per
Alèxia L. Ferret
El pitjor està per arribar? I és que ara, l'Estat
espanyol torna a estar en recessió…
No torna a estar en recessió, sinó que ja estava en recessió. I no només Espanya, també ho estava tota Europa i el món. A finals del 2010 i durant el 2011 hem viscut amb els ecos encara del Pla E de Zapatero i també amb la idea que el pitjor de la crisi ja s’ha acabat. Perquè a la gent no li agraden les coses tristes. Però tot forma part de la mateixa pel·lícula. Aquest any 2012 serà el 'desmadre'. La inèrcia que portem de l’any passat ens afectarà, i a la vegada notarem els efectes de les mesures que es posaran en marxa. Serà un any terrible.
Qui té la culpa d’aquesta situació? Els polítics, els bancs, els ciutadans?
La culpa o bé és de tots o bé no és de ningú. La història és implacable i si s’analitza veiem que en cada moment s’ha fet el que es podia fer i el que calia fer. El nostre model actual es va posar en marxa després de la gran depressió mundial i ha funcionat molt bé. Però el problema ha sigut que aquest model estava basat en el consum a crèdit i en el malgastament dels recursos. Així hem crescut. El Banc d’Espanya ha estat molt responsable del que ha passat. Li arribaven les dades de tots els bancs, ell és el supervisor. I va callar perquè s’havia de créixer. Per tant, ha tingut una responsabilitat elevadíssima, i d’això no se'n parla. I per què no se'n parla? Perquè l'objectiu era créixer i, a sobre, el governador del Banc el tria el govern.
A partir d’ara anirem cap enrere? No tornarem a viure com abans?
No, mai més. Aquesta vida que hem tingut com a societat de voler sempre més i més s’ha acabat. I per dos motius, primer perquè financera i econòmicament és insostenible i després perquè és insostenible físicament. És també un problema físic. El nivell d’endeutament no pot créixer de forma indefinida.
I ara què vindrà, doncs?
Un retrocés del PIB, del nivell d’estàndard de vida, almenys si el mesurem com ho hem fet fins ara. És a dir, fins ara una persona es podia comprar un cotxe cada dos anys, podia tenir una segona residència, i això molt poca gent ho podrà fer en el futur. Per tant, s’haurà de fer un canvi de xip. Si seguim pensant que l’estàndard de vida el marca l’accés al consum, notarem un empobriment bestial. Quan la crisi acabi podem anar a retrocessos de PIB d’entre un 20% i un 25%, amb expectatives d’estancament… Un cop Espanya passi la crisi tindrà un atur estructural brutal. Ja es comença a parlar d’entre un 14% i un 16%. I el que s’entén per atur puntual pot arribar al 40%. Però ara la pregunta és: de Les Hurdes de Càceres què en fem? Ara jo no se li poden donar més diners… i d’això ningú en parla.
I és que les autonomies, i especialment Catalunya, estan ofegades. Quina és la solució?
No és que les autonomies tinguin ara un problema, sinó que sempre l’han tingut. Els polítics que van fer la llei orgànica de finançament de les autonomies (LOFCA) eren llestos. Van entendre que Espanya no podia créixer més enllà d'un límit. I com que no podia créixer, doncs van fer que els que sí que ho feien donessin diners als altres…
És sostenible l'Estat de les autonomies?
Quan tot això s’estabilitzi, hi haurà autonomies que hauran de desaparèixer, tal com sona. Una autonomia com Astúries, que està rebent de l'exterior el 14% del seu PIB, no pot existir. Deixant de banda els rerefons polítics i ideològics, això és un tema econòmic pur i dur. I en segon lloc, altres autonomies que sí que poden existir tenen transferides certes competències que no poden mantenir. Hi ha un estudi que diu que és impossible mantenir una sanitat amb menys de dos milions d’usuaris, i la Rioja no té aquests dos milions d'habitants… I a Aragó, el govern Aznar la va obligar a acceptar la competència de Sanitat, quan no la volia…
Ara, Catalunya demana un pacte fiscal, similar al concert econòmic…
El que s’hauria de demanar és el retorn del dèficit fiscal interregional. Hem de començar a negociar a partir d’aquí. Les últimes balances fiscals que el govern d’Espanya ha publicat han estat les del 2005. L’any passat va prometre que publicaria les del 2009, i no ho va fer. Quants partits polítics li ho han demanat? Cap. Jo penso que el camí és aquest. Per mi el pacte fiscal és posar paraules boniques a una cosa en la qual no es vol entrar.
A partir d’ara, els governs dels Estats tindran molt poca sobirania?
Miri, el que es va signar el 3 de febrer a Brussel·les, allò va ser brutal. El que passa és que la gent no ho ha entès. Però a partir d'ara uns senyors ens controlaran des de Brussel·les estant. És un cop de destral a la sobirania i a l’autonomia. Els governs es convertiran en gestors. Des de allà es farà el planning i aquí s’haurà d’aplicar.
I Alemanya o França estan tan bé com ens fan creure?
És clar que no. Alemanya té poc atur perquè té set milions i mig de persones subempleades. Alemanya necessita exportar, i el quart trimestre del 2011 va tenir creixement negatiu, poca broma. Té una capacitat impressionant, però en el moment en què els altres països no els comprin productes, adéu-siau. I França té uns problemes terribles. Li passa com a Espanya. Perquè té una regió parisina brutal, però després té la Bretanya. I què hi ha a la Bretanya? Molt poques coses.
Quin ha estat el crash del qual parlava al seu llibre “El crash del 2010”? Per què no l’hem vist?
La reunió de caps d'Estat i de govern de la UE del 7 i 8 de maig del 2010 va ser on es va donar el cop de timó. Fins llavors l’objectiu era gastar i gastar per poder recuperar l'economia, i amb aquella cimera va quedar clar que aquesta via era impossible. Es va fer el gir cap a retallar i netejar. Per a mi, aquest canvi és el crash.
Realment, la crisi durarà 10 anys?
Dona, aquesta mena de crisis duren entre 10 i 12 anys. Però és cert que hi ha països que estan millor que d’altres. Jo ja signaria per estar com Holanda o com Àustria. Ara tot just estem començant a entendre què és la globalització. Fins ara, l’havíem entesa en el sentit que si em vull comprar un cotxe coreà, me’l compro. Però globalització no vol dir només això. Són sobretot les implicacions que té la desaparició de les fronteres, el fet que tot viatja i les qüestions financeres també. Ara els problemes de l'economia s'estenen a nivell internacional i, a més, queden interpenetrats.
Potser el problema de fons és que no estem adaptats al món global?
No. S’ha fet el que es podia fer, quan es podia fer. La dinàmica històrica determina què es pot fer en cada moment. Entre el 1990 i el 2005 havíem d’haver estat més adaptats, però no podíem. La nostra mentalitat, les eines… Internet es va massificar l’any 1995, d’això en fa quatre dies. Ha estat un problema d’adaptació perquè no podíem fer una altra cosa. Aquesta crisi és semblant a la dels anys 30 però no es pot dir que haguem comès els mateixos errors. Tornarem a cometre errors semblants, i aprenem d'aquesta manera.
És ara el moment dels tecnòcrates?
Jo prefereixo dir-ne tècnics. Perquè la paraula tecnòcrata, sobretot a Espanya, té connotacions… Però sí, clarament, la política va a menys. Ara el que toca és administrar recursos, l’escassetat. I això no ho pot fer un polític perquè amb el què pensa és amb les eleccions que tindrà al cap de quatre anys. Ho ha de fer gent que hagi de respondre davant d’anàlisis quantitatives.
Vostè és un home pessimista… però hi ha alguna solució a la crisi?
És clar que n’hi ha. No és pas la fi del món! La Gran Depressió va ser horrorosa i bé que se’n van sortir. El que passa és que aquests camins són durs. Tot i que ara estem millor que a la Gran Depressió, eh? El model de protecció social està retrocedint però encara hi és, hi ha elements amortidors que als anys 30 no existien, els governs dialoguen… Venim d’un model que era excepcional, i que ja no dóna més de si. Vivíem a base de crèdit. L’única solució és temps per anar polint i netejant, s’ha d’anar poc a poc. Hem d’adoptar el xip que hem d’anar a menys…
Ara una de les grans controvèrsies a l'Estat espanyol és la reforma laboral. No agrada als sindicats, però a Europa sí…
Aquesta reforma laboral està pensada per a les grans empreses. Amb aquesta reforma Telefònica, per exemple, podrà arribar fàcilment al seu objectiu de tenir només 15.000 treballadors. I a la resta d’Europa agrada perquè a ells el que els interessa són els grans números i que paguem el nostre deute extern. El que passi de manera micro a Espanya, no.
Però és positiva aquesta reforma?
Aquesta reforma generarà més atur, més pobresa, menys consum… Servirà per a què les grans empreses puguin netejar-se, siguin més competitives en l’exterior i l’interior. És bona segons per a qui.
Evidentment estem entre dues aigües, però és bona pel país?
El que és, és inevitable. Hem de tenir clara la idea que el creixement que havíem tingut d’un 3% i d’un 4% s’ha acabat. I partir d’ara anirem baixant i ens quedarem allà, amb un atur estructural d’un 14%. Aquesta reforma és bona per estabilitzar l’economia, però partint de la base que la classe mitjana està desapareixent perquè ja no és necessària. Ara l’objectiu ja no és créixer un 4% perquè és impossible.
Quedarà desballestat l’Estat del Benestar?
Millor que parlem del sistema de protecció social. El model es va posar en marxa després de la Segona Guerra Mundial perquè era necessari que la classe obrera estigués calmada. I a més el model de protecció social, en si mateix, generava PIB. Es va posar en marxa quan l’esperança de vida a Europa era de 60 anys, i tot estava per fer. Els aparells d’ecografia ni tan sols existien. Ara s’ha disparat el cost de la tecnologia mèdica. L’esperança de vida ha crescut, i els impostos estan caient perquè l’activitat econòmica baixa, i en augmentar la productivitat es necessiten menys treballadors. I a sobre els obrers ara ja no han d’estar calmats perquè ja ho estan de per si. Per tant, el sistema de protecció social ja te’l pots carregar, o reduir-lo sensiblement.
No torna a estar en recessió, sinó que ja estava en recessió. I no només Espanya, també ho estava tota Europa i el món. A finals del 2010 i durant el 2011 hem viscut amb els ecos encara del Pla E de Zapatero i també amb la idea que el pitjor de la crisi ja s’ha acabat. Perquè a la gent no li agraden les coses tristes. Però tot forma part de la mateixa pel·lícula. Aquest any 2012 serà el 'desmadre'. La inèrcia que portem de l’any passat ens afectarà, i a la vegada notarem els efectes de les mesures que es posaran en marxa. Serà un any terrible.
Qui té la culpa d’aquesta situació? Els polítics, els bancs, els ciutadans?
La culpa o bé és de tots o bé no és de ningú. La història és implacable i si s’analitza veiem que en cada moment s’ha fet el que es podia fer i el que calia fer. El nostre model actual es va posar en marxa després de la gran depressió mundial i ha funcionat molt bé. Però el problema ha sigut que aquest model estava basat en el consum a crèdit i en el malgastament dels recursos. Així hem crescut. El Banc d’Espanya ha estat molt responsable del que ha passat. Li arribaven les dades de tots els bancs, ell és el supervisor. I va callar perquè s’havia de créixer. Per tant, ha tingut una responsabilitat elevadíssima, i d’això no se'n parla. I per què no se'n parla? Perquè l'objectiu era créixer i, a sobre, el governador del Banc el tria el govern.
A partir d’ara anirem cap enrere? No tornarem a viure com abans?
No, mai més. Aquesta vida que hem tingut com a societat de voler sempre més i més s’ha acabat. I per dos motius, primer perquè financera i econòmicament és insostenible i després perquè és insostenible físicament. És també un problema físic. El nivell d’endeutament no pot créixer de forma indefinida.
I ara què vindrà, doncs?
Un retrocés del PIB, del nivell d’estàndard de vida, almenys si el mesurem com ho hem fet fins ara. És a dir, fins ara una persona es podia comprar un cotxe cada dos anys, podia tenir una segona residència, i això molt poca gent ho podrà fer en el futur. Per tant, s’haurà de fer un canvi de xip. Si seguim pensant que l’estàndard de vida el marca l’accés al consum, notarem un empobriment bestial. Quan la crisi acabi podem anar a retrocessos de PIB d’entre un 20% i un 25%, amb expectatives d’estancament… Un cop Espanya passi la crisi tindrà un atur estructural brutal. Ja es comença a parlar d’entre un 14% i un 16%. I el que s’entén per atur puntual pot arribar al 40%. Però ara la pregunta és: de Les Hurdes de Càceres què en fem? Ara jo no se li poden donar més diners… i d’això ningú en parla.
I és que les autonomies, i especialment Catalunya, estan ofegades. Quina és la solució?
No és que les autonomies tinguin ara un problema, sinó que sempre l’han tingut. Els polítics que van fer la llei orgànica de finançament de les autonomies (LOFCA) eren llestos. Van entendre que Espanya no podia créixer més enllà d'un límit. I com que no podia créixer, doncs van fer que els que sí que ho feien donessin diners als altres…
És sostenible l'Estat de les autonomies?
Quan tot això s’estabilitzi, hi haurà autonomies que hauran de desaparèixer, tal com sona. Una autonomia com Astúries, que està rebent de l'exterior el 14% del seu PIB, no pot existir. Deixant de banda els rerefons polítics i ideològics, això és un tema econòmic pur i dur. I en segon lloc, altres autonomies que sí que poden existir tenen transferides certes competències que no poden mantenir. Hi ha un estudi que diu que és impossible mantenir una sanitat amb menys de dos milions d’usuaris, i la Rioja no té aquests dos milions d'habitants… I a Aragó, el govern Aznar la va obligar a acceptar la competència de Sanitat, quan no la volia…
Ara, Catalunya demana un pacte fiscal, similar al concert econòmic…
El que s’hauria de demanar és el retorn del dèficit fiscal interregional. Hem de començar a negociar a partir d’aquí. Les últimes balances fiscals que el govern d’Espanya ha publicat han estat les del 2005. L’any passat va prometre que publicaria les del 2009, i no ho va fer. Quants partits polítics li ho han demanat? Cap. Jo penso que el camí és aquest. Per mi el pacte fiscal és posar paraules boniques a una cosa en la qual no es vol entrar.
A partir d’ara, els governs dels Estats tindran molt poca sobirania?
Miri, el que es va signar el 3 de febrer a Brussel·les, allò va ser brutal. El que passa és que la gent no ho ha entès. Però a partir d'ara uns senyors ens controlaran des de Brussel·les estant. És un cop de destral a la sobirania i a l’autonomia. Els governs es convertiran en gestors. Des de allà es farà el planning i aquí s’haurà d’aplicar.
I Alemanya o França estan tan bé com ens fan creure?
És clar que no. Alemanya té poc atur perquè té set milions i mig de persones subempleades. Alemanya necessita exportar, i el quart trimestre del 2011 va tenir creixement negatiu, poca broma. Té una capacitat impressionant, però en el moment en què els altres països no els comprin productes, adéu-siau. I França té uns problemes terribles. Li passa com a Espanya. Perquè té una regió parisina brutal, però després té la Bretanya. I què hi ha a la Bretanya? Molt poques coses.
Quin ha estat el crash del qual parlava al seu llibre “El crash del 2010”? Per què no l’hem vist?
La reunió de caps d'Estat i de govern de la UE del 7 i 8 de maig del 2010 va ser on es va donar el cop de timó. Fins llavors l’objectiu era gastar i gastar per poder recuperar l'economia, i amb aquella cimera va quedar clar que aquesta via era impossible. Es va fer el gir cap a retallar i netejar. Per a mi, aquest canvi és el crash.
Realment, la crisi durarà 10 anys?
Dona, aquesta mena de crisis duren entre 10 i 12 anys. Però és cert que hi ha països que estan millor que d’altres. Jo ja signaria per estar com Holanda o com Àustria. Ara tot just estem començant a entendre què és la globalització. Fins ara, l’havíem entesa en el sentit que si em vull comprar un cotxe coreà, me’l compro. Però globalització no vol dir només això. Són sobretot les implicacions que té la desaparició de les fronteres, el fet que tot viatja i les qüestions financeres també. Ara els problemes de l'economia s'estenen a nivell internacional i, a més, queden interpenetrats.
Potser el problema de fons és que no estem adaptats al món global?
No. S’ha fet el que es podia fer, quan es podia fer. La dinàmica històrica determina què es pot fer en cada moment. Entre el 1990 i el 2005 havíem d’haver estat més adaptats, però no podíem. La nostra mentalitat, les eines… Internet es va massificar l’any 1995, d’això en fa quatre dies. Ha estat un problema d’adaptació perquè no podíem fer una altra cosa. Aquesta crisi és semblant a la dels anys 30 però no es pot dir que haguem comès els mateixos errors. Tornarem a cometre errors semblants, i aprenem d'aquesta manera.
És ara el moment dels tecnòcrates?
Jo prefereixo dir-ne tècnics. Perquè la paraula tecnòcrata, sobretot a Espanya, té connotacions… Però sí, clarament, la política va a menys. Ara el que toca és administrar recursos, l’escassetat. I això no ho pot fer un polític perquè amb el què pensa és amb les eleccions que tindrà al cap de quatre anys. Ho ha de fer gent que hagi de respondre davant d’anàlisis quantitatives.
Vostè és un home pessimista… però hi ha alguna solució a la crisi?
És clar que n’hi ha. No és pas la fi del món! La Gran Depressió va ser horrorosa i bé que se’n van sortir. El que passa és que aquests camins són durs. Tot i que ara estem millor que a la Gran Depressió, eh? El model de protecció social està retrocedint però encara hi és, hi ha elements amortidors que als anys 30 no existien, els governs dialoguen… Venim d’un model que era excepcional, i que ja no dóna més de si. Vivíem a base de crèdit. L’única solució és temps per anar polint i netejant, s’ha d’anar poc a poc. Hem d’adoptar el xip que hem d’anar a menys…
Ara una de les grans controvèrsies a l'Estat espanyol és la reforma laboral. No agrada als sindicats, però a Europa sí…
Aquesta reforma laboral està pensada per a les grans empreses. Amb aquesta reforma Telefònica, per exemple, podrà arribar fàcilment al seu objectiu de tenir només 15.000 treballadors. I a la resta d’Europa agrada perquè a ells el que els interessa són els grans números i que paguem el nostre deute extern. El que passi de manera micro a Espanya, no.
Però és positiva aquesta reforma?
Aquesta reforma generarà més atur, més pobresa, menys consum… Servirà per a què les grans empreses puguin netejar-se, siguin més competitives en l’exterior i l’interior. És bona segons per a qui.
Evidentment estem entre dues aigües, però és bona pel país?
El que és, és inevitable. Hem de tenir clara la idea que el creixement que havíem tingut d’un 3% i d’un 4% s’ha acabat. I partir d’ara anirem baixant i ens quedarem allà, amb un atur estructural d’un 14%. Aquesta reforma és bona per estabilitzar l’economia, però partint de la base que la classe mitjana està desapareixent perquè ja no és necessària. Ara l’objectiu ja no és créixer un 4% perquè és impossible.
Quedarà desballestat l’Estat del Benestar?
Millor que parlem del sistema de protecció social. El model es va posar en marxa després de la Segona Guerra Mundial perquè era necessari que la classe obrera estigués calmada. I a més el model de protecció social, en si mateix, generava PIB. Es va posar en marxa quan l’esperança de vida a Europa era de 60 anys, i tot estava per fer. Els aparells d’ecografia ni tan sols existien. Ara s’ha disparat el cost de la tecnologia mèdica. L’esperança de vida ha crescut, i els impostos estan caient perquè l’activitat econòmica baixa, i en augmentar la productivitat es necessiten menys treballadors. I a sobre els obrers ara ja no han d’estar calmats perquè ja ho estan de per si. Per tant, el sistema de protecció social ja te’l pots carregar, o reduir-lo sensiblement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada