Les diferències entre els aliats aviat sortirien a la llum: l’aliança entre el capitalisme i el comunisme només responia a la conjuntura de la lluita contra l’enemic comú feixista i la Guerra Freda estava en plena gènesi. D’aquesta manera, el primer escenari d’enfrontament entre els dos blocs va tenir lloc a l’Alemanya de postguerra en el moment en què Stalin va implantar el comunisme a la seva zona d’influència mentre desmantellava la indústria i les infraestructures en concepte de reparacions de guerra.
El 1948, els tres aliats occidentals van decidir unificar els seus territoris i crear la República Federal d’Alemanya (RFA), una democràcia parlamentària de caràcter liberal. Immediatament, les tres zones occidentals de Berlín van reunificar-se. Com a resposta a aquesta violació dels acords de Jalta i Potsdam, el juny de 1948, la URSS va ordenar el bloqueig terrestre de la ciutat de Berlín, ubicada a la zona soviètica. Així, es va ordenar el tancament de fronteres i es va aïllar el sector occidental de la ciutat impedint que hi arribessin subministraments. Els Estats Units van respondre amb la creació d’un pont aeri, que es prolongaria durant un any, per poder abastar la seva part de la ciutat.
Finalment, el maig de 1949, davant la inutilitat de la mesura Stalin aixecaria el bloqueig, però la crisi es cobraria la partició formal d’Alemanya: mentre el bloc occidental s’articulava al voltant de la RFA, a la zona soviètica va néixer la República Democràtica d’Alemanya (RDA), una més de les repúbliques que pivotaven sota el control de la URSS. Tanmateix, les dues alemanyes consideraven que aquesta era una situació excepcional i provisional. La RFA no reconeixia la seva veïna oriental i aspirava a la reunificació del país, mentre que la RDA no descartava la unificació sempre que els occidentals acceptessin el camí del comunisme.
Però aviat es demostraria que la provisionalitat de la situació no era tal. El fet que entre els anys 1952 i 1961 marxessin de la República Democràtica d’Alemanya, sota la influència de la URSS, més de dos milions de persones en direcció a la República Federal d’Alemanya, sota la influència occidental, fonamentalment per l’atracció exercida per l’existència d’un millor nivell de vida i pel rebuig a l’anomenat “socialisme real”, els problemes d’abastaments, de subsistències i l’Estat policial repressiu articulat pels soviètics, va fer que les autoritats de la RDA pressionessin Kruixtxov per aturar la sagnia demogràfica i econòmica.
Es calcula que dels 2.700.000 alemanys que van travessar la frontera occidental, 1.600.000 van fer-ho a través de la ciutat de Berlín. D’aquesta manera, la posició que ocupava la ciutat de Berlín, al mig de l’Alemanya oriental, suposava l’existència d’un punt on el contacte entre ambdós blocs era extremadament fràgil. Per això, les autoritats comunistes van prendre una sèrie de mesures per fer menys atractiu el món capitalista que s’obria davant els ulls dels berlinesos orientals: tall de les línies telefòniques, supressió de la comunicació ferroviària i legislació contra els emigrants amb la introducció del càrrec de “fugitiu de la República”.
El 1958, en el context de la
coexistència pacífica, la Unió Soviètica va exigir als aliats occidentals que
Berlín oest deixés de ser una ciutat lliure desmilitaritzada. Això hauria suposat
que els accessos a Berlín passessin a estar sota el control del govern de la
RDA, una acció que, de fet, suposava el reconeixement de la RDA i la
perpetuació de la divisió alemanya. La crisi política internacional va
prolongar-se durant tres anys fins que, malgrat la previsible reacció negativa
dels governs occidentals, la nit del 12 al 13 d’agost de 1961, les autoritats
orientals, sota la vigilància de l’exèrcit, van aixecar un mur de ciment que
separava la ciutat de Berlín en dos sectors incomunicats: havia nascut
l’anomenat Mur de Berlín.
La justificació dels soviètics era
la creació d’un mur que protegís la RDA d’un atac feixista, és a dir,
occidental, però la realitat era que l’únic objectiu real buscava aturar els
moviments migratoris. La resposta occidental a la divisió efectiva de la ciutat
de Berlín, encapçalada pels Estats Units, no va anar més enllà de la condemna
verbal i la realització de maniobres militars com a acte de força. Però van ser
suficients per escalfar la política de blocs fins a límits mai vistos amb
anterioritat. Tot i això, Kennedy no estava disposat a anar a la guerra per la
defensa del territori alemany oriental i Kruixtxov tampoc tenia intencions de
desafiar en una guerra oberta en territori europeu als EUA.
El “mur de la vergonya” segons els
occidentals o “mur de protecció antifeixista” segons els orientals, seria un
dels símbols més coneguts de la Guerra Freda. El mateix Kennedy, en una visita
a Berlín, el 1963, va pronunciar un celebèrrim discurs on va sentenciar que “tots
els homes lliures del món són ciutadans de Berlín”. Així, la propaganda
d’ambdós blocs va fer del mur un element de batalla.
Tot i la construcció del mur, els
alemanys de l’est van continuar buscant vies per escapar cap a l’oest tot i els
grans riscos que això suposava. La primera víctima mortal va ser Ida Siekmann,
el 22 d’agost de 1961, tot i que es considera que aquest dubtós honor recau en
Rudolf Urban, el qual va perdre la vida el 17 de setembre després de caure
precipitat per una finestra de la Bernauer Strasse, el carrer que era travessat
pel mur, el 19 d’agost de 1961. Pocs dies després, un altre fugitiu era abatut
a trets per l’exèrcit soviètic quan intentava creuar nedant el riu Spree, riu
que separava les dues meitats de Berlín. La llarga llista de víctimes no havia
fet més que començar.
Amb el pas dels anys i gràcies al
reforçament del mur, la frontera interurbana que travessava Berlín va esdevenir
un element pràcticament infranquejable: a un mur de formigó de 3,5 metres s’hi
sumaven infinitat d’obstacles com alarmes electròniques, punxes de ferro
semienterrades a terra, sorra per delatar el pas de qualsevol presumpte
fugitiu… les autoritats soviètiques de la RDA van posar tota la seva energia en
evitar noves fugides mentre prometien que les reformes introduïdes permetrien
superar aviat la RFA en benestar i prosperitat.
Només un any després de la
construcció del mur, a l’Alemanya federal van esclatar violentes manifestacions
de protesta contra el règim comunista. Famílies senceres s’havien vist
separades pel mur sense que els seus ideals polítics hi haguessin tingut res a
veure, només la geografia dibuixada sobre un mapa en les negociacions de la
pau. Poc després, però, s’iniciaria un tímid desglaç. Així, les autoritats
germàniques de l’est i l’oest van arribar a un pacte pel qual els berlinesos
podrien creuar el mur per motius familiars com naixements, bodes i defuncions.
Posteriorment, el canceller Willy Brandt, de la RFA, va signar un tractat amb
els soviètics en el qual es reconeixien les fronteres europees i s’establia una
acord que havia de garantir la pau.
La caiguda del mur no es produiria
fins a les acaballes dels anys vuitanta, com a conseqüència de l’evolució
política de la Unió Soviètica. El president soviètic Mikhaïl Gorbatxov va
impulsar la Perestroika, un procés de canvis profunds en l’organització
política i social del sistema soviètic que canviaria el món. L’aperturisme de
la URSS respecte de la qüestió alemanya va prendre forma quan, durant una
visita a la RFA, Gorbatxov va anunciar que Moscou no posaria traves a la
democratització de les repúbliques populars.
En aquest context de superació de la
Guerra Freda, el fet que l’exèrcit soviètic ja no estigués disposat a defensar
militarment l’existència del mur per arriscar-se a una guerra no desitjada
indicava que la divisió alemanya tenia els dies comptats. Tot i això, el 1989,
el president de la RDA, Eric Honecker, encara declarava que l’existència del
mur es perllongaria per molts anys. Els fets, però, van impulsar la població en
un sentit oposat als desitjos del president oriental: coincidint amb el seu
quarantè aniversari, milers de persones van manifestar-se contra el govern
exigint la implantació de les llibertats democràtiques.Finalment, el 9 de novembre de 1989, les autoritats de l’Alemanya oriental van haver de cedir i permetre la llibertat de desplaçaments cap a l’Alemanya occidental. El mur de Berlín havia caigut simbòlicament. Però la seva existència física no duraria més: milers de persones van dirigir-se cap a Berlín oest per celebrar la conquesta de les llibertats mentre els seus compatriotes occidentals els rebien amb els braços oberts. Conjuntament van iniciar la demolició de la frontera de pedra que havia trencat el país durant quaranta anys. Tanmateix, els treballs oficials per a la demolició del mur no s’iniciarien fins el 1990. La seva desaparició simbolitzava el final de la divisió d’Europa, el final de la Guerra Freda i l’inici de la reunificació d’Alemanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada