menys importa és el seu aspecte jurídic i se'n destaca especialment l'aspecte polític. A més de repetir no sé quantes la “unidad de España”, la sentència recalca que Catalunya no té “dret a decidir” ni dret a pactar amb l'Estat. El seu dret a l'autogovern té uns límits marcats per la Constitució, que la sentència del TC ha deixat molt clars. Fent-ne una lectura atenta i "abstracta" alhora és allò que ha volgut deixar ben clar la sentència.

L'Estatut es es va començar a elaborar el 2005 amb dos extrems com a protagonistes. Per un costat, els promotors d'un projecte de caire sobiranista (ERC). De l'altre, un PP envoltat en una bandera d'Espanya, teixida per la Cope i Pedro J. per atacar el tripartit català i a una “Catalunya separatista beneïda per ZP”. Va ser ben ridícul i poc "patriota" el boicot al cava català al Nadal del 2005 o la recollida de signatures del PP per fer un referèndum contra l'Estatut.
El pas del projecte de l'Estatut per les Corts espanyoles en va suposar una retallada, cosa que en va propiciar l'aprovació i la posterior ratificació en referèndum pel poble català. Però, això no ha impedit que els dos extrems, ERC i PP, hagin continuat en les seves disputes; això sí, units ara pel vot en contra de l'Estatut aprovat a les Corts madrilenyes. Posteriorment, el PP ha prosseguit la seva lluita particular impugnant l'Estatut en més de cent articles (recurs presentat a finals de juliol del 2006)

Que l'instrument jurídic es va instrumentalitzar políticament va quedar palès en el fet que el PP no va recórrer l'Estatut andalús, al qual va recolzar amb els seus vots, malgrat que conté preceptes iguals als impugnats, alguns dels quals ara han estat declarats inconstitucionals pel TC. Algú ho entén? Política pura; i contra Catalunya.
La politització del tema ha posat contra les cordes a la pròpia institució del TC, que havia de decidir no solament contra la constitucionalitat de l'Estatut, sinó també sobre quina Espanya sustentava la Constitució.

Per tal d'influir en el resultat tampoc no s'ha reparat en mitjans. Es va propiciar una indecent recusació d'un magistrat del TC, es va tergiversar el sentit de la llei per a col·locar en el TC com a magistrats persones que s'havien significat en la seva desqualificació de l'Estatut i, quan van fracassar en l'intent, senzillament es va retardar sense fi la seva renovació amb un gravíssim incompliment de la Constitució. El TC mai havia d'haver acceptat la recusació d'un dels seus membres, decisió de clar contingut polític.
Les intrigues d'alguns dels seus membres i la incapacitat per treure endavant una sentència després de gairebé quatre anys d'estudi diuen ben poc de la seva competència professional. La Llei Orgànica del TC, article 37, 3., parla de 30 dies per a la resolució dels casos, no quatre anys com s'ha trigat. També la manera de fer-la pública, només amb la sentència de les parts contràries, no de tota la sentència, com obliga la llei (art. 80). Què és això de només treure el "fallo" i no exposar totes les coses a favor o en contra de la sentència i els seus arguments, per poder rebatre'ls (o acceptar-los) si cal?

Sense perjudici de totes aquestes qüestions formals, i que tan poc contribueixen a recuperar el descrèdit d'aquest òrgan de l'Estat tan transcendental, la decisió del TC del 28 de juny de 2010 és possible que susciti d'ara en endavant més problemes dels que ha tractat de resoldre. En definitiva, ha estat una llàstima que la demora del procés no hagi desembocat en una resposta millor del TC, òrgan que, fins aquest moment, havia demostrat un saber fer, però que, en aquest delicat assumpte, ha fet palesa la seva incapacitat per saber protegir-se de les influències alienes que han acabat trastocant les seves decisions.

En un altre post, properament us parlaré de per què ha sortit ara la sentència, després de gairebé quatre anys d'esperar-la. Hi havia unes raons molt concretes: la renovació pendent del TC amb quatre membres amb el mandat caducat, un cinquè de mort i un sisè de censurat; que el novembre, d'aquí pocs mesos, acabaven el mandat quatre membres més del TC; les crítiques rebudes per no dictar sentència en un termini més o menys decent i legal; els motius pels quals no es va dictar sentència abans; el compromís que la part política va assumir per resoldre el conflicte d'una manera més o menys ràpida; les properes eleccions autonòmiques a Catalunya (l'octubre), que aniran en contra de la unitat dels partits, cosa que beneficia la classe política espanyola, no la catalana; i alguna altra que explicarem properament.