Com ja s'ha vist, la crisi no és de l'economia en general sinó de la banca. I és degut a la seva mala gestió. Pensar que aquesta gent s'ocupa i té la responsabilitat sobre el diners que els espanyols tenen en les seves entitats em posa la pell de gallina. I més pensar que no tenen una responsabilitat penal específica, encara més. Crec que se'ls hauria de poder tancar a la presó i que haguessin de pagar les pèrdues dels bancs amb el seu patrimoni i la seva fortuna personals.
Si no, és molt fàcil dirigir o ser un executiu d'un banc. Cobres els beneficis quan tot va bé, et paguen els deutes quan les coses van malament i mai tens cap responsabilitat penal ni legal. Com a màxim pots perdre prestigi o renom en el mercat.
És una mentida que el deute públic sigui el causant de la crisi. Al contrari. El deute públic, que tampoc és tan alt si el comparem amb els d'Alemanya i França, és conseqüència de la crisi. Està motivat, per una banda, pels diners que l'Estat ha destinat a taponar els forats produïts per la banca i també dels que s'han hagut de dedicar a mitigar les situacions originades per l'auge salvatge de l'atur, originat en bona part per l'esclat de la bombolla immobiliària i, per l'altra, per la dràstica disminució dels ingressos de l'Estat, a causa de la fallida en cadena de milers d'empreses que no reben els préstecs bancaris.
És mentida que no hi hagi més opció que retallar. No és així. Es poden agmentar els ingressos, especialment si es persegueix amb eficàcia el frau electoral. També es pot reduir la inversió militar, estalviar en medicaments donant prioritat als genèrics, reduir la despesa energètica i revisar els concerts amb centres educatius d'elit i les exempcions religioses. Les polítiques de retallades en els serveis públics obeeixen a una opció ideològica, que té com a objectiu fonamental la seva degradació, asfixien l'economia d'un país i augmenten l'atur.
És mentida que sobrin empleats públics. La realitat demostra el contrari. Al nostre país hi ha 6,5 empleats públics per cada 100 habitants, mentre que a la resta d'Europa n'hi ha 16.
És mentida que hi hagi un excés de despesa pública. De cap manera. Aquest argument és una generalització injustificada, que amaga el malbaratament en què han incorregut algunes administracions, més preocupades per l'ostentació, que per oferir serveis de qualitat. L'any 2010 la despesa pública espanyola equivalia al 4,5 % del PIB, 5,3 punts per sota de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea. Pel que fa al capítol de personal, la majoria d'empleades i empleats públics són mileuristes, o ni tan sols arriben a aquesta xifra a finals de mes.
La despesa en educació (en % del PIB):
- a Catalunya: 3,2 %, a Espanya: 4,5 %, a Finlàndia; 6 %.
- la mitjana a l'OCDE: 5 %.
És mentida que l'oferta privada pugui substituir la pública i millorar-ne la qualitat i el servei. Els qui defensen aquesta afirmació argumenten que el sector privat gestiona millor que el públic i resulta més barat. Res més allunyat de la veritat. La crisi ja està demostrant els perjudicis de les privatitzacions sobre els professionals i els usuaris. L'empresa privada mai assumeix els serveis que no generen beneficis, perquè anteposen aquests últims a la qualitat dels mateixos.
En canvi, és veritat que hi ha altres sortides a la crisi. Per descomptat, Islàndia és l'evidència. Fins i tot, l'FMI discrepa del fonamentalisme en l'austeritat imposat per la cancellera alemanya Àngela Merkel. La nostra fiscalitat és de les més regressives i ineficaces d'Europa. Hi ha molt marge de maniobra per fer una reforma fiscal més justa i que asseguri els ingressos necessaris per sostenir les despeses que demana una sortida de la crisi que consolidi l'Estat de benestar.
Les polítiques i inversions públiques són necessàries per sortir de la crisi; invertir en serveis públics és invertir en les persones. Els serveis públics dinamitzen l'economia. Prova d'això és que, en aquellos països amb un Estat de benestar més desenvolupat, el percentatge de persones que treballen per al sector públic augmenta. Aquest és el cas de Dinamarca, amb un 26 %, el 22 % de Suècia o el 19 % de Finlàndia. Per contra, abusar de les retallades en els serveis públics anul.la una font de creixement econòmic, prosperitat, ocupació, equilibri i cohesió social.
No es pot deixar una societat pitjor per a les generacions futures. Ha costat molta lluita, molts sacrificis, molts patiments i algunes morts tot el que s'havia aconseguit fins ara. En segles passats, però principalment en el XX, s'havien aconseguit una sèrie de millores que als anys seixanta es van catologar com l'Estat del Benestar. Era allò que es deia aleshores la protecció "des de la cuna hasta la sepultura".
Aquesta trajectòria lineal de progrés social està en seriós perill de trencar-se en la generació dels nostres fills i les dels seus descendents, en negar-se'ls una feina estable, uns ingressos bàsics per gaudir d'una vida digna, uns serveis socials necessaris i un futur de prosperitat. Aquesta ruptura intergeneracional constitueix un vergonyós retrocés històric que no s'ha de consentir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada