1. A 'La Razón', un editorial
rendit a l'"exemplaritat" del monarca espanyol, que subratlla el fet
que Joan Carles I no tenia "ni l'obligació moral ni la
constitucional" de disculpar-se i carrega contra "una esquerra
radical" que qüestiona "injustament" el rei, va precedit d'una
enquesta de NC Report segons la qual el 80,1% de la ciutadania espanyola
considera que les disculpes del rei "l'ennobleixen", i el 49,5% opina
que s'ataca la Corona "amb qualsevol pretext". El diari aplaudeix la
postura comuna del PP i el PSOE per defensar el monarca espanyol.
2. 'El Mundo', en el seu
editorial, considera les disculpes del rei com "un gest que
l'honora", i titlla aquesta acció com una evidència de la capacitat del
monarca per valorar els seus propis errors. No estalvia les crítiques pel
desafortunat viatge a Botswana, però insta la ciutadania a "deixar de
banda aquest incident" i a concedir "el marge de confiança" que
el monarca "s'ha guanyat a pols durant 37 anys".
3. 'El País' subratlla en el seu
editorial el "gest sense precedents" de Joan Carles I, reforçat pel
fet d'haver optat per una declaració directa a càmera en comptes d'un comunicat
oficial, un fet que "aporta versemblança" al missatge transmès, segons
el diari. No obstant això, fa una crida directa a la modernització del
funcionament de la institució i insta la casa reial a ser més transparents amb
les activitats que envolten la família reial. Tanmateix, es guarda per al final
una defensa acèrrima a la institució monàrquica: "Només el populisme de la
premsa groga pot confondre la necessitat de censurar els comportaments
il·lícits amb el fet de qüestionar el futur d'una monarquia que va
protagonitzar la devolució de les llibertats i la sobirania al poble espanyol".
4. Gregorio Peces-Barba, en
l'article 'Una afirmación sabia', a 'El País', emmarca les disculpes del
monarca en el "sentit de la realitat" que ha demostrat històricament
en moments clau de la història espanyola, com la gestió del 23-F, subratlla. No
obstant això, situa el debat en el fet de si n'hi prou amb aquest gest per
esmenar l'error comès. Peces-Barba diu que "sí", sempre que Joan
Carles I "compleixi amb el seu compromís", i insta tots aquells que
opten per un "canvi profund" a abandonar una idea que titlla de
"minoritària" a l'Estat.
5. Julián Casanova defuig, també
a 'El País', un auge dels corrents republicans i situa el qüestionament de la
institució monàrquica en "l'ensorrament d'alguns dels pilars bàsics en els
quals es basava la construcció positiva i no subjecta a l'escrutini popular de
l'edifici reial". Reconeix el paper de la monarquia en temps pretèrits,
però insta a fer un replantejament del que ha de tenir en l'època actual,
"abans que el somni d'una monarquia perpètua i neta d'ombres acabi en un
malson".
6. Els articles moderats de
Casanova i Peces-Barba contrasten amb el de Maruja Torres a la contra d''El
País', que titlla de "tiroteig covard i criminal" les caceres del
rei, i evita valorar les disculpes del monarca espanyol per dirigir les seves,
directament, als "orfes de la selva i la sabana". "Que sapigueu
que estem indignats i farts de tanta misèria ètica i estètica". I
sentencia: "Si la caça hauria d'haver desaparegut amb el neolític, la
monarquia hauria de desaparèixer ara. Farem el possible".
7. 'La Vanguardia' evita
l'editorial i l'article del vicedirector tampoc aborda el tema. Les firmes
destacades habituals, com la de Pilar Rahola, tampoc parlen d'aquesta qüestió. Ara
bé, Fernando Ónega, a l'article 'El príncep', assenyala que "per un
accident, per un error s'ha passat de la veneració i el rei intocable al
monarca vituperat [...] I com que és persona, i bàsicament bona persona, no és
estrany que s'hagi decidit a demanar disculpes". Després de defensar el
rei, enfila la lloança del príncep Felip, que serà el seu successor: "Allò
que el 23-F ha significat per al rei ho serà, per al príncep, una conducta i
preparació irreprotxables. I, si fem cas d'alguns rumors, fins i tot el fet
d'haver-se casat per amor", conclou.
8. José Antonio Zarzalejos, també
a 'La Vanguardia', lloa el gest del rei de demanar disculpes "amb
humilitat i senzillesa", però reclama una "llei orgànica que exigeix
l'article 57.5 de la Constitució, un Estatut per a l'hereu i una sèrie de
disposicions normatives que regulin la naturalesa de les activitats del
monarca". "L'autoregulació actual de la Corona s'ha estat justificant
fins ara en l'excepcionalitat de la figura i la gestió del rei Joan Carles. Des
de dissabte passat, i més encara des del gest inèdit d'ahir, és exigible que la
norma substitueixi el sempre subjectiu carisma del cap d'estat".
9. La visió crítica de 'La
Vanguardia' l'aporta la tira còmica de Toni Batllori. El rei Joan Carles es converteix
en un nen que demana "perdó" davant d'un pare impassible, metàfora de
la ciutadania, que li pregunta: "Això és tot?", i li reclama que li
"passi la pilota" per poder "controlar quan i on juga".
10. 'El Periódico', en el seu
editorial 'La disculpa del rei', destaca l'excepcionalitat del fet que els
polítics demanin disculpes, i aquest gest demostra "una rapidesa de
reflexos i una percepció del sentit de la realitat que no sempre han acompanyat
les activitats de la monarquia", subratlla. Tanmateix, recorda que
"el deteriorament exigeix canvis en la seva manera de procedir [...] des
de la política de comunicació fins a una més gran transparència". "La
continuïtat del regnat d'una dinastia passa invariablement per saber-se guanyar
dia a dia el respecte i l'afecte dels ciutadans. La casa de Borbó ha de
recordar-ho més que mai després del sisme amb epicentre a Botswana",
sentencia.
ARA. 19/04/2012. http://www.ara.cat/politica/condescendencia-reaccions-sento-Joan-Carles_0_685131590.html
Un 'missatge
sandvitx' i imatge de fragilitat: el 'mea culpa' del rei en 5 claus
L'expert en comunicació pública
Aleix Cuberes analitza la compareixença de Joan Carles de Borbó, pressionat per
l'opinió pública per la cacera a Botswana
La declaració de disculpa del rei Joan Carles I és la
primera en la història contemporània de la monarquia en què s'admet una
conducta impròpia. La temperatura ambient, el context i la pressió ciutadana
l'han provocat.
El cert, però, és que sense la democratització de l'espai informatiu amb les
eines digitals no hauria estat possible arribar a condicionar l'opinió pública
fins a forçar una disculpa del rei.
És oportú recordar les maniobres que va arribar a fer la Casa del Rei per per amargar i posar la sordina al cas de l'ós Mitrofan, emborratxat amb vodka perquè el cacés el rei. Avui, això ja no seria possible. També és cert que s'ha anat preparant l'opinió pública per a la petició de disculpa, amb filtracions de persones properes al rei que admetien l'error.
Fem atenció, però, a les cinc claus de la breu declaració del rei:
És oportú recordar les maniobres que va arribar a fer la Casa del Rei per per amargar i posar la sordina al cas de l'ós Mitrofan, emborratxat amb vodka perquè el cacés el rei. Avui, això ja no seria possible. També és cert que s'ha anat preparant l'opinió pública per a la petició de disculpa, amb filtracions de persones properes al rei que admetien l'error.
Fem atenció, però, a les cinc claus de la breu declaració del rei:
1- El rei s'ha mostrat molt fràgil,
caminant amb crosses, amb moviments molt lents –exagerats o no– que transmeten
sensació de feblesa perquè la sentència pública de "culpable" sigui
atenuada.
2. La pregunta preparada –"Com es troba?"– per
afavorir el que seria un missatge sandvitx:
un primer missatge positiu –"Molt millor... agraeixo molt a l'equip mèdic
i a la clínica com m'han tractat"–; un altre de negatiu, d'assumpció de
l'error, al mig –"Ho sento molt. M'he equivocat i no tornarà a
passar"–, i un altre missatge positiu per acabar –"Gràcies pel vostre
interès tots aquests dies i per haver estat aquí tant temps"–. Amb aquesta
fórmula busca el control de danys
i dilueix el missatge negatiu amb dos de positius.
3. Pel que fa al llenguatge corporal, en demanar disculpes
mira a terra, com a mostra d'humilitat
i cerca de refugi. Defuig el contacte visual, mostra penediment i manté una
mirada pretesament càndida, amb ulls envidriats, per reforçar la imatge
d'innocència.
4. És una intervenció controlada
del primer a l'últim segon, estudiada fins al darrer detall i amb marge zero
per a la improvisació.
5. Només ha rebut una sola pregunta, i la resposta ha durat
21 segons –el temps just per a un tall televisat–. Brevetat calculada per no donar més espai.
Váyase, señor Borbón
ResponEliminadía18.4.12. http://ecorepublicano.blogspot.com.es/2012/04/vayase-senor-borbon.html
La Monarquía es un peso muerto, una carga, una isla en la cúspide del Estado, opaca, sin autoridad moral ni política, sin control, sin fiscalización.
A 149 días del calendario Mariano.
Carta abierta a la ciudadanía:
Estimados ciudadanos, estimadas ciudadanas,
España camina hacia los 6 millones de parados. La desesperación, la exclusión social y el hambre física se extienden entre los sectores sociales más golpeados por la crisis. 200.000 se encuentran amenazadas de desahucio. El Gobierno desmantela las conquistas sociales, los derechos de los trabajadores, recortes en la enseñanza pública, la sanidad, la dependencia… Asistimos además al recorte de las libertades, al autoritarismo. Se anuncia tipificar como terrorismo la quema de un contenedor y una sentada pacífica en la vía pública. La banca recibe dinero público para tapar su gestión especulativa y el saqueo a la ciudadanía. En esas estábamos cuando el Rey Juan Carlos I de Borbón se va de cacería a África a cazar elefantes a 37.000 euros, según la tarifa de la empresa organizadora de safaris. La sensibilidad social del rey es la misma que la del currucú y sus discursos de preocupación por el paro juvenil y por los efectos de la crisis se revelan falsos e hipócritas:
-Cuando no se da cuenta de los gastos de la Casa Real donde la opacidad es total.
-Cuando su fortuna y patrimonio no se conocen. Todos los cargos públicos están obligados a hacer declaración de bienes y patrimonio y el Jefe de Estado no.
-Cuando los regalos de empresarios españoles y extranjeros el rey se los queda en propiedad y no se adscriben al Patrimonio del Estado.
-Cuando en sus viajes privados para practicar la caza mayor lleva escolta, aviones de la fuerza aérea pagada por todos los españoles.
-Cuando su participación en el 23F no sólo no está clara sino que cada vez aparecen más datos de sus connivencia o complicidad con los golpistas (declaraciones del embajador alemán).
-Cuando la corrupción de su yerno Urdangarín con dinero robado depositado en cuentas abiertas en paraísos fiscales, lo que supone una deslealtad y una traición a España, el rey intercede para que se le dé un trato de favor en la justicia.
-Cuando su vida ha estado llena de fiestas, mujeres, lujos, cuentas en Suiza, relaciones económicas con Javier de la Rosa, Mario Conde y Prado y Colón de Carvajal (lo mejorcito de cada casa).
En España se ha roto el anillo de protección que los medios de comunicación mantenían blindando al rey y a la familia real. La prensa se hace eco de éste escándalo y la sociedad se muestra indignada. Las encuestas recogen en las ediciones digitales que el 95% de los españoles desaprueba la cacería en África. La Monarquía es un peso muerto, una carga, una isla en la cúspide del Estado, opaca, sin autoridad moral ni política, sin control, sin fiscalización. Los demócratas tenemos que exigir que abdique, que se vaya. Parafraseando al señor Aznar: “¡Váyase, señor Borbón!”
La dignidad y la decencia exigen sustituirla Monarquía, ilegal a la luz de la Declaración de los Derechos Humanos de la ONU, de los valores democráticos y de los principios constitucionales universales que establecen la no discriminación por razones de raza, de religión, de ideología o de nacimiento…
En España se acerca la Tercera República, que hemos de configurar pacífica y democráticamente. La aportación a la causa de la República de los elefantes de África ha sido notable, pagando eso sí un alto precio. Si la ciudadanía tiene memoria, aunque no alcance a la memoria de los elefantes, la Monarquía será un paréntesis en la Historia democrática de España.