Eurocopa 2012, final imprevista: Espanya-Itàlia.

La final de l’Eurocopa 2012 està servida: Espanya-Itàlia. Va haver-hi sorpresa en la segona de les semifinals i la favorita Alemanya va perdre davant Itàlia, que va ser superior al seu rival (2-1). En l’altra semifinal, en un encontre amb molta igualtat, Espanya es va acabant imposant a Portugal en la tanda de penals després que el matx, i la pròrroga, acabés amb empat a zero gols.

La final entre els dos equips mediterranis es presenta igualada, amb un lleuger avantatge per als espanyols. Tanmateix, no s’ha d’oblidar que Itàlia ha anat a més a mesura que ha anat transcorrent el campionat i que és un digne finalista després d’haver superat a la gran favorita Alemanya. Ja en el primer encontre, a la primera fase, els italians van posar amb molts problemes als espanyols i, a la primera part, es van merèixer més sort en el marcador.

La selecció italiana és un conjunt que defensivament està molt ben ajustat, que al mig del camp juga la pilota molt bé i que a davant li mancava perillositat i encert, però davant els alemanys van mostrar tota la seva artilleria, especialment Balotelli, autor dels dos gols, formidables ambdòs, sobretot el segon. La Roja s’haurà de posar les piles per superar l’Azzurra i li caldrà fer més perill ja que es pot trobar com els alemanys: que no marquin un gol i, en canvi, els transalpins, sí.

Si Espanya surt més a l’atac pot deixar buits a darrera. És el problema que pot tenir, ja que la selecció espanyola té un joc basat en el mig del camp i en el control defensiu; i, per portar-lo a terme, necessita molts jugadors a la parcel·la central. A veure com Del Bosque soluciona el dilema. No és fàcil, perquè no es tracta de posar més davanters, ja que aleshores perdria el mig del camp. Crec que es tracta de reordenar millor les peces, cosa, per cert, bastant complicada.

Hi ha alguns jugadors, imprescindibles per l’estil de joc de la selecció, que van molt justos físicament i que necessiten ajuda per controlar la zona del centre del camp. No sé si fóra millor asseure a Xavi Hernández (Xabi Alonso i Andrés Iniesta, amb Cesc Fàbregas i Busquets, poden cobrir bé la zona) i jugar amb dos davanters (en què un no ha de ser necessàriament en Silva; per exemple, poden ser en Navas, o en Pedro, i un dels davanters centres). O fóra millor continuar amb l’esquema habitual, amb els quatre centrecampistes (Busquets, Xabi, Xavi, Iniesta), el mitjapunta Silva i el davanter centre (en Cesc, com a fals davanter centre, o en Torres, per atacar més i fixar la defensa contrària).

És un bon dilema. M’agrada més la primera solució, però es trenca amb la dinàmica de joc de l’equip, cosa sempre contraprudent. La segona solució, continuar com sempre, els rivals coneixen molt bé la selecció i ja saben com frenar-la o desactivar-la. I és relativament fàcil perquè fa molt poc perill; es tracta de deixar que la juguin, de no deixar espais a darrera, especialment pel centre de la defensa, i de recuperar alguna pilota quan la treuen des de darrera. Aleshores s’ha d’anar per feina i tractar de marcar, tal com va fer Itàlia en el primer partit contra Espanya.

Si la Roja juga més a l’atac es pot imposar als italians senzillament perquè són superiors. Però si fan el seu joc habitual, d’anar marejant la perdiu sense atacar amb intensitat, aleshores els italians poden fer mal i posar el marcador del seu costat. Es tractaria més aviat de no deixar-los respirar, d’anar-los a buscar ben endavant i d’atacar amb rapidesa i projecció, especialment per les bandes, ja que els azzurri se solen tancar molt bé pel centre de la defensa i pel mig; i més ara que en De Rossi ha tornat a la seva demarcació habitual de mig centre (almenys contra Alemanya va jugar en aquesta posició i, de la manera com van jugar els italians, el més probable és que Prandelli, el seu seleccionador, repeteixi alineació).

És com el Barça quan no ataca amb rapidesa i intensitat; moltes vegades li acaba sortint malament i acaba empatant o perdent l’encontre (o guanyant-lo immerescudament, que de tot hi ha hagut a la vinya del Senyor). Això li ha passat aquesta temporada en molts partits a camp contrari. En canvi, quan surt per feina i a l’atac, normalment acaba guanyant amb claredat. És allò que hauria de fer la selecció espanyola. Però, en Del Bosque no és tan ofensiu com en Guardiola (ni de lluny, és més aviat tirat endarrere) i no té l’argentí Messi.

Recordem que la primera Champions de l’extrenador madridista (la octava) la va guanyar jugant amb tres centrals a darrera (no sé si eren: Hierro, Iván Campo i Helguera, encara que a la final va jugar Karanka per Hierro), dos laterals (Salgado i Roberto Carlos) i un migcentre que pujava poc (Redondo). A Del Bosque sempre li ha agradat tractar bé la pilota, treure-la des de darrere jugant-la i anant ràpids a davant; però no s’ha caracteritzat per atacs continus, sinó més aviat per tenir-ho tot controlat, especialment la part de darrera. Aquest va ser un dels motius pels quals Florentino Pérez se’l va carregar (el famós canvi de quadern).

Aleshores l'entrenador salmantí ja encertava sempre amb els canvis, tant de jugadors com de tàctica. Recordo jugadors com Munitis i McManaman que li van servir com reactivadors i li van funcionar molt bé. També recordo algun partit que allò que era més normal era posar més jugadors a la defensa o fer aquell canvi per aquell altre; i no, moltes vegades va fer tot el contrari i sempre li va sortir bé. Ho recordo des d’aleshores i és un tret molt encertat de la seva faceta com entrenador.