El Partit Popular ha intentat per tots els mitjans censurar el documental per considerar-lo "inadequat"; les "difícils circumstàncies actuals de la monarquia" eren la raó per desaconsellar la seva emissió a TV3.
Feia dies que la plataforma Actuable recollia una acció, recolzada per més de 3.700 persones, en qual es demanava a la cadena catalana que no acceptessin la "censura" del documental. Aquest dilluns, la plataforma ha emès una nota en la qual es congratulen de què finalment TV3 no hagi cedit a les pressions dels conservadors. "Gracias a la acción de miles de personas la libertad de información no será limitada. Porque cuando todos nos unimos, podemos cambiar el mundo".
La cinta es centra en l'anàlisi de l'experiència espanyola, a partir de la restauració de la monarquia parlamentària, després de la dictadura franquista. i, segons ha afirmat la cadena autonòmica catalana, és un "recorregut pels arguments que sobre els valors dels dos models d'Estat mantenen experts i polítics"
Els defensors de la monarquia en el documental han estat abanderats per Sabino Fernández Campo, el ja desaparegut exseccretari de la Casa Reial; Gregorio Peces Barba, polític socialista i expresident del Congrés de Diputats; l'exmonarca i exprimer ministre Simeón de Bulgària, amic personal del rei; l'historiador anglès Paul Preston, especialista del franquisme; o el periodista monàrquic Luis María Ansón, entre altres.
Els que procamen la república tenen com a representants a Joan Tardà i Inaki Anasagasti, polítics; l'exalcalde de Puerto Real José Antonio Barroso; el filòsof Josep Maria Terricabras; l'actor i imitador del Rei a "Polònia" Toni Albà; o el coordinador de la "Red para la Tercera República", Antonio Romero.
___________________________________
Què amaga ‘Monarquia o República’?
Publicat el 15 de febrer de 2012 per La
Lamentable. (http://lamentable.org/?p=2734#more-2734)
Marc Andreu. Historiador
i periodista
Aquesta nit, 15 de febrer, TV3
emet a l’espai Sense Ficció (23.15 hores) el polèmic documental Monarquia
o República?, un treball de la periodista Montse Armengou i el realitzador
Ricard Belis que ha estat proscrit prop de dos anys. Des de que va saltar de la
seva estrena programada per l’abril de 2010. Inadmissible exemple de censura
per uns, rocambolesca història de control de qualitat i disparitat de criteris
professionals per altres, el cas és que Monarquia o República? és un
documental televisiu del qual s’han muntat un mínim de tres versions. Si no
havia estat emès fins ara és per pressions diverses, a les que la direcció de
TV3 ha respost sempre, fins i tot al Parlament, negant cap tipus de censura i
adduint que el treball simplement no complia els estàndards professionals del
mitjà. S’argumentava, en concret, que no responia a l’encàrrec professional que
es va fer en el seu moment a Belis i Armengou. Però no s’esclaria com és que el
documental va passar tots els filtres i controls jeràrquics de TV3, fins al
punt de que hagués de ser la mateixa direcció de la cadena que ara el programa
qui n’aturés gairebé in extremis, fa dos anys, la seva emissió.
Ara farà un any i mig, vaig tenir
l’oportunitat de veure la segona versió del documental en un passi restringit
que, a rel de la polèmica desfermada, la direcció de TV3 va fer a petició
expressa del Memorial Democràtic. En la meva doble condició d’historiador i de
periodista que exercia de cap de comunicació d’una institució pública que intentava
respondre als objectius pels quals va ser creada per llei el 2007 -i que no
havia estat reduïda encara a la marginalitat política i pressupostària per part
de l’actual Govern de CiU i, específicament, per voluntat d’Unió i el PP-, vaig
acompanyar en el passi de TV3 el director del Memorial, Miquel Caminal, i
diversos membres del seu Consell de Participació. Entre ells, veterans
lluitadors republicans i antifranquistes, membres d’entitats memorialistes i de
recuperació de la memòria històrica.
El que jo vaig veure va ser un
treball periodístic honest i desacomplexat, amb un punt d’humor i
d’irreverència, que pretenia servir al gran públic una primera aproximació a un
debat, el de Monarquia o República, que al nostre país ha estat tabú des de la
transició. I a fe que ho aconseguia. D’aquí la polèmica, sens dubte. Que el
documental no fos neutral ni objectiu, perquè l’objectivitat periodística és
impossible; i que el reportatge no fos el millor del solvent tàndem
Armengou-Belis -segurament perquè tampoc l’havien concebut amb ambicions de
Pulitzer ni de pretesa rigorositat acadèmica atribuïble a un canal temàtic-, em
van semblar només arguments utilitzats a posteriori per amagar pressions i
esquivar les sempre incòmodes acusacions de censura.
Reitero que vaig veure un treball
periodístic no excel·lent però sí eficaç i honest, que donava veu a opinions i
fonts de tota mena. Des de testimonis d’excepció, alguns ja desapareguts, com
el secretari de la Casa del Rei Sabino Fernández Campo i l’historiador i antic
militar demòcrata Gabriel Cardona, fins a l’exrei Simeó de Bulgària, amic de
Juan Carlos I, passant per l’hispanista britànic Paul Preston, el periodista
monàrquic Luis María Anson, el filòsof Josep Maria Terricabras i dirigents de
l’esquerra republicana espanyola com Antonio Romero i Isabelo Herreros, entre
d’altres.
Si el que havia encarregat la
direcció de TV3 amb el títol de Monarquia o República? era un reportatge
equilibrat i reflexiu, teòric o abstracte, sobre aquesta disjuntiva com a forma
institucional d’Estat a l’Espanya democràtica és evident que no podia estar
satisfeta del treball d’Armengou i Belis. Com no van sortir satisfets d’aquell
passi persones de sensibilitat republicana que no es van veure reflectides en
el model de III República que al documental proposen els jornalers de
Marinaleda que lidera l’alcalde i diputat andalús d’Izquierda Unida Juan Manuel
Sánchez Gordillo.
Ara bé, i assumint que potser el
títol indueix a confusió, el que no es pot negar és que Monarquia o
República? és un molt eficaç judici popular (implacable a estones) a la
monarquia espanyola i, en concret, a la figura de Joan Carles de Borbó. I no
més irreverent pel Rei que la paròdia que en fan cada dos per tres a TV3, en prime
time, al programa Polònia. Només per reproduir en una televisió
pública i en un horari decent les imatges històriques d’entronització de Joan
Carles de Borbó pel franquisme es justifica ja el documental d’Armengou i
Belis. Que hagi estat congelat durant dos anys i s’emeti finalment ara -més
enllà de si és o no el cant del cigne de Mònica Terribas com a directora de
TV3-, només s’explica perquè la conjuntura ha canviat.
Per sort, i gràcies al cas
Urdangarin i a la recent publicació a Alemanya d’un despatx diplomàtic que
compromet la posició del Rei durant el 23-F, els tabús mediàtics sobre la
monarquia espanyola s’estan trencant. Això és bo. Com es van trencar ja fa
temps els tabús mediàtics sobre la independència de Catalunya. També a TV3. Amb
documentals tant bons (o no) i poc neutrals, ni objectius ni equilibrats, però
honestos i segurament necessaris, com l’Adéu, Espanya? de Dolors Genovès
que es va publicitar, emetre i reemetre en horari de màxima audiència el mateix
2010 en que es va censurar el Monarquia o República?. Més val tard que
mai.
_________________________________________
Monarquia o república
Televisió de Catalunya ha emès finalment el reportatge Monarquia
o República. Primera reflexió: que la televisió pública catalana
hagi trigat tant a oferir aquest programa a la seva audiència demostra fins a
quin punt hi ha un seguit de qüestions que encara espanten a una certa part de
la població o, millor dit, a la major part de les classes polítiques i
financeres dominants. Emetre un documental on es debat una qüestió tan
democràtica com és que un poble esculli el seu sistema de govern hauria de
formar part de la normalitat i no pas de l’excepcionalitat. Però, no ens
enganyem, la nostra cultura democràtica encara és tendre i la memòria
històrica, massa difosa.
Com a ciutadà, com a periodista i com a persona que li agrada gratar en la nostra història i mirar de divulgar-ne alguna cosa, que li diguin que si hi ha memòria històrica per uns també n’hi ha d’haver pels altres, em provoca una certa irritació. I no pas perquè pensi que cap persona, cap, es mereixi l’oblit col·lectiu, sinó perquè, en el cas de la Guerra Civil espanyola, els guanyadors ja van dedicar-se a fer memòria dels seus durant 36 anys de dictadura i encara durant molts anys de democràcia. No només van honrar la seva “croada”, sinó que van insistir en criminalitzar totes aquelles persones que van perdre la guerra, en demonitzar qualsevol individu que hagués defensat la legalitat democràtica. Aquest és el gran error que encara avui paga l’Estat espanyol i, en conseqüència, Catalunya.
El feixisme franquista va etiquetar les persones en bones i dolentes amb la utilització de tots els instruments que va tenir, el més important, el de la por. No ho van fer pas malament quan encara avui debatre un possible retorn a un sistema republicà sigui considerat poc més que un sacrilegi o una excentricitat. Ho tenien tot lligat i ben lligat. Franco i els borbons van evidenciar diferències en molts moments per acabar pactant una continuïtat que afavoria a ambdós, un acord basat en dos aspectes: la unitat de la pàtria com a divisa sagrada i el fet de no haver de passar per les urnes per assumir el poder. Dictador i monàrquics (borbons) van aconseguir que allò que seria molt raonablement qüestionable ho revestissin de legitimitat (ara en diuen constitucionalitat).
I Catalunya? Si la monarquia que encapçala a Espanya Joan Carles està tan convençuda de la seva força i del poder infinit de la “campechanería”, per què no convoquen un referèndum per assegurar-se si realment tenen la majoria del seu poble al costat? Ara que, com a català, aquest és un debat que, si fem els deures, no ens hauria de preocupar massa. El futur i cada vegada més necessari estat català entenc que regularà si el cap de l’estat és un rei, un comte o un president (o una reina, comtessa o presidenta, naturalment). Qualsevol opció hauria de ser referendada pel poble. Tenim referents: o bé república catalana com la que somnià Macià, o la tornada dels reis catalans, dels hereus, per entendre’ns, de Jaume I i companyia. En tot cas, rei o president, referendat democràticament. Els catalans hem protagonitzat capítols grotescos en la nostra mil·lenària trajectòria, però crec que després del que hem vist i viscut no acceptaríem un cap d’estat que fos hereu polític d’un tirà.
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/3123/monarquia/republica
Com a ciutadà, com a periodista i com a persona que li agrada gratar en la nostra història i mirar de divulgar-ne alguna cosa, que li diguin que si hi ha memòria històrica per uns també n’hi ha d’haver pels altres, em provoca una certa irritació. I no pas perquè pensi que cap persona, cap, es mereixi l’oblit col·lectiu, sinó perquè, en el cas de la Guerra Civil espanyola, els guanyadors ja van dedicar-se a fer memòria dels seus durant 36 anys de dictadura i encara durant molts anys de democràcia. No només van honrar la seva “croada”, sinó que van insistir en criminalitzar totes aquelles persones que van perdre la guerra, en demonitzar qualsevol individu que hagués defensat la legalitat democràtica. Aquest és el gran error que encara avui paga l’Estat espanyol i, en conseqüència, Catalunya.
El feixisme franquista va etiquetar les persones en bones i dolentes amb la utilització de tots els instruments que va tenir, el més important, el de la por. No ho van fer pas malament quan encara avui debatre un possible retorn a un sistema republicà sigui considerat poc més que un sacrilegi o una excentricitat. Ho tenien tot lligat i ben lligat. Franco i els borbons van evidenciar diferències en molts moments per acabar pactant una continuïtat que afavoria a ambdós, un acord basat en dos aspectes: la unitat de la pàtria com a divisa sagrada i el fet de no haver de passar per les urnes per assumir el poder. Dictador i monàrquics (borbons) van aconseguir que allò que seria molt raonablement qüestionable ho revestissin de legitimitat (ara en diuen constitucionalitat).
I Catalunya? Si la monarquia que encapçala a Espanya Joan Carles està tan convençuda de la seva força i del poder infinit de la “campechanería”, per què no convoquen un referèndum per assegurar-se si realment tenen la majoria del seu poble al costat? Ara que, com a català, aquest és un debat que, si fem els deures, no ens hauria de preocupar massa. El futur i cada vegada més necessari estat català entenc que regularà si el cap de l’estat és un rei, un comte o un president (o una reina, comtessa o presidenta, naturalment). Qualsevol opció hauria de ser referendada pel poble. Tenim referents: o bé república catalana com la que somnià Macià, o la tornada dels reis catalans, dels hereus, per entendre’ns, de Jaume I i companyia. En tot cas, rei o president, referendat democràticament. Els catalans hem protagonitzat capítols grotescos en la nostra mil·lenària trajectòria, però crec que després del que hem vist i viscut no acceptaríem un cap d’estat que fos hereu polític d’un tirà.
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/3123/monarquia/republica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada