Manifestacions i violència: el 29-M.

La violència, del tipus que sigui, mai es defensable i s’ha de criticar tothora, en qualsevol ocasió. L’ús de la violència genera més violència i palesa manca de solucions davant una situació complicada. En la societat civilitzada actual cada vegada és més criticada i refusada. Es cerquen altres solucions menys agressives i més pràctiques, que sí que poden acabar arranjant una situació de conflicte i no agreujar-lo com sol derivar l'ús de la violència.

Parlo d'això pels fets ocorreguts aquesta setmana, el dijous 29 de març a Barcelona, durant les manifestacions relacionades amb la vaga general organitzada pels sindicats oficials davant la reforma laboral aprovada pel govern espanyol de Rajoy. La vaga és un dret dels treballadors que s'ha de poder usar amb tota legitimitat quan es cregui necessari per defensar tal de defensar els seus interessos. A Catalunya, el govern de la Generalitat ja fa mesos que ha aplicat les retallades, principalment en els sectors més socials (sanitat, educació, benestar), que han provocat múltiples protestes i manifestacions dels sindicats i dels treballadors catalans.

Tot això és lícit i hi estic plenament d’acord. Els treballadors estan rebent gran part de les conseqüències de la crisi econòmica que ens aclapara ja fa cinc anys o més. L’obrer, la dona o l’home de carrer, es troben en un alt grau de susceptibilitat pel que fa a aquest tema i s’esveren davant les mesures que contínuament estan prenent tant el govern de la Generalitat com el govern de l’Estat.
Avui mateix he escoltat pel Telenotícies de TV3 l’augment de preus de productes tan bàsics com el llum, el gas i l’aigua. En canvi, els salaris estan congelats o retallats, en el cas dels funcionaris. Això per no parlar de l’alta taxa d’atur que ja supera el 20% de la població activa. Els problemes són greus i no s’han de defugir. És una qüestió gens teòrica i afecta molta gent, segurament la majoria de la població.

I els polítics, els governs, sigui pel que sigui, cada vegada que prenen alguna mesura, aquesta normalment va en contra del treballador i gairebé sempre és favorable a les empreses i als rics i poderosos. Cert que tothom està patint molt la crisi, però sempre n’hi ha més uns que no pas altres, i no descobreixo res si afirmo que els humils sempre són els més perjudicats, els més ofesos i els més castigats. Això ha passat en tots els moments històrics i ara una altra vegada més.

Per això, el poble, els treballadors, part d’aquesta població ha sortit al carrer a manifestar-se per protestar contra els seus dirigents i les mesures que han pres, que pensen que els perjudiquen. I què volen que facin? Si més no, ningú els pot treure el dret “al pataleo”. No sabem si el govern els escoltarà. Penso que no, perquè fer-ho aniria en contra de la seva ideologia i en contra de les directrius que han rebut de la Unió Europea.

I tornaran a sortir a protestar. I com que no els faran cas, i la crisi i les retallades continuaran, cada vegada les protestes seran més dures i qui sap si més violentes. Les vagues i les manifestacions s’encadenaran perquè no hi ha cap altre remei i ni el govern ni els sindicats ni els obrers troben o cerquen un altre camí per intentar solucionar els seus problemes. Per tant, s’ha d’estar preparat i mentalitzat per allò que ha de venir i no escandalitzar-nos tant ni dir tantes bajanades que no porten enlloc. Cal parlar menys i cercar solucions al conflicte. No fer-ho és parlar per parlar i posar-se una vena als ulls per tal de no entendre res i per tant poder protestar de tot i ben alt.
També cansa quan se senten els jerifaltes polítics i les veus autoritzades criticar l’ús de la violència en aquestes manifestacions. Cert que és criticable i que no es poden permetre, però el que fins ara he escoltat i llegit no m’ha servit de gaire res. Són frases i discursos fets, amb significat o sense, però que per la seva repetició ja fa temps que han deixat de ser eficaços. Jo prou feines els escolto ja que m'imagino tot allò que diran. Mai hi ha cap novetat.

S’ha dit pels mitjans de comunicació que la manifestació dels sindicats del dia de la vaga general va ser ben feta, pacífica i que no va haver-hi problemes d’ordre social; que el conflicte i l’impacte negatius van venir de petits grups de radicals que van actuar amb una extrema violència i de manera organitzada. Es van produir actes vandàlics greus, alguns dels quals van quedar registrats per les càmeres, imatges que han donat la volta al món i que han ofert una imatge de Barcelona i d’Espanya que no convenia. Sembla que sigui això que els molesti. Diuen els mitjans de comunicació que aquests grups de vàndals van voler convertir Barcelona en una altra Atenes i que va ser un assaig de cara als actes que pensen protagonitzar a la vaga mundial del proper mes de maig. Fins i tot, sento a dir que Barcelona pot ser la capital europea del moviment antisistema i dels violents.

Tanmateix, s'ha de reconèixer que l’ús de la violència en les manifestacions es un acte força corrent. No defenso la violència, hi estic en contra. Però, no ens hem d’enganyar i és un fet que sol ocórrer en la majoria d’ocasions. No vull esmentar gaires casos perquè suposo que tothom els té presents. Crec que la gent, els governants, sabien que en un moment o altre de les manifestacions del dijous passat, durant la vaga general del 29-M, ocorrerien actes vandàlics provocats per grups d’incontrolats i per grups antisistema. Potser els ha sorprès la violència, la radicalització, la magnitud o potser que han estat gravades i que han donat la volta al món. No ho sé. Però els governants estan preocupats i escandalitzats i es prendran mesures polítiques i legals contra aquests grups i contra aquestes accions.

La ciutat de Barcelona té un ampli historial anarquista i violent. Fa poc més d’un segle, a la darrera dècada del XIX, la ciutat comtal va ser coneguda com la “ciutat de les bombes” pels nombrosos atemptats, de tipus anarquista, que va haver-hi, alguns de gran magnitud (les bombes orsini a la platea del Liceu, contra la processó de Corpus, l’atemptat contra el general Martínez Campos). El govern d’aleshores, del conservador Cánovas del Castillo, va decidir prendre mesures contra el moviment anarquista i es van obrir els “processos de Montjuïc” contra els seus militants amb el resultat de diverses condemnes a pena de mort. El mateix president del govern espanyol va patir les represàlies dels llibertaris quan va ser assassinat per Angiolillo, un anarquista italià, que, quan va ser detingut, va confessar que ho havia fet “en venjança pels seus germans de Montjuïc”.

Els fets de la Setmana Tràgica, al 1909, no s’han d’encabir dins el moviment anarquista (tanmateix, sí que va intervenir-hi de manera fehacient), però sí dintre dels actes violents protagonitzats per les classes populars. Barcelona, i alguna altra ciutat catalana, van viure una setmana de caos, extremadament violenta, que només va poder ser controlada per l’acció de l’exèrcit provinent de València. No es va voler fer servir les guarnicions de la capitania general de Barcelona perquè no s’estava segur de la seva fidelitat i que actuessin en contra del poble. No van voler córrer riscos i es van fer arribar de València els reforços militars per tal de controlar la situació. Al final dels aldarulls el govern del conservador Maura va voler trobar els culpables i va encausar el moviment anarquista i a un dels seus ideòlegs, Francesc Ferrer i Guàrdia, com els organitzadors del moviment. Va haver-hi cinc condemats a mort.

Al primer terç del segle XX va ser molt important el sindicat anarquista de la CNT, fundat el 1910-11, que va aconseguir nombrosos afiliats a Catalunya (i a Andalusia). A partir del 1917 i fins el 1923 es van produir nombrosos assassinats entre dirigents sindicalistes, la majoria de la CNT, i les organitzacions patronals, que van contractar pistolers a sou per assassinar sindicalistes i que van comptar amb el suport de les forces de seguretat de l’Estat espanyol i del governador civil de Barcelona, el militar Martínez Anido, que més tard va ser ministre en els governs de Primo de Rivera. En aquests anys es van produir més de quatre-cents assassinats (en història és un període conegut com “l’època del pistolerisme”) i moltes vagues, moltíssimes, potser com mai més, la més important de les quals va ser la de “la Canadenca”, que va deixar Barcelona sense llum durant dos mesos.
Un altre moment important d’esclat de violència d’aquesta mena és al juliol del 1936, al començament de la Guerra Civil i durant els primers mesos. Van ser nombrosos els actes violents i els comitès antifeixistes, de forta implantació anarquista, van controlar políticament el país davant la inèrcia del govern de la Generalitat. Al setembre es va poder controlar la situació i els anarquistes violents van ser relativament apartats de les esferes de poder. Els assassinats d’aquells primers mesos de la Guerra Civil van deixar una emprempta molt forta en la societat catalana. Tanmateix, res a veure amb la quantitat davant la repressió que va significar la implantació del règim franquista. Es calcula que a la República d’esquerres, els anomenats “rojos”, van haver-hi uns 25.000 assassinats de gent de dretes, ja sigui per motius ideològics, polítics o religiosos. A la zona nacional va haver-n’hi 200.000 o més; no hi ha xifres prou exactes perquè encara moltes morts no han estat investigades o els seus cossos no han estat trobats o desenterrats. En molts casos aquestes víctimes també podrien ser víctimes d’aquest tipus de violència de la qual estem parlant en aquest escrit.

Acabada la Guerra Civil, la repressió del règim franquista va acabar amb totes les protestes obreres, manifestacions, aldarulls, etc. Només els maquis, a Catalunya la majoria d’ideologia anarquista, van continuar la resistència i van protagonitzar actes violents. Van ser contínuament delmats per les forces de seguretat de l’Estat i el 1960 va ser abatut a Sant Celoni un dels darrers, en Quicu Sabater.
Amb l’arribada de la democràcia va haver-hi un rebrot inicial del moviment anarquista. Sembla que els mateixos serveis de seguretat de l’Estat van voler acabar amb aquesta incipient organització i al gener de 1978 van passar els fets de la sala de festes Scala de Barcelona, al passeig de Sant Joan, en el qual es va incendiar l’edifici i van morir quatre treballadors de l'empresa que no van poder escapolir de les flames. Tot això va servir per desprestigiar el moviment anarquista i va marcar la fi del creixement espectacular de la CNT i del moviment llibertari i l’inici de la seva accelerada decadència.

I fins ara. Aquests grups antisistema que en diuen, formats per un grup heterogeni de joves, serien els sucessors d’aquells grups anarquistes d’altres èpoques. I això no ho diu gaire ningú. Jo almenys no ho he sentit pas. S'hauria d'explicar més què pretenen aquests grups, qui són, com estan organitzats; i no només presentar-los com una banda de brètols i vàndals. Segur que n'hi ha alguns que ho són i que són mers delinqüents. Però altres segur que no ho són i segur que tenen una ideologia i uns objectius; sinó no tindrien tants coneixements i no estarien organitzats.
Però penso que mai ho sabrem. Aquests grups fan molta por a tothom, tant a la societat, com a l'estat, com a la religió, al poder, als diners, en definitiva, a tot l'establisment. Vaja, que estem com sempre. No hem pas avançat amb poc més d'un segle. Estem igual en aquest sentit.