Espanya, campiona de l'Eurocopa-2012.

La selecció espanyola s’ha imposat merescudament a la italiana (4-0) i ha guanyat la tercera Eurocopa de la seva història, després de la del 1964, contra Rússia (2-1), amb el cèlebre gol de Marcelino, i la del 2008, davant Alemanya (1-0), amb el gol decisiu del Niño Torres. Avui els gols de Silva, Alba, Torres i Mata han fet justícia i han donat a la Roja el tercer títol consecutiu dels més importants del món. Aquesta selecció ha fet història i, vista la seva superioritat i l’edat dels seus jugadors, pot continuar fent-la en el proper Mundial Brasil-2014.

La Roja comença a fer allò que abans feien els grans equips, els que quedaven finalment campions: començar el torneig de manera irregular, presentant dubtes sobre la seva credibilitat i amb no gaire bon joc per anar millorant i arribar en plena forma al final del torneig. Ja va passar quelcom de semblant al Mundial de Sudàfrica-2010 amb la derrota inicial davant Suïssa (0-1) i ara, amb l’empat davant Itàlia (1-1), en el seu debut a l’Eurocopa-2012 el passat 10 de juny. Tres setmanes després, davant el mateix rival, l’ha superat totalment i s'ha adjudicat el títol de manera meritòria i indiscutible.

Ningú pot contradir la victòria de la selecció espanyola a la final de l’Eurocopa. Ni l’excusa de la lesió de Motta, que ha deixat als azzurri amb deu jugadors bona part de la segona part, pot servir de prou justificant. Aleshores Espanya ja guanyava per un clar  2-0 i era superior al seu rival, que prou feines havia fet perill fins aquell moment (només una ocasió de Di Natale, sol davant Casillas).

Espanya ha portat a terme un bon campionat. Una mica tristot al seu inici, però va anar millorant, especialment en els dos darrers encontres. Potser en el que va patir més va ser contra Croàcia, encara que es va haver de guanyar el pas a la final a la tanda de penals davant Portugal. Tanmateix, la selecció espanyola s'ha merescut jugar la final i ha estat la màxima golejadora de l’Eurocopa (amb  dotze gols) i la mínima golejada, amb només un gol encaixat. No ha perdut cap encontre, n’ha empatat dos (el primer contra Itàlia i contra Portugal) i ha guanyat els altres quatre (Irlanda, Croàcia, França i el segon contra Itàlia). A més, en arribar a la final, ha hagut de jugar contra les millors seleccions del torneig, llevat d’Alemanya. Ningú li pot discutir la victòria final.

Els seus jugadors han estat a un gran nivell. En les seves respectives posicions suposo que Casillas, Piqué, Ramos, Alba, Busquets, Xabi, Xavi i Iniesta han estat de lo milloret. Crec que haurien de sortir en l’equip ideal de l’Eurocopa. Els casos d’Arbeloa, Cesc i Silva, com Torres, Pedro, Navas i algun altre ja són més discutibles.

Que mereixin entrar en aquesta petita selecció de l’equip ideal de l’Eurocopa, d’Itàlia només serien Buffon, Bonucci, De Rossi i Pirlo (Ballotelli ha estat més fum que res més i el partit contra Alemanya); dels alemanys, en Lahm, Hummels, Khedira i para de comptar; dels portuguesos, Patricio, Alves, Pepe, Moutinho, Meireles i Ronaldo; dels francesos, cap; i dels anglesos, el lateral dret. De la resta d’equips, el suec Ibrahimovic i no gaires més. Veurem quins seran finalment els onze millors jugadors, per posicions, d’aquesta Eurocopa.

Abans de l’encontre tot feia pensar que Itàlia podia presentar una dura resistència contra Espanya i, més que portar-li problemes, sí fer-la patir per la victòria. Per a mi la selecció italiana és un bon conjunt, amb un problema important: no compta amb grans jugadors, amb estrelles que puguin decidir un encontre. I això en una final és bastant decisiu.

Però contra Alemanya ja havia dit el mateix i els transalpins es van imposar als teutons de manera merescuda i amb un clar 2-0. Tanmateix, en un partit d’aquesta magnitud se sol decidir per la qualitat individual dels jugadors més que per la qualitat global del conjunt com a tal. En una final, ja sigui de Champions, d’un Mundial o d’una Eurocopa, tots els jugadors van a tope i donen el màxim rendiment; treuen el millor de si. Per això la solen guanyar els que tenen els millors jugadors i no el millor equip (com el Chelsea aquest any o el Reial Madrid en la Séptima, la Octava i la Novena).

S’ha de tenir present que, després de Messi i de Cristiano Ronaldo, els següents millors jugadors del món juguen amb la Roja: Xavi, Iniesta, Casillas, Ramos, Piqué, Alonso i algun altre que ara està lesionat. O en Busquets, Cesc, l’emergent Alba i el campió de la lliga anglesa Silva. Recordem que en el passat 2011, dins l’equip ideal mundial de la Fifa, hi havia sis jugadors d’aquesta selecció: Casillas, Piqué, Ramos, Alonso, Xavi i Iniesta. I en el del 2010 també n’hi havia sis: Casillas, Piqué, Puyol, Xavi, Iniesta i Villa.

Amb això vull dir que en la Roja juguen dels millors jugadors del món i que, llevat de Messi, Cristiano Ronaldo i algun altre, Espanya compta amb els millors futbolistes del planeta. Per tant, és normal i lògic que hagi guanyat les dues darreres Eurocopes i el darrer Mundial; i que sigui una de les favorites per guanyar el proper, d’aquí dos anys, a Brasil.

Del Barça podríem dir el mateix. Les crítiques que rep són injustes i els seus triomfs totalment merescuts i justificats, tal com poden testimoniar els títols de la Roja. Explicar ara el per què d'això em sembla totalment superflu. Ah! i jo no vaig amb la Roja, ni de lluny. La meva selecció és la catalana i la meva rival més descarada és l'espanyola.