Històric Athletic Club.

Ahir dijous, 8 de març de 2012, passarà a ser una data memorable per als aficionats de l’Athletic Club després de la victòria del seu equip a Old Trafford, davant el local Manchester United, sotscampió d’Europa i campió de la darrera lliga anglesa, per un molt merescut 2-3. No vaig veure l’encontre perquè cap televisió d’aquí el va oferir, però va ser una victòria que em va satisfer molt.

L’Athletic Club és, de sempre, un equip que m’ha agradat. Bàsicament per dues coses: per la seva política de pedrera i per la massa de seguidors que té, totalment fidel i que sempre recolza l’equip. Un exemple: 8.000 seguidors bilbaïns van anar a Manchester entre setmana per seguir i animar el seu equip en uns octaus de final de l’Europa League, la segona competició europea de clubs. He llegit que aquest desplaçament massiu d’aficionats ha estat un record a Europa. Les xifres altres només es donen en finals, no en unes eliminatòries tan poc avançades com va ser el ManU-Athletic d’ahir.

Si voleu, podeu llegir un post que vaig escriure el 8 de gener de 2011 amb el títol Més que un club en el qual feia referència al Barça i a l’Athletic Club com els dos clubs que es mereixien sobradament aquest sobrenom pels seus valors i per la seva història. Crec que val la pena que hi feu una ullada; si no, potser alguna cosa de les que ara explicaré no l’acabareu d’entendre.

Tanmateix, l’Athletic no em té captivat només per la seva política de pedrera, per la seva afició i per la seva història; també per l’actual planter del club. Crec que tenen un equip amb una gran projecció i que, si no venen a ningú i continuen amb la mateixa política, poden fer quelcom important i esdevenir un equip campió en un futur no gaire llunyà.

L’onze inicial que va saltar a Old Trafford (Iraizoz, Iraola, San José, Javi Martínez, Aurtenetxe, Iturraspe, De Marcos, Ander Herrera, Susaeta, Llorente, Muniaín), més Toquero i Iñigo Pérez que van sortir cap al final del matx, afegint-hi Amoberrieta (crec que ahir estava lesionat), Gurpegui, Gabilondo i d’altres que no juguen tant, formen un conjunt que pot aspirar a grans coses no solament a la Lliga espanyola (a veure si es classifiquen per a la Champions League de l’any vinent; l'any passat ja van quedars sisens) sinó també a Europa.

Els onze que he anomenat més amunt, amb el canvi d'Amoberrieta per Aurtenetxe, formen l’equip titular. És un equip jove. Hi ha quatre jugadors de 22 anys (San José, Iturraspe, De Marcos i Ander Herrera), un de 19 (Muniaín); un de 23 (Javi Martínez) i un altre de 24 (Susaeta); el porter Iraizoz en té 30, una bona edat per a la porteria i encara amb anys per endavant; el lateral dret Iraola, 29; l’esmentat Amoberrieta, 26; i la seva figura, Fernando Llorente, 27 anys acabats de fer el passat 28 de febrer. Els primers reserves: Aurtenetxe, 20 anys; Iñigo Pérez, 24 anys; i Toquero, 27 anys. Els altres dos que juguen més ja són grans: Gurpegui, 31, i Gabilondo, 33.

Tenint present que el club sempre dóna jugadors, cada any algun, es fàcil de preveure que pugui enfortir encara més el conjunt. A més, l’Athletic és un club que fitxa jugadors d’Euskal Herria; això vol dir d’altres equips del País Basc, de Navarra i de la Rioja. Per tant, algun jugador basc, amb projecció, ja fos de l’Osasuna, de la Reial Societat o de qualsevol altre equip podria reforçar el conjunt biscaí.

Es diu que l’Athletic no té problemes econòmics, que paga religiosament els seus jugadors i que no necessita traspassar. Si no ven ningú i continua reforçant-se amb jugadors nous, ja surtin de la pedrera o vinguin de fora, és fàcil d’entreveure allò que pot arribar a aconseguir. Serà difícil i complicat que l’Athletic no vengui perquè equips compradors hi aniran a cercar els seus jugadors, pagant-los molts diners. Però si aguanta, i els jugadors també, poden arribar a fer grans coses en un futur molt proper.

L’Athletic és un club històric de sempre. Ja ho havia comentat en l’altre post. Sempre ha estat a Primera Divisió, cosa que a Espanya només poden dir el Barça i el Reial Madrid. Ha guanyat 8 Lligues i 23 Copes del Rei. Ha tingut grans jugadors a les seves files i equip històrics.

A la dècada de 1930 van destacar jugadors com el porter Blasco (3 vegades guanyador del Trofeu Zamora) o els components de la «primera davantera històrica» de l’Athletic, formada por Lafuente, Iraragorri, Bata, Chirri II i Gorostiza, guanyadors de 4 lligues i 4 copes amb l’Athletic.

Després, la generació dels anys quaranta (Lezama, Celaya, Oceja, Nando, Bertol, Mieza, Garate, Iriondo, Venancio, Zarra, Panizo, Gainza, aquests cinc darrers formant la «segona davantera històrica» de l’Athletic) i la dels cinquanta, el famosos «once aldeanos»: Carmelo, Orúe, Canito, Garay, Mauri, Maguregui, Artetxe, Markaida, Arieta, Uribe i de nou el gran Piru Gainza.

Més tard, la que va quedar dues vegades consecutives campiona de Lliga a les temporades 1982-83 i 1983-84, amb jugadors com Zubizarreta, Urkiaga, Goikoetxea, De la Fuente, Licerazu, De Andrés, Dani, Gallego, Sarabia, Solá i Argote, a més de Núñez, Noriega, Endika, Urtubi i altres.

Ha tingut jugadors amb una gran trajectòria en el club. Els que més encontres han disputat han estat: Iríbar, 614 encontres oficials disputats, 18 temporades en el club (1962-1980); Rojo I, 541 encontres, 17 temporades (1965-1982); Etxeberria, 514 encontres, 15 temporades (1995-2010); Gaínza, 493 encontres, 20 temporades (1939-59); Orúe, 480 partits, 17 temporades (1950-68); Larrazábal, 445 partits, 14 temporades (1990-2004); Canito, 435 partits, 15 temporades (1948-1963); Guerrero, 430 encontres, 14 temporades (1992-2006); Argote, 427 encontres, 13 temporades (1977-1990); Urzáiz, 419 encontres, 11 temporades (1996-2007).

I grans golejadors. Els deu que més: el gran Telmo Zarra, 333 gols (15 temporades al club, 1940-55, sis vegades Pixitxi); Bata, 208 (7 temporades, 1029-1940); Dani, 199 (12 temporades, 1974-1986); Gorostiza, 196 (9 temporades, 1929-1940); Iraragorri, 179 (10 temporades, 1930-36 i 1946-49)); Arieta I, 170 (15 temporades, 1953-1966); Panizo, 169 (17 temporades, 1939-1955); Gainza, 152 (20 temporades, 1939-59); Artetxe, 133 (15 temporades, 1950-65); i Unamuno, 132 (9 temporades, 1928-1933 i 1939-42).

Perdoneu tants noms i tantes dades però és que són necessàries per entendre tot allò que és i que representa el club. I encara m’he deixat molts noms il·lustres que mereixen figurar en aquest rànquing. Només per esmentar-ne una dotzena més: Uriarte, Argoitia, Koldo Aguirre, Yeste, Urrutia (l’actual president del club), Villar (president de la FEF), Andrinúa, Sáez, Carlos, Antón Arieta, Guisasola, els germans Salinas...

L’actual equip de l’Athletic aporta molts jugadors a les seleccions nacionals espanyoles de les diverses categories. Per exemple, per a l’absoluta sempre hi ha convocats dos jugadors (Javi Martínez i Fernando Llorente), tot sovint Iraola i ara Muniaín (també es parla de De Marcos). Tots ells poden anar al proper Europeu que es disputarà a Ucraïna aquest juliol. Un  altre titular, Amoberrieta, és internacional per Veneçuela (té les dues nacionalitats).

Però és que a l’equip que representarà a les Olimpíades de Londres-2012, el proper agost, també hi seran: San José, Javi Martínez, Ander Herrera, Muniaín, Iturraspe, De Marcos i potser algun altre. Els quatre primers aquest estiu ja van ser campions d’Europa sub-21, a Dinamarca, amb una selecció molt jove que va desplegar un gran joc i que va ser clarament superior a la resta d’equips classificats. El campionat va servir per classificar-se per als Jocs Olímpics de Londres.

Vaig veure els cinc partits de la selecció espanyola sub-21 d'aquest Campionat car estava recuperant-me d’una operació al cor. La veritat és que, llevat de la selecció anglesa, les altres amb les que es va enfrontar eren fluixetes i la superioritat de la Rojita va ser manifesta. L’únic problema que va tenir va ser el gol: li va costar marcar i plasmar la diferència de joc en el marcador.

Malgrat algunes baixades de tensió en moments determinats en els diversos partits, la sub-21 va realitzar un gran joc, va protagonitzar bones i espectaculars jugades i va remenar la pilota a l’estil Barça (quan només hi havia Montoya i Thiago de titulars de l’equip culer, ja que Jeffren aviat va ser suplent i Bojan va jugar poc).

Els components de l’equip titular eren jugadors coneguts, gairebé tots de Primera Divisió (llevat dels dos del Barça, Montoya i Thiago), i alguns havien destacat aquella temporada, com el porter de l’Atlético de Madrid De Gea (que va fitxar pel Manchester United), Domínguez (també de l’Atlético), Mata (del València, que va fitxar pel Chelsea), Ànder Herrera (del Saragossa i traspassat a l’Athletic), Dídac (de l’Espanyol, abans del Milan) i els dos de l’Athletic Club: l’internacional Javi Martínez i Muniaín (un dels jugadors més joves del campionat, aleshores amb 18 anys). També hi havia el central Botía (ex del Barça B i jugador de l’Sporting) i el deportivista Adrián (cedit al Deportivo i recuperat enguany per l’Atlético de Madrid).

Com a primers suplents: Jeffren (del Barça, ara a l’Sporting de Lisboa), Bojan (del Barça, ara a la Roma), Parejo (del Getafe, ara al València), Capel (del Sevilla, ara a l’Sporting de Lisboa), el navarrès Azpilicueta (Olimpique de Marsella) i Nsue (Mallorca). No van jugar cap minut: els porters suplents Mariño (Villarreal B) i Miño (Barça B), el cotitzat lateral esquerre José Ángel (de l’Sporting, ara a la Roma), San José (de l’Athletic), Víctor Ruíz (del Nàpols, ara al València) i Rubén Pérez (Deportivo).

La veritat és que em van sorprendre tots. Els vaig trobar boníssims; de De Gea, Domínguez i Mata ja m’ho esperava, però és que de la resta ja no tant. Vaig trobar estrany que Bojan i Capel no fossin titulars o que Jeffren perdés ràpidament el lloc a l’equip inicial en benefici de Muniaín. Però el resultat final em va deixar molt satisfet.

De Gea va confirmar tot allò que s'havia vist d'ell a la temporada anterior a les files de l'Atlético de Madrid. Aleshores era un porter de gran projecció, segurament el que en tenia més. Va ser clau en moments determinats, amb grans aturades, i es notava que tenia la confiança dels seus companys. Indiscutible en el seu lloc.
El lateral dret Montoya va fer un campionat completíssim, jugant amb una gran intensitat, molt bo tàcticament, pujant contínuament a l’atac, no centrant a la boja, sinó intentant jugar sempre la pilota, gairebé com un centrecampista. Serà un futur titular de la selecció espanyola absoluta, però no sé si del Barça.

A Dídac Vila el vaig trobar un lateral esquerre exquisit, elegant, ben col·locat, amb classe, pujant la pilota fins a la línia del fons amb claredat i defensant bé, malgrat l’aparença de flaquesa que pot donar en aquest sentit. Un gran jugador, futurible a l’absoluta i que acabarà en un gran equip.

Els dos centrals, Botía i Domínguez, no van destacar, però no van cometre cap errada. Molt bé, sobris i segurs. Ells dos, i Javi Martínez, van facilitar que la resta poguessin jugar tranquils i sense patir.

Javi Martínez em va enamorar. Jugant de mig centre, va fer-ho tot bé i va ser el líder de l’equip. Va tallar totes les pilotes que li van venir i les va jugar amb encert i sense complicar-se. Va pujar a rematar amb les accions de pilota aturada i va estar encertat; va marcar un gol de cap en una d'elles i sempre va ocasionar perill. Un gran jugador, de rendiment assegurat. Acabarà jugant en un gran equip. És de lo milloret a Europa en la seva posició.

Thiago va ser la revelació del campionat i crec que escollit el millor jugador. Amb una gran tècnica i una visió de joc excel·lent va fer grans coses i va ser la figura del conjunt. Però, per a mi, va tenir un desenvolupament massa irregular; en tots els partits va desaparèixer una bona estona, tant a la primera com a la segona part. Es pot dir que va jugar molt bé durant uns quinze o vint minuts a cada període; però, a la resta, ni se’l va veure. De totes maneres, va impressionar i el seu gol, a la final contra Suïssa, va fer la volta al món.

Ànder Herrera va completar un bon campionat al mig del camp, dotat d'un xut perillós i apareixent en atac amb facilitat. Va donar frescor al conjunt, va treballar bé, va jugar la pilota i va fer algun gol incorporant-se des de la segona línia. S’ha de seguir la seva evolució, ja que es pot convertir en un gran jugador.

En Mata ja el coneixia prou. És el jugador que va donar qualitat a davant, va protagonitzar bones jugades individuals, va aportar experiència, va tranquil·litzar el joc quan va caldre i va ser un líder a la davantera assumint responsabilitats de veterà. Bon campionat; més o menys, allò que s’esperava d’ell.

L’Adrián és dels que coneixia menys. Em va estranyar que jugués de titular. Va ser el màxim golejador de l’equip amb cinc gols. No el vaig acabar de veure bé, malgrat que va jugar molts minuts. Tanmateix, sí que l’he descobert ara a la Lliga; està fent una gran temporada amb l’Atlético de Madrid i és el jugador més destacat de la seva davantera, per damunt fins i tot del famós i acabat d’arribar Falcao. Si continua amb aquesta progressió, pot ser un autèntic referent de cara al futur, tant en la selecció com en l’equip en el qual jugui.

I Muniaín. És molt bo. Corre, és ràpid, profund, sap jugar, té garra, és atrevit i molt jove. En la darrera convocatòria de l’absoluta Del Bosque el va seleccionar. Pot anar a l’Eurocopa i després a les Olimpíades. Té un gran futur per endavant i acabarà jugant en un gran. Segur. Aquest desembre va fer 19 anys i ja porta tres temporades a Primera Divisió.

Però és que a més de tots aquests jugadors en venen d’altres. En la darrera convocatòria per un partit amistós (contra Egipte) de cara a les Olimpíades de Londres-2012, el seleccionador nacional Luis Milla va cridar: Mariño, Joel (del Rayo Vallecano); Montoya, Azpilicueta, Botía, San José, Domínguez, Víctor Ruíz, Dídac; Oriol (ex Barça B, ara al Chelsea), Iturraspe, Ànder Herrera, De Marcos, Koke (Atlético Madrid); Adrián, Capel, Álvaro Vázquez (RCD Espanyol), Isco (Màlaga), Rodrigo (Benfica), Cuenca i Tello (del Barça).
No hi eren, però estaran a la llista final amb tota seguretat: De Gea (convocat, però sense permís del Manchester), amb 21 anys; Thiago, amb 20, i Muniaín, amb 19, aquests dos darrers absents en estar convocats per l’absoluta. S’ha de tenir present que poden jugar les Olimpíades jugadors de menys de 23 anys; només tres poden passar d’aquesta edat (que es comenta que poden ser: Javi Martínez, Busquets, Mata, Capel, Jordi Alba...).

És una gran selecció i pot aspirar a guanyar el torneig. Fixem-nos en els noms que hem donat en el paràgraf anterior: San José, Iturraspe, Ander Herrera, De Marcos, Javi Martínez, Muniaín; sis jugadors de l’Athletic. I del Barça: Montoya, Tello, Cuenca, Thiago i Busquets (i els ex Botia i Oriol). Gairebé fan el complet. Només poden deixar buides tres o quatre places de titulars: la porteria (De Gea), el lateral esquerre (Dídac), un davanter (Adrián) i un dels dos centrals. S’haurà de veure la convocatòria final que farà el seleccionador Luis Milla quan arribi el moment.

L’actual selecció espanyola, la “A”, no ha de patir massa per la successió. Darrere venen grans jugadors, tan bons com els que ara hi ha. Hi haurà prou vímets per fer-ho, però caldrà acoblar una altra vegada el conjunt i fer-ne un equip campió, amb l’esperit de treball i de sacrifici adequats, la mentalitat guanyadora necessària i l’ambició que els ha de portar a la glòria. I això costa molt. Tanmateix, hi ha prou condicions per aconseguir-ho gràcies a aquesta nova generació de jugadors representada bàsicament en la cantera de l’Athletic Club i del FC Barcelona.