dijous, 16 de febrer del 2012

Monarquia o república?

Monarquia o república és una pel·lícula documental dirigida per Montserrat Armengou i realitzada per Ricard Belis sobre la situació actual de la Casa Reial espanyola. Va ser emesa per primer cop el 15 de febrer de 2012, dins l'espai televisiu "Sense ficció", després de dos anys d'ajornament i diverses versions prèvies. El documental es va començar a preparar el 2009 tot realitzant entrevistes a personatges destacats. El 2010 la directora de TV3 Mònica Terribas va anunciar que s'ajornava l'emissió del mateix amb l'objectiu de garantir un enfocament objectiu.
El Partit Popular ha intentat per tots els mitjans censurar el documental per considerar-lo "inadequat"; les "difícils circumstàncies actuals de la monarquia" eren la raó per desaconsellar la seva emissió a TV3.

Feia dies que la plataforma
Actuable recollia una acció, recolzada per més de 3.700 persones, en qual es demanava a la cadena catalana que no acceptessin la "censura" del documental. Aquest dilluns, la plataforma ha emès una nota en la qual es congratulen de què finalment TV3 no hagi cedit a les pressions dels conservadors. "Gracias a la acción de miles de personas la libertad de información no será limitada. Porque cuando todos nos unimos, podemos cambiar el mundo".

La cinta
 es centra en l'anàlisi de l'experiència espanyola, a partir de la restauració de la monarquia parlamentària, després de la dictadura franquista. i, segons ha afirmat la cadena autonòmica catalana, és un "recorregut pels arguments que sobre els valors dels dos models d'Estat mantenen experts i polítics"
Els defensors de la monarquia en el documental han estat abanderats per Sabino Fernández Campo, el ja desaparegut exseccretari de la Casa Reial; Gregorio Peces Barba, polític socialista i expresident del Congrés de Diputats; l'exmonarca i exprimer ministre Simeón de Bulgària, amic personal del rei; l'historiador anglès Paul Preston, especialista del franquisme; o el periodista monàrquic Luis María Ansón, entre altres.
Els que procamen la república tenen com a representants a Joan Tardà i Inaki Anasagasti, polítics; l'exalcalde de Puerto Real José Antonio Barroso; el filòsof Josep Maria Terricabras; l'actor i imitador del Rei a "Polònia" Toni Albà; o el coordinador de la "Red para la Tercera República", Antonio Romero.
___________________________________

Què amaga ‘Monarquia o República’?
Publicat el 15 de febrer de 2012 per La Lamentable. (http://lamentable.org/?p=2734#more-2734)
Marc Andreu. Historiador i periodista

Aquesta nit, 15 de febrer, TV3 emet a l’espai Sense Ficció (23.15 hores) el polèmic documental Monarquia o República?, un treball de la periodista Montse Armengou i el realitzador Ricard Belis que ha estat proscrit prop de dos anys. Des de que va saltar de la seva estrena programada per l’abril de 2010. Inadmissible exemple de censura per uns, rocambolesca història de control de qualitat i disparitat de criteris professionals per altres, el cas és que Monarquia o República? és un documental televisiu del qual s’han muntat un mínim de tres versions. Si no havia estat emès fins ara és per pressions diverses, a les que la direcció de TV3 ha respost sempre, fins i tot al Parlament, negant cap tipus de censura i adduint que el treball simplement no complia els estàndards professionals del mitjà. S’argumentava, en concret, que no responia a l’encàrrec professional que es va fer en el seu moment a Belis i Armengou. Però no s’esclaria com és que el documental va passar tots els filtres i controls jeràrquics de TV3, fins al punt de que hagués de ser la mateixa direcció de la cadena que ara el programa qui n’aturés gairebé in extremis, fa dos anys, la seva emissió.
Ara farà un any i mig, vaig tenir l’oportunitat de veure la segona versió del documental en un passi restringit que, a rel de la polèmica desfermada, la direcció de TV3 va fer a petició expressa del Memorial Democràtic. En la meva doble condició d’historiador i de periodista que exercia de cap de comunicació d’una institució pública que intentava respondre als objectius pels quals va ser creada per llei el 2007 -i que no havia estat reduïda encara a la marginalitat política i pressupostària per part de l’actual Govern de CiU i, específicament, per voluntat d’Unió i el PP-, vaig acompanyar en el passi de TV3 el director del Memorial, Miquel Caminal, i diversos membres del seu Consell de Participació. Entre ells, veterans lluitadors republicans i antifranquistes, membres d’entitats memorialistes i de recuperació de la memòria històrica.
El que jo vaig veure va ser un treball periodístic honest i desacomplexat, amb un punt d’humor i d’irreverència, que pretenia servir al gran públic una primera aproximació a un debat, el de Monarquia o República, que al nostre país ha estat tabú des de la transició. I a fe que ho aconseguia. D’aquí la polèmica, sens dubte. Que el documental no fos neutral ni objectiu, perquè l’objectivitat periodística és impossible; i que el reportatge no fos el millor del solvent tàndem Armengou-Belis -segurament perquè tampoc l’havien concebut amb ambicions de Pulitzer ni de pretesa rigorositat acadèmica atribuïble a un canal temàtic-, em van semblar només arguments utilitzats a posteriori per amagar pressions i esquivar les sempre incòmodes acusacions de censura.
Reitero que vaig veure un treball periodístic no excel·lent però sí eficaç i honest, que donava veu a opinions i fonts de tota mena. Des de testimonis d’excepció, alguns ja desapareguts, com el secretari de la Casa del Rei Sabino Fernández Campo i l’historiador i antic militar demòcrata Gabriel Cardona, fins a l’exrei Simeó de Bulgària, amic de Juan Carlos I, passant per l’hispanista britànic Paul Preston, el periodista monàrquic Luis María Anson, el filòsof Josep Maria Terricabras i dirigents de l’esquerra republicana espanyola com Antonio Romero i Isabelo Herreros, entre d’altres.
Si el que havia encarregat la direcció de TV3 amb el títol de Monarquia o República? era un reportatge equilibrat i reflexiu, teòric o abstracte, sobre aquesta disjuntiva com a forma institucional d’Estat a l’Espanya democràtica és evident que no podia estar satisfeta del treball d’Armengou i Belis. Com no van sortir satisfets d’aquell passi persones de sensibilitat republicana que no es van veure reflectides en el model de III República que al documental proposen els jornalers de Marinaleda que lidera l’alcalde i diputat andalús d’Izquierda Unida Juan Manuel Sánchez Gordillo.
Ara bé, i assumint que potser el títol indueix a confusió, el que no es pot negar és que Monarquia o República? és un molt eficaç judici popular (implacable a estones) a la monarquia espanyola i, en concret, a la figura de Joan Carles de Borbó. I no més irreverent pel Rei que la paròdia que en fan cada dos per tres a TV3, en prime time, al programa Polònia. Només per reproduir en una televisió pública i en un horari decent les imatges històriques d’entronització de Joan Carles de Borbó pel franquisme es justifica ja el documental d’Armengou i Belis. Que hagi estat congelat durant dos anys i s’emeti finalment ara -més enllà de si és o no el cant del cigne de Mònica Terribas com a directora de TV3-, només s’explica perquè la conjuntura ha canviat.
Per sort, i gràcies al cas Urdangarin i a la recent publicació a Alemanya d’un despatx diplomàtic que compromet la posició del Rei durant el 23-F, els tabús mediàtics sobre la monarquia espanyola s’estan trencant. Això és bo. Com es van trencar ja fa temps els tabús mediàtics sobre la independència de Catalunya. També a TV3. Amb documentals tant bons (o no) i poc neutrals, ni objectius ni equilibrats, però honestos i segurament necessaris, com l’Adéu, Espanya? de Dolors Genovès que es va publicitar, emetre i reemetre en horari de màxima audiència el mateix 2010 en que es va censurar el Monarquia o República?. Més val tard que mai.
_________________________________________

Monarquia o república

Televisió de Catalunya ha emès finalment el reportatge Monarquia o República. Primera reflexió: que la televisió pública catalana hagi trigat tant a oferir aquest programa a la seva audiència demostra fins a quin punt hi ha un seguit de qüestions que encara espanten a una certa part de la població o, millor dit, a la major part de les classes polítiques i financeres dominants. Emetre un documental on es debat una qüestió tan democràtica com és que un poble esculli el seu sistema de govern hauria de formar part de la normalitat i no pas de l’excepcionalitat. Però, no ens enganyem, la nostra cultura democràtica encara és tendre i la memòria històrica, massa difosa.
Com a ciutadà, com a periodista i com a persona que li agrada gratar en la nostra història i mirar de divulgar-ne alguna cosa, que li diguin que si hi ha memòria històrica per uns també n’hi ha d’haver pels altres, em provoca una certa irritació. I no pas perquè pensi que cap persona, cap, es mereixi l’oblit col·lectiu, sinó perquè, en el cas de la Guerra Civil espanyola, els guanyadors ja van dedicar-se a fer memòria dels seus durant 36 anys de dictadura i encara durant molts anys de democràcia. No només van honrar la seva “croada”, sinó que van insistir en criminalitzar totes aquelles persones que van perdre la guerra, en demonitzar qualsevol individu que hagués defensat la legalitat democràtica. Aquest és el gran error que encara avui paga l’Estat espanyol i, en conseqüència, Catalunya.
El feixisme franquista va etiquetar les persones en bones i dolentes amb la utilització de tots els instruments que va tenir, el més important, el de la por. No ho van fer pas malament quan encara avui debatre un possible retorn a un sistema republicà sigui considerat poc més que un sacrilegi o una excentricitat. Ho tenien tot lligat i ben lligat. Franco i els borbons van evidenciar diferències en molts moments per acabar pactant una continuïtat que afavoria a ambdós, un acord basat en dos aspectes: la unitat de la pàtria com a divisa sagrada i el fet de no haver de passar per les urnes per assumir el poder. Dictador i monàrquics (borbons) van aconseguir que allò que seria molt raonablement qüestionable ho revestissin de legitimitat (ara en diuen constitucionalitat).
I Catalunya? Si la monarquia que encapçala a Espanya Joan Carles està tan convençuda de la seva força i del poder infinit de la “campechanería”, per què no convoquen un referèndum per assegurar-se si realment tenen la majoria del seu poble al costat? Ara que, com a català, aquest és un debat que, si fem els deures, no ens hauria de preocupar massa. El futur i cada vegada més necessari estat català entenc que regularà si el cap de l’estat és un rei, un comte o un president (o una reina, comtessa o presidenta, naturalment). Qualsevol opció hauria de ser referendada pel poble. Tenim referents: o bé república catalana com la que somnià Macià, o la tornada dels reis catalans, dels hereus, per entendre’ns, de Jaume I i companyia. En tot cas, rei o president, referendat democràticament. Els catalans hem protagonitzat capítols grotescos en la nostra mil·lenària trajectòria, però crec que després del que hem vist i viscut no acceptaríem un cap d’estat que fos hereu polític d’un tirà.

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/3123/monarquia/republica

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada