L'existència de Déu.

Després d’anys i anys de religiositat extrema, tot fa pensar que la societat avança cap una laïcitat ben evident. És un signe del progrés. La religió, sent molt important per un nombre considerable de persones, va perdent protagonisme i va quedant reduïda a certs grups socials i a un sector que la margina dels seus aspectes vitals i no engloba en els seus comportaments les actituds morals que els seus capitostos prediquen.

Quan penso en la meva infantesa i en la meva adolescència (durant la meva joventut les coses van anar canviant) i recordo la importància que aleshores tenia la religió, principalment el catolicisme, amb tota la incidència que tenia en el comportament dels individus i la societat, me n’adono de seguida de com han canviat les coses des d’aquells anys.

Ara que ha passat la Setmana Santa, que haig de reconèixer que l’he passada sense cap actitud religiosa (i és que ni hi he pensat!), i em venen a la ment les Setmanes Santes dels voltants dels anys seixanta del segle passat, em faig creus de l’evolució esdevinguda en la societat, tant pel que fa al seu capteniment com en les seves creences i actituds.

No faré ara un recordatori de les coses que es feien en aquelles Setmanes Santes tan sacres d’ara fa uns cinquanta anys. No explicaré tot allò que aleshores es feia, se sentia, es predicava, tant a l’Església com fora d’ella. No vull semblar nostàlgic. Només esmentar que eren uns dies tristos i negres i durant els quals tot estava prohibit, fins i tot riure, especialment durant el Divendres Sant. No. No explicaré allò que es feia tant a l’Església com fora d’ella.

Altres ja ho han fet. He llegit dos o tres articles, per cert molt ben escrits, en què es remembraven les actituds religioses, tant internes com externes, d’aquells temps. Ara tot això s’ha deixat enrere. Queden algunes processons i altres cerimònies d’aquell passat, però semblen més aviat revestides d’un cert folklore i de conservació de tradicions seculars que no pas d’una exacerbada religiositat, com semblaven que eren durant la meva infantesa i la meva adolescència. O si més no, és allò que ens volien fer creure i ens posaven com exemples a seguir.

Diuen que la religió en el món occidental civilitzat i avançat està en crisi. Més que en crisi, jo diria en retrocés i qui sap si ja camí d’una desaparició definitiva, si més no com un fenomen social majoritari i seguit per una bona part de la població. Com a un vestigi del passat suposo que durarà algun segle més.

Parlaré de la religió que aquí coneixem més, de la que en un principi hi pot participar més gent: el catolicisme. No em posaré amb la seva història, plena de clarobscurs; una història cruel, farcida de fets romàntics i comportaments indignes, totalment contraris a la doctrina que predica. No em posaré amb aquells fets que l’Església segurament voldria que quedessin en l’oblit perquè no dignifiquen la seva història. Com diuen en castellà, “corramos un tupido velo”, com si fos un dia talment emboirat per no deixar-nos veure la seva evolució i tot allò que ha protagonitzat.

Parlaré de l’Església més actual, d'aquella que no accepta ni admet els avenços de la ciència, ben clars i evidents i que ningú amb un mínim de coneixements pot contradir. Doncs, l’Església, per tal de salvaguardar els seus principis més bàsics, els nega amb les raons més inversemblants, raons que, per cert,  no s’aguanten per enlloc. I les jerarquies eclesiàstiques, “erre que erre”; sort que ara no poden cremar ningú (recordem només l’existència de la nefasta Santa Inquisició, presidida i regentada per clergues oficials de l’Església), però sí que amenacen amb excomunions i altres “penes de l’infern”.

Però no és solament la defensa numantina i fora de tota lògica científica d’alguns dels seus principis, sinó la mateixa organització interna de l’Església, amb els seus Sant Pares, cardenals, bisbes, canonges, capellans, frares i monges. No s’aguanta per enlloc i està plena d’interessos, de corrupcions, de flaqueses i de la resta de pecats capitals, venials i de tota mena que regeixen la vida humana de tots els individus del planeta.

Els casos que van sortint a la llum pels mitjans de comunicació; i especialment aquells que no apareixen, però que tothom coneix i endevina, certifiquen una organització totalment corrupte, inepte i desprestigiada per regir els destins dels sentiments religiosos de la Humanitat.

I ells van de posseir l’única veritat i que només hi ha un déu, el seu. Com hi ha món! Què s’han cregut? Jo penso que no hi ha Déu. No hi ha res que em demostri la seva existència. Tot són teories i escrits. No hi ha cap acte en el món que ens faci veure o que ens demostri la seva existència. Ans al contrari.
Si és veritat que Déu existeix, hauria de ser un ser totalment injust i despietat, ple de malvestat i que es dedica a premiar més el mal que no pas el bé, si més no aquí a la Terra, que és el que interessa a la majoria de gent. Encara mai ningú ens ha vingut a explicar què hi ha després de la mort. Ningú ha tornat a la Terra per dir-nos quelcom. Segurament perquè no hi ha res més; després de morts, ben morts i enterrats, com la resta d’animals, plantes i tots els éssers vius de l’Univers.

Que no em diguin ara que aquí a la Terra ens hem de guanyar el Cel i que hem vingut a patir. Això ja ho deien a l’obscura Edat Mitjana: “la vida és una vall de llàgrimes”. No. No hem vingut a la Terra a patir. Si, per casualitat, Déu ens hi hagués enviat per això, ja ens indicaria plenament quina mena de mentalitat tindria.

No hi ha dret amb això que molta gent ha de patir aquí a la Terra. Només pensar en la fam, les penúries, la guerra, els crims, els actes criminals, les injustícies; amb els infants, les nenes, els pares que pateixen pels seus fills, les infermetats, els accidents... Només pensar en tot això, i en tot allò que hi ha darrere aquestes situacions, ens fa veure l’existència d’un Déu injust i cruel, que no estima i que només ens vol fer patir, suposo que per la seva pròpia diversió i grandesa, perquè ens n’adonem del seu poder i de la seva majestuositat, com qualsevol altre dictador cruel i tirànic, que té apavorits i totalment sotmesos els seus súbdits i que, de tant en tant, els premia amb alguna magnanimitat perquè es vegi el seu poder omnímode i ningú es mogui i protesti contra ell. Una manera com una altra de tenir atemorida i immobilitzada la societat.

Cada vegada que miro, especialment per la televisió, les cerimònies públiques i religioses dels representants de l’Església m’esgarrifo i els veig cada cop més com una secta amb els seus ritus, la seva parafernàlia, els seus precs i discursos, les vestimentes que porten, amb els colors i els símbols que representen la seva jerarquia. Fan el mateix efecte que els cultes antics, com aquelles religions atàviques que es poden veure en pel·lícules i documentals amb sabor a antiguitat. Només que els d'ara van més vestits, ostenten més riqueses i gaudeixen de grans i bells edificis, ricament ornamentats.

L’arribada dels seus jerifaltes, especialment del seu líder, aquell que va vestit de blanc (crec que és l’únic al qual se li està permès aquest color) i que diuen que és elegit pel mateix Déu; doncs, la visita d’aquest personatge, el Sant Pare, és rebuda a tots els països on va amb un fervor, amb una devoció, amb un fanatisme que no es veu pas en els actes presidits per les altres autoritats de l’organització religiosa. Suposo que deu ser el famós “culte a la personalitat”, propi de les grans dictadures i dels poders teocràtics que han regit la Humanitat fins avui.

Les cerimònies religioses que practiquen estan farcides de frases fetes que els feligresos, els seus seguidors, saben i van repetint fins a la sacietat, la majoria de vegades encapçalats i dirigits pels seus capitostos o pels caps de cada parròquia, que és la cèl.lula més petita en què està organitzada aquesta comunitat de creients.

Els capellans, els bisbes, el Papa, intenten dirigir la vida dels seus seguidors, dels creients, en la majoria dels aspectes de la seva vida. No solament els diuen allò que han de fer en l’aspecte religiós (l’únic que haurien de tocar), sinó en l’aspecte moral, social i fins i tot s’atreveixen ja amb els aspectes econòmics i polítics. Sort que la majoria dels creients passen de les directrius que els manen els seus superiors, perquè si no, ja seria massa. Poca diferència hi hauria amb els integristes de la religió musulmana.

Parlant dels creients catòlics no costa gaire veure que l'Església està mancada d'un relleu generacional important. Quan aquestes persones de cinquanta, seixanta, setanta anys, o més, desapareguin per qüestions d’edat, a l'organització li espera un futur molt magre. El Papa, els cardenals, bisbes, capellans, frares i monges, la gran majoria són d’edat avançada. Però no parlem només dels seus jerarques; els feligresos, també. I després, què? Diuen que el futur d’aquesta religió està a Sudamèrica i a l’Àfrica. És possible. Però penso que a l’Àfrica tenen la batalla una mica perduda, més que res per l’auge de l’islamisme entre la població negra d’aquest continent.
Tampoc no em vull posar en temes com la igualtat de gènere en el si de l'Església (i això que  es critica el masclisme de la religió musulmana), els drets i la gestió democràtica, el repartiment de la riquesa, la defensa dels febles i desprotegits, la seva immersió soterrada en política i en economia, el medi ambient, les noves tecnologies... Temes importants, greus, que necessiten actualitzar si volen tenir una organització vàlida, moderna i al dia. I no ho fan; i en algunes coses s'hi posen totalment de cul. Hauran de canviar, i molt, si no volen entrar en una decadència definitiva.

Crec que a mitjans de segle, cap allà el 2050-60, sabrem on està realment aquesta religió, com s’ha mantingut i cap on ha derivat. Tanmateix, amb l’immobilisme secular que porten, gairebé sempre a més d’un segle de distància del coneixement, de la ciència, de la tècnica i del progrés, no els auguro un esdevenidor gaire esperançador ni optimista.

A vegades m’agrada fer una broma entorn del seu Déu. En el seu llibre sagrat, que el tenen com totes les religions i sectes, la Bíblia, en el seu llibre primer, Gènesi, s’explica com Déu va crear el món en sis dies i al setè va descansar. Per la necessitat i pressa que hi havia podria haver-hi estat més temps, per exemple, sis anys o sis segles; potser tot plegat li hagués sortit millor. Amb tantes presses, amb sis dies li va sortir un món molt defectuós. La culpa és seva, no nostra. Amb més temps, amb la seva perfecció, li hagués sortit tot de manera ideal i la Humanitat, i tots els éssers, fins i tot els que van existir abans de l’Home, no haurien hagut de patir tant. I costava tan poc. Mare de Déu!