PRESENTACIÓ
Hola!
Em dic Lipponen, Tove Lipponen. Sóc finlandesa. Com va això? Segur que la
vostra primera pregunta és: Tove, com és que parles i fins i tot escrius el
català? Pesadets! En el meu cas, es tracta d'una història ben senzilla: tot va
començar quan vaig llegir La magnitud de
la tragèdia de Quim Monzó en finlandès i em va esbalair (sí, esbalair)
l'alt nivell de qualitat d‟aquesta novel·la; de tan irònica i absolutament
moderna que era, em semblava impossible que l'hagués escrit un espanyol.
(Enteneu-me: en aquella època -com gairebé tots els finlandesos- pensava que
els espanyols eren uns primitius obsedits pel foc i la sang i l'assassinat en
públic d'unes pobres bèsties indefenses i res més!). I vet aquí que al cap de
poc, em vaig assabentar que l'autor era d'una nacionalitat de què no n'havia
sentit ni parlar! Que era català, vaja. Així va començar la meva fascinació pels
catalans i la seva cultura. Poc després, em vaig posar a estudiar el català a
la Universitat de Vaasa. Les classes, les impartia un lector becat per la
Generalitat de qui ho confesso!- em vaig enamorar (bojament) al cap d‟unes
quantes classes particulars que vam fer per tal que m'aclarís els pronoms
febles. Vaig aprovar amb un excel·lent i, modestament, crec que el meu català
continua essent força correcte. Un cop acabat el curs, ens vam traslladar tots
dos a casa seva, a la Bisbal d'Empordà. Hi visc des de fa set anys (tot i que
la relació amb el meu ex-professor no va durar més de dos) i he fet amistat amb
un bon grapat de catalans i algun estranger simpàtic, com ara l‟Andrew, pobre,
que ha fet l‟altra meitat del llibre.
Quin
rotllo de preàmbul, oi, lectors? Ara aniré al gra, de debò. Fa sis mesos,
alguns d‟aquests amics -incloent-hi l‟Andrew, pobre- van decidir fer un viatge
per Espanya i em van dir d'acompanyar-los. Sense pensar-m'ho dues vegades els
vaig dir que no, per la raó senzilla que em feia una mandra... l‟Andrew, que
coneix Espanya força bé i n'és tot un fan, em va renyar i tot. Però escolta,
vaig dir, hi ha molts països al món que vull visitar abans que Espanya, països
que em semblen més exòtics, o interessants o com se'n vulgui dir. San Marino,
per exemple (és tan petit). O Nova Zelanda. Per quins set sous havia de
conèixer forçosament Espanya? Alguns em van dir que trobaven la meva actitud
provinciana i tancada i que havia de ser més oberta i internacional. En va,
provava d‟explicar-los que jo, una ciutadana quadrilingüe nascuda a Hèlsinki,
mai no m'havia considerat tancada ni res, i que no veia, en tot cas, que un
viatge per Espanya m'internacionalitzés així com així. Però ells vinga repetir
els seus arguments, fins que l'Andrew (s‟ha de dir que no volia que jo els
acompanyés per raons purament didàctiques, no sé si m'explico) en va esgrimir
un que era d‟una lògica irrefutable: per tenir unes opinions creïbles sobre
Espanya, era imprescindible, com a mínim, conèixer-la una mica. D'acord, vaig
dir, amb un sospir, anem-hi, nois.
Vam
travessar la frontera catalanoespanyola a principis de juny i vam voltar per
les terres monolingües del centre i del sud durant dos mesos i mig. Al
començament, jo em trobava súper incòmoda, perquè provava de fer-me entendre a
Toledo, posem per cas, o bé a Medina del Campo, en la llengua de Monzó. Un
desastre! Aviat, però, vaig aprendre a fer servir l‟anglès, perquè així, em
vaig adonar, se solia establir una mena de complicitat entre els espanyols i jo
fins al punt que aquests sovint acabaven rient amb mi o fins i tot servint-me
alguna copa de franc. Quina afabilitat! Vaig començar a passar-m'ho francament bé. No es podia pas
dir el mateix dels meus companys, però, als quals dedico els consells que
segueixen. Tot i que ells, al contrari de jo, sempre feien servir l'espanyol
per parlar amb els nadius, aquests no els tractaven amb la mateixa cordialitat
que a mi, ni molt menys. De vegades, només en sentir-los entrar (a l'estació,
al bar, al restaurant) els miraven malament; sovint, a més, els tractaven amb
brusquedat o bé trigaven força temps a atendre'ls (fins i tot en locals on érem
gairebé els únics clients); o bé no els servien el que havien demanat o alguna
vegada, mal m'està de dir-ho, van arribar a portar-los beuratges i/o menges que
havien rebut alguna mena de complement preparat a base dels fluids corporals
del personal de l'establiment en qüestió (que fort, oi?). Ara bé, no va ser fins
al cap d‟unes setmanes que em vaig adonar de la connexió que hi havia entre el
tractament que els meus amics rebien i la seva condició de catalans.
Ja
sé que molts pensareu que exagero però us juro que tot això que acabo
d‟explicar va passar als meus amics catalans en algun moment o altre del
viatge. Són unes anècdotes absolutament verídiques. Ells mateixos se‟n feien
creus: em deien que això, a Espanya, normalment no els passava mai, que devia
ser un viatge malastruc, i mil coses més. (I'Andrew mateix semblava força
decebut.) I crec que, realment, van tenir molt mala sort. Pobrets, em feien
pena, la veritat.
Em
vaig adonar que no era només el seu idioma que els delatava la catalanitat, com
seria lògic pensar. Per començar, un d'ells era castellanoparlant de naixement
i uns quants del grup li parlaven en el seu idioma matern, però això no
l'eximia pas de la censura habitual que els rebia onsevulla que anessin (com si
diguéssim). En una ocasió, prop de Badajoz, el gerent del bar on ens havíem
aixoplugat -a fora plovia a bots i barrals- ens va dir, en poques paraules, que
si no paràvem de parlar en català hauríem d‟aixecar el vol com més aviat
millor; tot seguit, el nostre amic li va recordar que, efectivament, alguns del
grup sí que empraven la llengua de Cervantes; el bon home li va fer una rèplica
per a mi astoradora, assegurant que això li era igual perquè tots plegats érem,
segons ell, naturals de Polònia. Quines coses! Encara quedo esfereïda quan hi
penso.
En
fi, em va saber molt de greu veure com els meus amics -pel sol fet de ser
recognoscibles com a catalans- eren esquivats, passats per alt, bescantats o bé
insultats directament (una nit a Madrid, un grup de joves ens va explicar
l'acudit següent, força comú, segons ens van informar, per aquells verals: «P: Quina
és la diferència entre un català i un bol ple de merda? R: El bol.»). Vaig
arribar a la conclusió que, per primera vegada d’ençà de la meva arribada a
Catalunya, podria fer quelcom per ajudar el país que havia acollit tan bé,
durant tants anys.
D'aquí
aquest manual intitulat Consells per no
semblar gaire català. Conté una cinquantena de consells perquè els catalans
-«quan us toqui viatjar per Espanya no hàgiu de patir tant (en el cas que
tingueu tan mala sort) com els meus desafortunats amics. Molts d'aquests
consells són adreçats a la població en general, però cal dir que, en el meu
afany d‟abastar la gran heterogeneïtat que caracteritza la societat civil del
Principat (uf, que seriós!), he inclòs alguns advertiments dirigits
específicament a certes categories de català. Aquí els teniu!
Sapigueu
que he escrit aquest llibre de bona fe: tant de bo que els catalans pugueu
treure profit dels meus consells, tant de bo que així us desempallegueu de les
molèsties ocasionals que pugueu patir lluny de casa vostra, perduts entre les
estepes polsoses d'una terra que mai no serà ben bé la vostra (dic jo!). Tant
de bo, de fet, que el meu modest treball serveixi per ajudar-vos a trobar un
encaix més còmode en el mosaic supercomplicat que és l'Estat espanyol. Justament per això, no arribo a entendre per què el Departament de Benestar
Social de la Generalitat de Catalunya s'ha entestat a negar-me el petit ajut
econòmic que li he demanat, fa temps, per elaborar aquest treball.
Garrepes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada