Els orígens del català.

D’ençà del segle VIII, el romanç o llengua “vulgar” va guanyant autonomia davant el llatí, i formes escadusseres d’aquest romanç emergent s’esmunyen ací i allà en els documents, fent manifest el caràcter cada vegada més artificial de la competència llatina dels lletrats. Ja llavors apareixen mostres paleses de la variació dialectal catalana, formada probablement arran de les modalitats del llatí que, de l’Empordà a l’Alt Urgell foren bressol de la llengua catalana.

El document més antic conservat, en el qual apareixen ja topònims amb una fonètica clarament català, és l’acta de consagració de la Seu d’Urgell (839). A partir del segle IX, i sobretot de final del segle XI, els elements vulgars en textos llatins són cada vegada més freqüents i, indirectament, permeten ja fer-se una idea dels estadis inicials del català parlat. La varietat de textos segons el grau de la barreja entre el llatí i el català és molt diversa, i en ple segle XII, quan ja sovintegen documents escrits enterament en català, encara perdura la mescla de llatí i romanç, i fins i tot de documents redactats en un llatí més acostat als models clàssics, conseqüència d’una consciència clara de l’existència de dos idiomes diferents.

Durant el segle XII la llengua vulgar accedeix de ple dret a l’escriptura. D’aquesta època és la traducció al català del Liber iudiciorum o Forum iudicum, compilació de lleis visigòtica de mitjan segle VII. Els fragments que se’n conserven mostren una llengua vulgar ben estructurada, sense gaires llatinismes, amb alguns trets fonètics occitans (potser vestigi d’un català arcaic) i amb una estructura sintàctica complexa, amb un desplegament inicial de la subordinació que contrasta amb el caràcter simple, coordinatiu, dels textos primerencs d’altres llengües romàniques.

També de final dels segle XII o de principi del XIII són les Homilies d’Organyà, un sermonari escrit en català, seguint les disposicions favorables a predicar en llengua vulgar establertes pels concilis de Tours, Magúncia i Reims, i amb visible influència occitana tant en alguns aspectes fònics com doctrinals, raó per la qual hom ha suposat que podria tractar-se d’una adaptació d’un text occità.

Aquesta presència de l’element occità, eventual en els escrits catalans en prosa i habitual en poesia, cal atribuir-la en part a l’estreta relació entre totes dues llengües des del punt de vista genètic i en part a les també estretes relacions històriques entre Catalunya i Occitània, que arribaren a formar una sola entitat política als segles XII i XIII.

Té un interès especial ací seguir l’aparició i desplegament al llarg de l’edat mitjana de la prosa historiogràfica, jurídica i administrativa, que contribuirà en gran mesura a forjar el català com una llengua d’estat. Un exemple primigeni n’és ja el citat Llibre jutge (segle XII). Entre els segles XIII i XIV apareixen els primers grans codis legislatius redactats en català: Les costums de Tortosa, els Furs de València, els Usatges de Barcelona, el nucli més antic del Llibre del consolat de mar i altres.

Resulta molt difícil de precisar el moment que el català esdevé una llengua romànica ben diferen­ciada de la llatina. Sembla que fou en els segles VII i VIII quan es produïren els canvis més profunds en el llarg procés que va del llatí al català. Els historiadors consideren que en el segle VIII la llengua que parlaven els habitants del territori de Catalunya era ja català.

Els documents de l’època contenen poques, i poc explícites, al·lusions al fet que llatí i català constituïen dues realitats lingüístiques plenament diferenciades. Cal suposar, però, que la situació no devia ser gaire diferent de la de la Gàl·lia, on els documents contenen referències més abundoses i explícites. Així, els concilis de Magúncia, Reims i Tours (any 813) evidencien que el poble no entén el llatí eclesiàstic i s’acorda, en aquest darrer, de fer la predicació popular in rusticam Romanam linguam.

Això no comporta, però, que la llengua accedeixi a l’escriptura. Aquesta serà patrimoni exclusiu del llatí durant molt temps. Recordem que els primers textos escrits íntegrament en català són del segle XII. No obstant això, coneixem en part el que s’anomena català preliterari –la llengua parlada entre els inicis del segle IX i finals del XII– gràcies als documents escrits en llatí.

Els escrivans que redacten en llatí les escriptures de compra-venda, actes de qualsevol mena o testaments pensen i parlen en català, que és la llengua del seu entorn. El llatí és una segona llengua, utilitzada gairebé només en l’escriptura. No és estrany, doncs, que, sovint, ja sigui per distracció, perquè vacil·len entre dos mots que creuen sinònims, perquè no troben l’equivalència llatina d’un mot romànic, o bé per altres raons, escriguin paraules i frases breus que són inequívocament cata­lanes.

Fins al segle XII el català no passa a la lletra escrita. Els textos de l’època preliterària, ja siguin històrics, literaris, jurídics o simplement administratius (pactes, títols de venda, testaments, etc.) són redactats en llatí, llengua que usen els únics que dominen l’escriptura: els clergues. Quan comença a fer-se necessari de posar a l’abast del poble les lleis i les normes religioses i socials vigents, les llengües romàniques tindran accés a l’escriptura. Les primeres manifestacions escrites íntegrament en català són precisament religioses i jurídiques.

El més antic d’aquests dos textos pertany a la primera meitat del segle XII. Es tracta d’un fragment de la traducció del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic, amb algunes glosses intercalades. Un segle després tenim els Usatges de Barcelona, compilació de normes jurídiques que constitueixen el fonament del dret català. Del 1261 daten els Furs de València, que recopilen les lleis del Regne valencià i que tenen també un notable interès lingüístic.

De la darreria del segle XII o del començament del XII són les Homilies d’Organyà, primer gran document de la llengua catalana i el text literari més reculat que conservem. Són una col·lecció de sis sermons, amb fragments d’evangelis i epístoles en llatí, que l’autor tradueix i comenta en català. Cal suposar que sabem que la predicació en vulgar s’havia posat en pràctica des del segle IX. De mitjan segle XIII són els tres poemes religiosos més antics que se’ns han conservat: l’Epístola farcida de Sant Esteve, la composició “Aujats, senyors qui credets en Déu lo paire” i el Planctus de la Verge.

A partir de la segona meitat del segle XIII una nova classe social, la burgesa, sorgida arran de la crisi del feudalisme i del progrés del comerç, començà a tenir un pes específic cada cop més important en la vida catalana. Aquest fet comportà un seguit de canvis culturals transcendents, entre els quals destaquen l’ús del català com a llengua de cultura en competència amb el llatí i la creació d’una literatura, bàsicament en prosa, destinada a un públic més ampli. L’obra de Ramon Llull, se situa en aquest context i representa l’empenta definitiva al català com a llengua de cultura i el naixement de la literatura catalana.

Ens hem de referir també al fet que, si bé no en conservem testimonis escrits, és segur que hi hagué una literatura popular que sorgí a l’ensems que la mateixa llengua: cants lírics (d’amor, de tristesa, de joia) i èpics (narracions llegendàries, històriques). Aquestes manifestacions literàries, transmeses oralment, s’han perdut. Això no obstant, els cants èpics són coneguts en part gràcies a les cançons de gesta prosificades en les Cròniques de Jaume I, Desclot i Muntaner.

Finalment, cal recordar l’existència d’un seguit de poetes catalans que, al llarg dels segles XII i XIII, conrearen una poesia culta i profana –la trobadoresca– que era consumida en els cercles cortesans. Ara bé, la llengua que utilitzaren no fou el català, sinó l’occità. Aquest fet es perllongà durant el segle XIV i part del XV. Tot i que els autors anaren catalanitzant  –o desprovençalitzant– la llengua que empraven, no és fins al segle XV, amb Ausiàs Marc, que la poesia culta en català assoleix la plena normalitat lingüística.