Sorpresa a les semifinals de la Champions-2012.

Els dos favorits per jugar la final de la Champions League el proper 19 de maig al Allianz Arena de Munic han quedat eliminats i els clubs que la disputaran seran l’anglès Chelsea i l’alemany Bayern München. El FC Barcelona i el Reial Madrid, considerats els millors equips del món del moment i amb les grans estrelles a les seves plantilles, han perdut les seves respectives eliminatòries, el primer davant els londinencs, contra qui han jugat molt darrerament, i l'altre davant els bavaresos, la seva bèstia negra.

Primer, va ser el Barça qui abans d’ahir, el dimarts a la nit, va empatar a casa, al Camp Nou, davant el Chelsea (2-2), que va fer valer la seva ràcana victòria la setmana anterior en l’encontre d’anada a Stamford Bridge (1-0).

Després, va ser el Madrid qui ahir, dimecres a la nit, va restar eliminat a la tanda de penals després d’imposar-se al Bernabeu al Bayern München (2-1), però havent perdut per idèntic resultat la setmana anterior a Alemanya. Els tres penals errats de Cristiano, Kakà i Sergio Ramos (els dos primers ben aturats per Neuer, el porter bavarès fitxat del Schalke 04, i el darrer, als núvols) van ser claus. Els alemanys en van materialitzar tres (Álaba, Mario Gómez i Schweinsteiger) dels cinc que van tirar (els de Lahm i Batstuber van ser aturats per Casillas), que va fer innecessari que els locals llancessin el darrer (només Alonso havia marcat el seu).

Cap dels dos equips de la Lliga de les Estrelles, de la millor lliga del món segons la premsa esportiva espanyola, jugarà la final de la Champions; quan eren els que estaven en millors condicions, eren els màxims favorits, havien protagonitzat un gran torneig fins aquest moment, jugaven el partit de tornada a casa com a locals i els resultats del primer partit, a domicili, els havia anat prou bé (derrota per la mínima) i eren totalment remuntables a poc que les coses anessin bé.

Tanmateix, es van tòrcer i ambdós van ser eliminats pels seus oponents teòricament inferiors. Però, mentre que el Barça va perdre l’eliminatòria molt injustament, ja que en ambdós encontres va ser totalment superior al Chelsea, el Reial Madrid la va perdre justament ja que en el còmput dels dos partits el Bayern va ser lleugerament superior i si un dels dos equips es mereixia passar a la final aquest era el conjunt alemany.

El FC Barcelona va perdre a Stamford Bridge en un partit que es mereixia guanyar per joc, per domini i per ocasions de gol. Tanmateix, el poc encert davant la porteria, l’excel·lent joc defensiu dels blues, la gran actuació de Cech i els pals van evitar la victòria blaugrana i el Chelsea es va fer amb una victòria immerescuda mercès a un gol de Drogba que va aprofitar una de les poques ocasions que va tenir l’equip anglès en l'encontre (1-0).

A la tornada es va veure el mateix i el Barça es va posar amb un 2-0 favorable (gols de Busquets i d’Iniesta), que li permetia somniar amb la final. L’expulsió del central anglès Terry (per una clara agressió a Alexis, en una acció semblant  a la que ja havia protagonitzat en el partit d’anada) semblava que aclaria el panorama. Tanmateix, al límit del descans, i amb un jugador de menys, en un contraatac, un excel·lent gol del brasiler Ramírez li va permetre escurçar diferències (2-1). A la represa, Messi va errar un penal (al travesser) i fins al final del matx el Barça va posar setge a la porteria rival, va tenir ocasions, però no va poder superar la tupida i heroica defensa de tots els jugadors del Chelsea. Quan passaven dos minuts del temps reglamentari, amb els locals atacant a la desesperada, l’espanyol Torres va arrancar tot sol des del mig del camp i, després de superar Valdés, va empatar l’encontre (2-2).

El Chelsea va superar el Barça jugant amb una tàctica ultradefensiva descarada, però amb l’esforç de tots els seus jugadors i amb l’actuació destacada del seu porter Cech. I així, comptant amb l’ajuda de la fortuna (quatre pals del Barça, un penal fallat per Messi i diverses ocasions clares de gol no encertades), el marcador li va acabar resultant favorable i va passar a la final. La premsa espanyola i gairebé tota l’europea va comentar, als dies següents, que l’antifutbol havia guanyat.

El Reial Madrid, per la seva part, va perdre a Munic en el partit d'anada, on a la segona part va ser superat per un Bayern que va acabar guanyant justament l’encontre (2-1). A la tornada, al Bernabeu, les coses se li van posar molt bé aviat, quan al minut 14 ja guanyava per un clar 2-0 (amb dos gols de Cristiano, el primer de penal i el segon en un possible fora de joc). Tanmateix, el Bayern es va refer i, després d’alguna ocasió, en Robben, de penal, va marcar el 2-1 i empatava l’eliminatòria. A la represa el Bayern va tenir més la pilota i va gaudir d’alguna oportunitat, però ambdós van prendre precaucions tractant de no rebre cap gol més de l’adversari. D’aquesta manera es va anar a la pròrroga i ambdós equips, visiblement esgotats, encara van fer més evidents les ànsies de no encaixar cap gol abans que de marcar-lo. Així, sense que el marcador tornés a moure’s, es va arribar a la tanda de penals, que va ser més favorable als alemanys, com he explicat més amunt.

Com declarava a la roda de premsa posterior al matx l’entrenador alemany Jupp Heynckes, ex del Reial Madrid, amb el qual havia assolit la sèptima, després de més de trenta de sequera, si algú es mereixia passar a la final eren ells.

Com sempre, en Mourinho, en les declaracions post-partit, va recordar coses que palesen sempre el seu mal perdre i la seva manca d’esportivitat. Tal com a la mateixa nit Roberto Palomar escrivia a Marca (digital):

El varapalo ha sido tremendo. Los dos mejores equipos del mundo, Real Madrid y Barcelona, estaban llamados a jugar la final de Munich desde el sorteo de grupos. Pero el fútbol se ha encargado de demostrar, una noche más, que se rige por leyes exclusivas. Ni el equipo que jugó o intentó jugar -el Barcelona- pudo con el fútbol cavernario del Chelsea ni el Real Madrid, que jugó a las tablas, fue capaz de hacer algo decente ante el Bayern.

Casi fue más sangrante lo del Madrid porque el encuentro frente a los alemanes fue un autorretrato. El Madrid es un equipo sin juego pero con pegada. Y cuando la pegada no aparece, queda la nada, la vulgaridad y el descrédito. El Madrid hizo un ejercicio de racanería -uno más- y demostró que su fútbol le alcanza para andar por casa en chancletas y para pillar al Barça cuando Messi está despistado. Pero no le llega para empresas mayores.

Mourinho apenas se encuentra con tres o cuatro partidos grandes al año. Los dos del Bayern pertenecen a esta serie. Y es ahí donde se le ven las costuras. A él y a sus fichajes. Khedira no es jugador para el Real Madrid. Tampoco se entiende su empeño en sacar a Kaká en un partido como el de anoche. Fue como poner a un gatito a cruzar una autopista de siete carriles. Florentino Pérez tiene que quitarse a ese jugador de encima como sea, aunque lo tenga que regalar.

Igual que el Barcelona tiene muchas cosas que revisar, el Real Madrid también tiene que entrar a boxes. Se acusa a los azulgrana de vivir pendientes de Messi, pero al menos se le ven otros recursos. El Madrid es martillo y sólo martillo... hasta que llega un rival que no se llama Espanyol o Sporting.

A beneficio de inventario queda la colección de gestos, aspavientos, títeres y marionetas de Mourinho en el banquillo. Mientras su equipo se caía a pedazos, él se dedicaba a hacer jueguitos con un señor serio y educado como Heynckes o a abrazar al cuarto árbitro. Luego, le faltó tiempo para recordar que el Bayern había estado de vacaciones el fin de semana. Qué descaro.

Que le aproveche la Liga al Real Madrid y a Mourinho porque lo que es el juego, da pena.

En un altre post parlaré de l’actuació dels jugadors del FC Barcelona, del seu entrenador i del sistema de joc. Esperaré a què Josep Guardiola renovi si és que ho acaba fent. Tanmateix, ara puntualitzaré cinc aspectes que considero prou interessants.

Primer, l’estat de forma de Messi. En el partit de tornada, contra el Chelsea, al Camp Nou, va estar irreconeixible. Gairebé no li va sortir res, ve perdre un munt de pilotes i va errar un penal decisiu. Una actuació per oblidar; i això, en un equip que té messidependència total, pel seu propi sistema de joc (en el qual la pilota passa sempre una vegada i altra per Xavi, Iniesta i Messi) és fatal.

Segon, en Xavi està molt esgotat i ja comença a fer-se vell. Trenta-dos anys són molts com per jugar la seixantena de partits de la temporada a tot ritme. Necessita descansar, dosificar-se més, i que la seva absència, o baix rendiment, l'equip no el noti tant.

Tercer, la pedrera del Barça dóna jugadors notables, però no sempre pot ser festa. Al nivell que s’està actualment, i amb els adversaris ja avisats i sabent com cal jugar contra el Barça, s’han de tenir jugadors de primeríssim nivell per mantenir-se a dalt de tot i poder seguir guanyant títols. Els Cuenca, Tello, Thiago i d’altres (Montoya, Bartra, Muniesa, Jonatan dos Santos, Sergio Roberto, Deulofeu) han d’entrar en l’equip titular més a comptagotes i contra rivals més febles. Contra els grans equips (per exemple, en els tres darrers encontres, els dos contra el Chelsea i el del Reial Madrid al Camp Nou) s’ha d’assegurar la jugada i alinear els jugadors més experimentats i avesats a jugar aquest tipus de confrontacions. És allò que fan gairebé tots els entrenadors.
Quart, Piqué. Per a mi, de tots els defenses que hi ha a l’equip és el més indiscutible i titular de tots (a Puyol i a Alves també els considero titulars; l’Abidal seria el quart). S’ha de recordar que l’any passat, durant l’absència per lesió de Pujol, crec que des de mitjans gener, i d’Abidal, en Piqué va ser el baluard de la defensa i la seva presència en aquesta línia va ser clau i determinant. Doncs, en aquests dos encontres transcendentals de l’actual temporada no ha jugat. I en el tercer, el de tornada, del dimarts passat, va haver de retirar-se a la primera part per una topada molt forta contra el seu company Valdés que el va deixar commocionat i va haver de romandre la nit en una clínica sense recordar res del partit. El Chelsea només va poder marcar quan ell ja no era damunt el terreny de joc. Fins aleshores Piqué havia tingut una gran actuació en l’eix de la defensa, amb Mascherano i Puyol a les bandes, i amb l’ajuda de Busquets per cobrir la zona.

I cinquè, en Valdés. Se’l destaca molt, crec que massa. Potser sí que no té culpa en els gols que encaixa; però és que li entren gairebé totes les oportunitats que li arriben amb un cert perill. Els altres porters, molts no pas destacats, solen salvar més d’un gol al seu equip en cada encontre; i no només quan juguen contra el Barça. Aleshores encara es fa més evident i acaben protagonitzant grans actuacions contra l’equip blaugrana. Per dir-ho d’una altra manera: Casillas i Cech, porters del Reial Madrid i del Chelsea respectivament, són claus en el seu equip i els donen, els facilitin moltíssimes victòries. I constantment; no passa més de dos o tres encontres en què la seva actuació no sigui determinant.

L’actuació del porter blue Cech ha estat clau per tal que el Chelsea eliminés al Barça i pogués disputar la final de la Champions. Fins i tot, si cap, va destacar més a Stamford Bridge que al Camp Nou. En ambdós encontres el txec va salvar, com a mínim, mitja dotzena de gol claríssimes: algunes de trets, alguna altra de rematada de cap i alguna amb accions individuals contra el blaugrana que es plantava sol davant seu. Allò que es diu a vegades: canviant els dos porters de bàndol, en Cech amb el Barça i en Valdés amb el Chelsea, els blaugrana haguessin guanyat clarament ambdós encontres i ara no estaríem tan tristos i decebuts.

Que el Madrid no disputi la final de la Champions és una bona notícia per als culers. Amb el títol de la Lliga gairebé a la butxaca, si els merengues haguessin conquerit el títol europeu, coneixent-los com els coneixem, serien insuportables. La fatxenderia visible i evident de sempre, les bravates que profereixen, la prepotència agressiva i insultant de què fan gala tothora, haguessin estat de mal suportar. L’eliminació els hi pot anar bé i a veure si aprenen a perdre amb esportivitat, reconeixent els mèrits de l’adversari, i no buscant excuses barates i desprestigiant els vencedors.
Ah! Me n’oblidava. Una altra vegada en Guardiola ha golejat en Mourinho tant a les banquetes com a la sala de premsa. Si més no, en esportivitat i fair-play. I és que el portuguès fa sempre el ridícul i ha de mostrar, sense dissimul, la seva poca educació davant qualsevol contrarietat. Especialment irritables són els seus gestos i les queixes per qualsevulla determinació que prengui l’àrbitre contra els interessos del seu equip. Es queixa sempre, amb raó o sense, i de manera ben notòria. Què hi farem? Ell és així. Gràcies, Guardiola, per recordar-nos com ha de comportar-se una persona educada i amb seny; i també per la teva esportivitat i pel teu saber tant guanyar com perdre. És un mèrit que ningú et pot manllevar. A l’inrevés que d’altres.