He esperat quatre dies a fer la tercera part del balanç del FC Barcelona de l'any 2012 per saber el resultat dels premis que es van donar ahir dilluns, al vespre, a Zuric, amb motiu de la gala per al lliurament de la Pilota d'Or de la FIFA del darrer any.
El FC Barcelona, i la Lliga espanyola, van ser els grans triomfadors de la nit del futbol. Els tres nominats per a la Pilota d'Or (Cristiano, Iniesta, Messi) i els onze integrants de l'equip ideal (Casillas; Alves, Piqué, Ramos, Marcelo; Alonso, Xavi, Iniesta; Cristiano, Falcao, Messi) juguen en el campionat espanyol: cinc en el FC Barcelona (Alves, Piqué, Xavi, Iniesta, Messi), cinc més en el Reial Madrid (Casillas, Ramos, Marcelo, Alonso, Cristiano) i el darrer (Falcao) en l'Atlético.
El domini del Barça en aquesta mena de premis, com en altres, és abassegador i des del primer any triomfant (temporada 2008-09) té molts jugadors del seu planter en l'equip ideal i en les llistes dels tres millors futbolistes per ser elegit el millor jugador del planeta en el trofeu de més prestigi en el món del futbol.
Enguany Messi ha guanyat la seva quarta Pilota d'Or, fet que el consagra com el millor jugador de tots els temps en aquest tipus de premis. Mai fins ara cap jugador ho havia aconseguit. Cruiff, Platini i Van Basten l'havien obtingut cada un en tres ocasions, però cap n'havia aconseguit fins ara quatre. Pelé no en té ni un perquè en el seu temps aquests premis només eren per als futbolistes que jugaven a Europa. I Di Stéfano, un dels altres grans jugadors de la història del futbol, només en va aconseguir dos (1957, 1959) perquè va arribar al Reial Madrid al 1953 (nascut al juliol de 1926, aleshores tenia 27 anys) i la Pilota d'Or es va donar per primera vegada l'any 1956.
Passaran molts anys per tal que un jugador torni a guanyar quatre Pilotes d'Or. A més, Messi ha aconseguit els quatre de manera consecutiva. Abans d'aquests quatre premis, anteriorment, al 2008 havia estat escollit en segon lloc; i al 2007 en tercer lloc, quan només tenia 20 anys. Ara en porta sis de consecutius a l'elit dels tres millors jugadors del món i formant de l'equip ideal de la FIFA.
Als seus 25 anys (en farà 26 el proper juny) encara pot aconseguir més trofeus i més premis, cosa que el converteix en un jugador inimitable i que té a l'abast tots els records del món. Cada partit que juga, cada temporada, estableix nous records i, si continua a aquest nivell, tots les marques estaran encapçalades pel seu nom.
Mercès a ell estem vivint moments històrics i segurament al segle XXII es continuarà parlant de les gestes assolides per aquest futbolista fora de sèrie. Messi passarà a ser una llegenda i les persones que l'hauran vist jugar podran dir sempre això, que l'han vist jugar, i podran explicar tot allò que feia dins un terreny de joc. Fins i tot, amb el temps, les seves jugades i els seus gols es mitificaran i pujarà als "Olimps" del futbol.
Parlar, discutir, de si és el millor jugador de la història és un debat bastant inútil i que farà que segurament no es pugui arribar a un acord prou consensuat perquè el futbol ha variat molt i ha passat per tantes etapes que ara mateix ja no és el mateix esport que es practicava, per exemple, fa cinquanta o seixanta anys endarrere. Tanmateix, amb l'edat que té Messi tot fa pensar que quan acabi la seva carrera esportiva ningú dubtarà que realment ha estat el millor futbolista de la història.
Els seus 320 gols actuals (289 amb el Barcelona en 356 encontres i 31 amb la selecció argentina en 76 partits) en les seves primeres nou temporades i mitja en el futbol professional es veuran augmentats en els propers anys ja que, si no hi ha cap lesió de gravetat o cap fet estrany, encara li deuen quedar uns deu anys per jugar a futbol a les màximes categories i anar fent més gran la seva llegenda. Per dir-ho d'alguna manera està a l'equador de la seva carrera futbolística.
El seu promig golejador fa esfereir. Dóna un promig de 0,74 gols per encontre. Però és que en les dues darreres temporades i en l'actual ha sobrepassat llargament aquest percentatge. A la temporada 2010-11 el seu promig golejador va ser d'1,22 gol per partit i a la passada, la del 2011-12, el va augmentar a 1,33. En la d'enguany, a la Lliga, en divuit encontres ha marcat 26 gols, cosa que fa 1,44 gols per partit. La temporada passada va batre un nou record golejador en el campionat espanyol en marcar 50 gols; a l'actual tot fa pensar que batrà el seu propi record.
El fet de què Messi no hagi guanyat cap títol mundial amb la seva selecció no és prou argument per treure-li mèrits. A la llista dels quatre grans jugadors de la història fins la seva explosió (Pelé, Di Stéfano, Cruiff i Maradona) n'hi ha dos, Di Stéfano i Cruiff, que no van guanyar cap mundial ni cap europeu (o equivalent) amb les seves seleccions; i Maradona només va guanyar dos scudetto (1987 i 1990) amb el Nàpols a Europa i cap Champions amb els seus clubs; només una Copa UEFA amb l'equip italià. Llevat del Mundial de 1986 el palmarès de títols com a professional de l'astre argentí és més aviat mins.
Per posar un altre exemple: Di Stéfano no va arribar a disputar mai cap partit d'un Mundial; però va guanyar cinc Copes d'Europa consecutives, les cinc primeres edicions, i vuit Lligues espanyoles en les onze temporades que va estar a l'equip blanc.
L'únic jugador que potser pot disputar a Messi el mèrit de ser el millor jugador de la història és el brasiler Pelé. Al mític "O Rei" l'avalen 1.283 gols en 1.367 partits com a professional (amb un promig de 0,94 gols per encontre), tres Mundials amb Brasil (1958, 1962 i 1970; encara que en el del 1962 només va poder disputar el primer partit en lesionar-se i ja no poder tornar a jugar en tot el campionat), 6 campionats del Brasil, dues Copes Libertadores i dues Copes Intercontinentals de clubs; a més, d'un gran futbol, admirat a tot el món, i uns quants títols i premis més, ja de no tanta importància. Messi encara té molts anys per endavant per acabar de superar-lo totalment i acabar amb el debat.
Els premis que els jugadors del FC Barcelona han guanyat en la gala d'ahir per al lliurament de la Pilota d'Or del 2012 no fan res més que confirmar que s'està davant potser del millor equip de la història del futbol. I no ho és solament pel seu palmarès de títols i de premis, si no també per l'estil de joc que desenvolupa, admirat arreu del món. El Barça s'ha convertit en un model futbolístic per a tothom, tant pel que fa al futbol que desenvolupa com als seus valors morals i a la gestió que està fent de la pedrera, que està donant molts jugadors per al primer equip.
El seu futbol, el famós tiqui-taca, fa anys que és lloat per la premsa mundial i premiat en les diverses convocatòries i certàmens que s'organitzen arreu del món. Aquesta generació de futbolistes ha assolit segurament quelcom impossible de repetir. I no solament amb el seu club, sinó també amb la selecció en la qual juguen, Espanya, amb la qual ja han aconseguit dos títols europeus (2008, 2012) i un Mundial (2010), els tres de manera consecutiva. I ara mateix és una de les màximes favorites, juntament amb Brasil, l'amfitriona, per assolir el proper, el Mundial del 2014, d'aquí un any i mig.
Pel que fa al futur d'aquesta plantilla i del Barça a les properes temporades s'ha de comentar, tal com vaig escriure dos articles més avall, que l'equip s'ha anat renovant paulatinament. Tanmateix, les peces bàsiques, no; continuen sent les mateixes. I per edat i lògica aviat arribarà l'hora de l'adéu a dos dels grans protagonistes d'aquest conjunt: Xavi i Puyol.
Per a Carles Puyol, el capità culer, sorgit de la pedrera, aquesta és la catorzena temporada en la plantilla del primer equip. Nascut 13 d'abril de 1978, té 34 anys i d'aquí tres mesos en farà 35. Per la seva part, Xavi Hernández, nascut el 25 de gener de 1980, en té 32 i d'aquí pocs dies en complirà 33. De la pedrera, també porta tota la vida en el club i aquesta és la seva quinzena temporada en el primer equip (des del 1998-99, en què va debutar amb Van Gaal com a entrenador).
Però hi ha alternatives a aquests dos grans jugadors. En la posició de Xavi la substitució, que es farà de manera gradual, està a casa mateix. Per a les tres posicions del mig del camp actualment hi ha: Busquets (24 anys), Xavi (32), Iniesta (28), Cesc (25), Thiago (21) i Song (25), més el bon futur que ara mateix presenta Sergio Roberto (20). Jonatan Dos Santos (22) sembla que no compta per als tècnics. Amb els que s'ha esmentat abans són suficients i prou joves per anar cobrint la baixa del terrassenc i la resta de posicions del mig del camp. A més, sempre es pot fitxar algú de fora o pot sorgir una nova perla de la pedrera blaugrana.
Per al recanvi de Puyol la situació no és tan clara i segurament que s'haurà de recórrer al fitxatge d'alguna figura, ja sigui internacional o espanyola. En l'encert de la tria hi haurà el fet que s'hagi de patir menys, o més, en el moment de la transició i del canvi per quan arribi el moment de la retirada del noi de la Pobla.
Per a les altres posicions de l'equip, tal com vam comentar en el post anterior, hi ha prou jugadors com perquè es pugui continuar rendint al màxim nivell i continuar assolint títols.
A la porteria hi ha Valdés (amb 30 anys, 31 d'aquí una setmana, al proper 14 de gener). Com a recanvis per al d'Hospitalet tot fa pensar que s'haurà de fitxar un porter de fora, de garanties, ja que Pinto és molt veterà (37 anys) i els actuals porters del B (Oier i Masip) potser no tenen prou categoria per al primer equip del Barça.
Per a la defensa tot fa preveure que, si no es confia prou amb el jove Bartra, s'haurà de fitxar un central de categoria, reconegut internacionalment, si és que mentrestant no n'ha sorgit un altre de la pedrera amb prou garanties. Les altres posicions defensives, de moment i per als anys següents, semblen ben cobertes: Alves (29), Montoya (21), Adriano (28), Alba (23), en els dos laterals; Piqué (25), Mascherano (28), Bartra (21), en el centre. Abidal, per temes de salut, prou coneguts, i d'edat (nascut el juliol de 1979, té 33 anys, camí dels 34), té poc trajecte per davant a la plantilla blaugrana.
Pel que fa al mig del camp, ja he comentat més amunt, que és una de les zones més ben fornides del conjunt i, a més, també és on la pedrera blaugrana ha donat sempre els millors resultats. Pot acabar d'omplir aquestes posicions el fitxatge d'algun jugador forani que destaqui i que faci falta per allò que pugui aportar de diferent al conjunt i/o la tornada d'algun jugador pròdig (com podria ser l'espanyolista Verdú; i com abans d'ell havien estat Piqué, Cesc o Alba). No cal comentar que el mig del camp és essencial en la línia de flotacíó del sistema de joc del conjunt culer.
I a la davantera, Messi (25), Pedro (25), Alexis (24), Villa (31), Tello (21) i Cuenca (21) asseguren un bon present. L'eclosió definitiva d'un jugador com Tello o el fitxatge del brasiler Neymar consolidarien notablement aquestes posicions més avançades i augururien uns anys més d'esplendor blaugrana.
Neymar té tots els condicionants per succeir Messi com a millor futbolista del món en els propers anys. El fet que jugui a Europa i en un gran equip podria ser bàsic en la seva progressió. Al Camp Nou seria molt ben rebut ja que jugadors com ell són els que agraden a la parròquia blaugrana i juntament amb Messi formarien un tàndem increïble i per anys donada la joventut d'ambdós (el brasiler té 20 anys i el proper 5 de febrer en farà 21, mentre que l'argentí en té 25, camí dels 26, al juny).
La seva compenetració i que puguin jugar en el mateix conjunt sense problemes dependrà d'ells mateixos i de l'entrenador, de la seva capacitat perquè ambdós puguin desenvolupar el bon futbol que porten a dins i no hi hagi rivalitats ni incomptabilitats estranyes.
En el futbol només es juga amb una pilota i ambdós la volen i la necessiten. També, ambdós voldran tirar les faltes i els penals i ser protagonistes. Això pot portar a rivalitats, malentesos i conflictes que podrien perjudicar el seu rendiment i al del conjunt en general.
L'entrenador ha de trobar el sistema, la manera, en què l'argentí i el brasiler se sentin prou a gust i donin el rendiment que s'espera d'ells. No serà fàcil. Tanmateix, molts equips han tingut grans figures que s'han hagut d'adaptar a les circumstàncies. Per exemple, el Reial Madrid té en Cristiano i en Benzema i bé que rendeixen ambdós a un bon nivell. I abans havia tingut Di Stéfano i altres grans jugadors, com Puskas i Gento (i d'altres: Rial, Kopa, Didí, etc.); i bé que van jugar junts i durant moltes temporades donant un gran rendiment. Igualment que la selecció brasilera campiona del 1958 i del 1962 (Pelé, Garrincha i altres fenòmens) i del 1970 (Pele, Tostao, Jairzinho, Rivelinho). O en el mateix Barça actual on juguen les grans estrelles del futbol actual (Messi, Iniesta, Xavi); o com havia passat, fa poc, en el Barça de Ronaldinho i Eto'o.
dimarts, 8 de gener del 2013
divendres, 4 de gener del 2013
2. Continuació del BALANÇ BARÇA 2012. La plantilla.
Des de la temporada 2008-09, la primera de Guardiola en el primer equip, ara fa cinc anys, la plantilla s'ha renovat en part. Ha mantingut la columna vertebral bàsica, però alguns dels peons han marxat i n'han arribat d'altres.
Així, del primer any triomfal han desaparegut del planter figures com Eto'o, Márquez, Henry, Bojan, Silvinho, Keita i Touré Yayá, que van jugar molts partits vestits de blaugrana, algun d'ells durant més d'una temporada. Altres jugadors importants que han passat per l'equip durant aquests cinc anys han estat: Ibrahimovic, Chycrynskiy, Maxwell, Milito, Affellay i algun altre; a més de Cáceres, Gudjohnsen, Hleb, Jeffren i altres que em deixo. Tampoc esmento als del filial que han jugat en el primer equip de manera més esporàdica.
Anem a analitzar la pantilla per posicions.
Víctor Valdés continua a la porteria. Crec que a les dues darreres temporades, incloent-hi aquesta, ha baixat en rendiment. Em costa recordar alguna bona actuació seva en aquests dos darrers anys. Para poques pilotes i gairebé sempre que els rivals li arriben amb bones condicions i no xuten fora o al pal les pilotes solen entrar. Actualment és un porter normalet.
El suplent, Pinto, prou feines compta i ja comença a ser massa veterà (té 37 anys). Només juga la Copa del Rei i compleix; més o menys com en Valdés. Però, degut a la seva edat, no té futur. S'ha de buscar un porter de garanties, disposat a ser titular.
Aquesta temporada l'Alves ha perdut la titularitat indiscutible en el lateral dret. Ara, el seu lloc se'l disputen tres jugadors: el mateix Alves, el seu compatriota Adriano (potser en millor forma que no pas ell) i el novell Montoya, a qui convé donar-li oportunitats i partits de compromís. El brasiler, encara que s'esforça, ja no sorprèn i ha perdut nervi i rapidesa, les seves dues grans virtuts.
Pel centre, Piqué i Puyol, malgrat l'edat del segon, semblen indiscutibles. En Piqué está en un excel·lent estat de forma (i més "Piquembauer" que mai) i la seva aportació al conjunt és decisiva. Puyol, per la seva banda, a cada partit dóna lliçons de coratge, de lideratge, de compromís, d'esforç i de nervi. És insubstituïble; no m'estranya que el club el vulgui renovar per uns quants anys més. Es trobarà a faltar quan no hi sigui.
En Mascherano compleix bé, però no és un central imponent. És un bon jugador, seriós i ràpid, amb una bona sortida de la pilota des de darrere, cosa que va molt bé per l'estil de joc de l'equip.
Pel que fa a Bartra és una promesa a seguir. Se li veu quelcom. S'ha de tenir paciència i donar-li minuts.
En canvi, en Fontàs ha estat cedit al Mallorca, on tampoc no juga gaire.
L'Adriano i l'Abidal han jugat alguna vegada de centrals i han complert, però només se'ls ha de fer jugar en aquesta posició com a solucíó d'emergència. Crec que s'ha de fitxar un central de garanties si no es té prou confiança amb en Bartra; i més amb les lesions i l'edat que té el capità Puyol (34 anys; a l'abril, 35).
L'Alba, a l'esquerra, està complint, especialment en les tasques ofensives i d'ajuda al mig del camp. Com a defensa és molt flac; les seves grans virtuts són la rapidesa, les pilotes que roba al centre del camp i l'arribada fins al guix i el centre al company més ben situat. En l'un contra un, a prop de l'àrea pròpia, els rivals el superen amb facilitat i en les jugades a pilota aturada és fatal. Tanmateix, les seves aportacions superen els seus hàndicaps, sempre que algun company compensi les seves caresties. La seva rapidesa és important en l'estil defensiu i la manera de jugar que té el Barça.
Com a substituts té el gran Abidal, si es recupera, i l'Adriano. Quina evolució tan bona ha tingut el jugador brasiler! Llàstima que es lesioni tan sovint, perquè darrerament està veritablement superb.
Amb ells el lateral esquerre està ben cobert. I més si es té present la possible pujada d'algun jugador del filial (m'agrada en Lobato, el d'Esparreguera, que ara el fan jugar més avançat, però que pot ser un bon lateral esquerre amb arribada, joc i penetració). A Muniesa el coneixem poc; sembla encara poc fet. Potser se l'hauria de cedir.
En Busquets, com a migcentre defensiu, és una de les peces clau del conjunt i dóna equilibri i sortida de pilota des de darrere. Fa una gran tasca d'equip i és bàsic. Té el problema de la rapidesa, en què els rivals se li'n van amb molta facilitat (com Falcao, en el gol del darrer partit contra l'Atlético al Camp Nou). Els companys haurien d'anar més en compte amb aquest hàndicap del jugador de Badia.
En Xavi i l'Iniesta són indiscutibles i, juntament amb Messi, són els que marquen el joc i el segell del Barça des de fa anys. Són jugadors clau en el conjunt i imprescindibles, com també ho és, per a mi, en Cesc, un gran jugador, força incomprès aquí, però que tira l'equip molt amunt i trenca molt, encara que sembli que no. El d'Arenys, format a la Masia, però des dels quinze anys i durant vuit temporades seguides a l'Arsenal, no té ben bé l'ADN del joc del Barça, però aporta moltes coses al conjunt, és valent i molt vertical i té una gran arribada a l'àrea contrària.
En Thiago ha d'anar evolucionant. Té una gran tècnica i molta classe; a més, sap treballar i fer feina fosca. Però és massa irregular; tot sovint comet errades infantils. Si acaba quallant pot donar moltes tardes de glòria al club. S'haurà de tenir dos o tres anys de paciència amb ell i que es vagi consolidant.
En Jong té condicions, però el mig del camp del Barça té grans jugadors i no tots poden jugar els minuts que desitgen. Ja va passar amb en Touré Yayá i amb en Keita.
En Sergio Roberto és un jugador de futur, amb qualitats, a qui li convé jugar molts minuts a la màxima categoria i anar agafant solera. Hauria d'anar cedit un o dos anys i no estar aquí jugant poc, més que res per la competència que hi ha en les posicions que pot ocupar. En canvi, el mexicà Jonatan no té lloc en aquesta plantilla; no aporta res de diferent. Val més confiar en altres jugadors que puguin donar més coses al conjunt.
En Verdú, ex del Barça i actualment del RCD Espanyol, queda lliure l'any que ve. El veig un jugador apte per formar part del planter culer. A més, està en una edat per rendir i sap on arribaria i allò que s'espera d'ell. Crec que és un noi blaugrana fins a la mèdula i que es podria jubilar a can Barça, ja que no tindria cap problema amb l'estil de joc que desenvolupa l'equip.
A davant, molts problemes. Llevat d'en Messi, als altres els costa donar la talla. Segurament que l'astre argentí els tapa molt i que estan totalment supeditats al seu joc, però tampoc és prou justificació pel rendiment que estan donant.
Malgrat tot, tampoc hi ha gaire res per fitxar de fora i que s'adapti a l'estil de joc blaugrana. Els davanters-figura crec que no voldran venir (se'ls hauria de pagar el gust i les ganes) perquè estarien obligats a jugar a la banda, estar sempre pendents dels moviments de Messi i de perseguir els seus laterals.
Suposo que Pedro i Alexis continuaran. En Villa crec que marxarà perquè no està content ja que juga poc i mai en els partits importants. Esperem que Tello acabi per treure tot el bo que atresora. És l'esperança que tinc de cara a la davantera blaugrana.
A veure si es fitxa en Neymar, la gran figura brasilera, que penso que no serien pas incompatibles amb en Messi si més no per la posició que ambdós ocupen habitualment damunt el terreny de joc. L'altra cosa podria ser la incompatibilitat humana i de "vedettisme", que de tot hi ha a la vinya del senyor.
A l'actualment lesionat Cuenca li manca "empaque" per jugar en el Barça. Es parla que el club el vol cedir; diuen que el València hi està interessat en tenir Feghouli absent per la Copa d'Àfrica.
També s'haurà de veure Affellay i com torna de forma després de la seva cessió al Schalke alemany. L'holandès és un bon jugador. Si s'ha refet de la greu lesió que va patir la temporada passada i ha madurat i consolidat el seu joc pot ser un reforç interessant ja que sabia jugar, era ràpid i atrevit i tenia un bon xut.
Pel que fa a Bojan va marxar traspassat a la Roma, amb dret a recuperació. No crec que interessi ja que sembla que ha quedat força estancat. Ara el podrem veure en l'eliminatòria de la Champion's contra el Milan, que enguany ha adquirit els seus drets.
Pel que fa als davanters del filial, la jove promesa de Riudarenes, Gerard Deulofeu, del qual se'n parla molt, per a mi encara està verd; en el primer equip no faria res. A Segona A, amb el Barça B, marca algun gol (la meitat dels que fa són de penal), però, encara que és molt ràpid, desborda poc i gairebé mai no acaba cap jugada.
Dels altres, poca cosa a dir. Un dels que destaca és Rafinha, el germà de Thiago Alcántara, que juga entre línies, treballa molt i sap marcar. Se l'hauria de cedir a un equip de primera. I com ja he comentat abans hi ha un jugador del B que no em desagrada: és en Lobato, que juga per l'esquerra, és ràpid, pot i té arribada.
(Continuarà)
Així, del primer any triomfal han desaparegut del planter figures com Eto'o, Márquez, Henry, Bojan, Silvinho, Keita i Touré Yayá, que van jugar molts partits vestits de blaugrana, algun d'ells durant més d'una temporada. Altres jugadors importants que han passat per l'equip durant aquests cinc anys han estat: Ibrahimovic, Chycrynskiy, Maxwell, Milito, Affellay i algun altre; a més de Cáceres, Gudjohnsen, Hleb, Jeffren i altres que em deixo. Tampoc esmento als del filial que han jugat en el primer equip de manera més esporàdica.
Anem a analitzar la pantilla per posicions.
Víctor Valdés continua a la porteria. Crec que a les dues darreres temporades, incloent-hi aquesta, ha baixat en rendiment. Em costa recordar alguna bona actuació seva en aquests dos darrers anys. Para poques pilotes i gairebé sempre que els rivals li arriben amb bones condicions i no xuten fora o al pal les pilotes solen entrar. Actualment és un porter normalet.
El suplent, Pinto, prou feines compta i ja comença a ser massa veterà (té 37 anys). Només juga la Copa del Rei i compleix; més o menys com en Valdés. Però, degut a la seva edat, no té futur. S'ha de buscar un porter de garanties, disposat a ser titular.
Aquesta temporada l'Alves ha perdut la titularitat indiscutible en el lateral dret. Ara, el seu lloc se'l disputen tres jugadors: el mateix Alves, el seu compatriota Adriano (potser en millor forma que no pas ell) i el novell Montoya, a qui convé donar-li oportunitats i partits de compromís. El brasiler, encara que s'esforça, ja no sorprèn i ha perdut nervi i rapidesa, les seves dues grans virtuts.
Pel centre, Piqué i Puyol, malgrat l'edat del segon, semblen indiscutibles. En Piqué está en un excel·lent estat de forma (i més "Piquembauer" que mai) i la seva aportació al conjunt és decisiva. Puyol, per la seva banda, a cada partit dóna lliçons de coratge, de lideratge, de compromís, d'esforç i de nervi. És insubstituïble; no m'estranya que el club el vulgui renovar per uns quants anys més. Es trobarà a faltar quan no hi sigui.
En Mascherano compleix bé, però no és un central imponent. És un bon jugador, seriós i ràpid, amb una bona sortida de la pilota des de darrere, cosa que va molt bé per l'estil de joc de l'equip.
Pel que fa a Bartra és una promesa a seguir. Se li veu quelcom. S'ha de tenir paciència i donar-li minuts.
En canvi, en Fontàs ha estat cedit al Mallorca, on tampoc no juga gaire.
L'Adriano i l'Abidal han jugat alguna vegada de centrals i han complert, però només se'ls ha de fer jugar en aquesta posició com a solucíó d'emergència. Crec que s'ha de fitxar un central de garanties si no es té prou confiança amb en Bartra; i més amb les lesions i l'edat que té el capità Puyol (34 anys; a l'abril, 35).
L'Alba, a l'esquerra, està complint, especialment en les tasques ofensives i d'ajuda al mig del camp. Com a defensa és molt flac; les seves grans virtuts són la rapidesa, les pilotes que roba al centre del camp i l'arribada fins al guix i el centre al company més ben situat. En l'un contra un, a prop de l'àrea pròpia, els rivals el superen amb facilitat i en les jugades a pilota aturada és fatal. Tanmateix, les seves aportacions superen els seus hàndicaps, sempre que algun company compensi les seves caresties. La seva rapidesa és important en l'estil defensiu i la manera de jugar que té el Barça.
Com a substituts té el gran Abidal, si es recupera, i l'Adriano. Quina evolució tan bona ha tingut el jugador brasiler! Llàstima que es lesioni tan sovint, perquè darrerament està veritablement superb.
Amb ells el lateral esquerre està ben cobert. I més si es té present la possible pujada d'algun jugador del filial (m'agrada en Lobato, el d'Esparreguera, que ara el fan jugar més avançat, però que pot ser un bon lateral esquerre amb arribada, joc i penetració). A Muniesa el coneixem poc; sembla encara poc fet. Potser se l'hauria de cedir.
En Busquets, com a migcentre defensiu, és una de les peces clau del conjunt i dóna equilibri i sortida de pilota des de darrere. Fa una gran tasca d'equip i és bàsic. Té el problema de la rapidesa, en què els rivals se li'n van amb molta facilitat (com Falcao, en el gol del darrer partit contra l'Atlético al Camp Nou). Els companys haurien d'anar més en compte amb aquest hàndicap del jugador de Badia.
En Xavi i l'Iniesta són indiscutibles i, juntament amb Messi, són els que marquen el joc i el segell del Barça des de fa anys. Són jugadors clau en el conjunt i imprescindibles, com també ho és, per a mi, en Cesc, un gran jugador, força incomprès aquí, però que tira l'equip molt amunt i trenca molt, encara que sembli que no. El d'Arenys, format a la Masia, però des dels quinze anys i durant vuit temporades seguides a l'Arsenal, no té ben bé l'ADN del joc del Barça, però aporta moltes coses al conjunt, és valent i molt vertical i té una gran arribada a l'àrea contrària.
En Thiago ha d'anar evolucionant. Té una gran tècnica i molta classe; a més, sap treballar i fer feina fosca. Però és massa irregular; tot sovint comet errades infantils. Si acaba quallant pot donar moltes tardes de glòria al club. S'haurà de tenir dos o tres anys de paciència amb ell i que es vagi consolidant.
En Jong té condicions, però el mig del camp del Barça té grans jugadors i no tots poden jugar els minuts que desitgen. Ja va passar amb en Touré Yayá i amb en Keita.
En Sergio Roberto és un jugador de futur, amb qualitats, a qui li convé jugar molts minuts a la màxima categoria i anar agafant solera. Hauria d'anar cedit un o dos anys i no estar aquí jugant poc, més que res per la competència que hi ha en les posicions que pot ocupar. En canvi, el mexicà Jonatan no té lloc en aquesta plantilla; no aporta res de diferent. Val més confiar en altres jugadors que puguin donar més coses al conjunt.
En Verdú, ex del Barça i actualment del RCD Espanyol, queda lliure l'any que ve. El veig un jugador apte per formar part del planter culer. A més, està en una edat per rendir i sap on arribaria i allò que s'espera d'ell. Crec que és un noi blaugrana fins a la mèdula i que es podria jubilar a can Barça, ja que no tindria cap problema amb l'estil de joc que desenvolupa l'equip.
A davant, molts problemes. Llevat d'en Messi, als altres els costa donar la talla. Segurament que l'astre argentí els tapa molt i que estan totalment supeditats al seu joc, però tampoc és prou justificació pel rendiment que estan donant.
Malgrat tot, tampoc hi ha gaire res per fitxar de fora i que s'adapti a l'estil de joc blaugrana. Els davanters-figura crec que no voldran venir (se'ls hauria de pagar el gust i les ganes) perquè estarien obligats a jugar a la banda, estar sempre pendents dels moviments de Messi i de perseguir els seus laterals.
Suposo que Pedro i Alexis continuaran. En Villa crec que marxarà perquè no està content ja que juga poc i mai en els partits importants. Esperem que Tello acabi per treure tot el bo que atresora. És l'esperança que tinc de cara a la davantera blaugrana.
A veure si es fitxa en Neymar, la gran figura brasilera, que penso que no serien pas incompatibles amb en Messi si més no per la posició que ambdós ocupen habitualment damunt el terreny de joc. L'altra cosa podria ser la incompatibilitat humana i de "vedettisme", que de tot hi ha a la vinya del senyor.
A l'actualment lesionat Cuenca li manca "empaque" per jugar en el Barça. Es parla que el club el vol cedir; diuen que el València hi està interessat en tenir Feghouli absent per la Copa d'Àfrica.
També s'haurà de veure Affellay i com torna de forma després de la seva cessió al Schalke alemany. L'holandès és un bon jugador. Si s'ha refet de la greu lesió que va patir la temporada passada i ha madurat i consolidat el seu joc pot ser un reforç interessant ja que sabia jugar, era ràpid i atrevit i tenia un bon xut.
Pel que fa a Bojan va marxar traspassat a la Roma, amb dret a recuperació. No crec que interessi ja que sembla que ha quedat força estancat. Ara el podrem veure en l'eliminatòria de la Champion's contra el Milan, que enguany ha adquirit els seus drets.
Pel que fa als davanters del filial, la jove promesa de Riudarenes, Gerard Deulofeu, del qual se'n parla molt, per a mi encara està verd; en el primer equip no faria res. A Segona A, amb el Barça B, marca algun gol (la meitat dels que fa són de penal), però, encara que és molt ràpid, desborda poc i gairebé mai no acaba cap jugada.
Dels altres, poca cosa a dir. Un dels que destaca és Rafinha, el germà de Thiago Alcántara, que juga entre línies, treballa molt i sap marcar. Se l'hauria de cedir a un equip de primera. I com ja he comentat abans hi ha un jugador del B que no em desagrada: és en Lobato, que juga per l'esquerra, és ràpid, pot i té arribada.
(Continuarà)
1. FC Barcelona: balanç de l'any 2012.
S'ha acabat l'any i en comença un altre: el 2013. El FC Barcelona va líder destacat a la Lliga espanyola (amb nou punts d'avantatge sobre l'Atlético, el segon classificat, i setze sobre el tercer, el Reial Madrid, el gran rival de sempre), no ha perdut en cap dels disset encontres disputats fins ara (només ha cedit un empat, justament contra el Madrid, al Camp Nou), ha marcat 57 gols (3,35 per partit) i n'ha encaixat 19 (que són bastants; és el quart equip menys golejat de la competició).
En Messi és el màxim golejador, amb 25 gols (un de penal), seguit a distància per Falcao, amb 17 gols (sis de penal), i per Cristiano, amb 14 (quatre de penal). El quart és Adúriz, ja només amb 10 gols.
Pel que fa a la Copa del Rei, el Barça està ja a octaus de final (contra el Còrdova, 0-2 allà). El següent rival pot ser el Màlaga i a les semifinals, si es passa, el Reial Madrid o el València. Si el club blaugrana arribés a la final es trobaria amb l'Atlético (o el Saragossa o el Sevilla).
A la Copa del Rei, per fer-se amb el títol, sempre un s'acaba enfrontant amb dos o tres dels milors equips de la Lliga espanyola. A l'edició d'enguany, si tot va bé o normal, a quarts de final amb el Màlaga, a semifinals amb el Reial Madrid i a la final contra l'Atlético.
Pel que fa a la Champions, el Barça ja està classificat per a octaus de final, contra el Milan (l'anada, el 20 de febrer, a San Siro. i la tornada, el 12 de març, al Camp Nou). Aleshores ja se sabrà el vencedor de l'altre duel important d'octaus de final, el Reial Madrid-ManU, que disputen les seves eliminatòries una setmana abans, el 13 de febrer i el 5 de març
.
Arribar a la final de la Champions sempre és complicat. Per exemple, no oblidem l'any passat en què justament els dos grans favorits per disputar-la, el Barça i el Madrid, van caure a semifinals contra els seus rivals respectius, el Chelsea i el Bayern. Però, vista la llista d'equips classificats, tampoc sembla tan complicat d'arribar-hi.
L'obstacle més gran serà el vencedor del gran duel Reial Madrid-Manchester United, seguit de la Juventus, el PSG d'Ibrahimovic i el Bayern. Els altres (Celtic, València, Shakhtar, Borussia, Oporto, Màlaga, Arsenal, Galatasaray, Schalke i Milan) semblen més assequibles. Diríem que tenen poques possibilitats de disputar la final, malgrat que en el món del futbol sempre hi ha sorpreses i enguany també n'hi haurà.
Pel que fa al rendiment del Barça d'ara s'ha recuperat després d'un decebedor començament del 2012. Després de guanyar el Mundial de Clubs, a meitats de desembre del 2011, davant el Santos de Neymar (4-0), l'equip blaugrana va baixar el llistó, va passar a fer un futbol més carrincló, més de possessió per la possessió i sense l'ambició d'anar endavant i cercar el gol. Va començar a comentar-se que el joc del Barça avorria. Aleshores, en una setmana, va perdre dos títols importants, primer la Champions en quedar eliminat a les semifinals pel Chelsea i després la Lliga, en perdre al Camp Nou contra el Reial Madrid (si arriba a guanyar s'hagués posat a tres punts del líder). Finalment, en el campionat espanyol va quedar segon, a nou punts de l'etern rival, que es va emportar el títol i va establir un nou record de gols en la competició.
L'entrada de Tito Vilanova en el lloc de Guardiola, que s'ha agafat un any sabàtic a Nova York, ha reactivat l'equip, que està portant a terme una temporada impecable, jugant amb moltes ganes, amb ambició i sacrifici, lluitant fins al darrer minut i fent tot allò que cal que facin els equips que volen quedar campions.
A més, ha deixat de fer aquell futbol de control de la pilota, només pel control, fent passades endarrere i endarrere, i anant d'un lateral a l'altre, sense buscar la profunditat i fer perill i ocasions de gol. Ara es continua fent el control, però es cerca el marc contrari i el gol. Només per posar un exemple: si en 17 encontres s'han fet 57 gols, en 38, al final del campionat, se n'hauran aconseguit 127-128.
De ser així s'establiria un nou record golejador a la Lliga, amb un equip que només té un bon golejador; la resta de gols estarien molt repartits entre la totalitat dels components de la plantilla culer. No s'ha oblidar que a la temporada anterior, el Reial Madrid, que va marcar 121 gols, 46 van ser de Cristiano Ronaldo (segon màxim golejador, després de Messi, primer amb 50), 22 d'Higuaín (quart màxim golejador, després de Falcao, tercer amb 24) i 21 de Benzema (cinquè màxim golejador).
Entre els tres jugadors madridistes van aconseguir 89 dels 121 gols del seu equip; la resta només 32. Això no passarà pas a can Barça. És probable que el segon màxim golejador no arribi ni a la dotzena de gols i que, en canvi, Messi superi la cinquantena.
(continuarà)
En Messi és el màxim golejador, amb 25 gols (un de penal), seguit a distància per Falcao, amb 17 gols (sis de penal), i per Cristiano, amb 14 (quatre de penal). El quart és Adúriz, ja només amb 10 gols.
Pel que fa a la Copa del Rei, el Barça està ja a octaus de final (contra el Còrdova, 0-2 allà). El següent rival pot ser el Màlaga i a les semifinals, si es passa, el Reial Madrid o el València. Si el club blaugrana arribés a la final es trobaria amb l'Atlético (o el Saragossa o el Sevilla).
A la Copa del Rei, per fer-se amb el títol, sempre un s'acaba enfrontant amb dos o tres dels milors equips de la Lliga espanyola. A l'edició d'enguany, si tot va bé o normal, a quarts de final amb el Màlaga, a semifinals amb el Reial Madrid i a la final contra l'Atlético.
Pel que fa a la Champions, el Barça ja està classificat per a octaus de final, contra el Milan (l'anada, el 20 de febrer, a San Siro. i la tornada, el 12 de març, al Camp Nou). Aleshores ja se sabrà el vencedor de l'altre duel important d'octaus de final, el Reial Madrid-ManU, que disputen les seves eliminatòries una setmana abans, el 13 de febrer i el 5 de març
.
Arribar a la final de la Champions sempre és complicat. Per exemple, no oblidem l'any passat en què justament els dos grans favorits per disputar-la, el Barça i el Madrid, van caure a semifinals contra els seus rivals respectius, el Chelsea i el Bayern. Però, vista la llista d'equips classificats, tampoc sembla tan complicat d'arribar-hi.
L'obstacle més gran serà el vencedor del gran duel Reial Madrid-Manchester United, seguit de la Juventus, el PSG d'Ibrahimovic i el Bayern. Els altres (Celtic, València, Shakhtar, Borussia, Oporto, Màlaga, Arsenal, Galatasaray, Schalke i Milan) semblen més assequibles. Diríem que tenen poques possibilitats de disputar la final, malgrat que en el món del futbol sempre hi ha sorpreses i enguany també n'hi haurà.
Pel que fa al rendiment del Barça d'ara s'ha recuperat després d'un decebedor començament del 2012. Després de guanyar el Mundial de Clubs, a meitats de desembre del 2011, davant el Santos de Neymar (4-0), l'equip blaugrana va baixar el llistó, va passar a fer un futbol més carrincló, més de possessió per la possessió i sense l'ambició d'anar endavant i cercar el gol. Va començar a comentar-se que el joc del Barça avorria. Aleshores, en una setmana, va perdre dos títols importants, primer la Champions en quedar eliminat a les semifinals pel Chelsea i després la Lliga, en perdre al Camp Nou contra el Reial Madrid (si arriba a guanyar s'hagués posat a tres punts del líder). Finalment, en el campionat espanyol va quedar segon, a nou punts de l'etern rival, que es va emportar el títol i va establir un nou record de gols en la competició.
L'entrada de Tito Vilanova en el lloc de Guardiola, que s'ha agafat un any sabàtic a Nova York, ha reactivat l'equip, que està portant a terme una temporada impecable, jugant amb moltes ganes, amb ambició i sacrifici, lluitant fins al darrer minut i fent tot allò que cal que facin els equips que volen quedar campions.
A més, ha deixat de fer aquell futbol de control de la pilota, només pel control, fent passades endarrere i endarrere, i anant d'un lateral a l'altre, sense buscar la profunditat i fer perill i ocasions de gol. Ara es continua fent el control, però es cerca el marc contrari i el gol. Només per posar un exemple: si en 17 encontres s'han fet 57 gols, en 38, al final del campionat, se n'hauran aconseguit 127-128.
De ser així s'establiria un nou record golejador a la Lliga, amb un equip que només té un bon golejador; la resta de gols estarien molt repartits entre la totalitat dels components de la plantilla culer. No s'ha oblidar que a la temporada anterior, el Reial Madrid, que va marcar 121 gols, 46 van ser de Cristiano Ronaldo (segon màxim golejador, després de Messi, primer amb 50), 22 d'Higuaín (quart màxim golejador, després de Falcao, tercer amb 24) i 21 de Benzema (cinquè màxim golejador).
Entre els tres jugadors madridistes van aconseguir 89 dels 121 gols del seu equip; la resta només 32. Això no passarà pas a can Barça. És probable que el segon màxim golejador no arribi ni a la dotzena de gols i que, en canvi, Messi superi la cinquantena.
(continuarà)
dijous, 30 d’agost del 2012
Supercopa d'Espanya 2012: va decidir l'errada de Valdés.
Al final va decidir l'errada de Víctor Valdés en l'encontre d'anada al Camp Nou a la Supercopa d'Espanta (3-2). En el primer clàssic de la temporada, després de remuntar un 0-1 advers, el Barça guanyava per 3-1, amb moltes possibilitats fins i tot d'augmentar la renda, quan el porter blaugrana va cometre una errada descomunal en perdre l'esfèrica, en un mal control amb el peu, davant Di Maria, que va marcar a porteria buida i va posar el seu equip en franquícia per guanyar el títol a poc que les coses al Bernabeu rutllessin una mica.
Amb aquest darrer gol encaixat, el pes de la remuntada al colosseu blanc es presentava com una llosa molt gran per al FC Barcelona. Estava obligat a no perdre: havia d'empatar o guanyar. El Reial Madrid en tenia prou amb una pírrica víctòria per obtenir el primer títol de la temporada.
Amb un Bernabeu ple a rebossar (lògic, el Camp Nou també ho estava una setmana abans) i amb ganes de guanyar al Barça (com aquest de guanyar al Madrid), la gesta no va ser possible. Valdés, malgrat allò que les cròniques puguin explicar, tampoc no va fer gaire res per impedir-ho. Una bona aturada a l'Higuaín, amb el peu, quan aquest havia arribat sol davant seu i dos gols encaixats, en els quals no va tenir culpa (en el segon, una mica).
En el primer gol, d'Higuaín, que havia tornat a arribar sol davant seu, la pilota li va passar per sota el cos, no li rebotar en els peus, quan si que, en una ocasió semblant, en Pedro no marcarà perquè Casillas no es va aixecar tant, va mirar per on anava l'esfèrica i aquesta no li va passar ni per sota ni per entre les cames. Senzillament la va aturar; o refusar si es vol.
En el segon gol, de Cristiano, aquest arriba sol, però com ha de controlar l'esfèrica, dóna temps a què Piqué es col·loqui sota els pals i en Valdès pugui ajustar la seva posició; el portugués xuta una mica malament la pilota, que hagués anat cap on era Piqué, i el porter blaugrana, en la seva desesperació, li desvia la pilota al costat contrari d'on era el central. El poc precís xut de Cristiano, malgrat estar en bona posició de dispar, era de bon aturar per un porter normalet. Segon gol madridista i eliminatòria gairebé sentenciada.
El Barça va jugar millor a la segona part, però li va mancar allò que abans se'n deia "mordiente", tant a darrera com al mig com a davant. Va ser una de les característiques dels blaugrana de mitja temporada de l'any passat (a partir del Mundialet de Clubs) i veig que continua en aquesta.
Malgrat aquesta manca d'empenta i de profunditat, després de l'inaudit gol de falta de Messi ben bé abans del descans, en el segon període el FC Barcelona va gaudir encara de quatre ocasions, dues ben bé al final del matx, quan ja no hi havia temps per fer res més.
En la primera, l'excel·lent acció de Pedro va ser ben aturada pel millor porter del món. En la segona, el mateix Pedro va xutar a porteria en comptes de passar-la al mig on arribava Messi (i en Casillas es va posar la sotana perquè la pilota no li passés per sota o pel costat, tal com pretenia el canari amb la seva acció). En la tercera Messi va tirar lleugerament desviat un bon tret amb característiques de gol; potser sense la pressió afegida de marcar hagués fet diana. I en la quarta, al lateral Montoya li va mancar trempera per marcar (tanmateix, Casillas no es va tirar al costat contrari com sol fer Valdés).
Analitzar allò que va ser l'encontre no és l'objectiu d'aquest post. La primera part va ser de domini local i el Madrid hagués pogut marcar algun gol més. La defensa del Barça va ser desastrosa, tant pel mig com pels laterals. A l'Higuaín se li van donar ocasions de marcar senzillament perquè estava sol, sense ningú que li fes ombra. I en Cristiano, en dues ocasions, va poder escapar-se i arribar sol. En una va provocar l'expulsió d'Adriano i en l'altra va marcar.
En el primer període el Reial Madrid va jugar millor, va recuperar molt ràpidament l'esfèrica, no va deixar passar gairebé del mig del camp als blaugrana i va anul·lar els seus jugadors clau i el joc culer. A més, la defensa barcelonista i en Busquets li van proporcionar les ocasions de gol que buscava. Sort que en Messi, en un dels pocs gols de falta que fa, va escurçar diferències i es va arribar al descans amb un injust 2-1.
En el segon període el marcador no es mouria. Malgrat les esperances que sempre hi ha que al final es pugui marcar un gol, el fet de no empatar a l'inici, després del descans, va tornar a ser clau. El Madrid va tornar a sortir fort i en el primer quart els blaugrana no van poder fer gaire res més que aturar el joc blanc. Després, a la darrera mitja hora el Barça va tornar a tenir l'esfèrica i el domini del joc, però li va mancar fer perill a davant, atacar més i amb profunditat.
Les quatre ocasions que va tenir després del descans no poden justificar el mal partit blaugrana al Bernabeu. Podríem dir que estaven obligats a fer-ho i les ocasions van venir més per errades defensives del Madrid que no pas conseqüència del bon joc culer i del seu joc d'atac.
Però no s'ha d'oblidar que el 3-2 al Camp Nou havia sentenciat gairebé el títol. I d'aquest resultat només hi ha un culpable, malgrat que a la premsa li costa reconèixer-ho. Avui al dematí llegia el Marca: en Casillas té un 9 de nota, que els internautes li pugen lleugerament, i en Valdés un 7, al qual els participants també li pugen la qualificació un parell de dècimes.
Bon debut de Song. Només un quart, però se li van veure coses. En Montoya, bé, malgrat haver de marcar el gran Cristiano. L'Adriano, fins la seva expulsió, no ho havia pas fet millor; a més, el canterà es va prodigar en atac i va tenir una bona ocasió de gol en la darrera acció del matx. L'Alba, molt normalet, correcte, sense destacar. En Piqué, en Mascherano i en Busquets, fluixets. En Xavi es fa gran; li costa mantenir el ritme i físicament els rivals el superen bé. Iniesta, millor, amb una sèrie de grans detalls tècnics, com sempre; però poca presència a davant. En Messi, irregular; va perdre moltes pilotes, però va marcar un bon gol de falta i va estar a punt de donar el títol al Barça en la penúltima jugada del partit. En Pedro, molt bé, dels millors blaugrana. L'Alexis, inexistent. I en Tello, que va sortir a manca de nou minuts per al final, es va mostrar molt nerviós i una mica descentrat.
No se sap la incidència que la lesió d'Alves pot haver tingut en l'actuació del Barça. La seva absència va provocar un canvi defensiu que es va notar massa. A l'Adriano se'l va veure nerviós, com desubicat, i l'Alba tampoc fa res d'important. Potser amb la presència del brasiler, ja ben acostumat a marcar Cristiano, tot plegat hagués estat diferent.
Amb aquest darrer gol encaixat, el pes de la remuntada al colosseu blanc es presentava com una llosa molt gran per al FC Barcelona. Estava obligat a no perdre: havia d'empatar o guanyar. El Reial Madrid en tenia prou amb una pírrica víctòria per obtenir el primer títol de la temporada.
Amb un Bernabeu ple a rebossar (lògic, el Camp Nou també ho estava una setmana abans) i amb ganes de guanyar al Barça (com aquest de guanyar al Madrid), la gesta no va ser possible. Valdés, malgrat allò que les cròniques puguin explicar, tampoc no va fer gaire res per impedir-ho. Una bona aturada a l'Higuaín, amb el peu, quan aquest havia arribat sol davant seu i dos gols encaixats, en els quals no va tenir culpa (en el segon, una mica).
En el primer gol, d'Higuaín, que havia tornat a arribar sol davant seu, la pilota li va passar per sota el cos, no li rebotar en els peus, quan si que, en una ocasió semblant, en Pedro no marcarà perquè Casillas no es va aixecar tant, va mirar per on anava l'esfèrica i aquesta no li va passar ni per sota ni per entre les cames. Senzillament la va aturar; o refusar si es vol.
En el segon gol, de Cristiano, aquest arriba sol, però com ha de controlar l'esfèrica, dóna temps a què Piqué es col·loqui sota els pals i en Valdès pugui ajustar la seva posició; el portugués xuta una mica malament la pilota, que hagués anat cap on era Piqué, i el porter blaugrana, en la seva desesperació, li desvia la pilota al costat contrari d'on era el central. El poc precís xut de Cristiano, malgrat estar en bona posició de dispar, era de bon aturar per un porter normalet. Segon gol madridista i eliminatòria gairebé sentenciada.
El Barça va jugar millor a la segona part, però li va mancar allò que abans se'n deia "mordiente", tant a darrera com al mig com a davant. Va ser una de les característiques dels blaugrana de mitja temporada de l'any passat (a partir del Mundialet de Clubs) i veig que continua en aquesta.
Malgrat aquesta manca d'empenta i de profunditat, després de l'inaudit gol de falta de Messi ben bé abans del descans, en el segon període el FC Barcelona va gaudir encara de quatre ocasions, dues ben bé al final del matx, quan ja no hi havia temps per fer res més.
En la primera, l'excel·lent acció de Pedro va ser ben aturada pel millor porter del món. En la segona, el mateix Pedro va xutar a porteria en comptes de passar-la al mig on arribava Messi (i en Casillas es va posar la sotana perquè la pilota no li passés per sota o pel costat, tal com pretenia el canari amb la seva acció). En la tercera Messi va tirar lleugerament desviat un bon tret amb característiques de gol; potser sense la pressió afegida de marcar hagués fet diana. I en la quarta, al lateral Montoya li va mancar trempera per marcar (tanmateix, Casillas no es va tirar al costat contrari com sol fer Valdés).
Analitzar allò que va ser l'encontre no és l'objectiu d'aquest post. La primera part va ser de domini local i el Madrid hagués pogut marcar algun gol més. La defensa del Barça va ser desastrosa, tant pel mig com pels laterals. A l'Higuaín se li van donar ocasions de marcar senzillament perquè estava sol, sense ningú que li fes ombra. I en Cristiano, en dues ocasions, va poder escapar-se i arribar sol. En una va provocar l'expulsió d'Adriano i en l'altra va marcar.
En el primer període el Reial Madrid va jugar millor, va recuperar molt ràpidament l'esfèrica, no va deixar passar gairebé del mig del camp als blaugrana i va anul·lar els seus jugadors clau i el joc culer. A més, la defensa barcelonista i en Busquets li van proporcionar les ocasions de gol que buscava. Sort que en Messi, en un dels pocs gols de falta que fa, va escurçar diferències i es va arribar al descans amb un injust 2-1.
En el segon període el marcador no es mouria. Malgrat les esperances que sempre hi ha que al final es pugui marcar un gol, el fet de no empatar a l'inici, després del descans, va tornar a ser clau. El Madrid va tornar a sortir fort i en el primer quart els blaugrana no van poder fer gaire res més que aturar el joc blanc. Després, a la darrera mitja hora el Barça va tornar a tenir l'esfèrica i el domini del joc, però li va mancar fer perill a davant, atacar més i amb profunditat.
Les quatre ocasions que va tenir després del descans no poden justificar el mal partit blaugrana al Bernabeu. Podríem dir que estaven obligats a fer-ho i les ocasions van venir més per errades defensives del Madrid que no pas conseqüència del bon joc culer i del seu joc d'atac.
Però no s'ha d'oblidar que el 3-2 al Camp Nou havia sentenciat gairebé el títol. I d'aquest resultat només hi ha un culpable, malgrat que a la premsa li costa reconèixer-ho. Avui al dematí llegia el Marca: en Casillas té un 9 de nota, que els internautes li pugen lleugerament, i en Valdés un 7, al qual els participants també li pugen la qualificació un parell de dècimes.
Bon debut de Song. Només un quart, però se li van veure coses. En Montoya, bé, malgrat haver de marcar el gran Cristiano. L'Adriano, fins la seva expulsió, no ho havia pas fet millor; a més, el canterà es va prodigar en atac i va tenir una bona ocasió de gol en la darrera acció del matx. L'Alba, molt normalet, correcte, sense destacar. En Piqué, en Mascherano i en Busquets, fluixets. En Xavi es fa gran; li costa mantenir el ritme i físicament els rivals el superen bé. Iniesta, millor, amb una sèrie de grans detalls tècnics, com sempre; però poca presència a davant. En Messi, irregular; va perdre moltes pilotes, però va marcar un bon gol de falta i va estar a punt de donar el títol al Barça en la penúltima jugada del partit. En Pedro, molt bé, dels millors blaugrana. L'Alexis, inexistent. I en Tello, que va sortir a manca de nou minuts per al final, es va mostrar molt nerviós i una mica descentrat.
No se sap la incidència que la lesió d'Alves pot haver tingut en l'actuació del Barça. La seva absència va provocar un canvi defensiu que es va notar massa. A l'Adriano se'l va veure nerviós, com desubicat, i l'Alba tampoc fa res d'important. Potser amb la presència del brasiler, ja ben acostumat a marcar Cristiano, tot plegat hagués estat diferent.
dimecres, 29 d’agost del 2012
El Barça, 2012-13.
Avui, dimecres 29 d’agost de 2012, a punt de disputar-se el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya al Bernabeu contra el Reial Madrid (a l’anada, al Camp Nou, 3-2 favorable als blaugrana), la plantilla del FC Barcelona encara compta amb vint-i-vuit jugadors, més els reforços que puguin venir encara tant del filial com de fora. Són aquests:
Porters: Valdés, Pinto
Defenses: Alves, Montoya, Piqué, Mascherano, Puyol, Abidal, Adriano, Alba, Bartra, Fontàs, Muniesa
Migcampistes: Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Jonatan, Sergio Roberto, Thiago, Song
Davanters: Villa, Alexis, Messi, Pedro, Cuenca, Tello, Afellay
Sembla que hi ha tres jugadors transferibles que el club es vol treure del cim: Jonatan, Fontàs i Afellay. Això deixaria la plantilla culer amb els legals vint-i-cinc jugadors que poden tenir camiseta i número de dorsal per començar la temporada.
Malgrat l’amplitud de la plantilla continuen havent-hi mancances: un porter suplent, un central i un davanter. Haurien de ser jugadors de vàlua contrastada, o sigui, internacionals indiscutibles per als seus països. I és que el nivell del Barça, com el dels equips europeus més estelars, és molt elevat. No tots els jugadors serveixen per al Barça, el Madrid, els Manchester, el Milan, el Bayern i algun altre. Han de tenir un nivell excels, a més del caràcter necessari per aguantar la pressió i la competència en aquests grans equips. Un darrer cas ha estat el de Sahin, un gran jugador, amb molta classe, però el caràcter li ha impedit superar els obstacles que ha tingut al llarg de la temporada.
Els jugadors d’aquests superequips han de rendir en tots els partits. Si baixen el rendiment, segur que al cap d’un parell d'encontres passen a la suplència. No és com jugar a l’Espanyol, al Saragossa o a la Reial Societat, amb el màxim respecte per aquests equips, en els quals, encara que fallin o estiguin baixos durant alguns encontres, continuen jugant si són prou bons o si compten amb la confiança de l’entrenador.
En el Barça, i en altres equips de supernivell, no. La pressió mediàtica i de títols és tan forta que si no tenen un rendiment adequat seran substituïts o portats a la suplència, encara que l’entrenador no vulgui. Ho podem veure cada temporada.
Passant als jugadors que actualment estan a la plantilla del Barça tots són bons futbolistes, però no tots serveixen per ser titulars del Barça. Per exemple, els tres que estan en situació de transferibles no podrien ser mai titulars indiscutbiles. Sí que podrien disputar algun encontre, i fins i tot rendir, però no s’ha de comptar amb ells de cara al futur. S'ha de donar pas a jugadors amb més possibilitats. A més, la plantilla s'ha d'anar renovant amb futbolistes de prou qualitat per mantenir i millorar el nivell que ara hi ha.
En Pinto, ha millorat molt i la temporada passada va quallar uns bon partits, amb un rendiment global superior al de Valdés, penso. Tanmateix, ja té una edat i s’hauria de cercar un substitut de garanties. A més, si un dels dos es lesiona de llarga durada s’haurà de fitxar un porter ràpid i corrents; i les presses són males conselleres. Hi ha porters que estan molt bé de preu, són encara joves però amb molta experiència i estarien disposats a venir, com el cas de Moyà (del Getafe) i algun altre (l’estranger també existeix).
Alves, Piqué, Mascherano, Puyol, Adriano, Alba, semblen indiscutibles en la defensa. A mi en Montoya m’agrada, li veig un futur. Esperem que tingui el nivell Barça i no hagi d’acabar marxant a València o a un gran equip europeu. Abidal ja comença a tenir una edat, que fa suposar que li queda molt poc de futbol; a més, hi ha la seva infermetat. És un tema complicat, però molt a curt termini.
En Muniesa i en Fontàs crec que no tenen lloc al Barça. I en Bartra s’haurà de veure. Jo, de moment, fins que no es demostri el contrari, hi confiaria. Té condicions i sap jugar. A veure com evoluciona. Un parell d’anys de confiança.
Al mig del camp, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Thiago i Song són indiscutibles. Jonatan Dos Santos no té lloc al Barça i Sergio Roberto té moltes condicions. S’ha de tenir confiança en ell i anar observant com evoluciona. Un parell d’anys de confiança, un pèl més que en Bartra.
En Cesc té crítiques, però per a mi és un jugador indiscutible, amb un gran futur per endavant ja que només compta amb vint-i-cinc primaveres i ja fa anys que està entre els millors centrecampistes del món. Potser és el sistema Barça que no li va prou bé o potser és que se li demana molt: que distribueixi el joc, que defensi i que marqui molts gols. No és superman, només un bon jugador, un futbolista excel•lent.
En Song, pel que li vaig veure a l’Arsenal, també m’agrada. Té una potència física descomunal i va bastant sobrat en aquest aspecte; esperem que el joc que desplegui estigui en consonància amb la confiança que se li ha dipositat. A mi, de moment, m’agrada molt i el veig prou capaç de discutir-li la titularitat a Busquets, que és un jugador descomunal, com la copa d’un pino.
En Thiago és un altre jugador de futur, que se l’ha de cuidar, anar mimant-lo i que vagi tenint minuts, també en encontres compromesos, tal com es va fer anys endarrere amb l’Iniesta. Amb ell, en Cesc, en Busquets, a veure si amb en Sergio Roberto i algun fitxatge estelar, amb l’Iniesta de veterà, podem tenir un mig del camp potent una mitja dotzena d’anys més.
A davant, si en Villa no es recupera bé, és on poden haver-hi més problemes. Pot no haver-n'hi prou, com la temporada passada, amb un Messi tremendament golejador (cinquanta gols a la Lliga, un record absolut, que mai ningú més superarà si no és ell mateix), encara que ara no es prodigui tant amb les extraordinàries jugades que antuvi realitzava a cada partit.
Tanmateix, es necessita un altre golejador de garanties, que aconsegueixi entre quinze i vint gols a la Lliga. Sembla complicat que Pedro i Alexis puguin assolir aquestes xifres. En Pedro aporta un joc, una lluita i una polivalència, que, mentre pugui sostenir el nivell físic actual, van molt bé per al conjunt. El cas d’Alexis sembla més complicat; si no espavila, és un dels jugadors que poden acabar no tenint lloc al planter.
D’en Cuenca i en Tello ja he opinat en altres posts recents. En Cuenca és un bon jugador, amb molt de toc i que funciona molt bé amb el tipus de joc que fa el Barça, però és massa tou i no és golejador (sembla que pugui fer màxim sis gols a la Lliga). I en Tello té unes condicions formidables, d’autèntic crac. A veure si les confirma i s’acaba convertint en una estrella del Barça. M’encantaria. Però li costarà; el seu perfil de joc no té ben bé els gens culers. Necessita espais i menys toc; més rapidesa, canvis de joc i no tant de control, que el partit sigui més boig. Que pugui fer jugada individual sempre que li vagi bé i no haver de mostrar-se sempre tan esclau amb el sistema de joc de l'equip.
Afellay és un bon jugador, amb unes condicions excel•lents i un bon xut, però no és prou bo per ser titular en un club com el blaugrana. Sembla més un jugador per un València o un Atlético de Madrid.
Si Villa no es recupera bé i l’Alexis no acaba d’explotar mancarà un davanter golejador. Quan veig els preus que fitxen altres equips (el ManU, vint milions per Van Persie), me’n faig creus. A nosaltres ens costaria gairebé el doble i unes clàusules (els famosos serrells) totalment desorbitants. No sé de qui és la culpa.
Porters: Valdés, Pinto
Defenses: Alves, Montoya, Piqué, Mascherano, Puyol, Abidal, Adriano, Alba, Bartra, Fontàs, Muniesa
Migcampistes: Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Jonatan, Sergio Roberto, Thiago, Song
Davanters: Villa, Alexis, Messi, Pedro, Cuenca, Tello, Afellay
Sembla que hi ha tres jugadors transferibles que el club es vol treure del cim: Jonatan, Fontàs i Afellay. Això deixaria la plantilla culer amb els legals vint-i-cinc jugadors que poden tenir camiseta i número de dorsal per començar la temporada.
Malgrat l’amplitud de la plantilla continuen havent-hi mancances: un porter suplent, un central i un davanter. Haurien de ser jugadors de vàlua contrastada, o sigui, internacionals indiscutibles per als seus països. I és que el nivell del Barça, com el dels equips europeus més estelars, és molt elevat. No tots els jugadors serveixen per al Barça, el Madrid, els Manchester, el Milan, el Bayern i algun altre. Han de tenir un nivell excels, a més del caràcter necessari per aguantar la pressió i la competència en aquests grans equips. Un darrer cas ha estat el de Sahin, un gran jugador, amb molta classe, però el caràcter li ha impedit superar els obstacles que ha tingut al llarg de la temporada.
Els jugadors d’aquests superequips han de rendir en tots els partits. Si baixen el rendiment, segur que al cap d’un parell d'encontres passen a la suplència. No és com jugar a l’Espanyol, al Saragossa o a la Reial Societat, amb el màxim respecte per aquests equips, en els quals, encara que fallin o estiguin baixos durant alguns encontres, continuen jugant si són prou bons o si compten amb la confiança de l’entrenador.
En el Barça, i en altres equips de supernivell, no. La pressió mediàtica i de títols és tan forta que si no tenen un rendiment adequat seran substituïts o portats a la suplència, encara que l’entrenador no vulgui. Ho podem veure cada temporada.
Passant als jugadors que actualment estan a la plantilla del Barça tots són bons futbolistes, però no tots serveixen per ser titulars del Barça. Per exemple, els tres que estan en situació de transferibles no podrien ser mai titulars indiscutbiles. Sí que podrien disputar algun encontre, i fins i tot rendir, però no s’ha de comptar amb ells de cara al futur. S'ha de donar pas a jugadors amb més possibilitats. A més, la plantilla s'ha d'anar renovant amb futbolistes de prou qualitat per mantenir i millorar el nivell que ara hi ha.
En Pinto, ha millorat molt i la temporada passada va quallar uns bon partits, amb un rendiment global superior al de Valdés, penso. Tanmateix, ja té una edat i s’hauria de cercar un substitut de garanties. A més, si un dels dos es lesiona de llarga durada s’haurà de fitxar un porter ràpid i corrents; i les presses són males conselleres. Hi ha porters que estan molt bé de preu, són encara joves però amb molta experiència i estarien disposats a venir, com el cas de Moyà (del Getafe) i algun altre (l’estranger també existeix).
Alves, Piqué, Mascherano, Puyol, Adriano, Alba, semblen indiscutibles en la defensa. A mi en Montoya m’agrada, li veig un futur. Esperem que tingui el nivell Barça i no hagi d’acabar marxant a València o a un gran equip europeu. Abidal ja comença a tenir una edat, que fa suposar que li queda molt poc de futbol; a més, hi ha la seva infermetat. És un tema complicat, però molt a curt termini.
En Muniesa i en Fontàs crec que no tenen lloc al Barça. I en Bartra s’haurà de veure. Jo, de moment, fins que no es demostri el contrari, hi confiaria. Té condicions i sap jugar. A veure com evoluciona. Un parell d’anys de confiança.
Al mig del camp, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Thiago i Song són indiscutibles. Jonatan Dos Santos no té lloc al Barça i Sergio Roberto té moltes condicions. S’ha de tenir confiança en ell i anar observant com evoluciona. Un parell d’anys de confiança, un pèl més que en Bartra.
En Cesc té crítiques, però per a mi és un jugador indiscutible, amb un gran futur per endavant ja que només compta amb vint-i-cinc primaveres i ja fa anys que està entre els millors centrecampistes del món. Potser és el sistema Barça que no li va prou bé o potser és que se li demana molt: que distribueixi el joc, que defensi i que marqui molts gols. No és superman, només un bon jugador, un futbolista excel•lent.
En Song, pel que li vaig veure a l’Arsenal, també m’agrada. Té una potència física descomunal i va bastant sobrat en aquest aspecte; esperem que el joc que desplegui estigui en consonància amb la confiança que se li ha dipositat. A mi, de moment, m’agrada molt i el veig prou capaç de discutir-li la titularitat a Busquets, que és un jugador descomunal, com la copa d’un pino.
En Thiago és un altre jugador de futur, que se l’ha de cuidar, anar mimant-lo i que vagi tenint minuts, també en encontres compromesos, tal com es va fer anys endarrere amb l’Iniesta. Amb ell, en Cesc, en Busquets, a veure si amb en Sergio Roberto i algun fitxatge estelar, amb l’Iniesta de veterà, podem tenir un mig del camp potent una mitja dotzena d’anys més.
A davant, si en Villa no es recupera bé, és on poden haver-hi més problemes. Pot no haver-n'hi prou, com la temporada passada, amb un Messi tremendament golejador (cinquanta gols a la Lliga, un record absolut, que mai ningú més superarà si no és ell mateix), encara que ara no es prodigui tant amb les extraordinàries jugades que antuvi realitzava a cada partit.
Tanmateix, es necessita un altre golejador de garanties, que aconsegueixi entre quinze i vint gols a la Lliga. Sembla complicat que Pedro i Alexis puguin assolir aquestes xifres. En Pedro aporta un joc, una lluita i una polivalència, que, mentre pugui sostenir el nivell físic actual, van molt bé per al conjunt. El cas d’Alexis sembla més complicat; si no espavila, és un dels jugadors que poden acabar no tenint lloc al planter.
D’en Cuenca i en Tello ja he opinat en altres posts recents. En Cuenca és un bon jugador, amb molt de toc i que funciona molt bé amb el tipus de joc que fa el Barça, però és massa tou i no és golejador (sembla que pugui fer màxim sis gols a la Lliga). I en Tello té unes condicions formidables, d’autèntic crac. A veure si les confirma i s’acaba convertint en una estrella del Barça. M’encantaria. Però li costarà; el seu perfil de joc no té ben bé els gens culers. Necessita espais i menys toc; més rapidesa, canvis de joc i no tant de control, que el partit sigui més boig. Que pugui fer jugada individual sempre que li vagi bé i no haver de mostrar-se sempre tan esclau amb el sistema de joc de l'equip.
Afellay és un bon jugador, amb unes condicions excel•lents i un bon xut, però no és prou bo per ser titular en un club com el blaugrana. Sembla més un jugador per un València o un Atlético de Madrid.
Si Villa no es recupera bé i l’Alexis no acaba d’explotar mancarà un davanter golejador. Quan veig els preus que fitxen altres equips (el ManU, vint milions per Van Persie), me’n faig creus. A nosaltres ens costaria gairebé el doble i unes clàusules (els famosos serrells) totalment desorbitants. No sé de qui és la culpa.
L'"Isaac" amenaça Nova Orleans, just 7 anys després de la tragèdia del "Katrina.
L'huracà "Isaac" ha tocat terra al sud-est de Louisiana, que es troba en estat d'emergència. Amb ràfegues de vent de fins a 130 quilòmetres per hora i amb un onatge virulent, l'huracà es troba a uns 15 quilòmetres de la desembocadura del riu Mississipí, on la zona havia estat evacuada, i es dirigeix cap a Nova Orleans.
Les pluges i els forts vents posaran a prova els nous sistemes de control i els dics reforçats des de la catàstrofe del "Katrina". De moment, prop de 180.000 cases i negocis de Louisiana s'han quedat sense electricitat.
A Nova Orleans molts habitants han fugit cap a una zona més elevada i centenars de soldats s'han posicionat en llocs estratègics als carrers de la ciutat.
En un comunicat, el Centre Nacional d'Huracans dels Estats Units han anunciat que forts vents i una "perillosa" marea han arribat a la costa del nord de Mèxic. A la zona de Louisiana s'han detectat onades de fins a 2,7 metres. A més, segons la NHC (segons les seves sigles en anglès), l'"Isaac" avança a 13 quilòmetres per hora. Aquesta velocitat lenta i l'amplitud del seu diàmetre preocupa a les autoritats locals perquè porta a pensar que s'hi estarà a la zona durant 36 hores.
El centre preveu que l'"Isaac", que té la categoria 1 des d'aquest dimarts a la tarda, vagi perdent força de manera gradual i que continuï sobre el sud-est de Louisiana un o dos dies més.
L'arribada de l'"Isaac" coincideix amb el setè aniversari del "Katrina" a Nova Orleans, el pitjor huracà de la història dels EUA, on hi va haver entre 1.600 i 1.800 morts i pèrdues per valor de 81.000 milions de dòlars. Tot i el seu potencial, però, l"Isaac" és molt menys fort que el "Katrina" del 2005, que era de categoria 3 i que va tenir vents de fins a 252 km/h.
Les costes de Louisiana, Mississipí i Alabama estan en alerta per un fenomen meteorològic que ha deixat 24 morts i 3 desapareguts a Haití, 5 morts i 20.000 desplaçats a la República Dominicana i 25.000 evacuats a Cuba. A partir d'aquí, va avançar cap a Florida i ha alentit l'avanç al pas pel golf de Mèxic, on s'ha reforçat amb l'aigua calenta del mar.
Poc abans que l'"Isaac" guanyés intensitat i es convertís en huracà, Barack Obama ha fet una crida a la prudència als habitants del sud-est dels Estats Units. El president nord-americà ha advertit que és una "gran tempesta i perillosa" que cal prendre's "seriosament" i, en conseqüència, ha instat la ciutadania a seguir les recomanacions de les autoritats. "Insto els residents a seguir les instruccions dels funcionaris, evacuant si és necessari. No és hora de temptar el destí", ha afirmat Obama en una breu declaració des de la Casa Blanca.
http://www.324.cat/noticia/1865772/societat/LIsaac-amenaca-Nova-Orleans-just-7-anys-despres-de-la-tragedia-del-Katrina
L'huracà Katrina fou un intens cicló tropical de la temporada d'huracans de l'Atlàntic del 2005 que es convertí en el desastre natural més costós i en el cinquè huracà més mortífer de la història dels Estats Units.[3] També és el sisè huracà de l'Atlàntic més fort mai registrat. Hi hagueren almenys 1.836 víctimes mortals en l'huracà en si i en les seves inundacions posteriors, convertint-se en el més mortífer als Estats Units des de l'huracà d'Okeechobee de 1928. El cost total del pas del Katrina es xifrà en $81.000 milions (USD del 2005),[3] que doblava pràcticament els danys provocats per l'huracà Andrew el 1992.
Es formava sobre les Bahames el 23 d'agost de 2005 i travessava el sud de Florida com un huracà de Categoria 1 moderat, causant algunes víctimes mortals i inundacions abans d'intensificar-se ràpidament en el golf de Mèxic. La tempesta es debilitava abans de fer una segona recalada com a tempesta de Categoria 3 en el matí del dilluns 29 d'agost al sud-est de Louisiana. Causava destrosses importants, principalment per la marejada ciclònica, al llarg de la costa del Golf des del centre de Florida fins a Texas. El nombre més gran de víctimes mortals es localitzà a la ciutat de Nova Orleans (Louisiana) en fallar el sistema dels dics i inundar-se catastròficament, en molts casos, hores després que la tempesta s'hagués traslladat a l'interior.[5] El 80% de la ciutat i grans extensions de les parròquies veïnes quedaren anegades per l'aigua, i així seguiren durant setmanes.[5] Tanmateix, els danys més importants es concentraren en les àrees costeres, com els pobles de la primera línia de platja de Mississipí, que s'inundaren el 90% en hores; vaixells i gavarres de casinos xocant contra edificis, cotxes i cases empeses terra endins, amb l'aigua que arribava a 10–19 km platja endins.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Hurac%C3%A0_Katrina
Les pluges i els forts vents posaran a prova els nous sistemes de control i els dics reforçats des de la catàstrofe del "Katrina". De moment, prop de 180.000 cases i negocis de Louisiana s'han quedat sense electricitat.
A Nova Orleans molts habitants han fugit cap a una zona més elevada i centenars de soldats s'han posicionat en llocs estratègics als carrers de la ciutat.
En un comunicat, el Centre Nacional d'Huracans dels Estats Units han anunciat que forts vents i una "perillosa" marea han arribat a la costa del nord de Mèxic. A la zona de Louisiana s'han detectat onades de fins a 2,7 metres. A més, segons la NHC (segons les seves sigles en anglès), l'"Isaac" avança a 13 quilòmetres per hora. Aquesta velocitat lenta i l'amplitud del seu diàmetre preocupa a les autoritats locals perquè porta a pensar que s'hi estarà a la zona durant 36 hores.
El centre preveu que l'"Isaac", que té la categoria 1 des d'aquest dimarts a la tarda, vagi perdent força de manera gradual i que continuï sobre el sud-est de Louisiana un o dos dies més.
L'arribada de l'"Isaac" coincideix amb el setè aniversari del "Katrina" a Nova Orleans, el pitjor huracà de la història dels EUA, on hi va haver entre 1.600 i 1.800 morts i pèrdues per valor de 81.000 milions de dòlars. Tot i el seu potencial, però, l"Isaac" és molt menys fort que el "Katrina" del 2005, que era de categoria 3 i que va tenir vents de fins a 252 km/h.
Les costes de Louisiana, Mississipí i Alabama estan en alerta per un fenomen meteorològic que ha deixat 24 morts i 3 desapareguts a Haití, 5 morts i 20.000 desplaçats a la República Dominicana i 25.000 evacuats a Cuba. A partir d'aquí, va avançar cap a Florida i ha alentit l'avanç al pas pel golf de Mèxic, on s'ha reforçat amb l'aigua calenta del mar.
Poc abans que l'"Isaac" guanyés intensitat i es convertís en huracà, Barack Obama ha fet una crida a la prudència als habitants del sud-est dels Estats Units. El president nord-americà ha advertit que és una "gran tempesta i perillosa" que cal prendre's "seriosament" i, en conseqüència, ha instat la ciutadania a seguir les recomanacions de les autoritats. "Insto els residents a seguir les instruccions dels funcionaris, evacuant si és necessari. No és hora de temptar el destí", ha afirmat Obama en una breu declaració des de la Casa Blanca.
http://www.324.cat/noticia/1865772/societat/LIsaac-amenaca-Nova-Orleans-just-7-anys-despres-de-la-tragedia-del-Katrina
L'huracà Katrina fou un intens cicló tropical de la temporada d'huracans de l'Atlàntic del 2005 que es convertí en el desastre natural més costós i en el cinquè huracà més mortífer de la història dels Estats Units.[3] També és el sisè huracà de l'Atlàntic més fort mai registrat. Hi hagueren almenys 1.836 víctimes mortals en l'huracà en si i en les seves inundacions posteriors, convertint-se en el més mortífer als Estats Units des de l'huracà d'Okeechobee de 1928. El cost total del pas del Katrina es xifrà en $81.000 milions (USD del 2005),[3] que doblava pràcticament els danys provocats per l'huracà Andrew el 1992.
Es formava sobre les Bahames el 23 d'agost de 2005 i travessava el sud de Florida com un huracà de Categoria 1 moderat, causant algunes víctimes mortals i inundacions abans d'intensificar-se ràpidament en el golf de Mèxic. La tempesta es debilitava abans de fer una segona recalada com a tempesta de Categoria 3 en el matí del dilluns 29 d'agost al sud-est de Louisiana. Causava destrosses importants, principalment per la marejada ciclònica, al llarg de la costa del Golf des del centre de Florida fins a Texas. El nombre més gran de víctimes mortals es localitzà a la ciutat de Nova Orleans (Louisiana) en fallar el sistema dels dics i inundar-se catastròficament, en molts casos, hores després que la tempesta s'hagués traslladat a l'interior.[5] El 80% de la ciutat i grans extensions de les parròquies veïnes quedaren anegades per l'aigua, i així seguiren durant setmanes.[5] Tanmateix, els danys més importants es concentraren en les àrees costeres, com els pobles de la primera línia de platja de Mississipí, que s'inundaren el 90% en hores; vaixells i gavarres de casinos xocant contra edificis, cotxes i cases empeses terra endins, amb l'aigua que arribava a 10–19 km platja endins.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Hurac%C3%A0_Katrina
dissabte, 25 d’agost del 2012
3-2 i favorit el Barça per a la Supercopa espanyola.
Finalment, 3-2 contra el Reial Madrid en el primer partit de la Supercopa d'Espanya al Camp Nou. És un resultat just, que, tanmateix, pot ser suficient al Bernabeu si no es perd.
El que va agradar més de l'encontre va ser la clara superioritat del conjunt blaugrana sobre el blanc en la major part de l'encontre. A la primera part, el Madrid ni la va veure. I a la segona va jugar millor, però no va fer perill. Crec que en tot el partit va tenir una mitja ocasió solament i va fer dos gols. El màxim d'efectivitat possible.
Per part del Barça, dos defectes: la greu errada de Valdés en el segon gol madridista i el poc perill que va fer en el primer període quan va tenir sempre la pilota.
El tema de Valdés ja comença a ser greu. Ha guanyat el premi Zamora al porter menys golejat de la Lliga; però el seu mèrit és que és el menys xutat. Que li facin pocs gols és merit del conjunt i del joc que desplega l'equip. Normalment, en molts encontres, un xut, un gol; com a màxim, de cada dos, n'entra un. I de parades meritòries, poques, malgrat que la premsa se'n cuidi d'exaltar-les al màxim. El porter que para és en Casillas, que és el titular indiscutible de la selecció per mèrits propis, el millor porter del món per tota la premsa especialitzada, jugadors i tècnics i peça bàsica en el seu equip, el Reial Madrid, a la mateixa alçada que el supergolejador Cristiano Ronaldo. Crec que si als aficionats merengues se'ls donés a escollir entre Cristiano i Casillas com a titulars, la majoria escolliria al porter de Móstoles. No perquè sigui molt apreciat, sinó perquè és molt bo i a cada partit fa aturades meritòries encara que li xutin només tres o quatre vegades. I a la selecció fa igual; que a la Roja els rivals tampoc xuten gaire a porteria.
Segons les estadístiques de la Guía de la Liga 2013, de Marca, la temporada 2011-12 en Valdés va intervenir en 125 ocasions, en va aturar 65, en va bloquejar 41 i en va refusar 19, en els 35 encontres de Lliga que va jugar i va rebre 28 gols. En Casillas, 165 intervencions, 83 aturades, 45 bloquejades i 37 aturades, 37 encontres disputats a la Lliga i 31 gols encaixats. Allò que dèiem: en Valdés és el porter a qui se li xuta menys, no és el que para més.
Seguint amb les estadístiques del llibre suplement de Marca: Juan Pablo, de l'Sporting, és el porter que va intervenir més, en 273 ocasions, va aturar 150 pilotes, en va bloquejar 80 i en va refusar 35. La meitat dels porters de la Lliga espanyola van intervenir en més de dues-centes ocasions.
La veritat és que fa temps que em molesta que encaixi tants gols amb pocs xuts, alguns d'ells totalment aturables; més ben dit, que molts porters de la primera divisió espanyola aturen sense cap problema, jornada darrera jornada.
L'altre problema és el poc perill que l'equip blaugrana va fer a la primera part malgrat tenir la possessió de la pilota i el domini del joc davant un rival que no va donar la cara en aquest període. És un dels problemes del Barça del tiqui-taca: si no juga amb prou agressivitat, amb ganes, buscant el contrari i cercant la profunditat, amb rapidesa i eficàcia, sol fer un joc de rondo poc efectiu de cara a porteria.
És cert que si té la pilota no rep gaires ocasions de gol, però aleshores, en no jugar tan avançat, cada pèrdua de pilota provoca un ai! al cor, molts disgustos i més d'un gol. En canvi, quan fa el joc agressiu i avançat, buscant la porteria contrària i el gol de manera descarada, les pèrdues de pilota no són tan greus ja que hi ha temps i espai per recuperar-la, com normalment sol passar, que es recupera en un moment abans que el rival arribi a la tercera passada.
A la segona part, malgrat un lleuger domini madridista en els primers vint minuts (sense perill de cara al gol), a continuació vam veure el millor Barça de la nit: ràpid, agressiu i golejador.
El primer gol de Cristiano va ser pura anècdota: errada de Busquets en el marcatge i en el salt (Cristiano no va saltar ni gairebé rematar) i immobilitat de Valdés en un remat fluix de cap a uns set-vuit metres de distància i no gaire lluny d'on estava. Diuen manca d'estatura en els jugadors del Barça. Va ser l'única ocasió en què els madridistes van rematar a porta; no van fer-ho ni de cap, malgrat els centres que van arribar a fer.
El gol de Pedro en fora de joc tampoc mereix massa comentaris, perquè després el Barça es va imposar clarament i va marcar el tercer gol; i hagués pogut fer el quart si Messi arriba a estar encertat en una de les ocasions claríssimes que va tenir. A la jugada següent, greu errada de Valdés amb la pilota controlada, que va permetre que Di Maria li robés i marqués a porteria buida. La veritat és que es veuen pocs gols d'aquests; ni un a la temporada. Hem de recordar que anys endarrera en Valdés era un especialista en aquest tipus d'errades.
Tanmateix, crec que el Barça, vist el joc d'ambdós equips en el partit d'anada, és el clar favorit per fer-se amb el primer títol de la temporada. El resultat és enganyós: el 3-2 podria haver estat clarament un 4-1, pot ser més just pels mèrits i el joc dels dos conjunts.
El partit es va jugar amb més esportivitat que en els altres de la temporada passada. L'Alonso es va passar una mica, en Pepe no hi era i en Mourinho es va mantenir en un segon pla. Si el Barça guanya el títol al Bernabeu crec que quedaran una altra vegada desenmascarats i retratats. N'estic segur. Ells són així. Encara ara són incapaços de reconèixer una cosa ben palesa a nivell mundial i que ningú qüestiona: la supremacia del Barça i el reconeixement del gran futbol que practica. Tal com va dir Vilanova, aquest Barça, més que pels seus títols, serà recordat pel seu joc; i això només ho han aconseguit tres o quatre equips en la història del futbol mundial.
Un altre detall. En Vilanova se n'ha adonat que l'Iniesta i en Tello és millor que no juguin a la mateixa banda. L'Iniesta vol espais curts, acostar-se als defenses, que no quedin espais, i allà, amb els seus moviments, amb les seves fintes, li és relativament fàcil superar-los. En canvi, en Tello necessita distàncies, camp i espais, i que la defensa no estigui ni massa junta ni aplegada. Els dos estils són lleugerament contradictòris. És per això, suposo, que quan han de jugar junts, en Tello passa al cap de poc a la banda dreta. Va fer-ho contra la Reial Societat i contra el Reial Madrid.
Al Barça li manca gol. Només té en Messi. Si en Villa es recupera, si en Pedro torna a brillar i si en Tello acaba d'explotar, no hi haurà problemes. Si no, ens podem trobar com l'any passat: que el segon màxim golejador blaugrana assoleixi uns números globals relativament ridículs i el tercer i el quart igual. L'Alexis és un lluitador, no un golejador; s'haurà de veure si acaba d'explotar les condicions que té. I en Cuenca és com és; bon jugador, tècnic, amb control de la pilota, de tiqui-taca, però poc agressiu i amb poc gol.
El que va agradar més de l'encontre va ser la clara superioritat del conjunt blaugrana sobre el blanc en la major part de l'encontre. A la primera part, el Madrid ni la va veure. I a la segona va jugar millor, però no va fer perill. Crec que en tot el partit va tenir una mitja ocasió solament i va fer dos gols. El màxim d'efectivitat possible.
Per part del Barça, dos defectes: la greu errada de Valdés en el segon gol madridista i el poc perill que va fer en el primer període quan va tenir sempre la pilota.
El tema de Valdés ja comença a ser greu. Ha guanyat el premi Zamora al porter menys golejat de la Lliga; però el seu mèrit és que és el menys xutat. Que li facin pocs gols és merit del conjunt i del joc que desplega l'equip. Normalment, en molts encontres, un xut, un gol; com a màxim, de cada dos, n'entra un. I de parades meritòries, poques, malgrat que la premsa se'n cuidi d'exaltar-les al màxim. El porter que para és en Casillas, que és el titular indiscutible de la selecció per mèrits propis, el millor porter del món per tota la premsa especialitzada, jugadors i tècnics i peça bàsica en el seu equip, el Reial Madrid, a la mateixa alçada que el supergolejador Cristiano Ronaldo. Crec que si als aficionats merengues se'ls donés a escollir entre Cristiano i Casillas com a titulars, la majoria escolliria al porter de Móstoles. No perquè sigui molt apreciat, sinó perquè és molt bo i a cada partit fa aturades meritòries encara que li xutin només tres o quatre vegades. I a la selecció fa igual; que a la Roja els rivals tampoc xuten gaire a porteria.
Segons les estadístiques de la Guía de la Liga 2013, de Marca, la temporada 2011-12 en Valdés va intervenir en 125 ocasions, en va aturar 65, en va bloquejar 41 i en va refusar 19, en els 35 encontres de Lliga que va jugar i va rebre 28 gols. En Casillas, 165 intervencions, 83 aturades, 45 bloquejades i 37 aturades, 37 encontres disputats a la Lliga i 31 gols encaixats. Allò que dèiem: en Valdés és el porter a qui se li xuta menys, no és el que para més.
Seguint amb les estadístiques del llibre suplement de Marca: Juan Pablo, de l'Sporting, és el porter que va intervenir més, en 273 ocasions, va aturar 150 pilotes, en va bloquejar 80 i en va refusar 35. La meitat dels porters de la Lliga espanyola van intervenir en més de dues-centes ocasions.
La veritat és que fa temps que em molesta que encaixi tants gols amb pocs xuts, alguns d'ells totalment aturables; més ben dit, que molts porters de la primera divisió espanyola aturen sense cap problema, jornada darrera jornada.
L'altre problema és el poc perill que l'equip blaugrana va fer a la primera part malgrat tenir la possessió de la pilota i el domini del joc davant un rival que no va donar la cara en aquest període. És un dels problemes del Barça del tiqui-taca: si no juga amb prou agressivitat, amb ganes, buscant el contrari i cercant la profunditat, amb rapidesa i eficàcia, sol fer un joc de rondo poc efectiu de cara a porteria.
És cert que si té la pilota no rep gaires ocasions de gol, però aleshores, en no jugar tan avançat, cada pèrdua de pilota provoca un ai! al cor, molts disgustos i més d'un gol. En canvi, quan fa el joc agressiu i avançat, buscant la porteria contrària i el gol de manera descarada, les pèrdues de pilota no són tan greus ja que hi ha temps i espai per recuperar-la, com normalment sol passar, que es recupera en un moment abans que el rival arribi a la tercera passada.
A la segona part, malgrat un lleuger domini madridista en els primers vint minuts (sense perill de cara al gol), a continuació vam veure el millor Barça de la nit: ràpid, agressiu i golejador.
El primer gol de Cristiano va ser pura anècdota: errada de Busquets en el marcatge i en el salt (Cristiano no va saltar ni gairebé rematar) i immobilitat de Valdés en un remat fluix de cap a uns set-vuit metres de distància i no gaire lluny d'on estava. Diuen manca d'estatura en els jugadors del Barça. Va ser l'única ocasió en què els madridistes van rematar a porta; no van fer-ho ni de cap, malgrat els centres que van arribar a fer.
El gol de Pedro en fora de joc tampoc mereix massa comentaris, perquè després el Barça es va imposar clarament i va marcar el tercer gol; i hagués pogut fer el quart si Messi arriba a estar encertat en una de les ocasions claríssimes que va tenir. A la jugada següent, greu errada de Valdés amb la pilota controlada, que va permetre que Di Maria li robés i marqués a porteria buida. La veritat és que es veuen pocs gols d'aquests; ni un a la temporada. Hem de recordar que anys endarrera en Valdés era un especialista en aquest tipus d'errades.
Tanmateix, crec que el Barça, vist el joc d'ambdós equips en el partit d'anada, és el clar favorit per fer-se amb el primer títol de la temporada. El resultat és enganyós: el 3-2 podria haver estat clarament un 4-1, pot ser més just pels mèrits i el joc dels dos conjunts.
El partit es va jugar amb més esportivitat que en els altres de la temporada passada. L'Alonso es va passar una mica, en Pepe no hi era i en Mourinho es va mantenir en un segon pla. Si el Barça guanya el títol al Bernabeu crec que quedaran una altra vegada desenmascarats i retratats. N'estic segur. Ells són així. Encara ara són incapaços de reconèixer una cosa ben palesa a nivell mundial i que ningú qüestiona: la supremacia del Barça i el reconeixement del gran futbol que practica. Tal com va dir Vilanova, aquest Barça, més que pels seus títols, serà recordat pel seu joc; i això només ho han aconseguit tres o quatre equips en la història del futbol mundial.
Un altre detall. En Vilanova se n'ha adonat que l'Iniesta i en Tello és millor que no juguin a la mateixa banda. L'Iniesta vol espais curts, acostar-se als defenses, que no quedin espais, i allà, amb els seus moviments, amb les seves fintes, li és relativament fàcil superar-los. En canvi, en Tello necessita distàncies, camp i espais, i que la defensa no estigui ni massa junta ni aplegada. Els dos estils són lleugerament contradictòris. És per això, suposo, que quan han de jugar junts, en Tello passa al cap de poc a la banda dreta. Va fer-ho contra la Reial Societat i contra el Reial Madrid.
Al Barça li manca gol. Només té en Messi. Si en Villa es recupera, si en Pedro torna a brillar i si en Tello acaba d'explotar, no hi haurà problemes. Si no, ens podem trobar com l'any passat: que el segon màxim golejador blaugrana assoleixi uns números globals relativament ridículs i el tercer i el quart igual. L'Alexis és un lluitador, no un golejador; s'haurà de veure si acaba d'explotar les condicions que té. I en Cuenca és com és; bon jugador, tècnic, amb control de la pilota, de tiqui-taca, però poc agressiu i amb poc gol.
diumenge, 19 d’agost del 2012
El Barça de Tito Vilanova
Avui seré una mica crític amb el Barça 2012-13, el de Tito Vilanova. El Barça té bons jugadors i un bon equip. Segur que farà un bon paper i grans partits, amb bones golejades. Tanmateix, crec que s'ha perdut una bona ocasió per tal de reactivar l'equip, si més no internament.
M'explico. La temporada passada, a partir de Nadal (després d'haver guanyat el Campionat Mundial de Clubs, al Japó, davant el Santos de Neymar), el Barça no va ratllar a gran alçada i va perdre dos partits claus, davant el Reial Madrid i el Chelsea, que el van deixar fora de la Lliga i la Champion's.
És cert que ambdós partits es van perdre segurament per les "guardiolades" del seu entrenador a l'hora de confeccionar l'equip titular. En encontres d'aquest nivell, en què els rivals són tan potents com un mateix, no has de donar cap avantatge i has de posar sobre el camp els millors jugadors i el millor conjunt possible. En Guardiola no va fer-ho i així ens va anar.
Em va fer pensar en el Cruiff després d'haver guanyat les quatre lligues que, fos pel que fos, va liquidar part de la plantilla i va fitxar jugadors que el van acabar portant al fracàs (José Mari, Escaich, Korneiev, Eskurza, Kodro... i els canterans Angoy, Jordi Cruiff, Arpón, Carreras...). Crec que ambdós es van acabar creient que ells eren el secret de l'equip i que les seves tàctiques eren més importants que no pas els jugadors; i així els va anar.
Penso que enguany el Barça hagués hagut de fer una petita mogudeta tant a la banqueta com amb els jugadors. Un canvi d'entrenador important, amb un tècnic de categoria i renom mundials; i dos o tres jugadors nous, però per ser titulars i no reserves o semititulars.
Aquests jugadors nous haurien de ser futbolistes contrastats, i per tant caríssims, que vinguessin a ser titulars, no solament per la seva categoria i fama, sinó també perquè els ha fitxat el nou entrenador, ja sigui perquè estaven en el seu club o són de la mateixa nacionalitat o així ho han pactat abans ells dos.
I per què tot això? Penso que la plantilla del Barça necessita una reactivació. Són bons jugadors i segur que aquesta temporada faran un gran paper. Quedaran entre els dos primers a la Lliga espanyola i a la Champion's segur que arriben als quarts de finals i a les semifinals també.
Però es tracta de quedar campions de tot i en aixó hi ha molta competència, tal com es pot veure cada any, i s'ha de filar molt prim i ser molt competitiu. I els jugadors del Barça, al meu entendre, s'han adormit una mica i alguns ja comencen a estar passats de rosca pel tema de l'edat.
Tal com opinen reconeguts tècnics de categoria mundial jugadors bàsics del conjunt blaugrana ja han passat la seva millor època de jugadors i això l'equip ha de notar-ho (deien que la selecció també).
Amb dos o tres jugadors nous a l'equip titular i amb un entrenador nou que els faria jugar durant els primers mesos tant sí com no, perquè serien un compromís i una aposta personal seva, la reactivació dels jugadors de la plantilla hagués estat immediata.
Ara, amb la continuïtat, expressada amb en Tito Vilanova i amb l'equip titular de sempre, no es produirà aquesta reactivació i pot ser una repetició de l'any passat, però "in crescendo", pel pas dels anys i l'acomodament dels jugadors.
No s'ha de patir gaire perquè són molt bons i formen un gran conjunt. Segur que amb l'entrenador que sigui faran un gran paper. Però, per quedar campions, manca un plus extra molt important que crec que no tindran. Si els altres equips punters estan en forma i motivats, patirem.
I en aquests camps on els jugadors s'hi adormen i no tenen gaire interès en jugar-hi es tornarà a fracassar i tornarem a empatar o a perdre-hi. Això sí, quan les coses rutllin a la perfecció, els hi tornarem a clavar un rotund 0-5 o un contundent 0-8, però aquella mitja dotzena de resultats negatius hi seran.
Veig que ara han fitxat en Song. Amb l'Alba ja són dos fitxatges. En manca un altre i, si en Villa no es recupera bé, un quart. I els jugadors que s'espavilin. No pot ser que el segon màxim golejador de l'equip marqui els gols que ha aconseguit aquesta darrera temporada. A la Lliga el segon màxim golejador ha de passar dels quinze gols; si no, no la tornarem a guanyar.
I compte amb l'Alexis. És un bon jugador i valent com un toro, molt lluitador, però ha de marcar més gols. Els que va aconseguir la temporada passada són pocs. I no és ben bé mala sort; a Itàlia feia els mateixos o menys. Si no marca més, se n'haurà de buscar un altre.
Aquella frase de què aquesta no és la seva feina no me l'he creguda mai. Els davanters en punta del Barça, per quedar campions, han de marcar gols: el màxim golejador ha de passar de la vintena, el segon una mica per sota i el tercer ha d'estar a prop dels quinze, amb dotze o més.
A veure si els gols els han de marcar els laterals o els centrecampistes, perquè aleshores sí que ho tenim clar, amb els zero gols de Busquets, amb la mitja dotzena d'en Xavi i la vuitena de l'Iniesta que tenen com a promig. En Cesc en marca més, però tampoc assoleix els nivells d'un bon jugador en punta.
En Villa, i els seus gols, fan falta; l'Alexis n'ha de fer més; a veure què fa en Pedro enguany; en Cuenca es un jugador de toque, però un pèl feble i no goleja gaire; i en Tello, amb unes condicions impressionants, encara és un meló per obrir. Tot això em fa patir una mica, si és que en Villa no recupera la seva millor versió.
M'explico. La temporada passada, a partir de Nadal (després d'haver guanyat el Campionat Mundial de Clubs, al Japó, davant el Santos de Neymar), el Barça no va ratllar a gran alçada i va perdre dos partits claus, davant el Reial Madrid i el Chelsea, que el van deixar fora de la Lliga i la Champion's.
És cert que ambdós partits es van perdre segurament per les "guardiolades" del seu entrenador a l'hora de confeccionar l'equip titular. En encontres d'aquest nivell, en què els rivals són tan potents com un mateix, no has de donar cap avantatge i has de posar sobre el camp els millors jugadors i el millor conjunt possible. En Guardiola no va fer-ho i així ens va anar.
Em va fer pensar en el Cruiff després d'haver guanyat les quatre lligues que, fos pel que fos, va liquidar part de la plantilla i va fitxar jugadors que el van acabar portant al fracàs (José Mari, Escaich, Korneiev, Eskurza, Kodro... i els canterans Angoy, Jordi Cruiff, Arpón, Carreras...). Crec que ambdós es van acabar creient que ells eren el secret de l'equip i que les seves tàctiques eren més importants que no pas els jugadors; i així els va anar.
Penso que enguany el Barça hagués hagut de fer una petita mogudeta tant a la banqueta com amb els jugadors. Un canvi d'entrenador important, amb un tècnic de categoria i renom mundials; i dos o tres jugadors nous, però per ser titulars i no reserves o semititulars.
Aquests jugadors nous haurien de ser futbolistes contrastats, i per tant caríssims, que vinguessin a ser titulars, no solament per la seva categoria i fama, sinó també perquè els ha fitxat el nou entrenador, ja sigui perquè estaven en el seu club o són de la mateixa nacionalitat o així ho han pactat abans ells dos.
I per què tot això? Penso que la plantilla del Barça necessita una reactivació. Són bons jugadors i segur que aquesta temporada faran un gran paper. Quedaran entre els dos primers a la Lliga espanyola i a la Champion's segur que arriben als quarts de finals i a les semifinals també.
Però es tracta de quedar campions de tot i en aixó hi ha molta competència, tal com es pot veure cada any, i s'ha de filar molt prim i ser molt competitiu. I els jugadors del Barça, al meu entendre, s'han adormit una mica i alguns ja comencen a estar passats de rosca pel tema de l'edat.
Tal com opinen reconeguts tècnics de categoria mundial jugadors bàsics del conjunt blaugrana ja han passat la seva millor època de jugadors i això l'equip ha de notar-ho (deien que la selecció també).
Amb dos o tres jugadors nous a l'equip titular i amb un entrenador nou que els faria jugar durant els primers mesos tant sí com no, perquè serien un compromís i una aposta personal seva, la reactivació dels jugadors de la plantilla hagués estat immediata.
Ara, amb la continuïtat, expressada amb en Tito Vilanova i amb l'equip titular de sempre, no es produirà aquesta reactivació i pot ser una repetició de l'any passat, però "in crescendo", pel pas dels anys i l'acomodament dels jugadors.
No s'ha de patir gaire perquè són molt bons i formen un gran conjunt. Segur que amb l'entrenador que sigui faran un gran paper. Però, per quedar campions, manca un plus extra molt important que crec que no tindran. Si els altres equips punters estan en forma i motivats, patirem.
I en aquests camps on els jugadors s'hi adormen i no tenen gaire interès en jugar-hi es tornarà a fracassar i tornarem a empatar o a perdre-hi. Això sí, quan les coses rutllin a la perfecció, els hi tornarem a clavar un rotund 0-5 o un contundent 0-8, però aquella mitja dotzena de resultats negatius hi seran.
Veig que ara han fitxat en Song. Amb l'Alba ja són dos fitxatges. En manca un altre i, si en Villa no es recupera bé, un quart. I els jugadors que s'espavilin. No pot ser que el segon màxim golejador de l'equip marqui els gols que ha aconseguit aquesta darrera temporada. A la Lliga el segon màxim golejador ha de passar dels quinze gols; si no, no la tornarem a guanyar.
I compte amb l'Alexis. És un bon jugador i valent com un toro, molt lluitador, però ha de marcar més gols. Els que va aconseguir la temporada passada són pocs. I no és ben bé mala sort; a Itàlia feia els mateixos o menys. Si no marca més, se n'haurà de buscar un altre.
Aquella frase de què aquesta no és la seva feina no me l'he creguda mai. Els davanters en punta del Barça, per quedar campions, han de marcar gols: el màxim golejador ha de passar de la vintena, el segon una mica per sota i el tercer ha d'estar a prop dels quinze, amb dotze o més.
A veure si els gols els han de marcar els laterals o els centrecampistes, perquè aleshores sí que ho tenim clar, amb els zero gols de Busquets, amb la mitja dotzena d'en Xavi i la vuitena de l'Iniesta que tenen com a promig. En Cesc en marca més, però tampoc assoleix els nivells d'un bon jugador en punta.
En Villa, i els seus gols, fan falta; l'Alexis n'ha de fer més; a veure què fa en Pedro enguany; en Cuenca es un jugador de toque, però un pèl feble i no goleja gaire; i en Tello, amb unes condicions impressionants, encara és un meló per obrir. Tot això em fa patir una mica, si és que en Villa no recupera la seva millor versió.
diumenge, 1 de juliol del 2012
Espanya, campiona de l'Eurocopa-2012.
La selecció espanyola
s’ha imposat merescudament a la italiana (4-0) i ha guanyat la tercera Eurocopa
de la seva història, després de la del 1964, contra Rússia (2-1), amb el
cèlebre gol de Marcelino, i la del 2008, davant Alemanya (1-0), amb el gol
decisiu del Niño Torres. Avui els
gols de Silva, Alba, Torres i Mata han fet justícia i han donat a la Roja el tercer títol
consecutiu dels més importants del món. Aquesta selecció ha fet història i,
vista la seva superioritat i l’edat dels seus jugadors, pot continuar fent-la
en el proper Mundial Brasil-2014.
La Roja comença a fer allò que abans feien els
grans equips, els que quedaven finalment campions: començar el torneig de
manera irregular, presentant dubtes sobre la seva credibilitat i amb no gaire bon joc per anar millorant
i arribar en plena forma al final del torneig. Ja va passar quelcom de
semblant al Mundial de Sudàfrica-2010 amb la derrota inicial davant Suïssa
(0-1) i ara, amb l’empat davant Itàlia (1-1), en el seu debut a l’Eurocopa-2012
el passat 10 de juny. Tres setmanes després, davant el mateix rival, l’ha
superat totalment i s'ha adjudicat el títol de manera meritòria i indiscutible.
Ningú pot contradir la
victòria de la selecció espanyola a la final de l’Eurocopa. Ni l’excusa de la
lesió de Motta, que ha deixat als azzurri
amb deu jugadors bona part de la segona part, pot servir de prou justificant. Aleshores Espanya ja guanyava
per un clar 2-0 i era superior al seu
rival, que prou feines havia fet perill fins aquell moment (només una ocasió de Di
Natale, sol davant Casillas).
Espanya ha portat a
terme un bon campionat. Una mica tristot al seu inici, però va anar millorant, especialment en els dos darrers encontres. Potser en el que va patir més va ser contra Croàcia, encara que es va haver de guanyar el pas a la final a la
tanda de penals davant Portugal. Tanmateix, la selecció espanyola s'ha merescut jugar la final i ha
estat la màxima golejadora de l’Eurocopa (amb
dotze gols) i la mínima golejada, amb només un gol encaixat. No ha perdut
cap encontre, n’ha empatat dos (el primer contra Itàlia i contra Portugal) i ha
guanyat els altres quatre (Irlanda, Croàcia, França i el segon contra Itàlia). A més, en arribar a la final, ha hagut de jugar contra les millors seleccions del torneig, llevat d’Alemanya. Ningú li
pot discutir la victòria final.
Els seus jugadors han
estat a un gran nivell. En les seves respectives posicions suposo que Casillas,
Piqué, Ramos, Alba, Busquets, Xabi, Xavi i Iniesta han estat de lo milloret.
Crec que haurien de sortir en l’equip ideal de l’Eurocopa. Els casos d’Arbeloa,
Cesc i Silva, com Torres, Pedro, Navas i algun altre ja són més discutibles.
Que mereixin entrar en
aquesta petita selecció de l’equip ideal de l’Eurocopa, d’Itàlia només serien
Buffon, Bonucci, De Rossi i Pirlo (Ballotelli ha estat més fum que res més i el partit
contra Alemanya); dels alemanys, en Lahm, Hummels, Khedira i para de comptar; dels portuguesos, Patricio, Alves, Pepe, Moutinho, Meireles i Ronaldo; dels francesos, cap; i dels anglesos, el lateral dret. De la
resta d’equips, el suec Ibrahimovic i no gaires més. Veurem quins seran finalment
els onze millors jugadors, per posicions, d’aquesta Eurocopa.
Abans de l’encontre
tot feia pensar que Itàlia podia presentar una dura resistència contra Espanya
i, més que portar-li problemes, sí fer-la patir per la victòria. Per a mi la
selecció italiana és un bon conjunt, amb un problema important: no compta amb grans
jugadors, amb estrelles que puguin decidir un encontre. I això en una final és
bastant decisiu.
Però contra Alemanya
ja havia dit el mateix i els transalpins es van imposar als teutons de manera
merescuda i amb un clar 2-0. Tanmateix, en un partit d’aquesta magnitud se sol
decidir per la qualitat individual dels jugadors més que per la qualitat global
del conjunt com a tal. En una final, ja sigui de Champions, d’un Mundial o d’una
Eurocopa, tots els jugadors van a tope
i donen el màxim rendiment; treuen el millor de si. Per això la solen guanyar
els que tenen els millors jugadors i no el millor equip (com el Chelsea aquest
any o el Reial Madrid en la Séptima,
la Octava i la Novena).
S’ha de tenir present
que, després de Messi i de Cristiano
Ronaldo, els següents millors jugadors del món juguen amb la Roja: Xavi, Iniesta, Casillas, Ramos, Piqué,
Alonso i algun altre que ara està lesionat. O en Busquets, Cesc, l’emergent
Alba i el campió de la lliga anglesa Silva. Recordem que en el passat
2011, dins l’equip ideal mundial de la Fifa, hi havia sis jugadors d’aquesta
selecció: Casillas, Piqué, Ramos, Alonso, Xavi i Iniesta. I en el del 2010
també n’hi havia sis: Casillas, Piqué, Puyol, Xavi, Iniesta i Villa.
Amb això
vull dir que en la Roja juguen dels millors jugadors del món i que, llevat de
Messi, Cristiano Ronaldo i algun altre, Espanya compta amb els millors futbolistes del planeta. Per tant, és normal i lògic que hagi guanyat les dues darreres Eurocopes i el darrer
Mundial; i que sigui una de les favorites per guanyar el proper, d’aquí
dos anys, a Brasil.
Del Barça podríem dir el mateix. Les crítiques que rep són injustes i els seus triomfs totalment merescuts i justificats, tal com poden testimoniar els títols de la Roja. Explicar ara el per què d'això em sembla totalment superflu. Ah! i jo no vaig amb la Roja, ni de lluny. La meva selecció és la catalana i la meva rival més descarada és l'espanyola.
Del Barça podríem dir el mateix. Les crítiques que rep són injustes i els seus triomfs totalment merescuts i justificats, tal com poden testimoniar els títols de la Roja. Explicar ara el per què d'això em sembla totalment superflu. Ah! i jo no vaig amb la Roja, ni de lluny. La meva selecció és la catalana i la meva rival més descarada és l'espanyola.
dijous, 28 de juny del 2012
Eurocopa 2012, final imprevista: Espanya-Itàlia.
La
final de l’Eurocopa 2012 està servida: Espanya-Itàlia. Va haver-hi sorpresa en
la segona de les semifinals i la favorita Alemanya va perdre davant Itàlia, que
va ser superior al seu rival (2-1). En l’altra semifinal, en un encontre amb molta igualtat,
Espanya es va acabant imposant a Portugal en la tanda de penals després que el
matx, i la pròrroga, acabés amb empat a zero gols.
La
final entre els dos equips mediterranis es presenta igualada, amb un lleuger
avantatge per als espanyols. Tanmateix, no s’ha d’oblidar que Itàlia ha anat a
més a mesura que ha anat transcorrent el campionat i que és un digne finalista
després d’haver superat a la gran favorita Alemanya. Ja en el primer encontre,
a la primera fase, els italians van posar amb molts problemes als espanyols i,
a la primera part, es van merèixer més sort en el marcador.
La selecció italiana és
un conjunt que defensivament està molt ben ajustat, que al mig del camp juga la pilota molt bé i que a davant li mancava perillositat i encert, però davant els
alemanys van mostrar tota la seva artilleria, especialment Balotelli, autor dels dos gols, formidables ambdòs, sobretot el segon. La Roja s’haurà de posar les piles per superar l’Azzurra i li caldrà fer més perill ja que es pot trobar
com els alemanys: que no marquin un gol i, en canvi, els transalpins, sí.
Si
Espanya surt més a l’atac pot deixar buits a darrera. És el problema que pot tenir, ja que la selecció espanyola té un joc basat en el mig del camp i en el
control defensiu; i, per portar-lo a terme, necessita molts jugadors a la
parcel·la central. A veure com Del Bosque soluciona el dilema. No és fàcil, perquè no es tracta de posar més davanters, ja que aleshores perdria el mig del
camp. Crec que es tracta de reordenar millor les peces, cosa, per cert, bastant complicada.
Hi ha
alguns jugadors, imprescindibles per l’estil de joc de la selecció, que van
molt justos físicament i que necessiten ajuda per controlar la zona del centre
del camp. No sé si fóra millor asseure a Xavi Hernández (Xabi Alonso i Andrés
Iniesta, amb Cesc Fàbregas i Busquets, poden cobrir bé la zona) i jugar amb dos davanters
(en què un no ha de ser necessàriament en Silva; per exemple, poden ser en
Navas, o en Pedro, i un dels davanters centres). O fóra millor continuar amb l’esquema
habitual, amb els quatre centrecampistes (Busquets, Xabi, Xavi, Iniesta), el
mitjapunta Silva i el davanter centre (en Cesc, com a fals davanter centre, o
en Torres, per atacar més i fixar la defensa contrària).
És un
bon dilema. M’agrada més la primera solució, però es trenca amb la dinàmica de
joc de l’equip, cosa sempre contraprudent. La segona solució, continuar com
sempre, els rivals coneixen molt bé la selecció i ja saben com frenar-la o
desactivar-la. I és relativament fàcil perquè fa molt poc perill; es tracta de
deixar que la juguin, de no deixar espais a darrera, especialment pel centre de
la defensa, i de recuperar alguna pilota quan la treuen des de darrera. Aleshores
s’ha d’anar per feina i tractar de marcar, tal com va fer Itàlia en el primer
partit contra Espanya.
Si la
Roja juga més a l’atac es pot imposar als italians senzillament perquè són
superiors. Però si fan el seu joc habitual, d’anar marejant la perdiu sense atacar amb intensitat, aleshores els
italians poden fer mal i posar el marcador del seu costat. Es tractaria més
aviat de no deixar-los respirar, d’anar-los a buscar ben endavant i d’atacar
amb rapidesa i projecció, especialment per les bandes, ja que els azzurri se solen tancar molt bé pel centre de la defensa i pel mig; i més ara que en De Rossi ha tornat a la seva demarcació habitual de mig centre (almenys
contra Alemanya va jugar en aquesta posició i, de la manera com van jugar els
italians, el més probable és que Prandelli, el seu seleccionador, repeteixi
alineació).
És
com el Barça quan no ataca amb rapidesa i intensitat; moltes vegades li acaba
sortint malament i acaba empatant o perdent l’encontre (o guanyant-lo
immerescudament, que de tot hi ha hagut a la vinya del Senyor). Això li ha passat
aquesta temporada en molts partits a camp contrari. En canvi, quan surt per
feina i a l’atac, normalment acaba guanyant amb claredat. És allò que hauria de
fer la selecció espanyola. Però, en Del Bosque no és tan ofensiu com en
Guardiola (ni de lluny, és més aviat tirat endarrere) i no té l’argentí Messi.
Recordem
que la primera Champions de l’extrenador madridista (la octava) la va guanyar jugant amb
tres centrals a darrera (no sé si eren: Hierro, Iván Campo i Helguera, encara
que a la final va jugar Karanka per Hierro), dos laterals (Salgado i Roberto Carlos) i un
migcentre que pujava poc (Redondo). A Del Bosque sempre li ha agradat tractar bé
la pilota, treure-la des de darrere jugant-la i anant ràpids a davant; però no
s’ha caracteritzat per atacs continus, sinó més aviat per tenir-ho tot
controlat, especialment la part de darrera. Aquest va ser un dels motius pels
quals Florentino Pérez se’l va carregar (el famós canvi de quadern).
Aleshores l'entrenador salmantí ja encertava sempre amb els canvis, tant de jugadors com de tàctica. Recordo
jugadors com Munitis i McManaman que li van servir com reactivadors i li van
funcionar molt bé. També recordo algun partit que allò que era més normal era
posar més jugadors a la defensa o fer aquell canvi per aquell altre; i no, moltes vegades
va fer tot el contrari i sempre li va sortir bé. Ho recordo des d’aleshores i és
un tret molt encertat de la seva faceta com entrenador.
dilluns, 25 de juny del 2012
Les semifinals de l'Eurocopa del 2012.
És una Eurocopa amb poques sorpreses. El 2 de juny, vuit dies abans de començar el torneig, vaig fer els pronòstics. De moment, ja de cara a les semifinals, s'estan complint. Hi ha hagut un parell de semisorpreses sense gaire importància. En el grup A va passar Grècia i no Rússia, com havia vaticinat; i en el grup D, a davant va quedar-hi Anglaterra i no França.
Aquests dos fets han provocat que hi haguessin un parell de quarts de finals canviats sobre el pronòstic que havia fet aleshores. França va ser la rival d'Espanya i no Anglaterra; i d'aquesta manera ha estat Itàlia qui ha pogut accedir a les semifinals i no els francesos. Però tampoc és tanta sorpresa ja que era una de les coses que podien passar, que França i Anglaterra intercanviessin els seus llocs al final de la primera fase.
El tema de Rússia, Grècia i d'altres no era important ja que, anés com anés, aquestes seleccions tenien poques opcions de disputar les semifinals. Així ara Portugal contra Espanya i Alemanya contra Itàlia es disputaran el dret per jugar la final l'1 de juliol a Kiev. L'única sorpresa sobre els plans previstos ha estat Itàlia que ha ocupat el lloc de França.
La semifinal entre Portugal i Espanya es presenta més igualada que l'altra, però els espanyols són superiors. És cert que els costa fer perill i que no rematen a porta i que, quan ho fan, no tenen gaire encert. Però així i tot són superiors als portuguesos que tenen algun jugador notable, però altres no tenen el nivell necessari per jugar una final. Pot passar de tot, però Espanya és la favorita.
L'altra semifinal té un pronòstic més clar. Alemanya és bastant superior a Itàlia i ho ha de demostrar sobre el terreny de joc. És cert que els italians poden fer sonar la flauta, però tenen una davantera massa fluixa com per pensar que poden imposar-se als alemanys. Penso que els italians formen un bon conjunt, però estan mancats de figures i de jugadors destacats. I davant grans equips o en encontres igualats, les figures són les que acaben decidint el resultat. I Alemanya té aquest tipus de jugadors que poden decidir el matx en qualsevol moment.
Per tant, es va a una final Alemanya-Espanya. Favorit: els espanyols. Però en parlarem més endavant, quan arribi el moment si és que es dóna aquesta final. Parlar-ne abans no està bé.
En Casillas està fent un bon torneig i és dels millors porters de l'Eurocopa. Ha protagonitzat intervencions meritòries i és un dels culpables de què la Roja hagi rebut només un gol en els quatre encontres que ha disputat fins ara.
Arbeloa compleix, però potser és dels jugadors titulars més flaquets de l'equip. Mai fa perill per la seva banda, malgrat que la sol tenir tota lliure i neta. Si Espanya tingués un Alves!
L'altre lateral, en Jordi Alba, contràriament a allò que diuen els mitjans de comunicació, m'està decepcionant una mica; esperava molt més d'ell. De moment ha tingut un gran encert: la jugada del centre del primer gol contra França. A veure si això l'anima i ho fa millor, perquè pel que he vist fins ara no és jugador per al Barça.
Els dos centrals, Piqué i Sergio Ramos, estan complint molt bé. Cap problema, de lo milloret de la selecció, igual que en Busquets. Aquests tres jugadors estan rendint a un gran nivell i són la garantia, juntament amb Casillas, per mantenir la porteria a zero. S'ha de pensar que, de moment, la Roja només ha encaixat un gol, en el primer partit, contra Itàlia; en els altres tres no n'ha rebut cap.
En Xabi Alonso està rendint bé i de moment ha marcat dos gols (un de penal). Tanmateix, té poc espai per moure's i desenvolupar el seu joc, ja que el mig del camp espanyol sempre està molt ple; és la tàctica de la selecció i la seva manera de jugar.
En Xavi i l'Iniesta són bàsics perquè Espanya desenvolupi el joc que li és característic (i molt semblant al seu Barça, però sense en Messi). El de Terrassa està més baix, però compleix; tanmateix, li manca força i potencial físic i la selecció ho nota. El de Fuentealbilla està quallant un gran campionat i, si té sort i marca algun gol important i la seva selecció queda campiona, pot ser escollit el millor jugador de l'Eurocopa.
En Silva ho fa bé, però és l'únic davanter i es nota que no pot jugar tant en punta i sol. Té poques opcions per sortir-se'n, encara que del seu bon tret i de la seva classe sempre es pot esperar quelcom. Li manca un company a davant (en Villa).
En Cesc ho fa bé, però no és un davanter en punta. Això s'ha de tenir en compte i no se'l pot acusar de res; si de cas, és el seleccionador qui ha de rebre els cops, no en Cesc. Ell, prou que fa fent el que fa. I, a més, marca gols; de moment, dos dels vuit que ha materialitzat Espanya (dos més d'en Torres i dos de Xabi Alonso; i un de Silva i un altre de Navas).
En Torres ha demostrat que ho fa millor quan surt de revulsiu a la segona part. Des de l'inici del matx no se'n surt tan bé. En Negredo ha actuat pocs minuts per dir quelcom d'ell, igual que d'en Javi Martínez. Tanmateix, quan van sortir, van complir.
En Navas i en Cazorla sempre han donat coses quan han jugat. S'han fet mereixedors de la confiança i poden continuar tenint minuts. Aporten al conjunt novetats, empenta, rapidesa, moviment, que van molt bé en aquesta mitja horeta o minuts finals d'un encontre. També Pedro va jugar molt bé contra França en els pocs més de vint-i-cinc minuts que va estar damunt la gespa.
De moment, Valdés i Reina, Juanfran i Albiol, Llorente i Mata, encara no han debutat. Fins i tot amb això s'han complert els pronòstics inicials.
Una altra cosa: cada vegada em queda més clar que Espanya juga a no encaixar cap gol i a veure si en fa un o més, però sense arriscar res ni cremar-se. Juga a l'1-0; d'aquí tants migcampistes. Anirà bé i funcionarà si es queda campió; però, si no, poden haver-hi crítiques (em sona a "canvi de quadernillo"), ja que el joc tampoc no és gaire vistós i, tal com diuen alguns mitjans, sí que és bastant sosset i avorrit.
Segona cosa: m'agradaria uns comentaristes de televisió més imparcials. Potser els francesos no van fer perill, però els espanyols tampoc. I la possessió, un 58 % per als espanyols, va ser bastant igualada tenint present que en ocasions només es dediquen a marejar la perdiu. Però mai amb les diferències abismals que es comentaven públicament i que deien que els francesos "ni la olían". Allò que jo vaig veure és que, a estones, era al revés i que, quan els espanyols recuperaven l'esfèrica, la perdien ben ràpidament una altra vegada.
Per exemple, en Xavi Hernández se'n va fer un tip de perdre'n i els comentaristes no van ni dir-ho. En Del Bosque no el va canviar perquè aquest jugador és el puto amo i qui fa d'entrenador damunt el terreny de joc. Va preferir canviar Iniesta al minut 38 de la segona part, amb 1-0 al marcador, perquè descansés i donar una mica d'oxigen al mig del camp amb en Cazorla que pot fer coses semblants a les del manxec.
Aquests dos fets han provocat que hi haguessin un parell de quarts de finals canviats sobre el pronòstic que havia fet aleshores. França va ser la rival d'Espanya i no Anglaterra; i d'aquesta manera ha estat Itàlia qui ha pogut accedir a les semifinals i no els francesos. Però tampoc és tanta sorpresa ja que era una de les coses que podien passar, que França i Anglaterra intercanviessin els seus llocs al final de la primera fase.
El tema de Rússia, Grècia i d'altres no era important ja que, anés com anés, aquestes seleccions tenien poques opcions de disputar les semifinals. Així ara Portugal contra Espanya i Alemanya contra Itàlia es disputaran el dret per jugar la final l'1 de juliol a Kiev. L'única sorpresa sobre els plans previstos ha estat Itàlia que ha ocupat el lloc de França.
La semifinal entre Portugal i Espanya es presenta més igualada que l'altra, però els espanyols són superiors. És cert que els costa fer perill i que no rematen a porta i que, quan ho fan, no tenen gaire encert. Però així i tot són superiors als portuguesos que tenen algun jugador notable, però altres no tenen el nivell necessari per jugar una final. Pot passar de tot, però Espanya és la favorita.
L'altra semifinal té un pronòstic més clar. Alemanya és bastant superior a Itàlia i ho ha de demostrar sobre el terreny de joc. És cert que els italians poden fer sonar la flauta, però tenen una davantera massa fluixa com per pensar que poden imposar-se als alemanys. Penso que els italians formen un bon conjunt, però estan mancats de figures i de jugadors destacats. I davant grans equips o en encontres igualats, les figures són les que acaben decidint el resultat. I Alemanya té aquest tipus de jugadors que poden decidir el matx en qualsevol moment.
Per tant, es va a una final Alemanya-Espanya. Favorit: els espanyols. Però en parlarem més endavant, quan arribi el moment si és que es dóna aquesta final. Parlar-ne abans no està bé.
En Casillas està fent un bon torneig i és dels millors porters de l'Eurocopa. Ha protagonitzat intervencions meritòries i és un dels culpables de què la Roja hagi rebut només un gol en els quatre encontres que ha disputat fins ara.
Arbeloa compleix, però potser és dels jugadors titulars més flaquets de l'equip. Mai fa perill per la seva banda, malgrat que la sol tenir tota lliure i neta. Si Espanya tingués un Alves!
L'altre lateral, en Jordi Alba, contràriament a allò que diuen els mitjans de comunicació, m'està decepcionant una mica; esperava molt més d'ell. De moment ha tingut un gran encert: la jugada del centre del primer gol contra França. A veure si això l'anima i ho fa millor, perquè pel que he vist fins ara no és jugador per al Barça.
Els dos centrals, Piqué i Sergio Ramos, estan complint molt bé. Cap problema, de lo milloret de la selecció, igual que en Busquets. Aquests tres jugadors estan rendint a un gran nivell i són la garantia, juntament amb Casillas, per mantenir la porteria a zero. S'ha de pensar que, de moment, la Roja només ha encaixat un gol, en el primer partit, contra Itàlia; en els altres tres no n'ha rebut cap.
En Xabi Alonso està rendint bé i de moment ha marcat dos gols (un de penal). Tanmateix, té poc espai per moure's i desenvolupar el seu joc, ja que el mig del camp espanyol sempre està molt ple; és la tàctica de la selecció i la seva manera de jugar.
En Xavi i l'Iniesta són bàsics perquè Espanya desenvolupi el joc que li és característic (i molt semblant al seu Barça, però sense en Messi). El de Terrassa està més baix, però compleix; tanmateix, li manca força i potencial físic i la selecció ho nota. El de Fuentealbilla està quallant un gran campionat i, si té sort i marca algun gol important i la seva selecció queda campiona, pot ser escollit el millor jugador de l'Eurocopa.
En Silva ho fa bé, però és l'únic davanter i es nota que no pot jugar tant en punta i sol. Té poques opcions per sortir-se'n, encara que del seu bon tret i de la seva classe sempre es pot esperar quelcom. Li manca un company a davant (en Villa).
En Cesc ho fa bé, però no és un davanter en punta. Això s'ha de tenir en compte i no se'l pot acusar de res; si de cas, és el seleccionador qui ha de rebre els cops, no en Cesc. Ell, prou que fa fent el que fa. I, a més, marca gols; de moment, dos dels vuit que ha materialitzat Espanya (dos més d'en Torres i dos de Xabi Alonso; i un de Silva i un altre de Navas).
En Torres ha demostrat que ho fa millor quan surt de revulsiu a la segona part. Des de l'inici del matx no se'n surt tan bé. En Negredo ha actuat pocs minuts per dir quelcom d'ell, igual que d'en Javi Martínez. Tanmateix, quan van sortir, van complir.
En Navas i en Cazorla sempre han donat coses quan han jugat. S'han fet mereixedors de la confiança i poden continuar tenint minuts. Aporten al conjunt novetats, empenta, rapidesa, moviment, que van molt bé en aquesta mitja horeta o minuts finals d'un encontre. També Pedro va jugar molt bé contra França en els pocs més de vint-i-cinc minuts que va estar damunt la gespa.
De moment, Valdés i Reina, Juanfran i Albiol, Llorente i Mata, encara no han debutat. Fins i tot amb això s'han complert els pronòstics inicials.
Una altra cosa: cada vegada em queda més clar que Espanya juga a no encaixar cap gol i a veure si en fa un o més, però sense arriscar res ni cremar-se. Juga a l'1-0; d'aquí tants migcampistes. Anirà bé i funcionarà si es queda campió; però, si no, poden haver-hi crítiques (em sona a "canvi de quadernillo"), ja que el joc tampoc no és gaire vistós i, tal com diuen alguns mitjans, sí que és bastant sosset i avorrit.
Segona cosa: m'agradaria uns comentaristes de televisió més imparcials. Potser els francesos no van fer perill, però els espanyols tampoc. I la possessió, un 58 % per als espanyols, va ser bastant igualada tenint present que en ocasions només es dediquen a marejar la perdiu. Però mai amb les diferències abismals que es comentaven públicament i que deien que els francesos "ni la olían". Allò que jo vaig veure és que, a estones, era al revés i que, quan els espanyols recuperaven l'esfèrica, la perdien ben ràpidament una altra vegada.
Per exemple, en Xavi Hernández se'n va fer un tip de perdre'n i els comentaristes no van ni dir-ho. En Del Bosque no el va canviar perquè aquest jugador és el puto amo i qui fa d'entrenador damunt el terreny de joc. Va preferir canviar Iniesta al minut 38 de la segona part, amb 1-0 al marcador, perquè descansés i donar una mica d'oxigen al mig del camp amb en Cazorla que pot fer coses semblants a les del manxec.
dissabte, 9 de juny del 2012
La culpa no és del deute públic; és de la banca.
Com ja s'ha vist, la crisi no és de l'economia en general sinó de la banca. I és degut a la seva mala gestió. Pensar que aquesta gent s'ocupa i té la responsabilitat sobre el diners que els espanyols tenen en les seves entitats em posa la pell de gallina. I més pensar que no tenen una responsabilitat penal específica, encara més. Crec que se'ls hauria de poder tancar a la presó i que haguessin de pagar les pèrdues dels bancs amb el seu patrimoni i la seva fortuna personals.
Si no, és molt fàcil dirigir o ser un executiu d'un banc. Cobres els beneficis quan tot va bé, et paguen els deutes quan les coses van malament i mai tens cap responsabilitat penal ni legal. Com a màxim pots perdre prestigi o renom en el mercat.
És una mentida que el deute públic sigui el causant de la crisi. Al contrari. El deute públic, que tampoc és tan alt si el comparem amb els d'Alemanya i França, és conseqüència de la crisi. Està motivat, per una banda, pels diners que l'Estat ha destinat a taponar els forats produïts per la banca i també dels que s'han hagut de dedicar a mitigar les situacions originades per l'auge salvatge de l'atur, originat en bona part per l'esclat de la bombolla immobiliària i, per l'altra, per la dràstica disminució dels ingressos de l'Estat, a causa de la fallida en cadena de milers d'empreses que no reben els préstecs bancaris.
És mentida que no hi hagi més opció que retallar. No és així. Es poden agmentar els ingressos, especialment si es persegueix amb eficàcia el frau electoral. També es pot reduir la inversió militar, estalviar en medicaments donant prioritat als genèrics, reduir la despesa energètica i revisar els concerts amb centres educatius d'elit i les exempcions religioses. Les polítiques de retallades en els serveis públics obeeixen a una opció ideològica, que té com a objectiu fonamental la seva degradació, asfixien l'economia d'un país i augmenten l'atur.
És mentida que sobrin empleats públics. La realitat demostra el contrari. Al nostre país hi ha 6,5 empleats públics per cada 100 habitants, mentre que a la resta d'Europa n'hi ha 16.
És mentida que hi hagi un excés de despesa pública. De cap manera. Aquest argument és una generalització injustificada, que amaga el malbaratament en què han incorregut algunes administracions, més preocupades per l'ostentació, que per oferir serveis de qualitat. L'any 2010 la despesa pública espanyola equivalia al 4,5 % del PIB, 5,3 punts per sota de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea. Pel que fa al capítol de personal, la majoria d'empleades i empleats públics són mileuristes, o ni tan sols arriben a aquesta xifra a finals de mes.
La despesa en educació (en % del PIB):
- a Catalunya: 3,2 %, a Espanya: 4,5 %, a Finlàndia; 6 %.
- la mitjana a l'OCDE: 5 %.
És mentida que l'oferta privada pugui substituir la pública i millorar-ne la qualitat i el servei. Els qui defensen aquesta afirmació argumenten que el sector privat gestiona millor que el públic i resulta més barat. Res més allunyat de la veritat. La crisi ja està demostrant els perjudicis de les privatitzacions sobre els professionals i els usuaris. L'empresa privada mai assumeix els serveis que no generen beneficis, perquè anteposen aquests últims a la qualitat dels mateixos.
En canvi, és veritat que hi ha altres sortides a la crisi. Per descomptat, Islàndia és l'evidència. Fins i tot, l'FMI discrepa del fonamentalisme en l'austeritat imposat per la cancellera alemanya Àngela Merkel. La nostra fiscalitat és de les més regressives i ineficaces d'Europa. Hi ha molt marge de maniobra per fer una reforma fiscal més justa i que asseguri els ingressos necessaris per sostenir les despeses que demana una sortida de la crisi que consolidi l'Estat de benestar.
Les polítiques i inversions públiques són necessàries per sortir de la crisi; invertir en serveis públics és invertir en les persones. Els serveis públics dinamitzen l'economia. Prova d'això és que, en aquellos països amb un Estat de benestar més desenvolupat, el percentatge de persones que treballen per al sector públic augmenta. Aquest és el cas de Dinamarca, amb un 26 %, el 22 % de Suècia o el 19 % de Finlàndia. Per contra, abusar de les retallades en els serveis públics anul.la una font de creixement econòmic, prosperitat, ocupació, equilibri i cohesió social.
No es pot deixar una societat pitjor per a les generacions futures. Ha costat molta lluita, molts sacrificis, molts patiments i algunes morts tot el que s'havia aconseguit fins ara. En segles passats, però principalment en el XX, s'havien aconseguit una sèrie de millores que als anys seixanta es van catologar com l'Estat del Benestar. Era allò que es deia aleshores la protecció "des de la cuna hasta la sepultura".
Aquesta trajectòria lineal de progrés social està en seriós perill de trencar-se en la generació dels nostres fills i les dels seus descendents, en negar-se'ls una feina estable, uns ingressos bàsics per gaudir d'una vida digna, uns serveis socials necessaris i un futur de prosperitat. Aquesta ruptura intergeneracional constitueix un vergonyós retrocés històric que no s'ha de consentir.
Si no, és molt fàcil dirigir o ser un executiu d'un banc. Cobres els beneficis quan tot va bé, et paguen els deutes quan les coses van malament i mai tens cap responsabilitat penal ni legal. Com a màxim pots perdre prestigi o renom en el mercat.
És una mentida que el deute públic sigui el causant de la crisi. Al contrari. El deute públic, que tampoc és tan alt si el comparem amb els d'Alemanya i França, és conseqüència de la crisi. Està motivat, per una banda, pels diners que l'Estat ha destinat a taponar els forats produïts per la banca i també dels que s'han hagut de dedicar a mitigar les situacions originades per l'auge salvatge de l'atur, originat en bona part per l'esclat de la bombolla immobiliària i, per l'altra, per la dràstica disminució dels ingressos de l'Estat, a causa de la fallida en cadena de milers d'empreses que no reben els préstecs bancaris.
És mentida que no hi hagi més opció que retallar. No és així. Es poden agmentar els ingressos, especialment si es persegueix amb eficàcia el frau electoral. També es pot reduir la inversió militar, estalviar en medicaments donant prioritat als genèrics, reduir la despesa energètica i revisar els concerts amb centres educatius d'elit i les exempcions religioses. Les polítiques de retallades en els serveis públics obeeixen a una opció ideològica, que té com a objectiu fonamental la seva degradació, asfixien l'economia d'un país i augmenten l'atur.
És mentida que sobrin empleats públics. La realitat demostra el contrari. Al nostre país hi ha 6,5 empleats públics per cada 100 habitants, mentre que a la resta d'Europa n'hi ha 16.
És mentida que hi hagi un excés de despesa pública. De cap manera. Aquest argument és una generalització injustificada, que amaga el malbaratament en què han incorregut algunes administracions, més preocupades per l'ostentació, que per oferir serveis de qualitat. L'any 2010 la despesa pública espanyola equivalia al 4,5 % del PIB, 5,3 punts per sota de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea. Pel que fa al capítol de personal, la majoria d'empleades i empleats públics són mileuristes, o ni tan sols arriben a aquesta xifra a finals de mes.
La despesa en educació (en % del PIB):
- a Catalunya: 3,2 %, a Espanya: 4,5 %, a Finlàndia; 6 %.
- la mitjana a l'OCDE: 5 %.
És mentida que l'oferta privada pugui substituir la pública i millorar-ne la qualitat i el servei. Els qui defensen aquesta afirmació argumenten que el sector privat gestiona millor que el públic i resulta més barat. Res més allunyat de la veritat. La crisi ja està demostrant els perjudicis de les privatitzacions sobre els professionals i els usuaris. L'empresa privada mai assumeix els serveis que no generen beneficis, perquè anteposen aquests últims a la qualitat dels mateixos.
En canvi, és veritat que hi ha altres sortides a la crisi. Per descomptat, Islàndia és l'evidència. Fins i tot, l'FMI discrepa del fonamentalisme en l'austeritat imposat per la cancellera alemanya Àngela Merkel. La nostra fiscalitat és de les més regressives i ineficaces d'Europa. Hi ha molt marge de maniobra per fer una reforma fiscal més justa i que asseguri els ingressos necessaris per sostenir les despeses que demana una sortida de la crisi que consolidi l'Estat de benestar.
Les polítiques i inversions públiques són necessàries per sortir de la crisi; invertir en serveis públics és invertir en les persones. Els serveis públics dinamitzen l'economia. Prova d'això és que, en aquellos països amb un Estat de benestar més desenvolupat, el percentatge de persones que treballen per al sector públic augmenta. Aquest és el cas de Dinamarca, amb un 26 %, el 22 % de Suècia o el 19 % de Finlàndia. Per contra, abusar de les retallades en els serveis públics anul.la una font de creixement econòmic, prosperitat, ocupació, equilibri i cohesió social.
No es pot deixar una societat pitjor per a les generacions futures. Ha costat molta lluita, molts sacrificis, molts patiments i algunes morts tot el que s'havia aconseguit fins ara. En segles passats, però principalment en el XX, s'havien aconseguit una sèrie de millores que als anys seixanta es van catologar com l'Estat del Benestar. Era allò que es deia aleshores la protecció "des de la cuna hasta la sepultura".
Aquesta trajectòria lineal de progrés social està en seriós perill de trencar-se en la generació dels nostres fills i les dels seus descendents, en negar-se'ls una feina estable, uns ingressos bàsics per gaudir d'una vida digna, uns serveis socials necessaris i un futur de prosperitat. Aquesta ruptura intergeneracional constitueix un vergonyós retrocés històric que no s'ha de consentir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)